En el moment actual, d'una part, trobem un govern prorús que ha decidit no signar l'Acord d'Associació amb la Unió Europea (com sí que han fet, per contra, Moldàvia i Geòrgia), i de l'altra una societat dividida entre els qui sostenen aquest govern i els qui voldrien una major aproximació a la UE. Sobre les motivacions polítiques i econòmiques de tot plegat se n'ha parlat a bastament durant els darrers dies; un article de fons es pot trobar en català, per exemple, a Extramurs. Però més enllà d'aquestes dades actuals, també és útil emmarcar la qüestió d'una forma més àmplia per a entendre el sentit més profund d'aquest contenciós: quin recorregut històric ha tingut l'Estat ucraïnès, i quins grups el formen actualment?

La pregunta va ser plantejada com mai al moment que la societat ucraïnesa esdevenia sobirana, l'agost del 1991, poc després de la desaparició de la Unió Soviètica. Des d'aleshores, enmig de nombroses dificultats, els ucraïnesos s'han afanyat a construir un estat independent -que mai no havien tingut en un sentit modern- i una comunitat unida, amb una identitat corresponent, que li doni suport. Passats els anys, avui en dia Ucraïna encara no ha reeixit a aconseguir aquests objectius.

Fins al segle XVII, els ancestres d'aquells que, en el futur, esdevindrien ucraïnesos vivien en un territori fragmentat entre diverses potències: Polònia, Moscòvia, l'Imperi otomà i el Khanat de Crimea, a banda d'un grapat de principats propis. Sobretot a l'oest, l'aristòcracia es polonitza i a les grans ciutats van emergint burgesies alemanyes, hongareses i poloneses, amb una influència d'una comunitat jueva més tard. A Crimea, els ucraïnesos seran, durant segles, una minoria respecte al poble tàtar.

El 1648 es produeix la primera gran revolta que el nacionalisme ucraïnès actual considera orientada a la construcció d'un estat de base ucraïnesa. Un noble, Bohdan Khmelnytskyi, aixeca els pagesos de l'actual Ucraïna central contra els terratinents i els comerciants jueus. La revolta serveix per a constituir un estat feble que dura poc (vegeu-ne l'extensió al mapa), però Khmelnytskyi continua sent reverenciat avui i el seu rostre, per exemple, el trobem als bitllets de banc de l'Ucraïna independent (imatge esquerra).

Després del tractat d'Andrúsovo (1667), Ucraïna queda dividida entre Rússia (a l'est del riu Dnièper) i Polònia (a l'oest). Aquesta última acabarà perdent la regió de la Galítsia -que només recuperarà durant el període d'entreguerres- en benefici de l'Imperi austrohongarès. Rússia, tot apartant els ucraïnesos d'aquest imperi, s'empara pràcticament del poder l'endemà mateix de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i el consolida. És al final del segle XIX i principi del XX que pugnen, a l'actual Ucraïna, dos nacionalismes: l'ucraïnès, que reclama la formació d'un estat propi des de la Galítsia austrohongaresa fins a les portes del Caucas, i el rus, que considera els ucraïnesos com a part de la gran nació russa. L'adveniment de l'URSS tanca el debat -almenys oficialment- en favor de la tesi del nacionalisme ucraïnès.

Des de la seva independència, el 1991, Ucraïna s'ha volgut anar definint jugant amb les seves estretes relacions i dependència econòmica de la Federació Russa i amb la seva mirada cap als altres països europeus membres de la Unió Europea, que políticament són més propers al model de benestar que somien els seus ciutadans. Aquests dies s'està veient com no s'arriba a cap conclusió, al decantament vers uns o altres, mentre la qüestió de la identitat ucraïnesa queda fluixa, si no penjada.

El paper dels pobles minoritzats

El poble ucraïnès representa avui el 72% de la població d'Ucraïna, mentre que el 22% és representat per russos, si bé, lingüísticament, la proporció de russòfons és molt més elevada. La resta està formada, principalment, per bielorussos, tàtars, romanesos/moldaus, búlgars, hongaresos i polonesos... aquests quatre últims amb una pàtries mares membres de la Unió Europea.

A l'oest d'Ucraïna (Galítsia i Rutènia) hi ha minories poloneses, hongareses i rutenes. La presència de la minoria russa és petita. Els ucraïnesos hi formen el 80% de la població i tenen una orientació clarament prooccidental, molt més enfocada cap a Polònia (i a través d'ella, a Alemanya) que no pas cap a Rússia. A l'est del país, per contra, s'estén un ampli territori obert a l'espai rus, i els russos fan tot el possible per a atreure els ucraïnesos cap a ells. En aquella regió, la llengua russa hi és clarament predominant, com ho és també actualment a Crimea (67% de russòfons). No és per casualitat que a l'est i a Crimea sigui on el governamental Partit de les Regions tingui la seva base de suport principal. Políticament,el centre del país forma una mena de gran àrea de transició, difícilment destriable, de prooccidentals i prorussos.

Val a dir que els prorussos, en el conjunt de l'estat, manifesten una identitat política ucraïnesa que, però, volen orientada cap a Rússia. Molts d'ells mantenen una consciència individual russa, molt dependent encara de la mentalitat soviètica. En el contenciós actual aquesta consciència es converteix en militància a favor de les relacions privilegiades amb la Federació Russa. Els russòfons reivindiquen la seva llengua -que l'actual govern ha oficialitzat en les regions on l'idioma té més pes- i consideren l'ucraïnès un dialecte que ha adquirit, per raons polítiques, la categoria de llengua oficial.

La política lingüística de l'estat intenta també respectar, a la teoria, les altres llengües que es parlen a Ucraïna, amb la particularitat que dóna facilitats per tal que les relacions amb els estats veïns que les tenen com a oficials ajudin a mantenir-les.El nacionalisme ucraïnès prova d'atreure's els parlants d'aquestes llengües minoritzades, presentant Ucraïna com un estat més respectuós amb ells que no ho va ser pas l'URSS o no ho seria ara Rússia. Almenys en el cas dels tàtars -minoritzats a Ucraïna- la cosa funciona, i el lideratge tàtar acostuma a adoptar posicions clarament antirusses i proucraïneses.

(Aquest article es basa en dades de l'arxiu de Nationalia, d'aquest informe del Grup pels Drets de les Minories i del llibre The Ukrainians. Unexpected Nation, d'Andrew Wilson.)