Notícia
La memòria de les guerres txetxenes, en femení
La primera guerra txetxena va començar el 1994. La Unió Soviètica es desfeia i els països fronterers, com els bàltics o Geòrgia, havien proclamat la seva independència; Txetxènia feia el mateix respecte de la Federació Russa. La guerra txetxena tenia com a objectiu, segons la retòrica estatal, restablir l’ordre constitucional i tornar a situar Txetxènia dins la Federació. Després de la primera guerra, on l’exèrcit rus va haver de retirar-se davant la resistència txetxena, la República Txetxena d’Itxkèria va esdevenir de facto un Estat independent. El 1999 hi va haver atacs bomba a edificis d’habitatges a les ciutats russes de Moscou, Buinaksk i Volgodonsk, que van causar tres-cents mortsi. El Kremlin va atribuir l’autoria a grups islamistes txetxens, tot i que mai va ser confirmada; molta gent, a més, defensa que va ser una construcció dels serveis secrets russos per a començar la guerra amb l’opinió pública a favor. El 2009 va acabar la segona guerra, encara més cruel i opaca que la primera.
L’origen del conflicte, però, és més antic, i podria situar-se a la guerra del Caucas, al segle XIX, quan l’Imperi rus va ampliar el seu territori mitjançant la conquesta de les regions muntanyoses del Caucas. La novel·la Khadji Murat de Lev Tolstoi té com a escenari aquesta conquesta, i ressalta la determinació amb què els txetxens lluiten, en gran desigualtat de condicions, per alliberar-se de l’Imperi rus.
En la cronologia del conflicte territorial cal destacar com, el 1944, el Govern soviètic va dur a terme la deportació de dos pobles caucàsics, Txetxènia i Ingúixia, al Kazakhstan —allà van nàixer Madina Magomàdova i Zaynap Gashaeva, protagonistes d’aquest article—, i no van poder tornar a Txetxènia fins després de la mort de Stalin.
En aquest article tractarem la qüestió de la memòria en la situació de postguerra de la Txetxènia actual. Exposarem tres exemples de projectes liderats per dones que, a la manera d’Antígona, de manera pacífica i amb l’Estat en contra, intenten recordar els éssers estimats morts a la guerra, i retre’ls dol.
Tres exemples de projectes liderats per dones que, a la manera d’Antígona, de manera pacífica i amb l’Estat en contra, intenten recordar els éssers estimats morts a la guerra, i retre’ls dol
El primer exemple és el de Mares de Txetxènia, una organització formada el 1995 principalment per dones, que busca els familiars víctimes de desaparicions forçades. La presidenta de l’entitat, Madina Magomàdova, va visitar Barcelona el mes de maig de 2017, convidada per l’entitat sabadellenca Lliga dels Drets dels Pobles, per a conèixer de primera mà les iniciatives de recerca de les víctimes de desaparicions forçades de la Guerra Civil i el franquisme.El segon exemple és el de Polina Jerebtsova, una jove escriptora txetxena que va guardar pulcrament els seus diaris d’infantesa, escrits durant les guerres, amb l’objectiu de publicar-los i que la gent conegués què hi passava realment, a Txetxènia. Després de la seva publicació va haver de demanar asil a Finlàndia, des d’on continua escrivint prosa sobre la guerra txetxena amb l’objectiu que, gràcies a la memòria, no es repeteixin els errors del passat.
El tercer exemple és el Chechen Archive, o Arxiu Txetxè, fundat, entre d’altres, per Zaynep Gashaeva. L’Arxiu Txetxè està format per material audiovisual, amb l’objectiu de preservar la memòria del que va succeir a la guerra txetxena, i usar-lo com a prova en un eventual judici sobre els crims contra la humanitat i els crims de guerra perpetuats a la república del Caucas. Gran part del material va ser gravat per Gashaeva, conscient que els seus vídeos no podrien tenir un impacte immediat, però que en un futur pròxim serien d’un valor incalculable.
Aquest article conté informacions ofertes per totes tres activistes en entrevistes personals fetes per l’autor. A Madina Magomadova —l’única que encara viu a Txetxènia— l’autor la va entrevistar a Barcelona. Amb l’activista Zaynep Gashaeva i l’escriptora Polina Jerebtsova —que viuen a Suïssa i Finlàndia respectivament— les converses es van desenvolupar per telèfon.
Mares de Txetxènia: la recerca dels desapareguts
Madina Magomàdova va perdre els dos germans a la primera guerra txetxena. Un d’ells va morir afusellat; l’altre va ser detingut i, tot i que va cercar-lo per les diferents instàncies policials i militars, no en va obtenir cap notícia. Juntament amb altres dones que buscaven els fills desapareguts, Magomàdova va fundar l’organització no governamental Mares de Txetxènia. Era 1995: durant la Unió Soviètica, la ciutadania no s’organitzava mitjançant entitats civils d’aquest tipus, així que per a elles això suposava explorar un camí nou.
L’entitat jurídica els va donar força i, juntament amb l’ONG russa Mares de Soldats, en el període d’entreguerres, quan Txetxènia era de facto independent, van constituir un laboratori d’exhumacions per a identificar els cossos que havien recuperat. De 300 cadàvers, van poder identificar-ne 147. En començar la segona guerra, el laboratori forense va haver de tancar. Des d’aleshores no han pogut identificar cap cadàver, ni han aconseguit trobar cap desaparegut en vida.
El 2011 van presentar per primer cop una denúncia al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. Fins llavors, cap de les persones col·laboradores de l’organització no tenia la formació per fer-ho. Des d’aleshores fins ara han presentat 200 casos, en 12 dels quals han tingut resolució satisfactòria per als familiars de les víctimes, i 76 més estan a punt de resoldre’s també amb resultat favorable.
Un dels projectes que Mares de Txetxènia ha dut a terme ha estat l’edició d’una sèrie de llibres titulats L’ombra dels desapareguts, que ja va pel tercer volum. En aquests llibres es publiquen els perfils de les persones desaparegudes: fotografia, nom, data de naixement, moment que va desaparèixer... Els perfils són revisats per juristes i contenen la informació necessària per a portar els casos de desaparicions forçades als jutjats. Trobar una editorial que s’atrevís a publicar aquests llibres no va ser fàcil: temien represàlies. Finalment una hi va accedir, amb la condició que no aparegués el seu nom. El llibre va editar-se en tapa dura amb l’objectiu que duri molts anys, diu Magomàdovaii.
Mares de Txetxènia calcula que existeixen 18.000 víctimes de desaparicions forçades. Tenint en compte que la població de Txetxènia era d’un milió d’habitants abans de la guerra, les proporcions són altíssimes
En dret internacional de drets humans, el crim de desaparició forçada és un crim tipificat que es defineix per ser el segrest per part de les forces i la posterior negativa d’informació. En molts casos, els òrgans de seguretat al·leguen que la persona desapareguda ja ha estat alliberada, o bé que mai no ha estat detinguda. La legislació internacional qualifica la desaparició forçada de tortura, i considera que el crim perdura en el temps fins que s’informa els familiars del destí de la víctima. Les autoritats locals txetxenes reconeixen l’existència de 49 fosses comunes amb un total de 3.000 civils enterrats, tot i que la quantitat exacta mai no ha estat calculadaiii. Mares de Txetxènia calcula que existeixen 18.000 víctimes de desaparicions forçades. Tenint en compte que la població de Txetxènia era d’un milió d’habitants abans de la guerra, i 700.000 després, les proporcions són altíssimes.Si el dol és important per poder tancar la ferida que suposa una pèrdua, en la població txetxena cobra una importància cabdal, perquè el fet d’enterrar els familiars a la seva terra té una gran rellevància cultural: la cerimònia de l’enterrament dura diversos dies.
A més de la dificultat que comporta emprendre una tasca com és la de buscar els desapareguts sense el suport del Govern, l’organització Mares de Txetxènia ha d’encarar un altre tipus de dificultats. La llei aprovada a Rússia el 2012 sobre els agents estrangers obliga les ONG que col·laboren amb entitats de fora de la Federació a registrar-se com a tals. Un cop l’entitat és considerada agent estranger, és sotmesa a un ofec burocràtic que l’obliga a tancar al cap de poc temps.
Malgrat les dificultats i amenaces explícites rebudes, Mares de Txetxènia i els seus membres continuen treballant, buscant els desapareguts i presentant casos a Estrasburg. L’any 2013 Madina Magomàdova va rebre el premi Moscow Helsinki Group, com a reconeixement del coratge i determinació que han demostrat en la defensa dels drets humans.
Els diaris de Polina: la guerra en prosa
24 de setembre de 1999
Avui ens han bombardejat una mica. Els veïns no han anat a
treballar, perquè tenen por. Però la mare i jo hem anat a vendre
al mercat. L’ajudo. A l’escola corre el rumor que la tancaran.
Diuen que és la guerraiv
Aquest és un fragment del diari de Polina Jerebtsova, que va escriure durant la guerra, quan encara era una nena. Jerebtsova va néixer al 1985 al sí d’una família multiètnica i multireligiosa —explica que té arrels ucraïneses, jueves, russes, franceses... Va escriure el seu diari personal del 1994 al 2004, fins que va marxar amb la seva mare a refugiar-se a la ciutat de Stàvropol, al sud de Rússia. Al cap d’uns anys va marxar a Moscou, i finalment a Finlàndia, on viu des del 2013, primer com a refugiada i, actualment, amb passaport finès.
Quan va marxar de Txetxènia amb dinou anys, va haver de triar què valia la pena endur-se, en el que seria un viatge sense tornada, i va agafar els seus diaris. Tenien un evident valor personal, però ella també hi veia el testimoni d’una guerra cruel. Havien de servir per a donar a conèixer el que s’havia perpetrat.
Per a publicar els diaris va haver d’insistir i escriure desenes i desenes de cartes a editorials, a organitzacions no governamentals, a la Fundació Soljenitsin… Finalment els va poder publicar, i els seus llibres ja s’han traduït a catorze idiomes. El seu objectiu, diu l’escriptora, és que la gent vegi què ha passat i aprengui dels errors, per a les generacions futures. Els diaris els va escriure de petita, i els altres dos llibres publicats, Raça de ruc i Un fil prim platejat, els va escriure sent ja adulta. Raça de ruc (Oslinaya porodav és un recull de contes sobre la seva vida familiar a Txetxènia abans de la guerra i Un fil prim platejat (Tonkaya serebristaya nit)vi és un recull de contes sobre la guerra de Txetxènia. En les seves històries, tant els personatges com les històries tracten de gent i experiències reals.
“A Txetxènia ara toca ser amics, fer veure que no va passar res, que no recordem. Una mare a qui se li va morir el fill, com pot oblidar? El seu dolor és la seva família. [...] No podem oblidar: si no, la història es repeteix de nou”.
No podem oblidar la guerra, diu Jerebtsova, perquè quan oblidem, la història es repeteix: “A Txetxènia hi ha opinions divergents: el govern txetxè dóna suport al Kremlin, però la gent evidentment recorda què va passar: com queien les bombes dels avions, com es derruïen els edificis, com mataven la gent... i ara toca ser amics, fer veure que no va passar res, que no recordem. Una mare a qui se li va morir el fill, com pot oblidar? El seu dolor és la seva família. Si obliden les víctimes, traeixen els familiars, els seus germans, els seus fills... Els qui hem viscut la guerra no podem oblidar, és la nostra vida. Jo tenia nou anys quan va comen- çar. Quan va acabar, ja era adulta. Com puc oblidar deu anys de la meva vida? Cal recordar, i evidentment no només es pot viure d’això, del record, el món és un lloc ple de llum, hi ha moltes coses bones, però hi ha d’haver un moment per recordar. No podem oblidar: si no, la història es repeteix de nou”.L’escriptora explica que, a Txetxènia, durant la guerra, els russos bombardejaven Txetxènia indiscriminadament; en aquell moment va sorgir una màfia txetxena que robava, extorsionava i assassinava russos, que tot i haver nascut a Txetxènia, eren considerats enemics. Polina Jerebtsova, tot i ser musulmana i txetxena de naixement, havia adoptat el nom i cognom de la seva mare —nom i cognoms russos— i diu que elles es van poder salvar perquè el seu padrí era txetxè. Un cop a Rússia, des de les institucions estatals li negaven els serveis bàsics perquè era txetxena, i estava permanentment sota la sospita de terrorista.
A la seva última novel·la, Paral·lel 45, també autobiogràfica, Jerebtsova narra el periple que va haver de fer amb la seva mare per marxar de Txetxènia en plena guerra i poder-se endur els diaris. Aquesta novel·la tracta també la qüestió de l’homofòbia a Txetxènia i a Rússia: els assassinats d’honor a mans dels familiars, la necessitat d’amagar-se constantment...
Els llibres de Jerebtsova encara no s’han traduït al català ni al castellà, però pot trobar-se’n la versió francesa, Le journal de Polina: une adolescence tchétchènevii, que va tenir molt bona recepció.
Zaynap Gashaeva: l’Arxiu Txetxè
Zaynap Gashaeva va nàixer al Kazakhstan. Els seus pares, txetxens, havien estat víctimes de les deportacions. Als dotze anys va tornar a Grozni. Aquella, diu Gashaeva, tot i viure a l’època soviètica, era una època normal, sense conflictes ètnics o religiosos de cap tipus. Ja adulta, va traslladar-se a Moscou, des d’on va veure per televisió com bombardejaven Grozni i començava la primera guerra txetxena. Decididament va anar-hi per a salvar els seus pares.
Un cop allà va començar a fer entrevistes i anotar informació: dates, fets, localitzacions, matrícules. Però va adonar-se que amb aquells apunts no bastava; en un poble prop de Grozni va aconseguir una càmera de vídeo i es va posar a gravar. Durant la primera guerra, el període d’entreguerres i la segona guerra, gravava els atacs, les ruïnes, i entrevistava víctimes i testimonis. L’objectiu era disposar d’un registre documental per poder demostrar què estava passant a Txetxènia. Quan va començar la segona guerra, el 1999, Gashaeva va haver d’amagar els centenars de cassets en llocs segurs —sota terra, a les parets de casa— conscient que si algú els trobava podria suposar la desaparició dels cassets o, fins i tot, la seva mort.
Gashaeva va haver d’amagar els centenars de cassets en llocs segurs —sota terra, a les parets de casa— conscient que si algú els trobava podria suposar la desaparició dels cassets o, fins i tot, la seva mort
Després de la guerra, la intenció de Gashaeva era crear l’arxiu documental a Txetxènia, però el president d’aleshores, Akhmat Kadírov —pare de l’actual—, volia fer oblidar aquella guerra recent. El 2010 Zaynep Gashaeva va demanar asil a Suïssa, on va poder crear l’Arxiu Txetxè (o Chechen Archive, com és més conegut)viii. L’arxiu conté prop de 500 hores de vídeo, dividides en 1.270 seqüències, gravades a les repúbliques de Txetxènia i Ingúixia, la majoria entre els anys 1994-1996 i 1999-2000. Els vídeos no només van ser enregistrats per Zaynap Gashaeva, sinó que també hi van contribuir altres periodistes, com Anna Politkóvskaia, assassinada el 2006, i soldats que havien gravat parts de la seva vida a la guerra i, penedits, els hi donaven. Les cintes de vídeo van ser traslladades per parts, d’amagat, amb la col·laboració de periodistes, polítics, i fins i tot un prevere, que viatjaven de Txetxènia a Suïssa. L’arxiu va fundar-se gràcies al suport de les ONG Societat pels Pobles Amenaçats (Suïssa), Ekho Voyní (Txetxènia), Peace Women across the Globe (Suïssa) i Reporters Sense Fronteres, entre d’altres.Tot i que una part pot veure’s a internet, el catàleg complet només es pot tractar presencialment a Suïssa, via sol·licitud prèvia. Aquestes precaucions tenen com a finalitat tant la preservació del material com la dels testimonis que hi apareixen, ja que el contingut és altament sensible. Els objectius de l’Arxiu Txetxè són facilitar al poble txetxè l’accés al material recopilat per contribuir al coneixement del seu passat i a la preservació del testimoni dels esdeveniments històrics de la República de Txetxènia, i facilitar l’accés d’aquest material audiovisual a projectes acadèmics, d’investigació, o per fonamentar procediments legals. L’objectiu transversal és el de recopilar documents d’àudio, vídeo i fotografia amb l’objectiu de preservar el material a llarg termini.
NOTES
i SATTER, David. The less you know, the better you sleep. Yale: Yale University Press, 2016.
ii El llibre (Teni iztxeznuvshikh, títol original en rus) no es distribueix per les vies editorials comunes, sinó que se’n facilita un exemplar als familiars, i l’organització l’usa com a eina de treball. Pot trobar-se en versió digital al seu web: https://goo.gl/sr4N4j [Consulta: 6 setembre 2017].
iii GILLIGAN, Emma. Terror in Chechnya. Princeton. Nova Jersey: Princeton University Press, 2010.
iv JEREBTSOVA, Polina. Muraviei v steklyannoy banke. Txetxenskie dnevniki 1994-2004. Moscou: CORPUS, 2014. [trad. pròpia].
v JEREBTSOVA, Polina. Oslinaya Poroda. Moscou: Vremya, 2017.
vi JEREBTSOVA, Polina. Tonkaya serebristaya nit. Moscou: ACT, 2015.
vii JEREBTSOVA, Polina. Le journal de Polina: une adolescence tchétchène. París: Books éditions, 2013.
viii Chechen Archive. http://www.chechenarchive.org/ [Consulta: 6 setembre 2017].