Notícia

Xipre, a la cruïlla entre una reunificació federal o un separació que podria ser permanent

Els líders grecoxipriotes i turcoxipriotes negocien a Ginebra —sota els auspicis de l'ONU i amb la participació de Turquia, Grècia i el Regne Unit— la reunificació de Xipre sota un model bicomunal i federal. Els analistes assenyalen que és una ronda clau. L'alternativa a l'acord és un escenari incert que, en tot cas, podria implicar la divisió permanent de l'illa. Com s'ha arribat a aquest punt de les negociacions? Per què els turcoxipriotes tenen un estat de facto al nord de l'illa? Se senten més turcs o més xipriotes? Què va passar el 2004, quan es va sotmetre a referèndum un pla de reunificació? Tot això i més, us ho expliquem en aquest article de context.

Xipre és un territori estratègic de la Mediterrània oriental, molt proper a les costes del Pròxim Orient. Ha estat peça cobejada per diverses potències al llarg de la història: francesos, venecians, turcs otomans i britànics —aquests darrers encara hi mantenen dues bases militars, usant l'illa com si fos un immens portaavions— l'han dominada en diverses fases.

L'illa es troba dividida sota dos governs diferents des de 1974, després del cop d'estat dels nacionalistes grecs i la invasió turca

L'illa es troba dividida sota dos governs diferents des de 1974. Ja abans de la independència del Regne Unit el 1960, els nacionalistes turcs i grecs la reclamaven com a territori propi: els primers, argumentant que Xipre era una extensió geogràfica d'Anatòlia; els segons, recordant que a l'illa hi ha una majoria ètnica grega. Entremig, emergia amb dificultats xipriotisme de concepció i articulació difuses però sense el qual, avui, seria més difícil d'entendre que, malgrat tot, hi ha opcions per a la reunificació.


L'església ortodoxa d'Aya Varvara, a Paralimni. La majoria dels grecoxipriotes són cristians ortodoxos. Per contra, l'islam és la religió majoritària dels turcoxipriotes / Imatge: dimitrisvetsikas1969

D'ençà la independència, les tensions entre grecoxipriotes i turcoxipriotes van anar en augment, amb no pocs incidents violents que van fer centenars de morts pel cap baix. El clímax del procés de degradació política i social va arribar el 1974, quan l'exèrcit —controlat pels grecoxipriotes i amb suport de la junta militar grega de la Dictadura dels Coronels— va fer un cop d'estat contra el president de Xipre, l'arquebisbe Makarios. L'objectiu del cop era precipitar l'enosi, és a dir, la unió de l'illa a Grècia, davant les demandes turques de taksim, és a dir, la divisió de l'illa.

L'exèrcit turc va envair el nord de Xipre i va posar aproximadament el 37% del territori insular sota el seu control. La capital, Nicòsia, va quedar partida, i les dues parts de l'illa, netejades ètnicament. Es calcula que 50.000 turcoxipriotes van ser expulsats del sud —sota control del govern xipriota— i que 150.000 grecoxipriotes van haver de fugir del nord. Uns i altres van perdre les propietats immobles que deixaven enrere. Prèviament, les dues grans comunitats —n'hi ha de molt més menudes d'armenis, maronites, llatins i gitanos— havien viscut arreu de l'illa i, abans de 1963, ocupaven centenars de pobles mixtos. Al nord, a partir de 1974, s'hi van instal·lar desenes de milers d'immigrants —o colons, segons es miri— turcs procedents d'Anatòlia.

El 1983, el govern turcoxipriota va declarar unilateralment la independència. L'ONU va condemnar la decisió

El 1975 els turcoxipriotes, sota protecció turca, van proclamar l'Estat Federat Turc de Xipre, que ni el govern xipriota —més precisament, grecoxipriota— ni l'ONU mai no van reconèixer. Diverses negociacions per tal de superar la divisió no van reeixir i, el 15 de desembre de 1983, el govern turcoxipriota va declarar unilateralment la independència —condemnada per l'ONU per haver-se fet sota ocupació turca— de la República Turca de Xipre del Nord, que Turquia va reconèixer immediatament. Javier Pérez de Cuéllar primer i Boutros Boutros-Ghali després, com a secretaris generals de l'ONU, van presentar propostes federals per solucionar el contenciós, que mai no van arribar a bon port.

La derrota del Pla Annan el 2004

Com havien fet els seus dos predecessors al càrrec, Kofi Annan també va patrocinar un pla que, aquest cop, va tenir més recorregut que els anteriors: va arribar a sotmetre's a referèndum, el 24 d'abril de 2004. El Pla Annan era una proposta per crear la República Unida de Xipre, una federació bicomunal formada per un estat constituent grecoxipriota i un de turcoxipriota. El pla tenia suport occidental i també de Turquia: l'AKP de Recep Tayyip Erdogan, en aquells moments i per estrany que pugui semblar mirat des de la perspectiva del present, perseguia una agenda favorable a la integració a la UE i considerava que adoptar una posició flexible que permetés la reunificació li podria ajudar a acostar-se al club comunitari.

El Pla Annan per a la reunificació va ser derrotat per àmplia majoria en referèndum al costat grecoxipriota el 2004

El Pla Annan va ser aprovat pels turcoxipriotes (65% a favor), que hi van veure l'oportunitat de trencar el seu aïllament internacional i de retallar la distància en PIB entre les dues comunitats —que es manté avui: és de gairebé del doble a favor dels grecoxipriotes. Malgrat el vot favorable a Xipre del Nord, el Pla Annan va patir una derrota humiliant a la comunitat grecoxipriota (76% en contra). Molts analistes van criticar que el pla restringia la llibertat de moviment entre comunitats, que no resolia amb justícia la qüestió de les propietats de les persones desplaçades des dels anys de la violència, i que permetia que l'exèrcit turc es quedés perpètuament sobre territori xipriota —per bé que l'exèrcit grec també té presència, molt menor, a l'illa.


El Pla Annan preveia que el govern turcoxipriota cedís, per fases, algunes zones a les autoritats grecoxipriotes.

El fet que Brussel·les, prèviament a la celebració del referèndum, hagués garantit que Xipre —és a dir, els grecoxipriotes— entraria a la UE independentment del resultat va ser un altre factor que va restar incentius a aquesta comunitat per donar suport al Pla Annan. El mateix president xipriota, Tassos Papadopoulos, va demanar el vot per al "no", argumentant que ell podria renegociar un acord més favorable per als interessos grecoxipriotes. "En la retòrica prevalent entre les elits grecoxipriotes", escrivia el professor George Kyris, "la pertinença [de Xipre] a la UE era vista com una manera de fortificar la posició diplomàtica dels grecoxipriotes davant dels turcoxipriotes i de Turquia, que llavors era candidata a esdevenir membre de la UE".

Dos líders nous, una nova finestra d'oportunitat

Contra les previsions de molta gent, quatre anys després del fracàs del Pla Annan es va obrir un nou escenari que va permetre iniciar el procés actual, primer amb converses informals i després amb negociacions formals. Aquest nou estat d'ànim va tenir el seu moment simbòlic amb l'obertura del carrer Ledra —que representa la divisió entre la Nicòsia grecoxipriota i la turcoxipriota— l'abril de 2008. Aquell pas es construïa sobre el rerefons del fet que dues figures partidàries de la reunificació ocupessin simultàniament les presidències de la República de Xipre —recordem-ho, la part grecoxipriota, la reconeguda internacionalment— i de la República Turca de Xipre del Nord —el costat turcoxipriota, reconegut per Turquia.

L'Estat turcoxipriota, des de 2005, era presidit per Mehmet Ali Talat, un enginyer i exsindicalista favorable a la reunificació de l'illa sota principis federals. El seu partit, el CTP (esquerra, en origen prosoviètic), s'havia oposat a la declaració unilateral d'independència el 1983 i també era tradicionalment contrari a l'influx de turcs d'Anatòlia que anaven arribant a Xipre del Nord i que, en opinió del fundador del partit, Özker Özgür, acabarien convertint els turcoxipriotes d'origen en una minoria a la seva pròpia terra. Durant les dècades de 1980 i 1990, de fet, el CTP tenia poc suport entre els turcs anatòlics de Xipre. Cap al tombant de segle, però, el CTP va començar a obrir-se a aquests nous turcoxipriotes, i això el va ajudar a augmentar el seu percentatge de vot general a Xipre del Nord, com recollia Mete Hatay en un estudi de 2005 per al PRIO.

El CTP mantenia històricament bones relacions amb l'AKEL, el partit comunista grecoxipriota, que a les eleccions de febrer de 2008 havia presentat Demetris Christofias com a candidat a la presidència de Xipre. Christofias va guanyar. S'acabava l'era Papadopoulos i en començava una en què la sintonia ideològica i, fins i a cert punt, nacional —el xipriotisme— entre les presidències turcoxipriota i grecoxipriota era la més alta que havia existit des de la invasió turca.

Christofias i Ali Talat van acordar, el 2008, que Xipre tindria una única sobirania i ciutadania i que esdevindria un estat federal bicomunal

Christofias i Ali Talat van acordar, des de juliol de 2008, que Xipre tindria una única sobirania i ciutadania i que esdevindria un estat federal bicomunal. Aquests principis s'han mantingut fins al dia d'avui, encara que ni Christofias ni Ali Talat són ja els respectius presidents. El procés de pau ha passat per alts i baixos —el període 2012-2014 va ser especialment complicat— i per múltiples rondes negociadores.

La més recent, i una de les que ha aconseguit més atenció internacional, es desenvolupa aquesta setmana a Ginebra. En representació de la República de Xipre acudeix el president, Nicos Anastasiades (DISY, centredreta), que ja el 2004 donava suport al Pla Annan. Per Xipre del Nord negocia el president Mustafa Akinci (TDP, centreesquerra), amb una llarga trajectòria d'acostament a les autoritats grecoxipriotes i partidari que els turcoxipriotes disposin d'un marge d'autonomia més ampli respecte d'Ankara, sense però renunciar a unes relacions bilaterals "beneficioses per a ambdós costats", segons les seves paraules. És a dir, una certa paradoxa turcoxipriota: mantenir suport polític, econòmic i militar de la potència regional turca i alhora no voler dependre'n en excés.

Una qüestió d'identitat i de realpolitik

Aquest és el trencaclosques més difícil de quadrar per als xipriotistes turcoxipriotes. Quins és l'impacte de projectes com el de l'aqüeducte que duu aigua potable des de Turquia fins a Xipre del Nord, inaugurat el 2015? Més aviat incrementen la dependència dels turcoxipriotes respecte d'Ankara? O bé els fa més autosuficients —respecte del sud de l'illa— i per tant els facilita de negociar un acord de reunificació més favorable? Hi ha opinions per a tots els gustos.

La identitat dels turcoxipriotes és un factor important: la majoria se senten en certa manera turcs i en certa manera xipriotes, alhora

Per suposat, la identitat dels turcoxipriotes és un altre dels factors que juguen en aquest conflicte. La majoria se senten en certa manera turcs i en certa manera xipriotes, alhora. Però en quins graus? Un estudi de Charis Psaltis de 2012 revela que, a Xipre del Nord, la identificació "tan xipriota com turc" té un 62% de respostes favorables, mentre que la identificació principal xipriota es queda al 23% i la turca, al 15%. Però aquestes respostes inclouen tant els turcoxipriotes d'origen com els turcs vinguts d'Anatòlia. Si aquests darrers són exclosos de la mostra, la identificació principal amb Xipre puja fins al 33%. En un altre estudi (SCORE, any 2014) citat també per Psaltis, i només entre els turcoxiprotes —és a dir, sense els anatòlics—, la identificació com a "xipriota" (43%) superava per primer cop la de "turcoxipriota" (41%). "Això indica que les visions xipriotacèntriques podrien estar a l'alça, a la comunitat turcoxipriota. Efectivament, a les eleccions més recents, Mustafa Akinci, elegit líder turcoxipriota, va fer una campanya amb un argumentari xipriotacèntric, i és ben conegut per les seves crítiques a les visions turcocèntriques", escriuen Psaltis i Huseyin Cakal.

Què es negocia

D'una banda es negocia quina arquitectura institucional ha de tenir aquesta federació xipriota i quin mapa és el definitiu. Quan es va presentar el Pla Annan el 2004, es va acordar que l'Estat constituent turcoxipriota cediria una part del seu territori a l'Estat constituent grecoxipriota. Del 37% de l'illa controlat per Xipre del Nord, es passaria a un 28%, més d'acord amb les proporcions demogràfiques. Pel que fa a les institucions, es parla d'una presidència rotatòria. Els turcoxipriotes sempre han demanat que cada dos anys el president canviés, mentre que els grecoxipriotes prefereixen que el president sempre sigui de la seva comunitat i el vicepresident sempre sigui un turcoxipriota.


D'esquerra a dreta: Nicos Anastasiades, Espen Barth Eide i Mustafa Akinci, en una reunió el 2016.

Es negocien assumptes delicats, com la propietat de les terres i cases, la presència militar estrangera o la situació dels residents turcs d'Anatòlia


Hi ha assumptes encara més espinosos. Un és la presència militar estrangera: els exèrcits turc i grec s'han de mantenir respectivament al nord i al sud com a garants de les respectives comunitats? Si és que sí, amb quin número d'efectius i amb quines funcions? L'altre és què passa amb les cases i les terres que van perdre els grecoxipriotes al nord i els turcoxipriotes al sud —moltes de les quals ara estan ocupades per altres persones: cal implementar un dret (potser limitat) de recuperació i retorn, encara que sigui limitat i encara que trenqui el caràcter monoètnic dels dos estats constituents? Cal substituir-ho per compensacions econòmiques? Qui les pagarà (el Banc Mundial i l'FMI estan convidats a les reunions de Ginebra)? "No hi haurà solució a Xipre sense una solució a aquests temes", ha dit el conseller especial de l'ONU, Espen Barth Eide. Un tercer aspecte complicat: què passa amb els turcs anatòlics? Cal donar-los la ciutadania xipriota a tots —alguns ja la tenen—, cal exigir que se'n vagin una part, cal limitar o prohibir —com volen no pocs grecoxipriotes— l'assentament futur de més turcs al nord?

Barth Eide diu que aquest cop hi ha avenços significatius en matèries com economia, policia i les relacions amb la UE. Però queden molts temes per tancar. Si aquest cop les negociacions també fracassen, serà un cop molt dur per a les esperances del xipriotisme. "Els observadors cada cop creuen més que aquesta és la darrera oportunitat realista de reunificar l'illa", escriu James Ker-Lindsay, investigador a la London School of Economics. No manquen veus que diuen que, si ara no s'arriba a una solució, caldria començar a posar altres opcions damunt la taula. Una de les més significatives és la posició que manté des de 2014 l'International Crisis Group, i que ara reitera: si les converses tornen a fallar, acceptar la independència de Xipre del Nord com a estat membre de la UE podria ser el pla B. Si no, diu Ker-Lindsay, "estan creixent les especulacions que Turquia podria decidir-se per annexionar-se el nord", seguint el model rus a Crimea.

Mots clau: Demetris Christofias, Espen Barth Eide, Grècia, Mehmet Ali Talat, Mustafa Akinci, Tassos Papadopoulos, Turquia, Unió Europea, Xipre, Xipre del Nord