Notícia
Què ha passat als altres referèndums d’autodeterminació del segle XXI?
Des de 2001 s'han celebrat una dotzena de votacions, sota contextos absolutament diferents entre ells · Alguns dels referèndums han conduït a la independència de nous països
2001, Somalilàndia
Tot i que ja s’havia proclamat independent de Somàlia feia deu anys, la República de Somalilàndia va celebrar el 2001 un referèndum constitucional que contenia una clàusula sobre la seva sobirania. Atès que el país no havia estat reconegut per cap altre, el referèndum constitucional es va acabar convertint, de facto, en una votació sobre la independència. No hi havia cens —la comissió d’ancians va decidir qui podia votar i qui no— ni acord amb l’estat matriu —Somàlia, que en qualsevol cas estava sotmès en un caos terrible i ja no controlava el territori somalilandès. Una missió internacional de l’Initiative and Referendum Institute va concloure que en línies generals el referèndum havia estat “lliure” i que “no hi havia dubtes” sobre la validesa dels resultats: el “sí” a la Constitució —i per tant a la independència— va arribar al 97,1% dels vots i el president de Somalilàndia va afirmar que la decisió significava el naixement definitiu de la república. Des de llavors, Somalilàndia continua sense haver rebut cap reconeixement internacional però a la pràctica actua com un estat més, incloent-hi qüestions com les relacions interestatals amb els veïns o les llicències per explotar els seus recursos naturals.
2004-2005, Antilles Neerlandeses
Les illes de Bonaire, Saba, Sint Eustatius i Curaçao, fins llavors part de les Antilles Neerlandeses, van celebrar cadascuna d’elles els seus propis referèndums d’autodeterminació per decidir si s’integraven als Països Baixos, esdevenien països autònoms o es convertien en estats independents. Tots quatre van rebutjar per àmplia majoria la independència: Curaçao va optar per convertir-se en un país autònom dins de la monarquia neerlandesa —amb un estatus proper a la plena sobirania— mentre que les altres tres illes van romandre com a municipis especials dels Països Baixos.
2006, Tokelau
Aquest arxipèlag coral·lí del Pacífic va votar sobre la seva conversió en estat sobirà, amb estatus de lliure associació amb Nova Zelanda. El referèndum tenia l’acord del govern neozelandès i la supervisió de les Nacions Unides. El 60% dels votants van dipositar la papereta del “sí”, però es requeria una majoria reforçada de dos terços, que no es va assolir. El referèndum es va repetir un any després, amb un resultat encara més proper al requisit: el “sí” va arribar al 64,45% de les paperetes. De nou, però, per sota dels dos terços. Atès que només estaven cridades a votar 789 persones, Tokelau es va quedar sense esdevenir un estat per només 16 vots. L’arxipèlag s’ha continuat autogovernant dins de Nova Zelanda fins ara, com havia fet fins llavors, a través del seu propi Parlament i consell executiu, però sense tenir la consideració d’estat.
2006, Montenegro
El 2002 Montenegro i Sèrbia havien arribat a un acord, sota els auspicis de la UE, per posar punt i final a la República Federal de Iugoslàvia i substituir-la per una mena de confederació anomenada Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro. La carta constitucional de la Unió preveia la possibilitat que qualsevol dels dos estats pogués celebrar un referèndum d’independència a partir de 2006. Això és el que va fer el govern montenegrí encapçalat per Milo Djukanovic. Un dels debats més intensos durant els mesos anteriors van ser quins havien de ser els llindars necessaris per poder proclamar la independència. La polèmica va acabar amb la intervenció de la UE, que va pressionar Djukanovic perquè acceptés un doble requisit: una participació superior al 50% i una majoria del “sí” superior al 55% dels vots. La votació es va acabar celebrant el 21 de maig i els partidaris de la independència van superar, per poc, el llindar del 55%. El 4 de juny, el Parlament montenegrí va proclamar la independència, i el país va ingressar immediatament a l’ONU.
2011, Sudan del Sud
Després de quatre dècades de guerra, el govern del Sudan i el moviment politicomilitar sud-sudanès (SPLM) van signar el 2005 l’Acord de Naivasha, que preveia l’establiment d’una autonomia per al Sudan del Sud durant un període de sis anys, al cap dels quals se celebraria un referèndum d’independència. És a dir, que la votació sobre la secessió va ser acordada, però va venir després d’un conflicte bèl·lic que va costar —calculen els historiadors— al voltant de 2 milions de vides humanes. Per al referèndum, es va establir un llindar mínim de participació del 60% per considerar-lo vàlid; no es va establir una majoria reforçada a favor del “sí”. Tampoc hauria calgut: el 98,83% dels votants van donar suport a la independència, que va ser proclamada sis mesos després de la votació i reconeguda per tots els estats del món, incloent-hi el Sudan.
2014, Crimea
El referèndum més controvertit, de llarg, de tots els que s’han celebrat fins ara aquest segle. En mig de la revolta ucraïnesa de 2014, i després de l’enderrocament del president Víktor Ianukóvitx, el Parlament de Crimea —fins llavors una república autònoma d’Ucraïna— va aprovar la celebració d’un referèndum d’independència. Els diputats van prendre la decisió amb la seu parlamentària ocupada per paramilitars armats; Ucraïna assegura que la votació com a tal no va existir mai i que va ser imposada per la força. Per contra, Rússia manté que la decisió es va prendre democràticament. El Parlament de Crimea i l’Ajuntament de Sebastòpol van aprovar una declaració unilateral d’independència cinc dies abans de fer el referèndum, citant el precedent de Kosovo. El 16 de març es va celebrar el referèndum, que va ser declarat il·legal per l’Assemblea de les Nacions Unides, rebutjat per Ucraïna i en què, segons els resultats oficials, el “sí” va assolir el 96% de les preferències. Crimea es va proclamar independent de forma immediata i només quatre dies després es va completar el seu ingrés, o annexió, a la Federació Russa.
2014, Donetsk i Luhansk
El maig del mateix any, les repúbliques autoproclamades de Donetsk i Luhansk, a l’est d’Ucraïna, van organitzar dos vots d’autodeterminació que no van ser reconeguts per les autoritats ucraïneses, que van denunciar que els referèndums es feien sota ocupació militar russa i sense les mínimes garanties democràtiques. Fins i tot és dubtós si les dues votacions haurien de ser incloses en aquest article: la paraula “independència” no apareixia a les butlletes, sinó una altra que de més vaga que es pot traduir per “autonomia” o “autosuficiència”. Que no implica la secessió, però tampoc la descarta. En aquestes condicions, i segons les dades de les comissions electorals de les dues repúbliques autoproclamades, el “sí” va guanyar a Donetsk amb el 89% dels vots i a Luhansk, amb el 96%. Des d’aquell moment, els dos governs han funcionat com estats a la pràctica independents d’Ucraïna sota protecció de la Federació Russa, que però no els ha pas reconegut mai. Les dues repúbliques i les forces ucraïneses mantenen, des de llavors, un conflicte bèl·lic mentre es desenvolupen converses i se signen acords que mai no arriben a aturar la violència. Molts analistes consideren que el Kremlin es beneficia d’aquesta situació indeterminada, usant les dues repúbliques com a eines per tenir influència dins d’Ucraïna.
2014, Escòcia
Mentre tots aquests esdeveniments tenien lloc a Crimea i l’est d’Ucraïna, ja feia mesos que a Escòcia —en un context absolutament diferent— havia començat la campanya per al referèndum d’independència de 18 de setembre. A Escòcia, la votació és originada per la victòria del Partit Nacional Escocès (SNP) a les eleccions parlamentàries escoceses de 2011. L’SNP duia al seu programa electoral el compromís de celebrar un referèndum d’independència en cas de victòria. Els governs escocès i britànic van iniciar converses sobre la qüestió i l’octubre de 2012 van signar l’Acord d’Edimburg en virtut del qual el Parlament escocès podia legislar per convocar la votació. Va passar a la història la frase del primer ministre britànic, David Cameron, aquell dia: “Sempre he volgut mostrar respecte pel poble d’Escòcia. Els escocesos van votar per un partit que volia el referèndum. Jo l’he fet possible i m’he assegurat que sigui una votació concloent, legal i justa”. El Parlament escocès va aprovar la Llei del referèndum el juny de 2013. La campanya va ser intensa i llarga, amb les organitzacions paraigua Yes Scotland (sí) i Better Together (no) encapçalant-la. Pocs dies abans de la votació, i davant la possibilitat que el “sí” guanyés, els líders dels tres principals partits britànics van signar el compromís d’augmentar l’autonomia d’Escòcia en cas de victòria del “no”. Finalment, el 55,3% dels votants —amb una participació històrica del 84,6%— van rebutjar la secessió i immediatament després es va organitzar una comissió multipartita sobre l’increment de l’autogovern escocès.
2014, Sint Eustatius
L’illa caribenya de Sint Eustatius va tornar a votar, deu anys després d’haver-ho fet, sobre si esdevenia un país autònom dins dels Països Baixos, es convertia un estat independent o bé es mantenia com a municipi neerlandès. El 65% dels votants van triar l’opció del país autònom, però el fet que la participació (45%) no arribés al 60% exigit va causar que el referèndum fos considerat invàlid.
2017, Puerto Rico
Com és costum, el govern porto-riqueny va organitzar un nou referèndum sobre l’estatus de l’illa caribenya —el cinquè de la història— sense que el govern dels Estats Units el considerés vinculant. Es van posar tres opcions sobre la taula: independència, statu quo o ingrés als EUA com a estat número 51. L’oposició va boicotar la votació, que es va celebrar l’11 de juny. El 97% dels vots van ser favorables a l’ingrés als EUA. Però amb una participació del 23%, el govern i el Congrés nord-americans van tornar a considerar que la votació no era concloent i que, per tant, no se n’aplicarien els resultats de manera immediata. Sense l’aval del Congrés no es pot canviar legalment l’estatus de Puerto Rico. Els EUA no desitgen integrar l’illa i alhora la població porto-riquenya està majoritàriament en contra de la independència, per la qual cosa és previsible que l’statu quo romangui com a sistema de govern durant els anys a venir.