Notícia

A la cinquena va la vençuda? Puerto Rico celebra un nou referèndum d'autodeterminació aquest juny

Bandera de Puerto Rico.
Bandera de Puerto Rico. Autor/a: Ricardo\'s Photography @ Flickr
Un descendent de mallorquins és el més recent promotor d'un nou intent —els quatre anteriors no han funcionat— de resoldre l'estatus de Puerto Rico mitjançant un referèndum d'autodeterminació. El governador Ricardo Rosselló —besnét d'un tal Pere Joan Rosselló nat a Can Pere Batle, a Lloseta, a les darreries del XIX— afirma que "la centenària condició colonial" de l'illa caribenya "no és una opció" per als porto-riquenys, i els ha convocat perquè aquest 11 de juny votin en un referèndum amb dues opcions: la primera, ingressar als Estats Units com un nou estat; la segona, esdevenir un país sobirà. El referèndum no té l'aval de Washington —tot i que tampoc cap instància no l'ha declarat il·legal— i és rebutjat pel principal partit de l'oposició porto-riquenya.

[Nota: en el moment en què es va redactar l'article, només hi havia previstes dues opcions de resposta i Washington no s'havia volgut pronunciar sobre la votació. Posteriorment, el govern nord-americà va acceptar de guiar el referèndum —tot i que qualsevol solució, tal com s'explica en l'article, depèn del Congrés nord-americà— i va recomanar que s'inclogués una tercera opció: el manteniment de l'statu quo. Finalment, per tant, la ciutadania porto-riquenya haurà de triar entre l'ingrés als EUA, la independència/lliure associació o l'statu quo actual.]

Rosselló és el cap de govern de Puerto Rico des del 2 de gener. El novembre de 2016 va guanyar les eleccions a governador amb el 41,8% dels vots. El seu Partit Nou Progressista (PNP, conservador) té majoria absoluta a les dues cambres de l'Assemblea Legislativa illenca. Segons que ha fet públic l'oficina de Rosselló, en cas de victòria de la primera opció, el mateix governador nomenarà "una Comissió de Transició composta per set membres i encarregada de desenvolupar un Pla de Transició cap a l'estadidad", el terme que s'empra a Puerto Rico per referir-se a l'ingrés als EUA com a estat número 51. "El pla", diu la nota de l'oficina, "es presentarà al Congrés Federal i al president dels Estats Units".

Si guanya la segona opció, és a dir la "conversió de Puerto Rico en un país independent", Rosselló ha anunciat que es convocarà un segon referèndum, previst per al 8 d'octubre, en què la ciutadania haurà de triar entre la plena independència o bé un acord de lliure associació des d'una posició de sobirania i de relació d'estat a estat —i que, evidentment, també dependria de la voluntat de Washington.


Ricardo Rosselló presenta el cinquè referèndum sobre l'estatus de Puerto Rico / Imatge: Govern de Puerto Rico.

Puerto Rico, un estat lliure associat... o no

L'estatus de l'illa en relació amb els Estats Units ha estat motiu de debat des de la dècada de 1950. Sobre el paper, Puerto Rico ja és un estat lliure associat. Almenys, així és definit en la seva Constitució, aprovada el 1952 després que el Congrés dels EUA hi donés llum verd. Només ho diu, però, en la versió en castellà, perquè la versió en anglès parla de "Commonwealth of Puerto Rico", un terme més imprecís. Ambdues versions, però, coincideixen a assenyalar la "lleialtat" a la "Constitució Federal" —dels EUA, s'entén— i la "unió" del poble porto-riqueny "amb els Estats Units d'Amèrica".

La Constitució de 1952 atorga a Puerto Rico un estatus de sobirania? És realment un "estat lliure"? L'opinió generalitzada entre els juristes és que no

La Constitució de 1952 atorga a Puerto Rico un estatus de sobirania? És realment un "estat lliure"? L'opinió generalitzada entre els juristes és que no. D'acord amb les lleis nord-americanes, Puerto Rico continua sent una dependència, o territori no incorporat. No té seient a l'ONU, ni a l'Organització d'Estats Americans, ni a la CELAC. Pertany als EUA, però no en forma part. Els drets que atorga la Constitució nord-americana només s'estenen parcialment als residents porto-riquenys, que, per exemple, tenen ciutadania nord-americana però no poden votar a les eleccions presidencials i només escullen un representant sense dret de vot a la Cambra de Representants. Per si fos poc, el Tribunal Suprem dels EUA, en una sentència de juny de 2016, va deixar clar que Puerto Rico és, en efecte, una dependència del Congrés nord-americà, que no es pot autodeterminar sense el seu permís i que la legitimitat de les autoritats illenques, de fet, emana del Congrés mateix.

L'ONU va retirar Puerto Rico de la seva llista de territoris no autònoms el 1952, precisament quan es va aprovar la Constitució. Malgrat això, el Comitè Especial de Descolonització d'aquest organisme ha demanat en més de 30 ocasions als Estats Units —el darrer cop, el juny de 2016— que posi en marxa procediment oficial perquè els porto-riquenys puguin exercir "plenament el seu dret a l'autodeterminació i la independència".

Què vol el partit de Rosselló? I l'oposició?

El PNP és partidari de l'ingrés de Puerto Rico als EUA com a estat número 51. El partit de Rosselló opina que el Congrés tracta pitjor a Puerto Rico que als 50 estats de la Unió, de resultes d'un estatus que, segons el seu punt de vista, és una herència colonial: en definitiva, l'illa va passar de dependre d'Espanya a dependre dels EUA sense que els porto-riquenys hi tinguessin gaire res a dir. Pel PNP, aquest estatus converteix els porto-riquenys en ciutadans "de segona classe", una situació "intolerable" que cal resoldre com abans millor. I l'opció preferida, per al partit conservador, és ingressar a una federació que, diuen, atorgarà seguretat, protecció, benestar material i drets als porto-riquenys.

El PNP és partidari de l'ingrés de Puerto Rico als EUA com a estat número 51. El PPD el rebutja i propugna un model d'autonomia ampliada. El PIP demana la independència total

Les files de l'oposició estan dominades pel Partit Popular Democràtic (PPD), categoritzat com a socialdemòcrata o socioliberal, i que rebutja l'ingrés als EUA. El PPD —que va governar Puerto Rico durant la legislatura anterior i el candidat i líder del qual, David Bernier, va perdre les darreres eleccions a governador amb el 38,9% dels vots— és partidari de renegociar l'estatus actual, partint de la Constitució de 1952, i accedir a una nova fórmula que comporti més autogovern, el reconeixement de la identitat nacional de Puerto Rico, la presència del país en l'esfera internacional i, alhora, el manteniment de la relació actual amb els EUA, que continuï atorgant automàticament la ciutadania nord-americana a tots els porto-riquenys.

A l'Assemblea de Puerto Rico encara existeix un tercer partit amb representació, el Partit Independentista (PIP, situat a l'esquerra del PPD) que —com suggereix el seu nom— vol tallar tots els vincles constitucionals amb els EUA i proclamar la República de Puerto Rico. El suport electoral al PIP, però, és molt inferior al dels altres dos partits: a les darreres eleccions a governador, la seva candidata, María de Lourdes Santiago, va sumar el 2,1% dels vots. Val a dir, però, que Alexandra Lúgaro, una candidata no afiliada a cap partit i que s'havia definit com a independentista —tot i que no n'havia fet bandera, ni duia el tema al seu programa electoral, ni tenia relació amb el PIP— va rebre l'11,1% dels vots.


Manifestació independentista, el 2016. / Imatge: PIP.

Quatre referèndums anteriors que no han canviat l'statu quo

Com hem dit al principi, aquest serà el cinquè referèndum sobre l'estatus de Puerto Rico, després dels de 1963, 1993, 1998 i 2012. En tots quatre casos, la papereta tenia diverses possibles opcions a triar. Al plebiscit de 1963 va guanyar l'statu quo amb un 60% dels vots; al de 1993 cap opció no va sumar la majoria absoluta, i al de 1998 el 50,3% dels votants va rebutjar totes les alternatives que se'ls van presentar.

El de 2012 va ser una altra història. Incloïa dues preguntes. La primera demanava als votants si estaven d'acord a mantenir l'estatus actual. El 54% van votar que no. La segona els proposava diverses opcions. Va guanyar l'estadidad, amb el 61% dels vots, per davant d'un acord de lliure associació sobirana (33,3%) i de la independència total (5,5%). Però en aquesta segona pregunta es va registrar un altíssim nombre de vots en blanc: gairebé mig milió, en un referèndum amb 2,4 milions de votants registrats. El PPD, insatisfet amb cap de les tres opcions proposades, havia demanat durant la campanya el vot en blanc, i l'havia omplert de contingut polític: significaria la voluntat d'aprofundir i millorar el pacte de 1952. De manera que, si s'haguessin comptat els vots en blanc com a vots a una quarta opció de facto, el percentatge dels partidaris de l'ingrés als EUA haurien baixat del 61% al 45%. De resultes, a Washington el resultat es va percebre com a poc o gens concloent, i no es va moure res.

Rosselló afirma que ara provarà de desencallar aquesta situació. Recorda que l'estadidad va guanyar el 2012, assegura que hi ha una majoria favorable a l'ingrés als EUA, i ho vol certificar, per primer cop, amb una pregunta binària. Els seus detractors l'acusen d'actuar per càlculs polítics partidistes i li recorden que no té pas cap compromís del govern nord-americà per implementar el resultat del referèndum. El PPD l'ha criticat amb duresa, acusant-lo de cercar una "victòria artificial de l'estadidad" amb la fórmula que ha triat per a la votació: agrupar la independència i la lliure associació com a única opció alternativa, cosa que, denuncia el PPD, exclou l'opció reformista-autonomista que el partit representa. Bernier ha dit que impugnarà el referèndum per mirar de frenar-lo.

La crisi del deute a Puerto Rico i la llei PROMESA

Els darrers anys, el debat sobre l'estatus ha vingut molt condicionat per la crisi econòmica patida per l'illa. A mitjan 2016, Puerto Rico tenia un deute públic de 73.000 milions de dòlars, gairebé 21.000 dòlars per habitant. El Congrés dels EUA va haver d'aprovar la coneguda com a Llei PROMESA, que va permetre de reestructurar el deute i que, com a contrapartida, va implementar retallades i va posar les finances porto-riquenyes sota supervisió directa d'una junta nomenada pel president dels Estats Units. La Llei PROMESA va caure com una bomba a l'illa: era la darrera constatació de la seva manca d'independència econòmica —als EUA, s'havien pres mesures similars en el cas de governs municipals, cosa que hi afegia una mena de sentiment d'humiliació— i furgava en el tema de la no igualtat dels ciutadans porto-riquenys respecte de la resta de nord-americans —la llei la decidia un president i un Congrés sobre els quals els residents illencs no tenen cap capacitat d'influència democràtica.

El moviment independentista compta que l'impacte de la crisi faci confluir el rebuig a la precària situació social amb el desig d'assolir una república independent

Aquests esdeveniments —i la sentència de 2016 del Tribunal Suprem, esmentada abans— han deixat en una posició difícil el PPD i la seva defensa d'un estatus ambigu d'autonomia ampliada, alhora que han enfortit —o almenys així ho veuen els seus partidaris— les posicions dels annexionistes —ja hem vist el camí que ha pres Rosselló— i dels independentistes. Diversos grups independentistes han interpretat l'aprovació de la Llei PROMESA com el reconeixement per part de Washington del caràcter colonial de la relació entre els dos països i consideren que, per això mateix, ara la independència de Puerto Rico està "més a prop que mai". El moviment compta que l'impacte de la crisi faci confluir —hi ha mobilitzacions en aquestes coordenades— el rebuig a la precària situació social amb el desig d'assolir una república independent.

El moviment també ha celebrat la decisió de l'expresident Barack Obama d'alliberar Oscar López Rivera, activista independentista pres durant 35 anys als EUA per haver conspirat contra el govern nord-americà. El cas de López Rivera és un dels que cita el moviment per argumentar que la causa independentista fa dècades que és reprimida —tant per part de les autoritats de Washington com per les de San Juan— i que això explica la relativa feblesa electoral dels postulats favorables a la plena sobirania.

I Trump què en pensa, de tot plegat?

Durant la campanya electoral, el nou president nord-americà Donald Trump va emetre un comunicat en què es va mostrar favorable a un "procés d'autodeterminació d'estatus" que doni als porto-riquenys "una tria justa i clara". "La voluntat del poble porto-riqueny", deia Trump llavors, "hauria de ser tinguda en compte", fins i tot si es tractava de l'ingrés als EUA com a estat número 51. No va concretar més i, d'altra banda, tampoc no va anar gaire més enllà que altres dels seus predecessors al càrrec. Però el moviment annexionista ha interpretat les paraules del llavors candidat com una victòria i un aval.


Donald Trump / imatge: Chairman of the Joint Chiefs of Staff @ Flickr.

El programa de 2016 del Partit Republicà especificava que el referèndum de 2012 havia tingut "importància històrica" i donava per bona la tesi que l'estadidad havia guanyat la consulta amb el 61%, sense fer cap referència a la qüestió dels vots en blanc. També deia, però, que caldria celebrar un altre referèndum, patrocinat per les autoritats federals —cosa que el Congrés, en una votació el 2014, va autoritzar però que encara no s'ha implementat— per veure si la decisió de 2012 era "ratificada". Només en aquest cas, continuava el programa del Grand Old Party, el Congrés hauria d'aprovar la llei per establir "les condicions de la futura admissió de Puerto Rico com a estat número 51 de la Unió".

La resolució de la qüestió porto-riquenya no ha estat pas una prioritat de cap dels governs nord-americans

A la pràctica, la resolució de la qüestió porto-riquenya no ha estat pas una prioritat de cap dels governs nord-americans. Diverses propostes recents perquè el Congrés autoritzi un referèndum sobre l'estadidad no han rebut suport suficient per ser debatudes. La darrera ha estat presentada per la nova representant porto-riquenya a la cambra, Jennifer González (PNP), aquest mateix gener de 2017, i preveu l'ingrés de Puerto Rico a la Unió el 2025.

Malgrat tots aquests moviments, no és previsible que Puerto Rico sigui, ara, una prioritat per a l'administració de Trump. El mandatari, a més, ha deixat clar que no pensa contribuir a alleujar el deute porto-riqueny perquè prefereix concentrar-se en l'estat de les finances nord-americanes. Costa d'imaginar que el nou govern vulgui obrir les fronteres de la Unió a un territori endeutat i empobrit que aportarà, com a membres de ple dret, més de 3,5 milions de ciutadans hispanòfons dels quals només el 20%, segons els càlculs més optimistes, tenen un bon nivell de domini de l'anglès.

Implementar el resultat del referèndum: entre Tennessee i les illes Palau

Rosselló coneix aquestes dificultats. En campanya, però, va dir que seguiria una estratègia coneguda com a "Pla Tennessee". Es tractaria d'imitar el que va fer aquest estat el 1796, quan va ser acceptat a la Unió. En aquells temps, el govern nord-americà tenia dubtes sobre la conveniència d'integrar aquell territori com un estat més. Els representants de Tennessee van usar una estratègia de pressió per aconseguir-ho. I Rosselló pensa que, més de dos segles després, el pla pot tornar a funcionar. Sobretot, si el referèndum de l'11 de juny —que no està patrocinat pel govern federal, cal recordar-ho— dibuixa una majoria clara. Subsidiàriament, els partidaris de l'annexió també compten que la secular inclinació nord-americana a tenir o haver tingut presència al Carib —Illes Verges, Guantánamo, canal de Panamà, la mateixa base de Vieques a Puerto Rico— pugui reforçar els seus arguments per acceptar l'ingrés a la Unió.

Rosselló pensa que exercir pressió sobre el govern dels EUA a favor de l'ingrés com a estat 51 pot funcionar-li

Gairebé ningú no parla de l'escenari de la victòria de la "independència/lliure associació" al primer referèndum, probablement perquè sense el suport del PPD, serà difícil que aquesta opció tingui gaire èxit. Què passaria, però, si resultés guanyadora? En un context de poca claredat, és improbable que el Congrés nord-americà la validés —no ho va fer el 2012 amb l'estadidad, i pel mateix motiu tindria pocs incentius per fer-ho ara.

Si, concretament, l'opció de la lliure associació resultés guanyadora, requeriria que el Congrés concedís primer la independència a Puerto Rico. Paral·lelament o bé posteriorment, els governs porto-riqueny i nord-americà haurien de pactar la lliure associació. Un model possible, llavors, seria el de tres estats sobirans de l'oceà Pacífic: Micronèsia, Marshall i Palau, que des de 1986 —els dos primers— i 1994 —el tercer— tenen signats acords de lliure associació amb els EUA. Els tres països oceànics, des de 1947, van estar administrats per Washington com a territori en fideïcomís de l'ONU. Després de la seva independència, van acordar els anomenats Tractats de Lliure Associació (COFA, en anglès) pels quals reben de Washington suport en serveis socials, tècnics i financers a canvi de convertir-se en un protectorat militar de facto.