Fitxa de país
Puerto Rico
Puerto Rico
Dades generals
Introducció
Puerto Rico és un país i illa, la més petita i oriental de les Grans Antilles, situat entre el mar Carib i l’oceà Atlàntic. Antiga colònia espanyola, és actualment una dependència del Congrés dels Estats Units sota un sistema de semiautonomia, l’Estat Lliure Associat.
Habitat originalment pel poble taíno, originari de l’Amèrica del Sud, Puerto Rico va ser ocupat per Espanya entre 1508 i 1509. Part del poble taíno va ser esclavitzat mitjançant el sistema de l’encomienda. El 1511 els espanyols van esclafar una revolta dels taínos. La violència i les malalties introduïdes pels espanyols van delmar la població taína. Els taínos supervivents van assimilar-se a les poblacions europees o africanes implantades a l’illa.
En època colonial, Puerto Rico va formar part del Virregnat de Nova Espanya. Cap a la fi del període colonial, la importància estratègica i econòmica de l’illa va augmentar a ulls de l’Imperi espanyol, alhora que molts lleialistes espanyols d’altres territoris americans van instal·lar-se a l’illa durant les independències americanes. Aquests factors van ajudar a mantenir Puerto Rico sota el domini espanyol. L’illa va ser reconeguda com a província espanyola per primer cop el 1809.
Durant la segona meitat del XIX va créixer el sentiment independentista a Puerto Rico, simbolitzat per la revolta de Lares (1868), encapçalada per Ramón Emeterio Betances i esclafada per les autoritats colonials. El 1897 Antonio Mattei va iniciar una nova revolta independentista, la Intentona de Yauco, que va ser seguida per l’atorgament d’un Estatut d’Autonomia.
El 1898, els Estats Units van envair l’illa. En el Tractat de París, Espanya va cedir Puerto Rico als Estats Units, que tot i implementar-hi una autonomia limitada el 1900, van establir-hi una relació amb força trets de metròpoli-colònia. El 1917 el Congrés dels EUA va concedir la ciutadania estatunidenca als porto-riquenys.
La subordinació política i econòmica i la situació de pobresa a l’illa van fer créixer el descontentament amb el domini nord-americà, que van desembocar en diverses protestes. El 1950, el Congrés va donar llum verd a la formació d’una convenció constitucional per a canviar l’estatus de Puerto Rico al d’Estat Lliure Associat (“Commonwealth” en anglès). El nou estatus va proveir Puerto Rico d’institucions autònomes pròpies i una Constitució aprovada el 1952, però va mantenir el país com a dependència del Congrés.
La pobresa va empènyer una part considerable de la població porto-riquenya a emigrar als Estats Units, on va ser llogada com a mà d’obra barata. A partir de la dècada de 1950, diversos plans federals nord-americans van desenvolupar la indústria a Puerto Rico alhora que van atorgar subsidis a la majoria de la població. Com a resultat, el nivell de vida va millorar, però l’economia porto-riquenya va romandre feble i dependent dels Estats Units.
Llengua
El castellà o espanyol és l’idioma parlat a casa pel 95% dels habitants de Puerto Rico, segons dades del cens de 2010. L’anglès el segueix, com a llengua domèstica de gairebé el 5% restant. Hi ha petites minories (al voltant de 1.000 persones) de parlants de francès i xinès. Només el 20% de la població declara parlar “molt bé” l’anglès.
Tot i que la Constitució de Puerto Rico no fa esment de cap llengua oficial, a la pràctica les institucions porto-riquenyes fan servir l’espanyol de forma majoritària, incloent-hi l’administració i el sistema educatiu.
Identitat
En un context polític de dependència respecte dels Estats Units, la identitat porto-riquenya està ancorada en l’ús de la llengua espanyola i en una cultura pròpia on conflueixen aportacions europees, africanes, indígenes i, més recentment, nord-americanes.
Els sectors nacionalistes han reivindicat des del segle XIX l’existència d’una nació porto-riquenya, reclam que entre el 1920 i 1950 va tenir una de les seves expressions més destacades en el moviment encapçalat pel Partit Nacionalista Porto-riqueny, d’orientació independentista i llatinoamericanista.
La repressió contra el moviment nacionalista i un cert marge d’autonomia atorgat el 1952 van afavorir que l’afirmació de la identitat porto-riquenya es concentrés en l’àmbit lingüístic i cultural en detriment del polític.
El peculiar context porto-riqueny —ni país independent ni estat dels EUA, amb trets de relació colonial amb aquest país però alhora amb ciutadania estatunidenca— han conduït a la conformació d’una identitat en què alguns autors han vist trets “ambigus” o “paradoxals”, i que es fa més complexa per la dispersió geogràfica del poble porto-riqueny —entre l’illa caribenya, on viuen 3,2 milions de persones, i la diàspora als EUA, que els supera en nombre, amb 5,8 milions.
Política i institucions
Puerto Rico s’autogoverna parcialment com a Estat Lliure Associat (ELA). En anglès, el terme emprat és “Commonwealth”, i no suggereix l’existència de cap sobirania, a diferència de l’expressió anterior. Tot i que les institucions porto-riquenyes disposen de poders amplis per a gestionar els afers interns de l’illa, els Estats Units controlen aspectes com ciutadania, immigració, defensa, constitucionalitat de les lleis, telecomunicacions, seguretat social, moneda, fronteres i relacions exteriors, entre altres.
L’Assemblea Legislativa de Puerto Rico és la branca legislativa del govern porto-riqueny. Està composta per la Cambra de Representants i el Senat. La branca executiva està encapçalada pel governador o governadora, que és cap de govern. La branca judicial està composta pels tribunals de l’illa i està encapçalada pel Jutge President o Jutgessa Presidenta del Tribunal Suprem.
Des de la dècada de 1960 el sistema de partits de Puerto Rico ha estat prou estable, amb dos grans partits que s’han repartit els governs i la major part dels escons a l’Assemblea Legislativa: el Partit Nou Progressista (PNP, centredreta a dreta), favorable a l’ingrés de Puerto Rico com a estat número 51 dels EUA, i el Partit Popular Democràtic (PPD, centre), partidari de mantenir un estatus d’associació amb els EUA sense ingressar-hi. El suport electoral a cadascun dels dos partits s’ha mantingut entre el 40% i el 50% fins a mitjan dècada de 2010. El tercer partit durant aquest període ha estat el Partit Independentista Porto-riqueny (PIP, centreesquerra), favorable a la independència de l’illa. El seu suport electoral s’ha mogut el 5% i el 10%.
D’ençà de mitjan dècada de 2010 s’assisteix a una diversificació del mapa de partits. Els suports al PNP i PPD han baixat a entre el 30% i el 45% cadascun, els del PIP s’han mantingut estables, alhora que han emergit dos partits nous: el Moviment de la Victòria Ciutadana (MVC, centreesquerra), partidari d’acabar amb la relació colonial amb Washington i d’exercir el dret d’autodeterminació mitjançant la convocatòria d’una Assemblea Constitucional porto-riquenya per a decidir entre l’ingrés als EUA, un nou ELA o la independència; i el Projecte Dignitat (PD, dreta a extrema dreta), sense posició definida respecte de l’estatus de l’illa i amb un fort ancoratge en el conservadorisme cristià.
Plebiscits
Puerto Rico ha votat en sis ocasions (1963, 1993, 1998, 2012, 2017 i 2020) sobre la seva relació respecte dels Estats Units. Cap d’aquestes votacions ha comptat amb el reconeixement de les autoritats federals nord-americanes, de manera que totes elles han estat no vinculants i, fins ara, no conclusives.
En el plebiscit més recent (3 de novembre de 2020), amb una participació del 52%, l’opció favorable a l’ingrés als Estats Units va rebre el 52,3% dels vots.
Governador: Pedro Pierluisi (electe, inicia mandat el gener de 2021), Partit Nou Progressista
Distribució d'escons a la Cambra de Representants (51 membres). Eleccions novembre 2020:
Partit Popular Democràtic (PPD, centre) - 26
Partit Nou Progressista (PNP, centredreta a dreta) - 21
Moviment de la Victòria Ciutadana (MVC, centreesquerra) - 2
Partit Independentista Porto-riqueny (PIP, centreesquerra) - 1
Projecte Dignitat (PD, dreta a extrema dreta) - 1
(Darrera actualització: desembre 2020)