Són gairebé innombrables les facetes que han definit la personalitat d'Antoni Maria Badia i Margarit, que ens acaba de deixar als 94 anys. Una de les que més l'han caracteritzat és la seva capacitat de de combinar la recerca, el professorat, la vocació científica i divulgativa, amb el compromís social. Tot al voltant de la llengua catalana.

Certament, Badia i Margarit és un dels catalans universals. Només cal veure la quantitat d'obres que va publicar dins i fora del nostre país i els reconeixements que va obtenir a una llarga llista d'universitats europees i americanes. Ell n'era molt conscient i ho demostrava amb fets.

Voldria recordar-ne un que vaig viure de molt a prop i que va deixar un impacte davant de molta gent. Em refereixo a la seva presència activa, el 1987, en la manifestació popular fora i dins del Parlament Europeu, en què va ser lliurat al president d'aquest Parlament, Henry Plumb, una carta que demanava la inclusió oficial del català en les institucions europees. La presència de Badia i Margarit, tot i estar a la primera fila de la manifestació, era la d'un militant de base, si ens atenem als seus desitjos, però de fet era molt més que això. Era la presència d'un reconegut lluitador en les altes esferes de la ciència i de la política a favor de la dignitat universal de la llengua catalana. Un lluitador que havia patit persecució, que havia treballat sense descans per promoure el coneixement i l'ús de la llengua catalana, que havia excel·lit en els cercles internacionals dels qui han entès les llengües com a expressió sublim de la identitat dels pobles.

Va ser inspirant-se, en bona part, en els ensenyaments del professor Badia i Margarit que va ser redactada la carta els continguts de la qual explico i sintetitzo, a continuació, com a homenatge a ell, com a agraïment a la seva memòria. La carta porta la data del 13 d'octubre de 1987.

El català, llengua oficial europea

Després de recordar que els portadors d'aquesta carta representaven els 100.000 catalans -d'origen i d'adopció- que l'havien signada, tots ells exponents del teixit social de la comunitat nacional catalana, el text es refereix a una altra iniciativa portada a terme, al mateix Parlament, l'11 d'octubre de 1982.

En aquella ocasió, va ser lliurada també una carta al Parlament Europeu, personificat en el seu vicepresident, Pierre Pflimlin. Una carta signada pels portaveus del mateix moviment popular que ara tornava a fer-se viu: la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (una iniciativa, per cert, nascuda al paranimf de la Universitat de Barcelona, el 18 de març de l981, a l'empara del seu rector: Antoni M. Badia i Margarit). La carta del 1982 instava el Parlament Europeu que reconegués la identitat nacional catalana diferenciada de totes les altres identitats nacionals. Per coherència, aquest reconeixement havia d'implicar l'ingrés del poble català en les institucions europees, quan arribés l'hora, en tant que poble distint; un poble que donava proves de ser fidel als principis democràtics i als valors que haurien de configurar una Europa en què tots els seus pobles siguin igualment respectats i no, com ara, que alguns d'ells, com el català, estan proscrits.

La nova iniciativa, la del 13 d'octubre de 1987, es realitza quan l'Estat espanyol ja és membre de les Comunits Europees i la nació catalana com a tal en continua sent postergada. No obstant això, els catalans no es donen per vençuts. Volen reprendre el diàleg amb les institucions europees i avui centren la seva atenció en la llengua. Volen que la llengua catalana sigui admesa en les institucions europees com a llengua oficial: "No es tracta de demanar un favor, un privilegi; simplement es tracta de trobar la suficient obertura en el Parlament Europeu per a reconèixer una realitat incontestable", una llengua europea parlada per milions de ciutadans del nostre continent, oficial dins l'àrea en què és utilitzada.

Els signants de la carta no ignoren les dificultats que comporta la inclusió del català en les institucions europees. Però també saben que allò que els catalans sol·liciten pot tenir una resposta positiva si ho vol la majoria dels eurodiputats, donat que no existeix cap normativa europea hermètica en matèria lingüística. És segur que el Parlament Europeu hauria de superar les traves que diversos estats, com l'espanyol, posarien per a impedir que el català esdevingués plenament llengua de les institucions europees. Tanmateix, el Parlament Europeu podria ser un gran ajut per a fer veure als governs estatals que l'admissió del català en les institucions europees és una qüestió de coherència amb els principis democràtics. El Tribunal Europeu dels Drets Humans, sens dubte, seria sensible, positivament, a l'avenç en la comprensió dels drets humans que aquest reconeixement suposaria.

La carta acaba insistint que allò que es demana no és la reivindicació d'una prerrogativa per als catalans, sinó una afirmació que els catalans refusen ser discriminats per raó de llengua: "Al nostre entendre, el Parlament Europeu caldria que assumís la responsabilitat històrica d'elaborar els criteris i les normes que permetin l'ús de totes les llengües europees, d'acord amb la posició legal i cultural que cada una d'elles té o hauria de tenir. La tendència a catalogar les llengües en majoritàries i minoritàries condueix -ho sabem per experiència- a una submissió injusta d'aquestes últimes [...]. Amb la nostra llengua ens sentim europeus, universals. La part d'un tot i no una part d'un tot aliè a nosaltres [...]. També la nostra llengua és Europa i sense la nostra llengua o amb la nostra llengua marginada Europa no seria totalment possible [...]. Amb la nostra llengua reclamem integrar-nos, plenament, a la unió europea".

***

Els anhels expressats en aquesta carta encara no s'han complert. Badia i Margarit no va deixar passar ni una oportunitat per a insistir en la dignificació de la llengua catalana. Uns anys més tard, el 1996, va ser un dels signants de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, una iniciativa que ha donat la volta al món i que no hauria estat tan ben acollida si no hagués tingut el suport de persones tan qualificades com la del mestre Badia i Margarit.

El millor homenatge que li podem fer: continuar la seva tasca, tot esperant que la llengua catalana esdevingui, ben aviat, com ell desitjava també i de tot cor, llengua oficial europea, la veu plena del poble català a Europa.

*Aureli Argemí és president emèrit del CIEMEN

(Imatge: Antoni M. Badia i Margarit / fotografia de la Universitat de Barcelona.)