Entrevista

'El poble maputxe és el segon poble indígena més nombrós d'Amèrica, després dels aimara'

Pedro Cayuqueo

Periodista maputxe i activista pels drets humans

ENTREVISTA. Pedro Cayuqueo, periodista maputxe i activista pels drets humans, explica a Nationalia l'estat de la qüestió maputxe a Xile.

 

Quina és la principal reivindicació dels maputxe avui a Xile?

Actualment el tema maputxe té a veure sobretot amb drets humans. Som els que rebem unes violacions més greus al continent: hi ha presos polítics maputxes, per això és necessari fer el monitoratge d'això que està passant, i fer denúncies internacionals.

Sovint, quan he participat en fòrums internacionals sobre la Declaració dels drets dels pobles indígenes, explico que Xile és un cas paradigmàtic: és el país més endarrerit pel que fa al reconeixement dels drets dels pobles indígenes. De fet, no reconeix l'existència de cap poble indígena dins les seves fronteres, nosaltres encara no existim. L'Estat diu que Xile és una nació única i indivisible, i s'ha acabat. A la primera Constitució xilena, l'any 1810, ja es deia això, Pinochet ho va repetir el 1980, i no hi ha cap esperança de canvi a la Carta Magna.

Xile no reconeix els drets col·lectius, doncs?

No, hi ha un escenari de desprotecció jurídica brutal, que permet que les reclamacions indígenes maputxes per terres, per drets històrics, per la defensa de la llengua -que no està protegida ni s'ensenya-, qualsevol reclamació d'aquests drets és desordre públic, va contra la seguretat ciutadana. Això significa ser jutjat al tribunal ordinari, i si consideren que algú 'es passa de la ratlla', apliquen la llei antiterrorista. Jo mateix vaig ser processat i condemnat l'any 1999, quan era dirigent estudiantil a la Universitat, per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i rebel·lia contra els símbols patris. Som més de 1.000 els maputxes que durant els darrers cinc anys hem estat processats per diverses causes.

La causa maputxe és un moviment independentista?

El cas maputxe és un cas únic a Llatinoamèrica, difereix absolutament de tots els altres pobles indígenes. A la major part del continent hi va haver una colonització bastant precoç per part dels espanyols. Bona part de les civilitzacions indígenes van ser massacrades, i s'hi va acabar produint un mestissatge. Com que aquest mestissatge ha durat més de cinc segles, les reivindicacions ara són més culturals, de reconeixement, i com a molt els indígenes més polititzats es plantegen la presa del poder estatal, com a Bolívia, i així poder fer-lo multicultural o plurinacional. Això a Xile seria impossible. La colonització i ocupació del territori va ser tot just fa 125 anys; el meu besavi va viure en un país maputxe lliure, amb ambaixadors a Santiago de Xile.

Espanya no va poder derrotar els maputxes, així que va firmar un pacte -nosaltres diem una capitulació. Així, va haver-hi tres segles de gairebé normalitat, excepte alguns moments de guerra de baixa intensitat. Però sempre es va mantenir la llibertat. Quan Xile va declarar la seva independència, l'any 1810, nosaltres encara vam ser independents fins a finals del segle XIX.

Fou llavors que Xile i Argentina, en tant que repúbliques independents, es plantegen l'ocupació del territori indígena maputxe, amb l'expansió econòmica com a principal motivació. Cap als anys 70 del segle XIX, Xile estava en guerra amb Perú al nord, i quan aquesta va haver acabat, el Govern xilè va enviar les mateixes tropes cap al territori maputxe. Van arribar amb un exèrcit professional, i va ser una massacre. Primer van venir amb els fusells de repetició i després va arribar el tren i el telègraf.

I així comença el desmantellament de l'Estat maputxe.

El procés de colonització del territori maputxe és paral·lel al de l'oest americà. De fet, la manera com la població es va reduir va ser igual: es van tancar els maputxes en reserves, amb la intenció que no es moguessin d'allà, que morissin a aquell mateix lloc. Però el que va passar va ser que les reserves -encara avui les comunitats reben aquest nom- van esdevenir el principal focus de resistència. Allà s'hi va mantenir els costums tradicionals, la llengua, el record de la lluita, etcètera. Avui hi ha unes 2.000 comunitats maputxes en territori xilè, que a la pràctica són camps de refugiats, i allà la gent està cada cop més conscienciada, més activa, més coordinada i més mobilitzada. La majoria té conflictes amb empreses transnacionals, perquè aquesta és una altra lluita important.

Per tot això s'explica el nacionalisme maputxe?

Bé, de fet, a la majoria de presos maputxes l'Estat no els considera pas polítics, i cap d'ells està pres per reivindicacions de tipus nacionalista, o separatista. L'absència de drets implica que ens tracten com a un delinqüents. Sí que en la defensa del territori hi ha un protonacionalisme evident, però la majoria de presos ho són per la defensa del territori, sabotatges a multinacionals, etcètera. Perquè el territori maputxe és el territori d'on, avui dia, Xile treu la majoria de recursos per ser el país més ric de Llatinoamèrica. A més, es distancia de la resta d'Estats de la regió de forma bastant prepotent, ja que considera que no té res a veure amb Bolívia, ni Perú, que són països 'desordenats' i 'caòtics'. Xile, en canvi és una 'democràcia estable', 'internacionalment responsable', és 'un exemple en la regió'...

Però hi ha tres pilars en l'economia xilena: fusta, cobre i pesca. El coure està en la zona indígena aimara, on hi ha un greu conflicte perquè les empreses mineres assequen el desert i contaminen. La fusta, d'altra banda, està íntegrament a la zona maputxe. Xile és el primer productor de cel·lulosa de fusta, i el segon de salmó. I les salmonel·les també estan instal·lades en territori maputxe. La indústria del salmó és una indústria molt invasiva, que contamina, és depredadora, canvia l'ecosistema local, i és com una plaga, perquè quan s'instal·la en un lloc, l'esgota i el contamina de tal manera que al cap d'un temps s'ha de moure, i així contínuament. I la indústria forestal és igual: són plantes exòtiques, que no són les autòctones, que són fileres infinites d'arbres plantats.

Hi ha un càlcul que diu que el poble maputxe lliure tenia un promig de deu milions d'hectàrees, unes tres vegades la superfície Catalunya, i després de la invasió militar de fa 125 anys es va reduir fins a un 10%, i tot es va entregar a colons xilens, així que coneixem molt bé el que els passa als palestins amb Israel. I són colons que venien hostilment, i no pas a aplicar la multiculturalitat, ni res d'això. La qüestió és que avui dia els maputxes ocupem només unes 250.000 hectàrees... i una sola forestal xilena té un milió i mig d'hectàrees!

Com que aquestes propietats forestals rodegen les comunitats, les asfixien, i a més la gent encara té el record de quan eren seves. Llavors comencen les ocupacions d'aquests espais, els sabotatges, els incendis de plantacions, etcètera. I això és el que porta tanta gent a la presó. De fet, el govern de Xile considera que els incendis de boscos són actes terroristes, i això és ridícul! Ho han dit advocats de drets humans d'arreu del món. D'altra banda, molta gent hi simpatitza, perquè ni tan sols es tracta de boscos: són plantacions de pi i eucaliptus, que no són espècies autòctones i que no deixen viure res més al subsòl, perquè són molt fortes. A més, aquestes plantacions van acompanyades de fumigacions massives.

En definitiva, les reivindicacions i accions maputxes es veuen sovint amb simpatia, fins i tot entre la població no maputxe. A Xile hi ha una diferència abismal entre rics i pobres. És un país molt ric, però en el conjunt de la població els rics no són més d'un 10%, la resta malviu. La població xilena que viu amb els maputxes també és molt pobre, i quan veu que nosaltres ens hi atrevim [contra l'Estat xilè], doncs hi simpatitzen.