Fitxa de país
Bangsamoro
Bangsamoro
Dades generals
Introducció
El Bangsamoro és un territori autònom habitat principalment pel poble moro al sud de les Filipines, format per la regió occidental de l’illa de Mindanao i l’arxipèlag adjacent de Sulu. És compost per les províncies de Maguindanao, Lanao del Sur i 63 pobles de la província de Cotabato (a Mindanao) i per les de Sulu, Tawi Tawi i Basilan (excepte Isabela City) a l’arxipèlag de Sulu. El Bangsamoro és l’únic país de majoria musulmana a les Filipines, d’àmplia majoria cristiana. Es compta entre les regions més empobrides i amb un índex de desenvolupament humà més baix de les Filipines.
El Bangsamoro va mantenir durant segles la seva independència respecte de la colonització espanyola de la resta de les Filipines, amb la pervivència de diversos sultanats islàmics, els principals entre els quals els de Maguindanao i Sulu, fins a les darreries del segle XIX.
Després de la fi de la colonització espanyola (1898), el poble moro va protagonitzar una quinzena d’alçaments contra la dominació dels Estats Units durant les primeres quatre dècades del segle XX. Després de la independència (1946), el govern de les Filipines va aprofundir en la colonització de les terres de Mindanao per part de filipins cristians arribats de fora de l’illa, procés que s’havia iniciat durant l’època nord-americana amb l’anomenat Homestead Program. De resultes, els moros van esdevenir minoria a Mindanao (20%) i van quedar desposseïts de moltes terres; alhora, el govern filipí els va excloure del poder polític i en va marginar les llengües i cultures.
El 1968 va esclatar una revolta armada independentista de sectors del poble moro contra l’Estat filipí. Dos són els grans grups originàriament independentistes —actualment autonomistes— moros: el Front Nacional d’Alliberament Moro (MNLF, fundat el 1969) i la seva escissió de 1978, el Front Islàmic d’Alliberament Moro (MILF), que va esdevenir, amb molt, el principal grup armat del Bangsamoro. Més endavant apareixeran altres grups amb un caràcter islamista molt marcat.
Aquests fets van marcar l’inici d’un conflicte armat entre l’exèrcit filipí i els grups armats moros, ara en vies de resolució, que ha fet 120.000 víctimes mortals pel cap baix. El govern filipí i l’MNLF va pactar la pau i un sistema autonòmic per al Bangsamoro el 1996 (Acord de Jakarta), que va ser substituït per un nou pacte, ara amb el MILF (Acord Marc, 2012).
Llengua
El Bangsamoro és un territori molt divers del punt de vista lingüístic, amb una quinzena d’idiomes pel cap baix. Entre els principals cal esmentar el maguindanao (1,3 milions de parlants, la major part a la província homònima), el maranao (1,2 milions, la majoria a Lanao del Sur) i el tausug (1,1 milions, a l’arxipèlag de Sulu). Altres llengües parlades al país són el yakan, l’iranun, el chavacano —l’únic crioll de base espanyola a Àsia—, el cebuà, el tiruray i el sama.
Identitat nacional
La identitat del poble moro està basada, sobretot, en la professió de la fe musulmana, en una història institucional pròpia de sultanats, en una tradició d’oposició a la dominació forana —colonial europea o filipina— i en la defensa del seu dret a la terra davant la despossessió.
Tanmateix, el poble moro està compost per 13 grups etnolingüístics diferents pel cap baix, que mantenen les seves identitats pròpies i trajectòries institucionals separades. Les diferències més notables s’expressen entre els grups de l’illa de Mindanao, d’un costat, i els de l’arxipèlag de Sulu, de l’altre.
A banda, habiten al Bangsamoro —i a la resta de Mindanao— diversos pobles indígenes no musulmans, coneguts col·lectivament amb el nom de lumads.
Política i institucions
En virtut de l’Acord Marc de 2012, el Parlament filipí va aprovar el 2018 la Llei Orgànica del Bangsamoro, que institueix a partir de 2019 un sistema autonòmic (devolution) per al territori, la Regió Autònoma del Bangsamoro al Mindanao Musulmà (RABMM, o BARMM en anglès). Aquest sistema substitueix a tots els efectes l’anterior autonomia del Bangsamoro (la Regió Autònoma al Mindanao Musulmà, RAMM o ARMM en anglès), en funcionament entre 1989 i 2019.
La Regió Autònoma del Bangsamoro té autonomia legislativa, executiva i judicial en múltiples àmbits, entre els quals agricultura, llengua, cultura, educació, salut, serveis socials, drets humans, turisme, comerç, indústria, planificació urbana i lleis laborals, sobre dones i sobre pobles indígenes. Les competències poden ser supervisades per la presidència filipina. També té autonomia financera, atès que està facultada per a cobrar els seus propis impostos. La Llei Orgànica li garanteix, a banda, el cobrament d’un fons anual, pagat per la hisenda filipina. La RABMM també disposa d’un sistema judicial propi basat en la Constitució filipina i en la xaria. La xaria no s’aplica quan, en un cas judicial, una de les parts no sigui musulmana.
Les autoritats regionals inclouen el Parlament del Bangsamoro, de 80 membres, elegits per sufragi universal cada tres anys (les primeres eleccions estan previstes per a 2025); el Govern del Bangsamoro, nomenat i encapçalat pel ministre principal, que és elegit pel Parlament del Bangsamoro; el Consell dels Líders, que té una funció consultiva; el wali, que és el cap cerimonial de la regió autònoma i també és elegit pel Parlament del Bangsamoro a partir d’una llista de noms proposada pel Consell dels Líders, i l’Alt Tribunal de la Xaria, màxima autoritat judicial de la regió autònoma.
En el període 2019-2025 funciona una Autoritat Provisional del Bangsamoro, que inclou un Govern provisional, un Parlament provisional —amb el 51% dels membres nomenats pel MILF i el 49% per la presidència filipina— i un wali provisional. Per les conseqüències de l’epidèmia de la covid-19, el govern filipí el 2021 va estendre el termini de l’Autoritat Provisional fins al 2025, inicialment previst fins al 2022.
Grups armats
Com s’ha explicat, el govern filipí ha signat acords de pau amb els dos grups armats més nombrosos: el Front Nacional d’Alliberament Moro (MNLF) i el Front Islàmic d’Alliberament Moro (MILF). Segons l’Armed Conflict Survey 2020 de l’International Institute for Strategic Studies, el 2019 el MILF tenia més de 30.000 combatents, que havien de seguir un procés de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) fins al 2022, tot i que encara està incomplet. El MILF té els seus suports principals entre els maguindanaos. El seu líder, Murad Ebrahim, és l’actual ministre principal provisional del Bangsamoro. L’MNLF té menys de 10.000 combatents, part dels quals liderats pel seu cap històric, Nur Misuari, a l’illa de Sulu.
Fora dels acords de pau amb el govern filipí resten diversos grups armats de caràcter gihadista, que propugnen la independència del poble moro sota un califat a l’estil d’Estat Islàmic, organització amb la qual mantenen vincles. Aquests grups es troben cada cop més debilitats. Els dos més nombrosos són els Combatents Islàmics per la Llibertat del Bangsamoro (BIFF, en tres faccions), al Mindanao central; Abu Sayyaf (ASG), a l’arxipèlag de Sulu. Els més petits són Ansar Khalifah (AKP), al sud de Mindanao, fora de les fronteres de la RABMM, Dawlah Islamiyah o Grup Maute (MG), a Lanao del Sur, i Dawlah Islamiyah-Toraife, una escissió del BIFF.
(Darrera actualització: agost 2023.)