Fitxa de país
Sàhara Occidental
As-Sahra al-Gharbiyyah
Dades generals
Introducció
El Sàhara Occidental és un país de l’Àfrica nord-occidental, estès de nord a sud al llarg de 1.000 km de terres àrides costaneres amb l’oceà Atlàntic i frontereres amb el Marroc, Algèria i Mauritània. Des de 1975 el seu estatus és objecte d’un conflicte entre el Front Polisario, que en reclama la descolonització i independència, i el Regne del Marroc, que el reivindica com a territori propi, n’ocupa el 80%, n’explota els recursos naturals i en colonitza les ciutats amb població traslladada des del Marroc.
Excolònia espanyola, és l'únic territori de la massa continental africana on resta pendent d’implementar un procés de descolonització i autodeterminació.
Les arrels del conflicte
A les darreries del segle XIX, diversos punts de la costa de l’actual territori del Sàhara Occidental va quedar sota possessió espanyola. Les autoritats espanyoles i les franceses van acordar la delimitació del Sàhara Occidental respecte del Marroc —al nord— i d’Algèria i Mauritània —a l’est i al sud— entre 1900 i 1912. El 1958 Espanya li va atorgar l’estatus de província. El 1964 el Comitè de Descolonització de Nacions Unides va reclamar a Espanya que abandonés el territori i organitzés una consulta popular sobre el futur polític del Sàhara Occidental.
Durant la dècada de 1960 van tenir lloc els primers moviments anticolonials sahrauís contra la presència espanyola, incloent-hi la revolta de Muhammad Bassiri i la fundació del Moviment d’Alliberament (MLS), una organització operativa entre 1966 i 1970.
El 1973 es va fundar el Front Popular d’Alliberament de Saguia el Hamra i Río de Oro (Front Polisario, d’orientació socialista) amb l’objectiu de posar fi a la colonització espanyola i establir un estat independent al Sàhara Occidental. El Front Polisario va iniciar una guerra de guerrilles contra la presència espanyola. El Marroc va iniciar pressions per ocupar i annexionar-se el territori, que reivindicava com a propi per raons històriques.
El 14 de novembre de 1975 les autoritats espanyoles, desitjoses d'abandonar el territori, van transferir l'autoritat administrativa sobre el Sàhara Occidental —però no la seva sobirania— al Marroc i a Mauritània en els anomenats Acords de Madrid.
El Front Polisario no va acceptar els Acords de Madrid i el 27 de febrer de 1976 va proclamar la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). El novembre anterior les forces marroquines havien iniciat l'ocupació de part del Sàhara Occidental. Desenes de milers de sahrauís van fugir de l’avanç de les tropes marroquines i es van refugiar als camps de Tinduf, a l’oest d’Algèria.
El conflicte armat entre el Marroc i el Polisario va continuar fins al 1991, moment en què els dos bel·ligerants van signar un alto el foc vigent fins al novembre de 2020.
El Marroc ocupa aproximadament el 80% del territori, que inclou pràcticament tota la línia costanera i els jaciments de fosfats —que juntament amb la pesca són els dos principals recursos econòmics del país. El Polisario, amb suport algerià, controla el 20% restant, essencialment territoris desèrtics al llarg de tota la frontera amb Mauritània i amb Algèria, país on resideixen desenes de milers de refugiats sahrauís expulsats de casa seva —el govern algerià parla de 165.000; l'ACNUR treballa amb la xifra de 90.000.
A partir d'aquell moment l'ONU va desplegar la seva missió al Sàhara (la MINURSO), que té entre els seus objectius monitoritzar l'alto el foc i organitzar un referèndum d'autodeterminació, acordat per les dues parts. El referèndum, inicialment previst per a 1992 i després programat de nou (Pla Baker) per a 1998, no s'ha celebrat mai perquè els bel·ligerants no es posen d'acord sobre qui ha de tenir dret de vot. El Polisario vol que votin aquelles persones censades al darrer cens espanyol de 1974 i els seus descendents; el Marroc desitja una base molt més àmplia, incloent-hi almenys desenes de milers de persones provinents del Marroc i instal·lades al Sàhara Occidental des de l'ocupació marroquina.
Desenvolupaments posteriors
El govern marroquí va retirar-se de la idea d'un referèndum que permetés la independència i a partir de 2006 va proposar la implementació d'un pla d'autonomia, idea que va presentar a les negociacions de Manhasset el 2007 i el 2008 amb el Front Polisario. El Polisario va rebutjar qualsevol referèndum que no inclogués l'opció de la independència.
Sota l'ocupació marroquina, desenes de milers de sahrauís han dut a terme diverses onades de protestes, centrades en la manca de drets civils, la repressió, l’empresonament i tortures d’activistes sahrauís, la manca d'oportunitats econòmiques i l'estatus del territori. Les onades més destacades han tingut lloc el 1999-2000, el 2005 i el 2010-2011 (onada de Gdeim Izik), totes elles reprimides per les forces marroquines.
El novembre de 2020, l’exèrcit del Marroc va dur a terme una acció armada amb l’objectiu de controlar el tram de 5 quilòmetres de carretera que discorre entre l’extrem sud de l’àrea que controla al Sàhara Occidental i la frontera mauritana. El Front Polisario va declarar que l’alto el foc de 1991 estava trencat i que reprenia la guerra contra el Marroc.
Llengua
L’idioma parlat pel poble sahrauí és l’àrab hassania, una variant de l’àrab magribí amb influències de l’amazic parlant antigament en aquell territori, del wòlof i, més modernament, de l’espanyol. A banda del Sàhara Occidental, és parlat també a Mauritània, extrem sud del Marroc, sud-oest d’Algèria i nord de Mali i Senegal.
El hassania es diferencia de la variant de l’àrab parlada majoritàriament al Marroc, el darija.
Identitat nacional
La moderna identitat nacional del poble sahrauí va emergir al segle XX a partir, sobretot, de l’experiència davant la colonització espanyola del territori.
Com a mínim des del segle XVII (guerra de Char Bouba) va tenir lloc un procés lent de creació d’una societat diferenciada als actuals Sàhara Occidental i Mauritània, amb arrels culturals amazigues —sobretot de les pobles sanhadjes— i àrabs —sobretot de la tribu dels beni hassan, que va aconseguir imposar-hi la llengua que parlen actualment els sahrauís: l’àrab hassania.
L’establiment de la colònia espanyola del Sàhara va delimitar el territori actual del Sàhara Occidental, va trasbalsar l’ordre de la jerarquia social —subordinant les poblacions autòctones— i va fornir d’un marc geogràfic perquè el poble colonitzat desenvolupés un moviment nacional modern. A la dècada de 1960 es troba la primera gran mostra de nacionalisme sahrauí en les mobilitzacions encapçalades per Muhammad Bassiri —la més destacada, l’Alçament de Zemla. A la dècada de 1970, cristal·litza la formació de la nació sahrauí amb la creació del Front Polisario, la declaració d’independència i la invasió marroquina. Des de llavors, l’experiència de l’exili —especialment als camps de refugiats de Tinduf— i l’ocupació marroquina han reforçat el sentiment de pertinença del poble sahrauí a una nació distinta.
Política i institucions
El Sàhara Occidental està dividit en dues parts, segons qui n’exerceix el control. El 80% del territori, incloent-hi pràcticament tota la costa, està sota el control del Regne del Marroc, que el reparteix entre tres regions: Guelmin-Oued Noun, Laâyoune-Sakia el Hamra i Dakhla-Oued ed-Dahab. Cap d’aquestes regions tenen autonomia. L’ocupació d’aquest 80% del territori és contrari a les resolucions de Nacions Unides i al procés de descolonització que hauria de seguir el Sàhara Occidental.
El 20% restant està controlat pel Front Polisario. Es correspon amb tot l’interior del país, al llarg de les fronteres algeriana i mauritana, amb una franja a l’extrem sud (entre 3 i 5 km d’ampliada) que teòricament dóna accés al mar al Polisario, al sud de la localitat de Guerguerat. A la pràctica, aquesta franja generalment ha restat sense presència de cap dels dos bàndols.
El Polisario és encapçalat per un secretari general, elegit cada quatre anys pel Congrés Popular General, format per delegats dels camps de refugiats, de l’exèrcit sahrauí i de diverses organitzacions afiliades al Polisario: la Unió Nacional de Dones Sahrauís (UNMS), la Unió de la Joventut (UJSARIO) i la Unió General de Treballadors (UGTSARIO).
El Front Polisario controla la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i el seu secretari general (actualment, Brahim Ghali) també n’és el president. La RASD va ser proclamada el 27 de febrer de 1976 i reclama la sobirania sobre el conjunt del Sàhara Occidental. La cambra legislativa de la RASD és el Consell Nacional Sahrauí (CNS), elegit cada quatre anys, habitualment uns mesos després de la celebració del Congrés Popular General. Tots els diputats del CNS són persones elegides prèviament per a càrrecs en alguna de les estructures del Front Polisario. El ministeri de Defensa de la RASD comanda l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí, les forces armades sahrauís.
Reconeixement
El Front Polisario és l’única organització reconeguda per l’Assemblea General de Nacions Unides, des de 1980, com a representant legítima del poble sahrauí.
La RASD està reconeguda actualment per uns 40 estats. Uns altres 45 estats n’han retirat, congelat o suspès el reconeixement. La RASD és membre de ple dret de la Unió Africana des de 1982.
(Darrera actualització: novembre 2020)