Notícia
Deu estats que admeten el dret a la independència de territoris seus (i entre ells hi ha França)
Canadà
Després del referèndum d'autodeterminació del Quebec de 1995, en què els quebequesos van rebutjar la sobirania per un marge de poc més de l'1% dels vots, el govern canadenc —encapçalat per un quebequès oposat a la independència, Jean Chrétien— va demanar al Tribunal Suprem que aclarís si el Quebec podia declarar unilateralment la independència. Com a resposta, el Suprem va emetre l'opinió 2 S.C.R. 217 de 1998, que es pot resumir en tres idees principals. La primera: que les lleis canadenques no preveuen que el Quebec pugui separar-se'n de forma unilateral ni pugui dictar-li al Canadà les condicions de la separació. La segona: que si els quebequesos mostren de forma clara en un referèndum que se'n volen anar, el Canadà no té cap base per a negar-s'hi sota un principi democràtic. I la tercera: que si aquest escenari arriba a donar-se, els governs canadenc i quebequès hauran de negociar les condicions de la separació del Quebec.
Als independentistes, el Tribunal Suprem els va admetre que la independència és, sobretot, una qüestió que cal resoldre en el terreny polític
L'opinió del Suprem va donar arguments a les dues parts, com ho prova el fet que tant el govern canadenc com el quebequès en fessin una lectura positiva. Al camp unionista, el tribunal li va concedir que el Quebec no pot decidir unilateralment de separar-se, i que la decisió, en tot cas, ha de ser "clara". De fet, d'aquí va néixer l'anomenada Llei de la claredat, aprovada pel Parlament canadenc l'any 2000, que estipula que la pregunta de qualsevol referèndum d'independència ha de ser clara i que la majoria a favor del "sí" també ho ha de ser. (L'Assemblea Nacional del Quebec va contraatacar, el mateix any, amb l'anomenada Llei 99, segons la qual la majoria requerida en un referèndum ha de ser simplement del 50% més un dels vots.)Als independentistes, l'opinió del Suprem els va donar una victòria probablement de més abast: els va admetre que la independència és, sobretot, una qüestió que cal resoldre en el terreny polític, i que la decisió democràtica i majoritària en un referèndum ha de prevaldre per sobre de si el corpus legal canadenc admet explícitament o no la possibilitat de la independència del Quebec.
Etiòpia
Es tracta, segurament, de la Constitució més explícita del món pel que fa a secessió i plurinacionalitat. La Carta Magna etíop proclama el dret “incondicional” de les “Nacions, Nacionalitats i Pobles” a “l'autodeterminació, incloent-hi el dret de secessió” (article 39.1). El país africà —que des de final del XIX fins al final de la Guerra Freda va anar construint un poder molt centralitzat— està organitzat teòricament sota un model federal des de 1991, quan va ser enderrocat el règim comunista de Mengistu Haile Mariam. Té onze territoris federats, la majoria dels quals formats sobre una base etnolingüística —hi ha, per exemple, una regió dels oromos, una altra dels afars, una altra dels somalis... Cadascun d'aquests onze territoris té el seu propi govern i Parlament.
El text constitucional també precisa el procediment perquè un territori s'escindeixi: petició formal de la nació que desitja separar-se, referèndum, vot a favor per part de la població, transferència de poders al consell de la nació, i finalment, repartiment de béns.
A la pràctica, però, Etiòpia està governada pel Front Democràtic Revolucionari Popular Etíop, que té 500 dels 547 escons al Parlament federal —els seus aliats controlen els 47 seients restants— i que és acusat per les grans entitats mundials de drets humans i per l'oposició de governar el país amb mà de ferro i de no admetre-hi cap sistema democràtic real. Sota aquestes condicions es fa difícil pensar que a cap territori se li permetés d'iniciar ara el camí cap a la independència. La repressió contra les protestes a la regió d'Oròmia —la més extensa i poblada del país— de 2016 en són un exemple.
Malgrat això, el fet que la Constitució digui el que diu no és pas poca cosa, tenint en compte que un canvi de règim i una transició cap a la democràcia podria propiciar un escenari en què el dret a la secessió es pogués implementar de manera efectiva.
Saint Kitts i Nevis
Un cas d'admissió del dret a la secessió menys conegut, però també interessant, és el de la república federal caribenya de Saint Kitts i Nevis, formada per les dues illes homònimes. La Constitució de 1983 atorga a l'illa petita, Nevis, el dret unilateral de secessió. La norma especifica que la independència l'han de votar en referèndum els habitants de Nevis, i que ha de ser aprovada per una majoria reforçada de dos terços (article 113).
L'illa de Nevis, al fons, vista des de Saint Kitts / Imatge: Kayokayo.Nevis ha celebrat, fins ara, dos referèndums d'independència. El primer, el 1977, va fer-se abans de l'aprovació d'aquesta Constitució, i va ser anul·lat pel govern central del país, tot i que més del 99% dels votants van manifestar-se favorables a la separació. El moviment independentista argumentava llavors que, des que les dues illes s'havien convertit en un estat associat i semiindependent del Regne Unit, Nevis havia esdevingut una colònia de facto de Saint Kitts, i que la qualitat de vida dels illencs de Nevis havia davallat.
El segon referèndum va tenir lloc el 1998, ja amb la Constitució aprovada i amb la Federació completament independitzada de Londres. L'Assemblea de Nevis va convocar el plebiscit i el 62% dels votants van dir "sí" a la independència. Es van quedar, per tant, per sota del llindar requerit, i la secessió no es va fer efectiva.
Liechtenstein
Petit país que ningú no diria que es pot voler subdividir encara més, el Principat de Liechtenstein és l'únic del món on cadascun dels municipis —onze en total— té reconegut constitucionalment el dret d'independitzar-se'n (article 4). Són els residents de cada municipi, per separat, qui han de decidir si el seu poble inicia el procediment de secessió, sense que la resta de ciutadans de Liechtenstein puguin blocar-ho. Cap municipi, fins ara, no ha fet ús d'aquesta clàusula.
La cosa crida tant l'atenció que fins i tot la Comissió de Venècia s'hi va referir en una opinió emesa el 2002. "La creació d'un Estat encara més petit semblaria inapropiada i indesitjable", va dir l'ens, però "això no canvia pas el fet que la provisió constitucional no viola la llei internacional".
Efectivament, la secessió d'alguns municipis donaria lloc a situacions curioses: si Schaan decidís independitzar-se, Liechtenstein quedaria partit en dues meitats; si ho fes Schellenberg (3,5 quilòmetres quadrats), el nou estat esdevindria el tercer país més petit del món, i si fos Planken (menys de 400 habitants) es convertiria en el país amb menys població del planeta.
Moldàvia
L'exrepública soviètica, des de la seva independència, s'ha enfrontat a dos reptes secessionistes: el de Transnístria, que encara no està resolt, i el de Gagaúsia. Aquest darrer territori, habitat majoritàriament per un poble de llengua turquesa, es va declarar independent de Moldàvia l'agost de 1991. Els líders gagaüsos volien mantenir els vincles amb l'URSS —o amb Rússia— i la població gagaüsa temia quedar diluïda en una Gran Romania si Moldàvia s'hi integrava.
El dret a l'"autodeterminació externa": si Romania s'annexionés Moldàvia, Gagaúsia podria separar-se'n i establir-se com a república independent
La disputa va resoldre's el 1994, després que el Parlament de Moldàvia aprovés l'autonomia de Gagaúsia amb una clàusula que admet "l'autodeterminació externa" del territori. Sota quines condicions? El codi legal de Gagaúsia explicita que els gagaüsos podrien exercir aquest dret "si l'estatus de la República de Moldàvia com a estat independent canviés". En altres paraules: si Romania s'annexionés Moldàvia, Gagaúsia podria separar-se'n i establir-se com a república independent.Dinamarca
Aquest país escandinau és un estat unitari, però incorpora dos territoris que gaudeixen d'un alt grau d'autogovern: Grenlàndia i les illes Fèroe. A Grenlàndia, des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 2009, l'Estat danès li reconeix el dret a l'autodeterminació i a la independència, que l'illa pot exercir en el moment que desitgi. A les Fèroe, aquest dret li va ser negat el 1946 —quan el va provar d'exercir mitjançant un referèndum controvertit— però a la pràctica han estat diversos els primers ministres danesos que, les darreres dècades, han considerat com a plausible l'atorgament de la independència a l'arxipèlag.
Ólavsøka, una de les festivitats nacionals de les Fèroe / Imatge: Stefan Wisselink @ Flickr.El dret a l'autodeterminació de les Fèroe, precisament, és un dels punts que contindrà la proposta de Constitució que l'arxipèlag votarà el 25 d'abril de 2018. Si la Carta Magna és aprovada, quedarà consolidat legalment el dret de les Fèroe a la secessió.
Papua Nova Guinea
El segon país més extens d'Oceania no té provisions constitucionals específiques que permetin la secessió. Això no va impedir que, el 2001, el govern de Papua Nova Guinea i el govern provisional de l'illa de Bougainville signessin un acord de pau que posava fi a un conflicte que havia assolat aquest segon territori. L'acord preveia la creació d'una autonomia per a Bougainville dins del marc de Papua Nova Guinea, la celebració d'eleccions periòdiques a partir de 2005 i, com a culminació, la convocatòria d'un referèndum d'independència entre el juny de 2015 i el juny de 2020.
Bougainville celebrarà un referèndum per independitzar-se de Papua Nova Guinea. La data prevista inicialment és el 15 de juny de 2019
El 2016, el govern autònom de Bougainville i el de Papua Nova Guinea van arribar a un acord provisional per a la celebració del referèndum, que en principi es farà el 15 de juny de 2019. Segons els analistes, és probable que una majoria clara voti a favor de la separació. La independència crearia un nou estat de 250.000 habitants, situat entre Papua Nova Guinea i les Illes Salomó.Regne Unit
Sense tenir una Constitució a l'ús que ni ho prohibeixi ni ho permeti, el Regne Unit ha donat mostres, en les dues darreres dècades, d'acceptar la secessió d'almenys dues parts del seu territori: Escòcia i Irlanda del Nord.
En el cas d'Escòcia, el govern britànic, encapçalat per David Cameron, va acordar amb l'executiu d'Escòcia, liderat per Alex Salmond, la celebració d'un referèndum d'independència el setembre de 2014. L'acord va arribar després que el partit de Salmond, l'SNP, guanyés per majoria absoluta les eleccions al Parlament escocès de 2011. Un "sí" majoritari a la independència hauria donat pas a la creació d'un Estat escocès sobirà.
El Regne Unit ha acceptat la celebració del referèndum d'Escòcia i s'ha compromès a implementar la reunificació d'Irlanda si és la decisió majoritària a les dues bandes de la frontera
En el cas d'Irlanda del Nord, els Acords de Divendres Sant de 1998 —signats pels governs britànic i irlandès i vuit partits polítics nord-irlandesos— obren la porta a la reunificació d'Irlanda per la via democràtica. Londres i Dublín es van obligar a implementar-la sempre i quan una majoria tant a Irlanda del Nord com a la República d'Irlanda així ho expressi a les urnes. El Sinn Féin, arran del Brexit, ha reclamat que el secretari d'Estat britànic —que és qui té la potestat de fer-ho— convoqui un referèndum sobre la reunificació.Encara es podria afegir un tercer territori a aquesta llista: les Malvines, que el 2013 van celebrar un referèndum sobre el manteniment, o no, del seu estatus com a territori d'ultramar britànic. Va guanyar el "sí" amb un 99,8% dels vots. Si hagués guanyat el "no", s'hauria hagut de celebrar un nou referèndum. És plausible que la independència hagués estat una de les opcions a triar.
Països Baixos
El Regne dels Països Baixos està format per quatre països constituents: els Països Baixos en si, més Aruba, Curaçao i Sint Maarten. Els tres darrers són illes caribenyes. L'Estatut del Regne dels Països Baixos és la llei que regula les relacions entre les quatre parts, i s'ha anat adaptant als canvis que hi ha hagut des que es va promulgar per primer cop el 1954. Així, per exemple, el Surinam va ser un país constituent del regne entre 1954 i 1975, quan va accedir a la independència plena. En l'Estatut (article 58) s'explicita que Aruba pot iniciar quan ho desitgi els procediments per posar fi a l'ordenament previst en aquest text legal. Això equival a la pràctica a proclamar la independència.
Willemstad, la capital de Curaçao / Imatge: graphic-vision @ Pixabay.Alguns sectors de l'espectre polític neerlandès es mostren favorables a completar el que entenen que és, de fet, un procés de descolonització envers aquelles tres illes del Carib, i parlen obertament de concedir-los la independència. "Si demà em truquen dient-me que volen marxar, ho arreglarem immediatament", deia el primer ministre neerlandès, Mark Rutte, el 2013. Cosa que —paradoxalment— no pot succeir legalment fins que els tres països caribenys no ho avalin. El cas d'Aruba ho exemplifica: el 1977 els illencs van votar en referèndum esdevenir un estat sobirà, però a la dècada de 1990 la decisió es va ajornar sine die perquè la mateixa Aruba no ho veia clar. A Curaçao, els independentistes van prometre la secessió per a la dècada de 2020, però no hi ha més concrecions.
França
Per acabar, pot sorprendre que la república "indivisible" (article primer de la Constitució) aparegui en aquest llistat. Però de fet, França reconeix el dret a la independència d'un dels seus territoris: Nova Caledònia. Ho fa des dels Acords de Nouméa, signats el 1998 entre el govern de França i representants polítics (independentistes i unionistes) de l'illa oceànica. Aquells acords, ratificats en referèndum, preveuen la celebració d'un vot d'autodeterminació el novembre de 2018 com a molt tard. Si guanya el "no" a la independència, el pacte de 1998 preveu la possibilitat de celebrar dos referèndums més, amb la mateixa pregunta.