Notícia
Taula rodona sobre Síria: revolució, guerra civil, sectarisme, gihadisme
En la seva exposició, Cristina Mas va repassar alguns fets clau de les presidències dels Al-Assad —de Hafez, el pare, líder del país entre 1971 i 2000, i de Bashar, el fill, des de 2000 ençà— que, segons el seu parer, expliquen com s'ha arribat a la situació actual. Mas va dibuixar un règim extremadament repressiu i violent —fins i tot comparat amb altres règims del nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. "Una de les característiques del règim és l'exhibició del terror, per mantenir controlada la població". Com a exemple, Mas va citar la "repressió brutal" de l'alçament de Hama, el 1982.
Un règim controlat totalment de manera vertical pel clan dels Al-Assad, i "omnipresent", que fomentava que els ciutadans —i fins i tot els diversos cossos policials entre ells— "es vigilessin els uns als altres", afavorint delacions que podien conduir els delatats a presó i, als delators, els podien facilitar "un permís, llevar-los una trava burocràtica...".
Un règim, continuava la periodista, que "instrumentalitza les minories", en què "molts cops es presenta com a protector de determinades minories, com la cristiana, contra unes altres" per "guanyar-se la seva fidelitat", alhora que margina i fins i tot no reconeix com a ciutadans els membres d'altres, com els kurds.
Mas també va refutar alguns "elements legitimadors" sobre el règim dels Al-Assad. La periodista va negar que la Síria assadista fos un baluard davant d'Israel i va recordar que el seu suposat antiimperialisme no lliga amb el suport que va proporcionar als EUA en la invasió de l'Iraq ni amb la seva "col·laboració amb les autoritats nord-americanes" en el "sistema de Guantánamo". I, en relació amb les seves credencials "socialistes", Mas va recordar que Bashar al-Assad va ser qui va obrir la porta a múltiples privatitzacions durant la primera dècada de la seva presidència.
Compaginar la crítica amb el règim i amb l'oposició
Gabriel Garroum va centrar-se sobretot en el conflicte actual, iniciat a partir de l'aixecament popular el 2011 i la consegüent repressió del règim. "Bashar [al-Assad] pensava que la violència extrema en un recurs útil i eficaç" per aturar les protestes, "i útil li ha estat, des d'un punt de vista molt cínic: si no fos per això, ja no hi seria".
Garroum, però, es va demanar "per què no podem compaginar una crítica ferotge al règim, que és tirà i criminal sens dubte, amb una crítica de determinades pràctiques de l'oposició".
"Les protestes van començar pacífiques en bona part del país", va relatar Garroum, però "a Síria, com a l'Iran, la revolució va acabar segrestada per la gent que té capital social de debò, que són els islamistes". "I el gran error analític d'avui és pensar que tota l'oposició actual són els hereus de la revolució, que voldrien un país de progrés". No és així, va insistir Garroum: "Idlib està controlat avui per Al-Qaida i Ahrar al-Sham". "Si la gent va sortir a demanar una Síria plural, democràtica, laica... el que cal preguntar-se és què ha passat". "Avui és molt complicat trobar grups a l'oposició sobre el terreny que puguin el dia de demà defensar el liberalisme i el laïcisme", entre d'altres motius perquè molta gent ha desertat a grups "més radicals" molts dels quals finançats, va recordar, per diversos estats de la regió.
Garroum també es va referir a la qüestió kurda. Va dir que el projecte del confederalisme democràtic —oficialment laic i multiètnic— és "fascinant i contradictori". Va considerar que les seves idees federals o confederals per al conjunt de Síria són "necessàries" però alhora va recordar que en alguns moments o indrets mantenen comportaments "etnonacionalistes".
Tant Garroum com Mas no es van estar de denunciar la ingerència i els interessos estrangers en el conflicte. El politòleg va recordar que diversos grups islamistes reben suport de potències com l'Aràbia Saudita, Turquia o Qatar, mentre que Mas va denunciar que Síria s'hagi convertit en un "camp de batalla de totes les forces internacionals, cosa que no té res a veure amb la voluntat del poble".
Txell Bragulat va dir que el "drama" sirià és un dels més grans des de la fi de la Segona Guerra Mundial i va reflexionar: "És doblement tràgic: d'una banda, evidentment, pels 500.000 morts i desapareguts i els milions de fugits de casa seva, i de l'altra, per l'abandonament i la soledat en què ha quedat un moviment popular molt profund, dels més amplis dels darrers 40 anys a la regió".
"És una paradoxa, perquè aquest règim no s'ha amagat dels seus crims, i el conflicte s'ha pogut seguir gairebé al minut" a través d'internet i la telefonia mòbil, va dir Bragulat, " i tot així, s'ha acabat imposant el relat del règim, en el qual presenta des del primer moment els revolucionaris —la gent que crida per la llibertat i la justícia social— com si fossin terroristes, i només parla del Daeix i de grups islamistes, promoguts pel règim mateix".
"I una altra paradoxa inquietant és que aquest relat ha acabat sent acceptat tant per les extremes dretes com per les dretes moderades com per les esquerres". I això, va analitzar Bragulat, ha afavorit que els revoltats fossin "abandonats" i no rebessin "el suport de ningú" des d'Europa, "ni dels seus governs, ni d'organismes internacionals, ni de la població".
Podeu trobar l'enregistrament complet de la taula rodona a la part superior d'aquesta notícia.