Notícia
Al Paraguai, moltes de les nenes més pobres són esclavitzades tan sols per poder rebre una educació
El 'criadazgo' obliga més de 46.000 infants a treballar en cases benestants · Testimonis com el de Tina Alvarenga denuncien una triple discriminació: pel fet de ser dona, pobra i indígena
Tina Alvarenga va viure vuit anys en una casa on tenia prohibit menjar amb la família. Gairebé convertida en una professional, va tornar anys després i va escoltar a la senyora parlar-ne amb orgull. "És com la nostra filla, la que millor ens ha sortit", va dir. Però Alvarenga mai no va ser tractada com una filla en aquesta casa. Des dels deu anys, ella va ser la criadeta de la família, una paraula usada al Paraguai per qualificar més de 46.000 nenes i nens que es veuen obligats a treballar per poder anar a l'escola.
El tracte és senzill: una família de pocs diners cedeix el seu fill o filla menor a una altra família més adinerada. El nen o nena tindrà dies interminables de treball i podrà patir abusos o maltractaments
El tracte és senzill: una família nombrosa de pocs diners cedeix el seu fill o filla menor d'edat a una altra família més adinerada, a canvi que se li doni sostre, menjar i educació. El que no es diu és que el nen o la nena tindrà dies interminables de treball domèstic mai pagat, i podrà patir abusos o maltractaments, sense que el pacte pugui ser anul·lat per les parts. Això es coneix com criadazgo, una pràctica vigent al país malgrat diverses denúncies d'organitzacions de drets humans i l'acceptació còmplice d'una bona part de la societat.Després d'acabar els seus estudis universitaris, Alvarenga va treballar durant anys en una organització de defensa dels drets de nens i nenes. Va entrevistar criaditas, va recollir testimonis, va redactar informes, va investigar, ha denunciat. Va provar d'anomenar les coses pel seu nom, perquè el sentiment de gratitud inculcat a les criaditas és, en general, una garantia de silenci.
"El criadazgo recolza en un doble miratge", diu Alvarenga. D'una banda, hi ha la il·lusió de la família que lliura la seva filla a altres persones i pensa que, gràcies a això, podrà acabar els seus estudis, millorar la seva posició social i "ser algú a la vida". De l'altra, la família que rep la nena justifica l'explotació creient que dóna una oportunitat a algú que, d'una altra manera, no només no podria estudiar, sinó que fins i tot es moriria de fam.
Víctimes del 'criadazgo'
Si la nena és maltractada, els seus familiars no ho sabran fins anys després. De vegades, ni arriben a assabentar-se. Però al gener de 2016, la mort d'una 'criadita' va posar cara al fenomen
Si la nena és maltractada, els seus familiars no ho sabran fins molts anys després. De vegades, ni arriben a assabentar-se. Però al gener de 2016, una història va posar cara a un fenomen ocult a l'interior de les cases paraguaianes.Carolina Marín va ingressar a l'Hospital Regional de Caaguazú amb senyals d'haver rebut forts cops. Va morir poc després. Tenia 14 anys. Era criadita a casa de Tomás Ferreira, exmilitar, i Ramona Melgarejo, funcionària del Registre Civil. Vivia amb ells a Vaquería, una localitat de poc més de 3.000 habitants situada a uns 250 quilòmetres a l'est d'Asunción. Al final de gener de 2016, Ferreira va colpejar Marín fins a matar-la amb una branca. Va ser l'últim càstig que va rebre l'adolescent.
Els mitjans van difondre aquest fet uns dies més tard. Les notícies van ressaltar el fet que la menor assassinada era una "criadita". Organitzacions com Unicef o Callescuela van responsabilitzar d'aquesta mort el molt arrelat costum del criadazgo. "Una forma moderna d'esclavitud", la van qualificar. Desenes de persones van convocar manifestacions per demanar que al Paraguai no hi hagi "ni una Carolina més". El nom i les fotos de l'adolescent van recórrer les xarxes socials.
"Al Paraguai hi ha més vaques registrades que infants", denuncia Tina Alvarenga. Sense identitat, és més fàcil vulnerar els drets infantils impunement. Si no hi ha un registre, és difícil controlar en quines condicions viu una criatura.
Els veïns de la parella, juntament amb prop de 60 organitzacions de la societat civil, demanen més celeritat en la investigació del cas. Reclamen que tant Ramona Melgarejo com Tomás Ferreira siguin condemnats a 30 anys de presó per l'homicidi de la nena que va ser la seva criadita. Si el procés legal continua, el cas de Carolina Martín podria ser històric: seria el primer cop que el criadazgo és jutjat al Paraguai.
La rutina
Tina Alvarenga tenia deu anys quan la fàbrica on treballava el seu pare va fer fallida i ell va quedar-se a l'atur. Tots els germans d'ella es van posar a treballar per portar diners a casa, venent dolços al carrer o al mercat. Tots van continuar estudiant a l'escola. Només ella va anar-se'n de criadita a Asunción.
A casa dels seus patrons, Alvarenga treballava entre quatre i sis hores per dia, i havia de cronometrar el temps que dedicava a estudiar. Es llevava al voltant de les cinc del matí i preparava l'esmorzar dels senyors. Cada dia de la setmana havia de dedicar-se a netejar i ordenar una part de la casa. Els divendres, per exemple, netejava el frigorífic i la sala, enllustrava els mobles i desinfectava el terra. Després, anava a l'escola.
Quan acabava les classes, tornava a la casa i tenia temps per estudiar. Com més aviat acabés, més temps lliure tindria, però aquest també era limitat ja que havia de preparar el sopar dels senyors. Alvarenga diu que mai va passar gana, però el menjar estava racionat. "Tenia més accés a la biblioteca del senyor que no pas al frigorífic", explica.
La biblioteca estava ben nodrida i pertanyia a l'amo de la casa, un militar simpatitzant del Partit Liberal, opositor a la dictadura de Stroessner (1954-1989). Algunes nits, ja després del sopar, el patró obligava Alvarenga a posar-se dempeus al seu costat i llegir els editorials de diaris opositors com Sendero o El Pueblo, i la persuadia perquè no cregués el que els mitjans oficials deien sobre el règim dictatorial. La considerava intel·ligent, però no conversava amb ella. "El senyor havia trobat algú que l'escoltés parlar sobre política", diu.
"No em deixaven anar sovint a casa meva, perquè deien que d'allà tornaria amb 'la mala costumbre'." Es referien al fet que Alvarenga parlaria en guaraní, la seva llengua materna
"No em deixaven anar sovint a casa meva, perquè deien que d'allà tornaria amb 'la mala costumbre'." Es referien al fet que parlaria en guaraní, la seva llengua materna, ja que Alvarenga és indígena guaraní. Els seus patrons temien que perdés l'educació que ells li donaven, explica. En qualsevol cas, ella era perfectament conscient que tot el que ells li proporcionaven, ella ho estava pagant amb el seu dur treball.La discriminació també es traslladava a l'escola. "Una de les coses de les que menys es parla és del bullying, l'assetjament que pateixen les criaditas quan van a l'escola. Els altres nens tenen els seus pares, i de seguida s'adonen que si tu no en tens, llavors ets una criadita. Jo no podia convidar ningú a la casa on vivia, no tenia la meva colla d'amics del col·legi o entre els veïns. El que més vaig sentir va ser no pertànyer a un grup en l'adolescència, que és quan es formen les amistats. El pitjor de tot va ser l'aïllament", relata Alvarenga.
Un sistema que té suport social
Al gener de 2015, una dona publicava aquest text en un grup de Facebook on es comparteixen anuncis d'ocupació per a personal de neteja i mainaderes al Paraguai. L'administradora del grup és Pepa Kostianovsky, una regidora de la Municipalitat d'Asunción:
"Hola, necessito una companyoneta per a la meva nena, per jugar amb ella al dia i al vespre. Per estudiar. Avisin si us plau. Per dilluns si és possible."
L'anunci va rebre cinc m'agrada i diversos comentaris. Una dona de la ciutat de Ñemby va dir que tenia una nena d'onze anys i va donar el seu número de telèfon. Una altra dona, també de Ñemby, va oferir la seva neboda de 15 anys. "Li agraden les criatures i és molt maca", va escriure. Un tercer comentari parlava "d'una noia de l'interior que vol treballar". Davant la quantitat de respostes, l'autora de l'anunci va intervenir:
"Amigues, ja n'he aconseguit una, ara veure si em funciona. Moltes gràcies, aviso un altre cop per qualsevol cosa."
La transacció estava tancada.
Rosa María Ortiz, relatora pels drets de la infància de la CIDH entre 2012 i 2015 i vicepresidenta del Comitè dels Drets de l'Infant de l'ONU a Ginebra va escriure al pròleg de Criaditas, ¿hasta cuándo? ("Criaditas, fins quan?"), un recull de testimonis d'excriaditas:
"Si al llarg de la nostra història hem estat capaços de posar punt final a sistemes com l'esclavatge, el cuñadazgo [una pràctica als primers temps de la història del Paraguai en què els conqueridors espanyols esclavitzaven dones guaranís com si fossin les seves dones], les encomiendas [en què a ciutadans espanyols se'ls lliuraven nadius paraguaians, els quals eren forçats a pagar tribut i a sotmetre's a l'adoctrinament espanyol] o el mensú [un treballador que era considerat un semiesclau], és injustificable que continuem acceptant amb complaença la servitud que posa tantes nenes i nens davant d'un sistema d'esclavatge, i que els exposa a tota mena d'abusos i explotació."
Tant la desigualtat social del Paraguai com la manera d'ostentar el poder al país donen indicis per comprendre la vigència d'aquest fenomen.
(El resum és pres de GlobalVoices, que el difon amb llicència Creative Commons. Traducció al català per part de Nationalia. L'article original, en castellà, és al web de Kurtural.)