Notícia
De la supervivència a la diàspora: iazidites al Kurdistan del Nord
Es tracta d'un clam de revenja que, tot i no expressar la realitat del conjunt del camp, sí que manifesta les conseqüències de la persecució patida pels iazidites, que des de l'agost del 2014 fugen de l'Estat Islàmic. Les forces militars de Daesh -l'acrònim àrab de l'Estat Islàmic- persegueixen aquest grup minoritari dins els kurds per la seua pràctica religiosa. El iazidisme és una religió amb el seu propi sistema de símbols i creences sincrètics i preislàmics que tenen la seua representació més coneguda en la figura d'un àngel-paó que actua com a intermediari entre Déu i la Terra, raó per la qual l'EI els considera adoradors del dimoni.
Ramazam Serim, membre del grup coordinador del camp de refugiats, assenyala que en un primer moment, i com s’havia fet amb les persones refugiades de Rojava (és a dir, el Kurdistan Occidental, a Síria), es va oferir la possibilitat d’acollir-los en cases, pobles i barris del Kurdistan del Nord. Encara que la pertinença a la comunitat kurda hauria facilitat aquesta sintonia, els iazidites tenen un sistema religiós que ha sobreviscut mercès a un fort pes de la tradició. Dividits en tres castes diferents -xeics i pîrs com a clericals i de major poder, i murids com els de la casta més baixa- els iazidites practiquen l'endogàmia i es troben certament aïllats d'altres comunitats, tret d'alguns kurds musulmans. En aquest sentit, i tenint en compte les demandes de la mateixa comunitat iazidita, Serim explica que el moviment kurd va apostar per l’habilitació de camps per a persones refugiades, proposta que finalment va ser acceptada per la comunitat iazidita.
Aquest grup inicial de 5.000 persones que es van instal·lar als afores d'Amed (Diyarbakir, en turc) va passar a tindre 2.605 integrants al novembre de 2015 pels fluxos migratoris cap a Europa, fonamentalment Alemanya, segons l'informe elaborat per la municipalitat d'Amed. Des de la seua primera estada al camp, l'Estat turc nega l'estatus de refugiades a aquestes persones. Tot i la procedència d'origen kurd dels iazidites i el fet que fos el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) qui amb les seues milícies armades els obrís pas cap al nord, la causa real de la manca d'un estatus de refugiats cal cercar-la en el fet que Turquia no reconeix l'autoritat en la gestió municipal del camp per part govern d'Amed. De fet, segons Ramazam Serim, aquestes persones són considerades com a sol·licitants d'asil.
A la pràctica, aquesta condició de sol·licitants el que suposa és, entre d'altres qüestions, la negació del dret a l'assistència sanitària a les infraestructures que no depenen del govern municipal, siga al camp o a la ciutat. Això, sumat a la manca de recursos econòmics i tècnics, que es carreguen exclusivament sobre la gestió municipal, ha provocat un desplaçament de població que fa que hores d'ara el camp l'integren només unes 1.500 persones, la majoria xiquets i dones. Tot i les causes estructurals, però, aquesta davallada poblacional no es pot explicar sense entendre quina és la lògica interna que opera al camp en l'àmbit de l'organització i com aquesta connecta en algunes qüestions amb les idees del moviment kurd que lluita pel confederalisme democràtic.
Història d'un camp obert
Halil Kalavuz, un altre membre de l'òrgan de coordinació, explica que actualment el camp està dividit en sis districtes diferents. Amb dades de l'any passat i amb el camp a ple rendiment, les despeses d'electricitat i menjar suposaven, segons Kalavuz, una inversió mensual de 200.000 euros, 100.000 dels quals es dedicaven exclusivament a l'electricitat que permetés combatre el fred de l'hivern. Un sistema intern de repartiment de tasques a l'hora de coordinar l'arribada del menjar i un pou de 500 metres per abastir d'aigua a aquest camp ubicat a la vora del riu Tigris completen l'abastiment dels àpats diaris.
La diferència principal amb els camps que controla el govern turc és, per tant, la llibertat de moviment de la comunitat que hi viu. Quan s’entra al camp d’Amed, insisteix Serim, no hi ha cap tipus de seguretat més enllà d’una tanca, fet que contrasta amb el blindatge militaritzat dels camps turcs, en què soldats armats controlen els accessos dia i nit. A aquest camp, la comunitat iazidita pot sortir i entrar amb llibertat i hi ha residents que tenen una feina que els obliga a desplaçar-se cada dia amb busos que ixen des de la porta principal del camp.
Aquesta llibertat queda plasmada també en el seu sistema d'organització: unes 20 persones aproximadament formen part de l'òrgan de coordinació central, on la majoria són joves i només hi figuren unes quatre dones. Alhora, cada tenda té una persona representant als consells dels sis districtes, que se subdivideixen també en cinc àrees de treball diferents: salut, educació, tècnic, coordinació general i allotjament i menjar.
Entre les infraestructures pròpies de les quals disposen hi ha una escola, un hospital, una farmàcia, instal·lacions esportives i un centre de dones. Aquest últim, però, roman tancat. Muzeyyen Aydin, membre de la coordinadora del camp encarregada especialment de la situació de les dones, assenyala que la manca de voluntàries locals, junt amb l'èxode poblacional, són les principals causes d'aquesta fallida en l'organització i l'empoderament de les dones. Per contra, destaca especialment l'equip de professionals al servei dels xiquets i xiquetes de l'escola, entre els quals hi ha un equip de psicopedagogs, mestres i un psicòleg que pertany a l'ONG Metges del Món.
Un desenllaç que es produirà aviat
El passat novembre una coalició formada per les milícies armades del PKK, les milícies femenines de l'YPJ, grups de peixmergues de l'Iraq i les Unitats de Resistència de Sinjar (YBS) van alliberar la ciutat de procedència dels iazidites. Actualment, les YBS conformen, junt amb les Unitats de Protecció de Sinjar (HPS) i les Unitats de Dones Iazidites (YJE), l'Aliança de Sinjar, que es troba a la zona per a defensar el projecte del confederalisme democràtic, que aspira a la creació d'una regió autònoma per als iazidites dins del Kurdistan del Sud. Aquest objectiu contrasta amb els interessos conservadors del govern del PDK del president sud-kurd Massud Barzani, que aposta perquè aquestes forces es retiren i deixen pas a la defensa i gestió per part del seu govern.
En aquest sentit, Leila Ferman, copresidenta de la Federació Iazidita a Europa, defensa que el millor per a la supervivència de la seua comunitat seria tornar a Sinjar per recuperar la seua llar. Tot i això, considera que donada l'experiència traumàtica d'aquestes persones, no es pot condicionar les seues vides, i per tant es resigna a “l'assimilació” progressiva dels iazidites des del moment en que passen a ser immigrants i formen part del conjunt de la diàspora kurda.
Enmig d'aquesta nova realitat política, emergeix també la voluntat del govern local d'Amed, que en sintonia amb les aspiracions ideològiques del conjunt del moviment liderat per Abdullah Öcalan, defensa que els iazidites haurien de tornar a la seua terra i integrar-se en la defensa i autogestió de Sinjar. Segons argumenta Haliz Kalavul, a Sinjar les forces peixmergues del PDK de Barzani van abandonar als iazidites amb la invasió de l'Estat Islàmic i ara, un cop recuperada la zona, volen que els simpatitzants del PKK marxen. Per aquesta raó diu, molts iaizites no confien en un retorn a la seua llar, perquè no tenen idea de com serà el seu futur si és el govern Barzani qui el gestiona. Tot i la voluntat del moviment de defensar el retorn iazidita a Sinjar, Kalavul assumeix la tasca al camp i assegura que la seua responsabilitat serà quedar-se fins que “l'últim refugiat marxe”.
I ho fa perquè és conscient, com el seu company Ramanzam Serim, que la voluntat de la comunitat iazidita és passar a ser part de la diàspora kurda a Europa. D'acord amb aquest últim, a la darrera enquesta feta al camp gairebé el 100% dels iazidites eren partidaris d'abandonar el camp però no per a integrar-se a Amed ni per a tornar a Sinjar, sinó per passar a engruixir el conjunt de les persones refugiades al voltant de les quals els governants europeus fan els seus càlculs de xifres.
Borja G. Moya és periodista i col·laborador del CIEMEN