Notícia
Quaranta anys de la mort del general Franco: tot lligat i ben lligat
D'alguna manera, allò que fou i continua sent el franquisme, en moltes de les actituds polítiques transformades en pràctiques del poder espanyol, ho trobem especificat i pronosticat en el testament del dictador: “Us demano que persevereu en la unitat [...]. No oblideu que els enemics d'Espanya i de la civilització cristiana estan alerta [...]. Mantingueu la unitat de les terres d'Espanya, exaltant la rica multiplicitat de les seves regions com a font de la fortalesa de la unitat de la pàtria”.
El general Franco volia fer creure que els grans enemics d'Espanya eren, segons ell, “los rojos separatistas” entre altres, és a dir els catalans, bascos i gallecs que pensaven pel seu propi compte i que no es creien ser espanyols. Gràcies a una guerra que va costar centenars de milers de morts, els havia subjugat. Sense, però, que la submissió volgués dir el ple triomf sobre ells. Per això, en la ment del general Franco i en la seva política mai no va acceptar que la guerra s'havia acabat el 1939, per més que ell mateix ho hagués declarat. Molts anys després feia servir, sempre que en tenia l'oportunitat, la paraula “victòria”, un terme que evocava una guerra “triomfant”. I, certament, no la la seva fi que hauria abocat almenys a la reconciliació. Sovint, en els seus discursos, recordava que el mal dels “rojos separatistas” es reproduïa i, per tant, calia estar atents, no oblidar de combatre'l, tenir a les mans les armes per a fer-les servir. Amb judicis arbitraris, penes de mort, tortures, persecució dels dissidents, conculcació de drets humans elementals...
Fa quaranta anys que el general Franco moria al llit, com un victoriós, i es reproduïa en la figura del Rei nomenat per ell. Ningú no l'havia pogut vèncer ni el podia esborrar del record. Com escrivia més amunt, sempre ha estat present, al llarg d'aquests últims quaranta anys, en tantes lleis i tantes maneres de fer política. Fou amb el seu “esperit” que els seus hereus van emprendre les “reformes” o la posada al dia dels seus Principios del Movimiento. Van evitar que hi hagués un trencament amb el passat. Si bé van emprendre un camí definit de “transició” cap a un sistema homologable amb les democràcies dites occidentals, en realitat la Constitució espanyola del 1978 que l'articula, manté intactes els principis citats del testament del general Franco.
Pel que fa, concretament, al tema de la unitat i de la multiplicitat de les regions, evocat en el mencionat testament, s'ha instaurat una descentralització de l'Estat que porta el nom d'”autonomies”. Unes autonomies que no responen a les reivindicacions dels pobles català, basc i gallec, sinó que intenten solucionar una mena d'assignatura pendent, a favor de l'Estat, tot diluint-les en un règim d'autonomies concedides a dojo, per a regions reals o inventades, convertides en el famós “café para todos”.
Malgrat la perseverança i persistència del règim instaurat pel general Franco i els vencedors de la guerra del 1936-1939, catalans, bascos i gallecs, no han parat de lluitar per a la recuperació de les llibertats, per a fer possible una democràcia amb cap i peus, deslligada d'una herència frustradora. La seva lluita no és, però, de cap manera, la prolongació d'una guerra sinó l'aposta per a posar-hi fi definitivament, per a la reconciliació. Amb les conseqüències que comporten de viure en pau, catalans, bascos, gallecs, espanyols, cadascú mantenint la pròpia identitat i distinció. I tots plegats promovent en mutu respecte a les pròpies diversitats, com a factor d'unió, de convivència justa, i no d'unificació destructora. Entre tots els pobles de la terra.
Aquesta aposta s'ha significat amb l'anhel de ser fidels a la memòria històricaque ens dugui a veure críticament els passat i amb l'opció de construir un futur, mitjançant un procés alliberador, que culmini amb la plena recuperació de la sobirania. D'aquella sobirania de cada poble, de la qual en derivi democràticament la seva emancipació o independència nacional.
El procés té ara una sèrie de realitzacions que situa la nació catalana al capdavant de l'emancipació de les nacions incloses en l'Estat espanyol, sens dubte no vençudes pel general Franco i els seus continuadors.
Així, finalment, els quaranta anys de la mort de Franco es converteixen en la fi del mal somni que ens ha atemorit tant de temps.
*Aureli Argemí és fundador i president emèrit del CIEMEN.