Fitxa de país
Biafra
Bịafra
Dades generals
Introducció
Biafra és el nom amb què el nacionalisme biafreny designa la zona sud-oriental de la República de Nigèria, entre el curs baix del riu Níger i la seva desembocadura, el golf de Biafra (o de Bonny) i la frontera amb el Camerun. Ocupa aproximadament una dotzena part de la superfície de Nigèria i la seva població, de majoria igbo, representa aproximadament el 21% del total estatal.
En època precolonial, Biafra estava dividida en diversos regnes, ciutats-estat i comunitats que, en ocasions, formaven confederacions. El territori va ser un dels principals on es van capturar esclaus per a ser venuts a Amèrica. Al segle XIX va ser annexionada per l’Imperi Britànic i va quedar integrada a la Colònia i Protectorat de Nigèria.
Els límits de Biafra, tal com els entén el moviment biafreny, corresponen als de l’antiga regió Oriental (Eastern region), existent entre 1954 i 1967 com a divisió administrativa primer de la Federació de Nigèria (protectorat britànic) i, després, de la República Federal de Nigèria.
El maig de 1967, després que el govern federal decidís escindir-la en diversos estats federats més petits, el govern de la regió Oriental, presidit pel militar igbo Chukwuemeka Odumegwu-Ojukwu, va declarar unilateralment la independència del país, amb el nom de República de Biafra. Va iniciar-se una guerra entre els exèrcits nigerià i biafreny que va acabar el gener de 1970 amb victòria federal i amb aproximadament dos milions de víctimes mortals biafrenyes, la majoria civils que van morir de fam a causa del bloqueig imposat a Biafra per part de les autoritats nigerianes. La derrota va comportar la fi de la República de Biafra. Els règims dictatorials que van governar Nigèria fins al 1999 van centralitzar el poder, situació que els governs civils posteriors no han revertit.
D’ençà de la fi de la guerra, el nacionalisme biafreny s’ha nodrit d’un sentiment ben arrelat entre el poble igbo de discriminació política, econòmica i cultural per part de l’Estat nigerià i de la memòria dels crims comesos per part de les autoritats estatals contra la població igbo durant el conflicte, entesos com un veritable genocidi.
Des de 2015 ha augmentat la tensió a les zones de Biafra de majoria igbo, amb protestes massives al carrer contra l’Estat reprimides per part de les forces federals. Des del final de 2020, aquesta tensió ha derivat en un conflicte violent entre independentistes biafrenys vinculats a l’IPOB/ESN i les forces de seguretat nigerianes.
Biafra és rica en recursos naturals, especialment el petroli i el gas que s’extreuen a la costa del golf de Biafra i al delta del Níger.
Llengua
El territori de Biafra és divers lingüísticament: s’hi compten una cinquantena de llengües pel cap baix. La majoria, amb l’excepció principal de l’ijo, pertanyen a la família congoatlàntica. Entre elles, la més parlada a Biafra és l’igbo. Els seus parlants es calculen entre els 25 milions i els 40, depenent de les fonts, la majoria a la zona central i interior de Biafra, però també amb comunitats nombroses en diverses ciutats de la resta d’Àfrica, Amèrica i Europa. L’igbo és l’única llengua de Biafra, i una de les úniques tres autòctones de Nigèria juntament amb el haussa i el ioruba, a ser reconeguda d’ús oficial a l’Assemblea Nacional nigeriana.
A les costes de Biafra, els dos grups lingüístics dominants són l’ibibio —zona oriental— i l’ijo o ijaw —zona occidental, al delta del Níger—, cadascun amb diversos milions de parlants. Al llarg de la frontera amb el Camerun es parlen diverses llengües; les principals pel nombre de parlants (2 milions pel cap baix cadascuna) són l’efik i l’ekoi; aquesta darrera s’estén també al Camerun.
Totes aquestes llengües es troben en situació de diglòssia davant l’anglès, l’idioma oficial de Nigèria, utilitzat com a llengua principal de l’administració i del sistema educatiu, tot i que diversos governs regionals han intentat, sense gaire èxit, introduir l’aprenentatge escolar en igbo i ibibio. D’altra banda, el pidgin nigerià —un crioll de base anglesa— s’ha convertit en idioma d’intercomunicació entre milions de persones pertanyents a grups lingüístics diferents a Nigèria, incloent-hi a Biafra.
Identitat nacional
El poble majoritari a Biafra és l’igbo, del qual formen part la gran majoria dels dirigents del moviment nacionalista biafreny així com de les persones que hi donen suport. Altres pobles presents a Biafra, sobretot en regions perifèriques, són l’ibibio, l’ijo (o ijaw), l’efik i l’ogoni. Alguns d’aquests pobles han desenvolupat moviments polítics propis que no donen suport, o directament s’oposen, a la consideració que els seus territoris formin part de Biafra. En el cas dels ogonis, l’organització MOSOP va aprovar el 1990 una Carta dels Drets dels Ogonis en què reclamava al govern federal l’autonomia d’aquest poble.
Segons una enquesta de 2018 encarregada per l’Aliança Global Igbo (Global Igbo Alliance, GIA), una organització favorable al dret a l’autodeterminació del poble igbo, el 80,5% dels igbos enquestats eren favorables a la constitució de la República de Biafra, el 18% a un govern autònom regional i l’1,5%, a una Nigèria centralitzada. Una altra enquesta, el 2016, va concloure que el suport entre els igbos a la independència de Biafra en cas que es convoqués un referèndum assoliria el 59%.
Política, institucions i organitzacions
Nigèria és un país oficialment federal, organitzat en 36 estats federats i un territori federal. Cada estat té el seu propi govern i cambra legislativa. A la pràctica, els estats es comporten més aviat com a subdivisions administratives dependents del govern central, i tenen una autonomia molt limitada.
Nou dels 36 estats nigerians corresponen al territori de Biafra: Enugu, Anambra, Ebonyi, Imo, Abia, Rivers, Bayelsa, Akwa Ibom i Cross River. Els igbos són majoritaris als cinc primers i formen una minoria considerable al sisè. A Rivers els grups principals són els ogonis i els ijos; aquests darrers també són majoritaris a Bayelsa. Els ibibios són majoria a Akwa Ibom, mentre que els efiks i els ekois ho són a Cross River.
Tant els igbos com els altres pobles de Biafra han creat un bon nombre d’organitzacions civils, polítiques i, en alguns casos, militars, al llarg de les darreres dècades. En el cas dels igbos, el 1976 va néixer Ohanaeze Ndigbo, que aspira a defensar de forma global els interessos del poble igbo. Ohanaeze Ndigbo reclama la conversió de Nigèria en un veritable estat federal, amb un ample marge d’autonomia per als seus estats constituents. Als Estats Units, el Congrés Mundial Igbo (World Igbo Congress, WIC) cerca de representar els igbos de la diàspora i de defensar els drets col·lectius del poble igbo davant l’ECOSOC.
Dues organitzacions destaquen en la demanda d’independència de Biafra: el Moviment per l’Actualització de l’Estat Sobirà de Biafra (Movement for the Actualization of the Sovereign State of Biafra, MASSOB, des de 1999) i el Poble Indígena de Biafra (Indigenous People of Biafra, IPOB, des de 2012), aquest darrer amb la seva pròpia branca armada, l’Eastern Securty Network (ESN), formada el 2020, oficialment com a unitat d’autodefensa. L’IPOB està perseguit per les autoritats nigerianes, que el consideren un grup terrorista; el seu líder, Nnamdi Kanu, està empresonat des de 2021.
Diverses organitzacions de base ijo i ogoni, tant civils com armades, denuncien des de la dècada de 1990 l’explotació dels recursos naturals del delta del Níger per part del govern nigerià i de les multinacionals estrangeres. Les seves agendes no inclouen cap reivindicació d’àmbit biafreny; en ocasions han reclamat l’autonomia o la independència del delta del Níger o d’algunes de les seves parts. Entre els grups armats més notables hi ha hagut el Moviment per a l’Emancipació del Delta del Níger (Movement for the Emancipation of the Niger Delta, MEND) i la Força Popular de Voluntaris del Delta del Níger (Niger Delta People’s Volunteer Force, NDPVF), ambdós compostos majoritàriament per ijos i actius entre 2003 i 2015. Des de 2016 han aparegut altres grups armats; entre ells hi ha els Venjadors del Delta del Niger (Niger Delta Avengers, NDA), que tot i actuar també a Bayelsa, sembla tenir la base principal a l’estat del Delta, fora dels límits de Biafra.
Entre els grups civils és notable el Moviment per la Supervivència del Poble Ogoni (Movement for the Survival of the Ogoni People, MOSOP), que reivindica els drets culturals i econòmics del poble ogoni i la fi dels danys ambientals que provoca l’explotació del petroli a l’estat de Rivers.
(Última actualització: octubre 2021.)