Notícia
Campanya, terminis i efectes: tribulacions sobre el referèndum (definitiu?)
Quatre acadèmics reflexionen a Nationalia sobre la votació catalana · Abordem qüestions com la data, la participació del "no", els estàndards exigibles o el postreferèndum
Set mesos —com a molt— per al referèndum. És prou temps?
Tot i que hi ha veus —com la del vicepresident Oriol Junqueras o les del president del grup de Junts pel Sí Jordi Turull i la portaveu de la coalició Marta Rovira— que veuen possible de fer-lo abans de l'estiu, en principi la celebració del referèndum és prevista per aquest setembre. Els experts consultats per Nationalia coincideixen a assenyalar que el referèndum encara es pot fer amb el termini que resta, però alhora opinen que el temps ja és molt just.
"Un any seria millor, però és possible fer-lo en menys temps. No crec que aquest sigui el problema principal perquè tingui força i garanties", diu Jorge Cagiao, professor de Dret a la Universitat de Tours (França) i expert en federalisme i nacionalisme a Espanya. A Escòcia, al referèndum de 2014, l'organització de campanya del "sí" (Yes Scotland) i la del "no" (Better Together) es van presentar dos anys abans, però la campanya oficial només va començar 16 setmanes abans de la votació.
Els experts consultats coincideixen a assenyalar que el referèndum encara es pot fer amb el termini que resta, però alhora opinen que el temps ja és molt just
Per Ivan Serrano, professor de Ciències Polítiques a la UPF i investigador sobre nacionalisme i independentisme en diverses nacions sense estat, "anem justos de temps. I és per un motiu injust: que l'Estat no es comporta de manera democràtica. És una injustícia per a la unitat secessionista, que però és qui continua tenint la càrrega de la prova —demostrar que hi ha una majoria per la independència— i per tant l'ha d'assumir igualment"."Sí que hi ha temps per a la campanya, però hauria de començar tan aviat com fos possible, de manera no oficial", recomana Daniel Turp, professor de Dret Constitucional i Dret Internacional a la Universitat de Mont-real (Quebec), president de l'Institut de Recerca sobre l'Autodeterminació dels Pobles i les Independències Nacionals (IRAI) i exdiputat del Bloc Quebequès i del Partit Quebequès. "Suggeriria una precampanya de sis mesos de durada", diu Turp, en la qual "caldria debatre sobre diferents temes relatius a l'accés a la independència. Si, per exemple, el referèndum es fes el 24 de setembre, i la campanya oficial comencés l'11 de setembre, la precampanya hauria de començar l'11 de març". Al referèndum del Quebec de 1995, la campanya oficial tot just va durar quatre setmanes.
"Es va una mica tard si del que es tracta és de fomentar coses com un procés popular deliberatiu sobre quin futur estat volem", matisa Núria Franco-Guillén, investigadora en matèries d'immigració, democràcia i nacions sense estat, especialment a Catalunya, el Quebec i Escòcia, ara a la Universitat Griffith (Austràlia).
Una campanya que s'aproximi tan com sigui possible als estàndards democràtics internacionals
En la seva visita al Parlament Europeu per presentar el referèndum, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va dir que la votació seria "legítima, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant". En aquesta idea ha estat insistint el camp independentista des del primer minut, malgrat que l'instrument per fer-la possible —consulta, eleccions plebiscitàries, referèndum— hagi anat variant.
El 'Codi de bones pràctiques en referèndums' demana claredat en la pregunta, equilibri d'informació entre les diverses opcions sotmeses a votació i no fixa llindars mínims de participació
A Europa, un dels documents de referència en la matèria és el Codi de bones pràctiques en referèndums, aprovat per la Comissió de Venècia del Consell d'Europa el 2007. S'hi conté un llistat de provisions, consells, estàndards i recomanacions per a qualsevol membre de l'organització —Espanya en forma part— que vulgui organitzar un referèndum. Entre aquests principis hi ha la igualtat d'oportunitats per als partidaris de les diferents opcions sotmeses a votació —incloent-hi subsidis governamentals iguals i un temps d'aparició equivalent als mèdia públics— i la claredat de la pregunta. La Comissió suggereix també que les autoritats enviïn als electors un "report explicatiu" amb informació "equilibrada" dels dos "punts de vista" oposats. Convé recordar que la Comissió permet que els governs expressin la seva opinió sobre el referèndum —és a dir, no han de mantenir-se neutrals si no volen— i, important també, que no fixa cap llindar mínim de participació, justament per no esperonar els partidaris d'una opció o una altra a boicotar-lo.
Cua per votar a la consulta del 9 de novembre de 2014 / Imatge: Diego Díaz/ARA Info.
El Codi de bones pràctiques és generalista i no està pensat específicament —però tampoc no els exclou— per als referèndums d'independència. La mateixa Comissió de Venècia, el 2005, havia emès una opinió sobre el referèndum que, l'any següent, s'havia de celebrar a Montenegro sobre la seva separació de la Unió de Sèrbia i Montenegro —el que restava de Iugoslàvia. Hi deia que allò més convenient era arribar a consensos sobre aspectes com la pregunta, les regles de la campanya, la neutralitat dels mitjans públics o els procediments del vot entre els dos camps "dins de Montenegro" —l'acord amb les autoritats de la Unió ja era un fet— i afegia que, si bé no hi ha llindars mínims de participació establerts en la legislació internacional, era molt desitjable que almenys el 50% dels electors anessin a votar.
El govern català "ha de fer com si fos un referèndum bilateral i acordat. És una feina injusta, però està en el seu interès de fer-ho així"
"S'han de fer totes les passes com si el referèndum complís tots els estàndards internacionals de pràctiques prèvies i jurisprudència perquè externament sigui validat", valora Ivan Serrano. Com que no hi ha pacte amb les autoritats espanyoles, el govern català "ha de fer com si fos un referèndum bilateral i acordat. És una feina injusta, però està en el seu interès de fer-ho així", continua. Fonts de la conselleria d'Exteriors han confirmat a Nationalia que el Govern treballa intensament en la definició del referèndum i de la seva campanya institucional, però no n'han volgut avançar detalls ni terminis.En una línia similar a la de Serrano s'expressa Daniel Turp. Pel que fa a la informació que reben els electors, diu que "el Govern de Catalunya ha de respectar aquests principis per demostrar la seva voluntat d'acatar el Codi de Conducta de la Comissió de Venècia i la intenció de fer campanya tenint en compte el principi de la informació equilibrada". Per Turp, la Llei del referèndum del Quebec pot servir com a "font d'inspiració": el jurista recorda que s'hi preveia que deu dies abans de la votació els electors rebessin "un únic llibret que expliqués cadascuna de les opcions sotmeses al referèndum", els dos textos de les quals estarien redactats respectivament per cada comitè nacional —és a dir, per l'organització de la campanya del "sí" i per la del "no"— i que haurien de tenir la mateixa extensió. El resultat va ser un fullet amb 24 pàgines d'arguments a favor de la independència i 24 en contra.
Igualment, Serrano destaca la importància de comptar amb "una comissió electoral —que idealment ja hauria d'estat vigent— que sigui qui estableixi una regulació imparcial i transparent, en termes de legitimitat interna i internacional. No hi és encara, i per això podem dir que de temps no en sobra pas".
Cagiao, per la seva banda, hi veu dificultats: "El govern català té un marge molt estret per actuar. Entre les cartes que té a la mà, no és precisament que disposi de quatre asos. També és cert, però, que de vegades es pot guanyar una partida amb cartes dolentes: pot ser que un esdeveniment imprevist faci canviar les coses i que l'aposta et surti bé. Però llavors has de fer bones catxes".
La campanya del "no", repte i incògnita
Que hi hagi campanyes paral·leles a favor del "sí" i del "no" és, lògicament, un dels aspectes centrals per legitimar la votació i una característica fonamental de referèndums com els del Quebec o Escòcia. Un tret absent, per cert, de la consulta del 9-N. Per Ivan Serrano, és evident que "cal regular molt clarament la campanya i posar tots els elements perquè les dues campanyes, la del 'sí' i la del 'no', puguin ser-hi".
La possible absència del "no" en la campanya "és un dels problemes grossos que veig", diu Jorge Cagiao. "No pots obligar la gent a votar. Per qui no veu legitimitat en el referèndum, el més còmode és no participar-hi. Crec que fins ara el govern català no ha mesurat prou bé que el més eficaç per a un unionista continua sent no prendre-hi part, perquè això li resta moltíssima força i credibilitat a la campanya mateixa".
Cartell de la campanya del "no", al referèndum del Quebec de 1995.
Serrano no veu tan clar que els contraris a la independència s'hagin de quedar a casa: "El camp del 'no' té un gran dilema: no sap si és millor desmobilitzar els seus partidaris, o bé mobilitzar-los. Si una part dels partidaris del 'no' acaben votant, poden fer pujar la participació al 60%, legitimar així el resultat i perdre el referèndum alhora. Depèn molt del que en ciència política s'anomena el credible threat", o amenaça creïble: en aquest cas, que el votant unionista percebi que el referèndum va de debò i que la independència és un resultat final si més no possible.
"La paradoxa seria que els partits independentistes haguessin de fer la campanya del 'no'!", reflexiona Serrano. Podria passar? És raonable, o aconsellable, que un executiu independentista fomenti la campanya del "no"? "No seria aconsellable que el govern català 'promogués' la creació d'una campanya del 'no', però sí que hauria de 'reptar' la gent contrària a la independència a formar un grup així", explica Turp. El professor quebequès cita de nou la Llei del referèndum del Quebec, en què hi havia provisions sobre el finançament governamental de la campanya: "Podria haver-hi incentius perquè els qui s'oposen a la independència creessin un comitè nacional [del 'no'], que fins i tot podria rebre un subsidi del govern".
"Es diu que el 80% de la societat catalana vol el referèndum. Caldrà veure la reacció d'aquest 80% davant de les agressions del govern espanyol, que manté una posició rígida i intolerant"
"Imagino que el govern català posarà en marxa tota la seva maquinària per moure els ciutadans a votar, també els del 'no'", diu Cagiao. Pot aconseguir-ho? Un factor que podria empènyer-los a acudir a les urnes és l'actitud de Madrid, diu el professor de Dret: "Es diu que el 80% de la societat catalana vol el referèndum", i això inclou els partidaris del "sí", és clar, però també una part dels del "no". "Caldrà veure la reacció d'aquest 80% davant de les agressions del govern espanyol, que manté una posició especialment rígida i intolerant", albira Cagiao, que d'altra banda es manifesta "escèptic" sobre la possibilitat que els líders de l'espai dels Comuns s'acabin implicant en la campanya malgrat que, teòricament, hi estan a favor.Per Serrano, tampoc no es pot descartar que "almenys una part dels Comuns" puguin "omplir" la campanya del "no". I es demana: "Què passa si al final la campanya del "no" la comencen a omplir organitzacions d'extrema dreta, amb el perill que la monopolitzin? Això, llavors, podria incentivar el PSC o Ciutadans a omplir-la ells? Hi ha un munt d'elements tàctics que poden jugar-hi un paper. I això legitimaria el referèndum", conclou.
Què es pot aprendre de les experiències quebequesa i escocesa?
Ja s'ha anat esmentant que dos punts de referència importants per al referèndum català són els que van tenir lloc al Quebec el 30 d'octubre de 1995 i a Escòcia el 18 de setembre de 2014 —victòria del "no" en ambdós casos, al Quebec ajustadíssima. El govern britànic havia acordat els termes de la votació amb l'executiu escocès, mentre que el canadenc va permetre la celebració del referèndum —i a darrera hora fins i tot va intervenir en la campanya. Tot i les diferències amb el cas català, es poden extreure lliçons d'aquelles dues votacions?
Núria Franco-Guillén, que ha estudiat els casos quebequès i escocès in situ, cita l'exemple de la National Conversation, una consulta pública en què el govern escocès d'Alex Salmond va recollir els parers de la ciutadania sobre el futur constitucional d'Escòcia, anys abans de la celebració del referèndum. El procés va desembocar en la redacció d'un llibre blanc. "Pràctiques com aquesta fan que la ciutadania desenvolupi un vincle més fort amb la política. Tothom qui volia hi participava, i tenia una estructura molt descentralitzada", explica la investigadora. "En el cas de Catalunya", continua, "es percep més distància entre els polítics i la ciutadania. La discussió s'ha centrat massa sobre si el referèndum és constitucional o no, que al capdavall és un debat estèril, però no s'ha fet aquesta feina de formigueta d'implicar la població". Franco-Guillén considera que la Generalitat podria haver-ho fet ja: "L'Administració és un organisme enorme que té capacitat de fer moltes coses alhora, tant les més urgents com les de més mig i llarg termini. Per tant, té capacitat d'adreçar-se a la població i a actors rellevants per organitzar un debat així", diu.
El primer ministre escocès Alex Salmond i i la viceprimera ministra Nicola Sturgeon, al llançament de la National Conversation el 2007 / Imatge: Govern escocès.
Des d'una òptica purament independentista, Turp afirma que "la lliçó principal que cal aprendre del Quebec és que has d'iniciar la campanya tan aviat com puguis, abans del seu inici oficial", i que els organitzadors de la campanya han de preparar els ciutadans perquè, "almenys fins a cert punt, s'hagin immunitzat davant les trampes, notícies falses i fets alternatius" que es presentaran durant el debat. "De la campanya escocesa, la gran lliçó és que el to de la campanya, bàsicament, ha de ser positiu. S'ha de fer èmfasi en els aspectes positius de la independència, més que no pas en greuges històrics davant d'Espanya —per més que siguin legítims— o els seus líders".
"L'SNP va saber transmetre bé que l'independentisme escocès era una realitat més amable, menys racista, amb els vinguts de fora"
Franco-Guillén posa l'accent, també, en la importància dels nouvinguts: "Al Quebec, el PQ va mobilitzar-se per sumar gent de la immigració més recent a la causa sobiranista. Però molts dels seus líders ja s'havien incorporat a la política a través del Partit Liberal", que no és independentista. "Eren bastant reticents a participar en la campanya del 'sí'. Al final, els immigrants van votar 'no' en massa", recorda. "A Escòcia va ser diferent, més equilibrat. L'SNP sí que havia treballat des de feia més temps, i amb més profunditat, la incorporació de la immigració al discurs independentista, i en campanya, van mobilitzar-se grups com Asian Scots for Independence. L'SNP va saber transmetre bé que l'independentisme escocès era una realitat més amable, menys racista, amb els vinguts de fora".De la campanya al postreferèndum: la votació pot tenir efectes pràctics?
Els Comuns són crítics amb el referèndum tal com el planteja el Govern perquè entenen que no estan pas garantits els "efectes jurídics i polítics reals" el dia després de la votació, ni tampoc el seu reconeixement internacional. En un context de no acord amb les autoritats espanyoles, es poden garantir aquests efectes?
"Si manca participació, si no hi ha prou garanties d'implementació i si no hi ha una campanya activa, res no fa pensar que aquest pugui ser 'el' referèndum que solucioni el contenciós"
"Si manca participació, si no hi ha prou garanties d'implementació i si no hi ha una campanya activa, res no fa pensar que aquest pugui ser el referèndum que solucioni el contenciós", reflexiona Cagiao. "Sóc molt escèptic. Crec que el referèndum només tindrà efectes si els Comuns s'hi acaben sumant, encara que sigui per defensar el 'no'. I fins i tot així, no està garantit que en tingui"."Aquesta és la mare dels ous", apunta Ivan Serrano. "Aquí em refugio en criteris clàssics com els de la Convenció de Montevideo", en la qual es va codificar allò que s'ha acabat coneixent com a "teoria declarativa dels estats". La Convenció la van signar a la capital uruguaiana, el 1933, la major part d'estats independents americans, i acostuma a ser citada com un document de referència a l'hora de determinar l'existència de facto, o no, d'un determinat estat. La Convenció diu que, "com a persona de dret internacional", un estat ha de reunir aquests quatre requisits: una "població permanent", un "territori determinat", un "govern" i la "capacitat d'entrar en relacions amb la resta d'estats". I afegeix: "L'existència política de l'estat és independent del seu reconeixement per part dels altres estats".
"Catalunya ja reuneix, almenys parcialment, alguns d'aquests criteris", recorda Serrano. "Però, l'endemà del referèndum, això ho podràs executar plenament? Avui, ningú no ho sap", admet. I afegeix una ombra de dubte: "Si hores d'ara no ets capaç de fer certes coses, ho seràs quan hagis d'executar els resultats del referèndum?".
"Pot ser que el resultat no es pugui implementar des del dia 1. Però també és cert que en el nostre context crec que l'Estat espanyol no durà l'ús de la violència fins a les últimes conseqüències"
El professor de la UPF també hi veu la possibilitat que el postreferèndum s'acabi allargant més del previst. "Si no pots aplicar el resultat" en cas de victòria del "sí", "almenys ja tindràs un mandat democràtic clar. Com es traduirà? S'anirà veient. Pot ser que no es pugui implementar des del dia 1. Cal tenir en compte el control de les infraestructures, el monopoli de la violència, la recaptació d'impostos... L'Estat espanyol té molts mecanismes per controlar tot això", diu Serrano, "però també és cert que en el nostre context crec que no durà l'ús de la violència fins a les últimes conseqüències, perquè si ho fes, seria un game over per a les seves posicions".Cagiao coincideix que probablement el procés no es resoldrà a curt termini: "Si no passa res d'estrany, això encara pot anar per llarg". Paradoxalment: "És una situació molt bloquejada i encara que és fàcilment desbloquejable, des de Madrid no hi ha cap voluntat de fer-ho i des de Catalunya tenen molt males cartes".
Com es pot desbloquejar des del govern espanyol? D'un costat, és clar, validant el referèndum. De l'altre, cercant "una solució alternativa", per a la qual "encara hi ha moltíssim de marge", explica Cagiao, que concreta: "No m'acabo de creure que tot el sobiranisme es negui a tornar a punts com el pacte fiscal, que podria desmobilitzar una part de l'independentisme, que no va precisament sobrat de forces. També encara s'és a temps d'explorar d'altres coses més complicades, com un nou disseny institucional que requeriria una reforma constitucional". Però el professor admet que "s'aprecia que PP, PSOE i Ciutadans tenen una voluntat molt clara de no moure res. I de moment al PP li està sortint bé, almenys electoralment".
Si el blocatge persistís, Cagiao fins i tot anima la societat catalana, "si és adulta i autònoma", a cercar una solució al marge de partits i institucions: "Potser la gent podria decidir d'organitzar ella mateixa un referèndum". També reconeix que "és molt poc probable que això passi", perquè més enllà de totes les dificultats logístiques, jurídiques, polítiques i econòmiques que podem imaginar, Cagiao detecta que "de vegades sembla que part dels independentistes se sentin còmodes amb el procés", mentre que els unionistes "ja han tingut moltes ocasions per poder votar massivament a favor del 'no' i mirar de tancar aquesta qüestió. I tampoc no ho han fet".