Notícia
Deu preguntes i respostes sobre el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia
1. Per què pertany Nova Caledònia a França?
La pertinença de Nova Caledònia a França és un dels vestigis del vast imperi colonial que París va governar durant segles. Napoleó III en va prendre possessió el 1853 i no va ser fins un segle després que tots els seus habitants van obtenir la ciutadania francesa. Entremig, els habitants originaris de Nova Caledònia —els canacs— van estar subjectes a un règim legal de discriminació, i França va fomentar la colonització europea, asiàtica i oceànica de les illes. A partir de la dècada de 1960, França va tenir interès a explotar el níquel, la principal riquesa que s’extreu del territori. Canacs disconformes amb la dependència respecte de la metròpoli van començar a organitzar partits independentistes durant la dècada de 1970, gairebé sempre d’esquerres. De tots, el més important és el Front d’Alliberament Nacional Canac Socialista (FLNKS), fundat el 1984.
2. Per què es fa un referèndum d’autodeterminació a Nova Caledònia?
Perquè es va pactar així per acomplir el dret a l’autodeterminació de la colònia i, específicament, per superar un conflicte violent entre milícies independentistes i unionistes que va tenir lloc al llarg dels anys 1980, i que va culminar en la crisi dels ostatges d’Ouvéa el 1988, que va fer 23 morts (19 independentistes i 4 gendarmes). Aquell mateix any, el govern francès, el FLNKS i els unionistes neocaledonians van signar els Acords de Matignon, pels quals s’acordava un període de transició de 10 anys abans de signar el pacte definitiu, l’Acord de Nouméa, el 1998: el govern francès transferia un paquet de competències executives i legislatives a les institucions illenques i acceptava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació entre 2014 i 2019. L’acord va ser aprovat amb el 72% dels vots a favor. El referèndum d’autodeterminació es governa a partir de les disposicions d’una llei específica, aprovada el 1999.
3. Fer un referèndum d’autodeterminació a França no és anticonstitucional?
No, almenys en el cas de Nova Caledònia. Arran de l’Acord de Nouméa es va modificar la Constitució per tal d’inserir-hi unes “disposicions transitòries”, que formen el Títol XIII de la Carta Magna francesa. Entre aquestes s'hi preveu “l'accés a la plena sobirania” de Nova Caledònia en el cas que el “sí” guanyi al referèndum d’autodeterminació. Aquestes disposicions conviuen, dins del text constitucional, amb la referència a la “República indivisible”.
Aquesta excepció forma part de les particularitats de l’estatus polític i social de Nova Caledònia. Altres elements característics són l’existència d’un règim de dret civil propi per als canacs legalment reconegut o d’una institució exclusivament canaca —el Senat consuetudinari— que és competent sobre aquest règim civil i sobre d’altres qüestions lligades a la identitat del poble canac i que conviu amb l’assemblea legislativa de Nova Caledònia, el Congrés.
4. Què és el que s’ha pactat ara sobre el referèndum?
Hi havia diverses qüestions pendents de resoldre sobre la votació i a les quals ara s’ha arribat a un acord entre independentistes, unionistes i govern francès. Cal tenir en compte que el govern de Nova Caledònia incorpora, obligatòriament, partits unionistes i independentistes —un model consociacional similar al d’Irlanda del Nord— i que, per tant, s’entén que cal posar d’acord els dos costats del tauler polític per prendre tota mena de decisions.
D’un costat, s’ha pactat que les persones censades a les illes més petites però que viuen a l’illa principal (Grande Terre) no s’hagin de desplaçar als seus llocs d’origen per exercir el seu dret de vot. És un acord favorable als independentistes, perquè la majoria dels habitants de les illes petites són partidaris de l’estat propi.
De l’altre, s’ha assolit un acord sobre el cens. Aquest era un tema delicat: la llista de persones que poden votar al referèndum no és pas la mateixa de les que poden fer-ho a les eleccions corrents. Això és així perquè, amb l’Acord de Nouméa, es va decidir de crear una llista electoral congelada que, essencialment, impedeix que puguin votar les persones no natives de Nova Caledònia que hi hagin arribat després de 1994 i que no puguin justificar 20 anys de residència al territori. Malgrat tot, s’havia detectat que la llista tenia forats: milers de ciutadans n’estaven exclosos malgrat que en teoria complien les condicions requerides. Segons les forces independentistes, almenys 22.000 dels exclosos eren canacs. El pacte de la setmana passada preveu la inscripció d’ofici d’11.000 persones a la llista del referèndum. D’aquests nous votants acceptats, 7.000 són canacs, segons ha dit el primer ministre francès, Édouard Philippe.
5. Per què els independentistes van voler congelar el cos electoral del referèndum?
Perquè la tendència demogràfica a Nova Caledònia és rebre nous habitants provinents de fora que, habitualment, són contraris a la independència. De fet, segons les darreres dades censals oficials (2014), els canacs són només el 39% de la població, un punt menys que el 2009. A la llista electoral del referèndum es calcula que la proporció de canacs és una mica superior.
Un home duu una tovallola i una bossa amb els colors de la bandera canaca, a Nouméa / Imatge: Bruno Moure @ Flickr.6. Què queda encara per acordar?
No se sap encara la data del referèndum, més enllà del fet que, com a molt tard, s’ha de celebrar el novembre de 2018. Tampoc no s’ha pactat el redactat de la pregunta que es formularà. Es preveu la posada en marxa d’un grup de treball que pugui haver acordat la fórmula de la pregunta cap a la primavera de 2018. Algunes veus unionistes i fins i tot algunes d’independentistes han anat suggerint la possibilitat de posar a votació una mena de tercera via entre independència i statu quo que convertís Nova Caledònia en un estat federat o en estat lliure associat de França. El primer ministre francès ha demanat als partits neocaledonians —independentistes i unionistes— que “s’entenguin” sobre “el sentit de la pregunta”.
7. Quines possibilitats hi ha que surti el “sí”?
Poques si es tria entre independència i statu quo, segons les enquestes. Un estudi d’opinió d’aquest mes de maig situava els contraris a la independència al 54%, els favorables al 24% i els indecisos al 21%. Enquestes anteriors oferien xifres similars. La gran majoria dels no canacs són contraris a la independència. La base de suport del projecte independentista la formen sobretot els canacs —que com ja s’ha dit són el 39% de la població i no tots estan a favor de l’estat propi—, alguns mestissos i també una part de la comunitat d’origen polinesi de Wallis i Futuna —dues illes oceàniques que també pertanyen a França.
A les dues darreres eleccions legislatives franceses, els partits independentistes amb prou feines han fregat el 30% dels vots. A les eleccions provincials —que serveixen de base per escollir el Congrés de Nova Caledònia— els resultats han estat més ajustats, i a més a més, amb progressió favorable per als independentistes, que han passat del 35% dels vots el 1999 al 41% el 2014. Cal recordar un cop més, però, que el cens d’aquestes eleccions no és pas coincident amb el de la llista electoral del referèndum, que probablement incorpora una proporció d’independentistes una mica més gran.
8. Què passarà si guanya el “sí”?
Si guanya el “sí”, França considerarà que els neocaledonians han optat per la “sobirania plena” (llei de 1999) i haurà d’organitzar la transició cap a l’estat independent de Nova Caledònia, fora que hi hagués —com s’ha explicat anteriorment— acords per mantenir algun vincle amb la metròpoli.
El nou estat tindrà la tasca ingent d’organitzar una economia que es pugui sostenir tota sola. El 15% del PIB neocaledonià depèn de les transferències econòmiques que arriben des de la metròpoli, una quantitat de diners que en un escenari d’independència ja no estarien disponibles. També té un greu problema de dependència alimentària. Els independentistes repliquen que les transferències que actualment surten de Nova Caledònia cap a França en forma de cotitzacions, impostos o beneficis bancaris i comercials obtinguts per empreses franceses podrien compensar pràcticament tota la pèrdua d’aquest 15%. També diuen que el país és viable mercès a l’explotació de les riqueses naturals —níquel sobretot— i dels ingressos del turisme.
Amb tot, els unionistes temen que, amb la independència, Nova Caledònia perdi riquesa i se situï a nivells més similars als dels petits estats oceànics que no pas a les xifres actuals —el PIB per càpita de Nova Caledònia és força superior al de països veïns com Vanuatu o Fidji. També apunten que, amb una economia més dèbil, Nova Caledònia podria passar de dependre de França a caure en l’esfera d’influència de potències regionals com la Xina o el Japó. Per contrarestar-ho, una Nova Caledònia independent podria cercar recer en aliances regionals —com és el cas del Grup Melanesi Punta de Llança o el Fòrum de les Illes del Pacífic— i mirar de diversificar els seus vincles polítics, econòmics i militars per mantenir un cert equilibri i marge d’independència entre els diferents actors principals de la regió del Pacífic.
9. I si guanya el “no”?
Si guanya el “no”, Nova Caledònia continuarà disposant de la seva autonomia actual, que està establert que no es pot revocar. Per tant, totes les competències que ha anat assolint Nova Caledònia —educatives, laborals, administratives, fiscals...— romandran en mans de les institucions del territori. I, a més, existeix una disposició que permet la celebració d’un segon i d’un tercer referèndum d’autodeterminació, el 2020 i el 2022.
10. Hi ha altres demandes d’independència a Oceania?
A prop de Nova Caledònia hi ha l’illa de Bougainville, que pertany a Papua Nova Guinea i que té prevista la celebració d’un referèndum d’independència el juny de 2019. No és clar, però, que la votació es faci en aquella data: el govern de Papua diu que les autoritats provisionals de Bougainville no han creat encara unes institucions funcionals ni han aconseguit que es desarmin totes les milícies.
També hi ha hagut peticions reiterades per a un referèndum d’autodeterminació a la Polinèsia —una altra dependència de França—, que el 2013 va ser reinscrita a la Llista de Territoris No Autònoms de les Nacions Unides, així com a Hawaii, a Guam i a la Samoa Americana. També resta pendent de resoldre el cas de Tokelau, que el 2006 i el 2007 no va aconseguir, per poc, esdevenir un estat lliure associat de Nova Zelanda.