Notícia

Independentisme postcolonial: la difícil tasca d’esdevenir sobirà a Àfrica avui

Protesta de biafrenys a Londres, 2017.
Protesta de biafrenys a Londres, 2017. Autor/a: David Holt
Somalilàndia, un estat que no reconeix ningú però que és independent des de 1990, acaba de celebrar les seves terceres eleccions presidencials. El cas d’aquesta excolònia britànica és segurament el més consolidat d’entre els intents actuals d’aconseguir una independència a Àfrica, i alhora exemplifica la dificultat de veure-la reconeguda, fins i tot quan es materialitza sobre el terreny. El continent, que va veure néixer pràcticament tots els estats que el conformen entre les dècades de 1950 i 1970, només ha assistit a tres independències postcolonials: la de Namíbia el 1990 (de Sud-àfrica), la d’Eritrea el 1993 (d’Etiòpia) i la del Sudan del Sud el 2011 (del Sudan). No és pas, però, que no hi hagi altres països amb moviments secessionistes d’una certa importància. Quin són, avui dia, els principals? En destaquem una dotzena, de nord a sud i d’est a oest.


Somalilàndia

Ocupa el nord-oest del país que internacionalment és conegut com a Somàlia. Així com la resta del territori somali va ser colonitzat pels italians, Somalilàndia ho va ser pels britànics. El 1960 va ser independent durant cinc dies, abans d’unir-se a l’excolònia italiana per formar Somàlia. El 1990, però, va reinstaurar la seva independència, enmig del caos de la guerra civil somali. Des de llavors, ha celebrat tres eleccions presidencials i dues de parlamentàries. Cap altre estat no l’ha reconegut, però manté relacions diplomàtiques amb estats veïns com Etiòpia —que té consolat a la capital somalilandesa— i Djibouti, així com amb diversos països europeus. Amb els Emirats Àrabs Units ha signat aquest 2017 un important acord diplomàtic i militar.

Camerun del Sud

Diferenciat de la resta del Camerun pel seu passat colonial britànic, ha existit un moviment independentista al Camerun del Sud des de la dècada de 1970. Al territori és estesa la percepció que el govern camerunès margina els sud-camerunesos políticament i econòmica. Després d’anys de calma relativa, la tensió torna a ser elevada des del final de 2016, quan van iniciar-se manifestacions al Camerun del Sud demanant que el govern central hi faciliti l’ús del dret anglosaxó, o common law, i retorni el país a la situació anterior a 1972, quan el Camerun era formalment una federació de dos estats —el Camerun del Sud exbritànic i la resta del Camerun, exfrancès. L’1 d’octubre de 2017 un grup de sud-camerunesos van proclamar simbòlicament la independència. Les forces armades cameruneses van reprimir l’acte, assassinant desenes de persones.

Sàhara Occidental

El moviment anticolonial independentista del Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) el 1976, després que Espanya —la potència colonitzadora— transferís il·legalment el territori al Marroc i Mauritània. L’exèrcit marroquí manté ocupat al volant del 80% del Sàhara Occidental, on ha instal·lat colons amb l’objectiu d’alterar-ne la composició demogràfica, mentre que el 20% restant —bàsicament territori desèrtic de l’interior— està controlat per la RASD. El Polisario continua reclamant, tal com havia acordat amb el Marroc el 1988, la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El regne alauita, però, s’ha retractat del seu compromís i ara tan sols ofereix als sahrauís un pla d’autonomia. La població sahrauí ha protagonitzat diverses revoltes contra l’ocupació marroquina, la més recent de les quals l’onada de protestes de 2010-2011 amb epicentre a Gdeim Izik.



Barotselàndia

País que ocupa part de l’occident de Zàmbia i al qual, durant l’època colonial, els britànics havien respectat un cert reconeixement sota l’autoritat tradicional d’una monarquia autòctona que datava del segle XIX. En el moment de la independència de Zàmbia (1964), el rei barotse i el nou govern zambià van signar l’Acord de Barotselàndia, pel qual el país mantindria una certa autonomia. El moviment sobiranista, però, denuncia que el govern zambià no ha complert amb els seus compromisos, ha convertit Barotselàndia en una província més i, a més, l’ha marginada econòmicament. Des de 2010 han tingut lloc diverses mobilitzacions independentistes per reclamar la restauració de la sobirania.

Biafra

La independència de Nigèria (1960) va anar seguida de diverses tensions polítiques, regionals i ètniques que van assolir el clímax el 1966, quan desenes de milers d’igbos van ser assassinats al nord del país en un pogrom massiu. L’any següent, el moviment igbo va proclamar la independència de l’estat de Biafra, que comprenia el sud-est de Nigèria, ric en petroli, i incloïa tot el territori nadiu dels igbos així com el d’altres pobles. Després d’una terrible guerra d’independència contra Nigèria (1967-1970) que va fer entre 500.000 i 2 milions de morts, Biafra va ser derrotada. L’independentisme, durant dècades, semblava liquidat, però a partir de la dècada de 1990 es va començar a reorganitzar i, des de 2015, protagonitza mobilitzacions massives, sempre amb el poble igbo com a base de suport.

Cabinda

Des de la dècada de 1960, diversos moviments han intentat forçar, per la via armada, la independència de Cabinda. Es tracta d’un exclavament costaner d’Angola (és a dir, un territori sense connexió física amb la resta del país, com ara Llívia respecte de la comunitat autònoma catalana) molt ric en petroli i amb una certa trajectòria precolonial i colonial diferenciada, cosa que argumenten els independentistes com a prova que, en realitat, Cabinda mai no va formar part d’Angola. El més important dels grups politicomilitars independentistes és el FLEC, actualment dividit entre diversos sectors. Manté una lluita armada contra l’exèrcit angoleny que, el 2016 i 2017, ha deixat un reguitzell de morts. El govern angoleny no tan sols persegueix els membres del moviment armat sinó que també ataca la llibertat d’expressió i associació d’entitats cíviques cabindeses no independentistes. El cas més conegut internacionalment és el de l’entitat prodrets humans Mpalabanda, prohibida per un tribunal angoleny el 2006.

Cabília

A diferència de molts dels independentismes africans, el de la Cabília no es fonamenta en una existència prèvia com a entitat precolonial o colonial, sinó en el dret a l’autodeterminació d’un poble definit en termes lingüístics i culturals: el cabilenc, un dels pobles amazics del nord d’Àfrica. El Moviment per l’Autodeterminació de la Cabília (MAK) propugna la independència d’una república cabilenca laica separada d’Algèria, estat al qual acusa de violar els drets humans dels cabilencs, d’atacar el seu caràcter amazic en imposant-los una identitat araboislàmica i de marginar el seu territori. El 2010, el MAK va crear el Govern Cabilenc a l’Exili. Cada any, mobilitza desenes de milers de persones a la Cabília en manifestacions a favor de l’autodeterminació.

Casamance

Territori que comprèn l’extrem meridional del Senegal, gairebé separat territorialment de la resta del país per Gàmbia. El moviment casamancès va començar a organitzar-se políticament ja durant l’època colonial francesa, però no va ser fins a la dècada de 1980 que va iniciar la lluita política i armada per la independència, amb la creació del Moviment de les Forces Democràtiques de la Casamance (MFDC). El moviment, però, va patir diverses divisions, alhora que hi ha un rebuig social important al conflicte militar. Sota els auspicis de la Comunitat de Sant’Egidio, el Senegal i l’MFDC van iniciar el 2012 unes converses de pau que continuen obertes. El govern senegalès ha promès mesures econòmiques en benefici de la Casamance i un pla de descentralització per al conjunt del país.

Ogaden

L’est d’Etiòpia és una zona àrida i empobrida, poblada gairebé en exclusiva pel poble somali, que teòricament disposa d’autogovern sota el sistema federal etíop però que, a la pràctica, roman governat des d’Addis Abeba. Dels somalis d’Etiòpia, entre el 40% i el 70%, depenent de les fonts, són membres del clan ogadeni, que és la principal base de suport del Front Nacional d’Alliberament de l’Ogaden (ONLF), grup politicomilitar fundat el 1984 durant la dictadura de Mengistu Haile Mariam amb l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació de l’Ogaden —incloent-hi l’opció de la independència. El 1992, ja amb el dictador enderrocat, l’ONLF va guanyar les eleccions a l’acabada d’estrenar assemblea de la regió somali, amb el 60% dels escons. Va provar d’iniciar un procés d’autodeterminació però el govern etíop el va impedir i va expulsar l’ONLF del govern regional. El grup va passar llavors a la clandestinitat i el 2007 va iniciar una escalada violenta, que va ser resposta per l’exèrcit etíop amb repressió i assassinat de civils. Des de 2012 hi ha converses de pau entre l’ONLF i el govern, amb facilitació kenyana.

Oròmia

El sud d’Etiòpia és poblat per desenes de pobles diferents, el més nombrós dels quals, de llarg, són els oromos. A la dècada de 1970 va néixer el Front d’Alliberament Oromo (OLF) per reclamar la fi del que el nacionalisme oromo considera un jou de caràcter colonial per part dels etíops del centre i del nord (és a dir, amhares i tigrinyes). Sectors d’aquest nacionalisme oromo desitgen l’establiment d’un estat independent i d’altres, una reforma democràtica que atorgui al poble oromo un veritable marge d’autogovern dins d’Etiòpia. Els darrers anys l’OLF ha dut a terme diversos atacs contra les forces armades i policials etíops, cosa que ha coincidit amb protestes de la societat civil oromo contra l’autoritarisme, la corrupció i l’expansió territorial d’Addis Abeba a expenses de les terres oromos.

Azawad

L’ascens de l’Estat Independent de l’Azawad el 2012, al nord de Mali, va ser tan fulgurant com la seva caiguda. Al gener, les forces de l’MNLA (un grup politicomilitar compost essencialment per tuaregs) va iniciar una campanya que li va permetre de controlar més de 700.000 quilòmetres quadrats de territori. A l’abril, en van proclamar la independència, no reconeguda per cap país. I al juny, en tan sols tres dies, va perdre el control de les ciutats principals davant d’una coalició militar islamista i l’Estat de l’Azawad va deixar d’existir a la pràctica. Els fets de 2012 són una fita més d’un moviment, els dels tuaregs de Mali, que des de la dècada de 1960 prova d’aconseguir bé un estatut autonòmic, bé un estat sobirà. Reivindicacions que tenen eco, també, entre els tuaregs del veí Níger.

Una crisi emergent? El cas de Kenya

Kenya s’havia vist, fins fa poc, força lliure de tensions secessionistes, si no era per algunes reivindicacions irrendemptistes somalis a la seva zona oriental. Les coses, però, podrien estar canviant. El 2012 van emergir a la primera plana dels diaris kenyans les crides del Consell Republicà de Mombasa per l’establiment d’un estat independent a la regió costanera de Kenya. Aquesta reivindicació no s’ha acabat esvaint del tot, i arran de la crisi de les eleccions presidencials de 2017, dos governadors costaners han tornat a posar la idea damunt la taula. No és l’únic debat sobre la independència que ha sorgit del conflicte electoral: governadors i diputats opositors al president Uhuru Kenyatta han proposat la divisió de Kenya en dos estats i han presentat una proposició de llei per fer-la efectiva. La part que se separaria seria l’oest i la costa, les zones que han girat l’esquena a Kenyatta. La demanda pot ser conjuntural, però també és cert que ara mateix forma part del debat polític kenyà.