Fitxa de país

Papua Occidental
Papua Barat

Dades generals
Població
4.342.900 h. (estimació 2019)
Superfície
420.540 km²
Institucions
Províncies de Papua i Papua Barat (cadascuna amb el seu governador i assemblea) i Consell del Poble de Papua (Majelis Rakyat Papua, representant de tribus papús)
Ciutats importants
Jayapura (capital), Manokwari, Sorong, Timika, Fak Fak
Administració estatal
Indonèsia
Llengües territorials
Més de 300 llengües territorials, la majoria de les quals de la família papú
Llengües oficials
Bahasa indonesi
Cultura religiosa
Cristiana protestant, cristiana catòlica, islam

Introducció

Papua Occidental és un vast país que ocupa la meitat oest de l’illa de Nova Guinea (la meitat oriental forma part de l’estat independent de Papua-Nova Guinea) i que forma part de la República d’Indonèsia. El moviment independentista, basat en la població autòctona de l’illa —els papús— reclama la fi de l’ocupació indonèsia i de les violacions de drets humans comeses al territori i la convocatòria d’un referèndum d'autodeterminació.

Indonèsia rebutja la convocatòria de la votació. Com a alternativa, el govern indonesi va atorgar una autonomia limitada al territori el 2001. Dos anys després, el país va ser dividit en dues províncies autònomes: Papua Barat i Papua. El moviment independentista i una part substancial de la població papú consideren il·legítim el sistema autonòmic.

El conflicte de Papua Occidental ha provocat la mort de centenars de milers de persones —la majoria, papús a mans de l’exèrcit indonesi— des de la dècada de 1960 fins a l'actualitat. Les organitzacions prodrets humans —papús i internacionals— denuncien greus violacions de drets humans i repressió contra la llibertat de premsa.

Història

Tots els territoris de l'actual Indonèsia, incloent-hi Papua Occidental, van formar la colònia neerlandesa de les Índies Orientals fins al 1949. Aquell any, Indonèsia va accedir a la independència però els Països Baixos van retenir el control sobre Papua Occidental, que va constituir una nova colònia sota sobirania neerlandesa.

Els Països Baixos, però, es van acabar retirant del territori el 1962 sense haver dut a terme un procés de descolonització en què es donés a la població papú la possibilitat de votar sobre la independència. La potència colonial, Indonèsia i les Nacions Unides van signar l'Acord de Nova York l'agost de 1962, en virtut del qual el territori passava a sobirania indonèsia. Com a resultat de l'acord, es va formar l'Autoritat Executiva Temporal de les Nacions Unides (UNTEA, sigles en anglès), que va preparar la cessió definitiva del país a Indonèsia, que se'l va annexionar oficialment l'1 de maig de 1963.

El 1969, Indonèsia va organitzar un referèndum en què només van poder votar 1.026 persones, escollides per l'exèrcit indonesi. El resultat va ser unànime a favor de l'annexió.

L'independentisme papú argumenta que la cessió va ser il·legal perquè no va contemplar el dret d'autodeterminació que, en aquella època, estaven gaudint la majoria de colònies de les potències europees. El govern indonesi, per contra, diu que els Països Baixos van retenir il·legalment Papua Occidental el 1949 i que, per tant, Indonèsia tenia dret a recuperar el territori un cop la potència colonial se n'hagués retirat.

Impulsant una política de migracions massives, Indonèsia ha alterat la composició ètnica de Papua Occidental, fins al punt que s'estima que actualment prop de la meitat de la població del territori no n'és originària, sinó que són persones arribades des de Java (el centre del poder polític i econòmic d'Indonèsia) i els seus descendents.

El govern indonesi té un gran interès a retenir Papua Occidental per la presència de riqueses minerals en aquest territori.

Política i institucions

Papua Occidental disposa des de 2003 de dues províncies amb un règim d’autonomia parcial sota sobirania indonèsia: la província de Papua Barat i la província de Papua, cadascuna amb una assemblea pròpia. El sistema va ser instituït per Indonèsia sense negociació prèvia amb el moviment independentista. Tot i que preveia un ampli autogovern legislatiu, executiu i fiscal, la seva implementació ha estat lenta i incompleta i no ha resolt demandes centrals de la població papú, com el dret a l’autodeterminació, l’esclariment de la violència des de 1960 i la fi de la repressió de les forces de seguretat.

El moviment independentista, en el seu vessant internacional, s’agrupa al voltant del Moviment Unit d'Alliberament de Papua Occidental (United Liberation Movement of West Papua, ULMWP), que ha estat reconegut com a interlocutor vàlid del poble papú per diversos estats de la regió.

L'ULMWP agrupa des de 2014 les organitzacions següents a l’exili: Parlament Nacional de Papua Occidental (National Parliament for West Papua, NPWP), República Federal de Papua Occidental (Federal Republic of West Papua, FRWP) i Coalició Nacional per l'Alliberament (West Papua National Coalition of Liberation, WPNCL), així com les restes del Consell del Presídium Papú (Papuan Presidium Council o Presidium Dewan Papua, PDP).

Dins de Papua, existeixen diverses organitzacions —que pateixen la repressió de l’Estat indonesi—, com moviments sindicals, de dones, religiosos, estudiantils i juvenils. Entre aquests darrers, han assolit protagonisme durant els darrers anys el Comitè Nacional de Papua Occidental (Komite Nasional Papua Barat, KNBP) i l’Aliança d’Estudiants de Papua (Aliansi Mahasiswa Papua, AMP).

A banda, existeix un moviment que, des de mitjan dècada de 1960, ha estat combatent intermitentment contra les forces indonèsies: el TPN o TPNBP, braç armat del Moviment Papua Lliure (Organisasi Papua Merdeka, OPM).

(Darrera actualització: setembre de 2019.)