Fitxa de país

Sàhara Occidental
As-Sahra al-Gharbiyyah

Dades generals
Població
584.000 h. (projecció de l'ONU, 2016)
Superfície
266.000 km2
Institucions
Govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD, parcialment reconeguda)
Ciutats importants
Al-Aaiún (capital), Bir Lehlou, Dakhla, Smara
Administració estatal
Regne del Marroc (80% del territori) i RASD (20%)
Llengües territorials
àrab hassaniyya
Llengües oficials
àrab
Cultura religiosa
islam sunnita
Festa nacional
27 de febrer (proclamació de la independència), 12 d'octubre (dia de la unitat nacional)

El Sàhara Occidental és un país autoproclamat independent el 27 de febrer de 1976 i majoritàriament (80% del territori) ocupat pel Marroc. Excolònia espanyola, és l'únic territori de la massa continental africana on resta pendent d'executar un procés de descolonització i autodeterminació.

Les arrels del conflicte del Sàhara Occidental

A les darreries del segle XIX l'actual territori del Sàhara Occidental va quedar sota possessió espanyola. Les fronteres del país van quedar delimitades durant l'època colonial.

El 1973 el Front Polisario va iniciar una guerra de guerrilles contra la presència espanyola i a favor de la independència. El Marroc va iniciar pressions per ocupar i annexionar-se el territori, que reivindicava com a propi per raons històriques.

El 14 de novembre de 1975 les autoritats espanyoles, desitjoses d'abandonar el territori, van transferir l'autoritat administrativa sobre el Sàhara Occidental —però no la seva sobirania— al Marroc i a Mauritània en els anomenats Acords de Madrid.

El Front Polisario no va acceptar els Acords de Madrid i el 27 de febrer de 1976 va proclamar la independència de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). El novembre anterior les forces marroquines havien iniciat l'ocupació de part del Sàhara Occidental.

El conflicte armat entre el Marroc i el Polisario va continuar fins al 1991, moment en què els dos bel·ligerants van signar un alto el foc vigent fins avui. El Marroc ocupa aproximadament el 80% del territori, que inclou pràcticament tota la línia costanera i els jaciments de fosfats —que juntament amb la pesca són els dos principals recursos econòmics del país. El Polisario controla el 20% restant, essencialment territoris desèrtics al llarg de tota la frontera amb Mauritània i amb Algèria, país on resideixen desenes de milers de refugiats sahrauís expulsats de casa seva —el govern algerià parla de 165.000; l'ACNUR treballa amb la xifra de 90.000.

A partir d'aquell moment l'ONU va desplegar la seva missió al Sàhara (la MINURSO), que té entre els seus objectius monitoritzar l'alto el foc i organitzar un referèndum d'autodeterminació, acordat per les dues parts. El referèndum, inicialment previst per a 1992 i després programat de nou (Pla Baker) per a 1998, no s'ha celebrat mai perquè els bel·ligerants no es posen d'acord sobre qui ha de tenir dret de vot. El Polisario vol que votin aquelles persones censades al darrer cens espanyol de 1974 i els seus descendents; el Marroc desitja una base molt més àmplia, incloent-hi almenys desenes de milers de persones provinents del Marroc i instal·lades al Sàhara Occidental des de l'ocupació marroquina.

Desenvolupaments posteriors

El govern marroquí va retirar-se de la idea d'un referèndum que permetés la independència i a partir de 2006 va proposar la implementació d'un pla d'autonomia, idea que va presentar a les negociacions de Manhasset el 2007 i el 2008 amb el Front Polisario. El Polisario va rebutjar qualsevol referèndum que no inclogués l'opció de la independència.

Sota l'ocupació marroquina, desenes de milers de sahrauís han dut a terme diverses onades de protestes, centrades en la manca de drets civils, la repressió, la manca d'oportunitats econòmiques i l'estatus del territori. Les onades més destacades han tingut lloc el 1999-2000, el 2005 i el 2010-2011 (onada de Gdeim Izik), totes elles reprimides per les forces marroquines.

(Darrera actualització: febrer 2017)