Notícia

La República de Mahabad es va ensorrar avui fa 70 anys, però el seu record perviu en el nacionalisme kurd

Retrat de Qazi Muhammad i proclamació de la república.
Retrat de Qazi Muhammad i proclamació de la república.
Un 15 de desembre com avui de fa 70 anys, s'ensorrava el que el nacionalisme kurd considera generalment —a despit d'un parell d'experiències anteriors— com el seu primer estat modern: la República del Kurdistan de Mahabad. Proclamada el gener de 1946 a l'Iran, va tenir una existència efímera, però roman com un símbol central de la lluita dels kurds per disposar d'un estat propi.

Un autogovern proclamat en el context de la postguerra. De la Segona Guerra Mundial, concretament. Tropes soviètiques i britàniques havien envaït respectivament el nord i el sud de l'Iran el 1941 i alguns líders kurds, amb el jurista Qazi Muhammad com a figura més prominent, havien aprofitat per establir un govern autònom de facto a la regió de majoria kurda al voltant de la ciutat de Mahabad, que quedava fora de l'àrea de control directe d'ambdues potències. Va ser allà que Muhammad va proclamar una república que, d'entrada, es presentava com a autònoma, i que replicava el model que els veïns dels kurds dins de l'Iran, els àzeris, havien instaurat al seu territori pocs dies abans.

La república depenia del suport soviètic. A priori, la presència de tropes soviètiques al nord de l'Iran donava al govern de Qazi Muhammad protecció davant del previsible anhel de Teheran per recuperar el control sobre tot el territori iranià. Muhammad mantenia contacte permanent —amb viatges inclosos a territori de l'URSS— amb les autoritats soviètiques, particularment amb les de la República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan, que el van exhortar a fundar el Partit Democràtic del Kurdistan de l'Iran (PDKI), que va esdevenir el pal de paller de la nova república.

No va tenir un suport intern unànime. Qazi Muhammad es va veure obligat a mantenir equilibris complexos no només amb els interessos soviètics, sinó també amb els actors kurds interns, que incloïen segments de classes mitges nacionalistes però també líders tribals no sempre ben avinguts entre ells i no sempre interessats en l'escenari d'un Kurdistan autònom: al capdavall, molts es beneficiaven de la seva posició intermèdia entre el govern de Teheran i la població local. A tot aquest escenari se sumava el fet que la principal força militar de la república la proveïa Mustafa Barzani, líder kurd —molt prominent durant les tres dècades a venir— que ni tan sols era originari de Mahabad, sinó de les terres kurdes al nord de l'Iraq.

La república va aplicar un programa de construcció nacional. Malgrat com en va ser d'efímera, la República de Mahabad va introduir l'ensenyament en kurd a les escoles i va publicar llibres de text i diaris en aquesta llengua, sobre la qual pesava una important repressió als diversos estats del Pròxim Orient. La bandera tricolor kurda —vermella, blanca i verda— va ser hissada al territori de la república, va sonar l'himne kurd oficialment i es va constituir un Parlament del Kurdistan. Tots aquests fets expliquen per què, en la memòria del poble kurd, l'experiència de Mahabad ressoni com un veritable intent de construir un Estat nacional.

La retirada soviètica marca l'inici de la fi. L'URSS va anunciar un acord amb l'Iran el març de 1946 per a la creació d'una companyia petroliera iranianosoviètica —força historiadors apunten que l'únic objectiu de Moscou per ocupar el nord de l'Iran era precisament aquest— i per a la retirada de les tropes soviètiques, que es va fer efectiva el maig. El govern autònom àzeri va pactar amb Teheran la seva reintegració a l'Iran, i això va deixar la República de Mahabad aïllada. Perdut l'aliat exterior, els suports interns a Qazi Muhammad també van anar davallant. Ell mateix va provar de negociar amb el govern iranià, l'agost, l'obtenció d'una autonomia rebaixada, esforç que al capdavall va ser infructuós. Una darrera crida d'auxili a Moscou, el desembre, també va quedar en no res.

Les tropes iranianes van ocupar Mahabad entre el 15 i el 17 de desembre. Va ser el mateix Qazi Muhammad qui va admetre que no tenia més remei que lliurar la ciutat a l'exèrcit de l'Iran, sense combatre. El dia 21 el general iranià Homayoni va ordenar l'arrest de Muhammad i de tota la plana major del PDKI. Qazi Muhammad, el seu germà Sadr-i Qazi i el seu cosí Seif-i Qazi van ser condemnats a mort per un tribunal militar. Els van penjar la nit del 30 al 31 de març de 1947, en secret, en una plaça de Mahabad. En fer-se de dia, els veïns de la ciutat van trobar-se els tres cadàvers al cadafal. Les autoritats militars iranianes els hi van deixar tot el dia.

Fonts:

BENGIO, Ofra (Ed.). Kurdish Awakening: Nation Building in a Fragmented Homeland. Austin, University of Texas Press, 2014
KOOHI-KAMALI, Farideh. The Political Development of the Kurds in Iran. Pastoral Nationalism. Basingstoke/Nova York, Palgrave, 2003
McDOWALL, David. A History of The Kurds. Londres/Nova York, I. B. Tauris, 1997
"The Republic of Kurdistan in Mehabad", a Kurdistanica.com

Mots clau: història, Iran, Kurdistan, Mustafa Barzani, nacionalisme, Qazi Muhammad, URSS