Notícia

La caiguda d’Efrîn, en deu apunts

Les forces ocupants pengen les banderes turca i siriana pre-Assad a Efrîn.
Les forces ocupants pengen les banderes turca i siriana pre-Assad a Efrîn. Autor/a: Türk Silahlı Kuvvetleri @ Wikipedia
Efrîn, un dels tres cantons que el moviment kurd va proclamar entre 2013 i 2014 a Rojava (nord de Síria), ha quedat completament ocupat per les forces invasores de l'exèrcit de Turquia i les seves milícies aliades, moltes de les quals de caràcter islamista i indissimuladament antikurdes. La invasió, ordenada pel president turc Recep Tayyip Erdogan, marca un abans i un després per al projecte d'autogovern de Rojava i també per a la guerra de Síria, justament ara que fa set anys que va començar. 

La primera gran derrota militar kurda des de 2014. Des que Estat Islàmic avançava per àmplies zones de Síria —i arribava a posar setge a la ciutat de Kobanê—, les milícies kurdes no havien patit una derrota de proporcions ni remotament comparables a la d’Efrîn. En tan sols dos mesos, les SDF —les forces armades de la Federació Democràtica de Síria del Nord, on s'integra Rojava— han perdut el control de tot el territori d'Efrîn, malgrat que els primers dies semblava que els combatents kurds aconseguien mantenir relativament bé les seves posicions.


Milers de persones mortes. L'avenç de l'exèrcit turc i dels seus aliats —incloent-hi els bombardejos de l'aviació kurda contra ciutats i pobles— ha deixat un rastre de mort i desplaçaments forçats. Segons l'Observatori Sirià de Drets Humans (SOHR), l'operació ha fet més de 2.000 morts entre els combatents, dels quals 1.500 ho són de les SDF, i al voltant de 300 civils també hi han perdut la vida. Aquesta matança va acompanyada del saqueig que les forces turques i els seus aliats duen a terme arreu del territori d’Efrîn. Vegeu-ne algunes imatges il·lustratives:

Erdogan completa, finalment, la zona d'ocupació que volia... Des que va ser clar que els tres cantons kurds podien unir-se territorialment entre ells i, d'aquesta manera, controlar tota la frontera entre Síria i Turquia, el president turc va marcar-se com a objectiu evitar aquesta possibilitat. Com més avançava la guerra, més clar era que Erdogan pensava a ocupar directament una part del territori del nord de Síria, concretament la franja que queda al nord d'Alep, entre Efrîn i el riu Eufrates. El 2016 va llançar l'Operació Escut de l'Eufrates en què l'exèrcit turc va ocupar territori al nord de Síria i va impedir la connexió física entre els cantons d'Efrîn i Kobanê. Amb la conquesta d'EfrÌn —que ja havia començat a preparar el 2017 amb una altra operació—, ara, Turquia posa sota el seu control una vasta regió amb continuïtat territorial des del nord d'Idlib fins a Jarabulus, i es consolida com un actor destacat en la previsible divisió de Síria en àrees d'influència de facto que podria seguir a un futur acord de final de conflicte.


...i anuncia que no s'aturarà aquí. L'objectiu número 1 de Turquia —després de no haver aconseguit el seu objectiu inicial d'enderrocar Bashar al-Assad al principi de la guerra i substituir-lo per un govern afí a Ankara— és, des de fa tres anys, aturar la consolidació de l'autogovern kurd a Rojava. Aturar-la, primer, i destruir-la després, si pot. Això és el que va assegurar ahir Erdogan que farà. En declaracions a Anadolu, l'agència oficial turca, el president de Turquia afirma que "esborrarà" el que ell anomena "corredor del terror" i que no és sinó el territori de la Federació Democràtica de Síria del Nord, que s'autogoverna des de 2013 i compta amb les seves pròpies institucions. Encara més, Erdogan ha dit que, si cal, l'exèrcit turc travessarà la frontera entre Síria i l'Iraq per entrar a Sinjar "i eliminar-ne els terroristes del PKK".

Efrîn ha caigut davant el beneplàcit de les grans potències. Des del primer moment els Estats Units van dir que, a ells, no els concernia Efrîn sinó la zona de Síria a l'est del riu Eufrates —és a dir, tota la resta de la Federació Democràtica— en la mesura que les SDF eren una força aliada per derrotar Estat Islàmic. També Rússia va donar el seu vistiplau a la invasió. De la UE, més preocupada en mantenir el seu suport a Erdogan a canvi que aquest s'encarregui dels refugiats que arriben a Turquia, ningú no n'esperava res.


Les SDF, no tan fortes sense suport nord-americà. S'ha evidenciat que les forces encapçalades pel moviment kurd, totes sols, no tenen capacitat de combat obert davant d'un exèrcit ben enquadrat com el turc. En la resistència a Kobanê i l'avenç posterior per tot el nord-est de Síria, les SDF van comptar i continuen comptant amb l'inestimable suport militar dels Estats Units. I dependrà molt de Washington quin és el futur d'aquesta Rojava autogovernada. Si els nord-americans aposten fort per les SDF com a aliats estratègics a la zona, serà difícil que Erdogan pugui dur a terme la seva amenaça. Si no, el desastre d'Efrîn es pot anar repetint i pot conduir, eventualment, a l'ensulsiada de la Federació Democràtica. Això, evidentment, no marcaria la fi del conflicte, sinó que tan sols marcaria l'inici d'un de nou que podria travessar fronteres.

Una invasió també contra les dones. Quan encara no tenim disponibles dades sobre violències sexuals que molt probablement hauran tingut lloc durant la invasió turca, sí que es pot afirmar que l'ocupació tindrà un impacte polític i social greu contra els avenços que, en matèria de gènere, s'estaven assolint al cantó. L'autogovern havia instaurat un sistema de participació i gestió política on les dones havien assolit copresidències polítiques i presència massiva en l'administració, en l'escola i també en les forces armades. Tot aquest edifici ha estat enderrocat i substituït per una ocupació en què Turquia —un estat amb greus mancances en matèria de gènere— va de la mà de guerrilles d'un caràcter marcadament misogin.

La neteja ètnica com a arma de guerra, en plena forma. Segons les autoritats cantonals kurdes, hi ha més de 200.000 persones desplaçades per causa de la invasió turca, moltes de les quals arriben a Tel Rifaat, ciutat controlada per les SDF i amb presència russa. Pocs dubtes queden del caràcter de neteja ètnica de l’operació. En aquest report per a The Independent, el corresponsal Patrick Cockburn dóna amplis detalls sobre la qüestió, amb informacions d’expulsions de kurds, amenaces de massacres si no abracen l’extremisme islamista i plans per alterar la composició demogràfica d’una regió, Efrîn, que era kurda en la seva gran majoria.

El drama dels iazidites, també a Efrîn. Dins del cantó també resideix —o malauradament haurem de dir que residia— una petita comunitat de llengua kurda i fe iazidita, formada per alguns milers de persones en diversos pobles de muntanya. El portal ÊzîdîPress, especialitzat en la situació dels iazidites al Pròxim Orient, canta les absoltes de la comunitat a Efrîn per culpa de la invasió turca:
Una altra ferida oberta entre Turquia i el poble kurd. La destrucció del cantó d’Efrîn no fa sinó aprofundir encara més l’abisme existent entre l’Estat turc i els kurds, tinguin aquests l’orientació ideològica que tinguin. Qualsevol kurd sap que l’atac contra Efrîn és en clau nacional i geopolítica, i no té res a veure amb cap operació antiterrorista, com la narrativa d’Ankara afirma. I és previsible que, atenent a tot aquest marc, el conflicte al Kurdistan del Nord (Turquia), a curt o mitjà termini, empitjori i siguem testimonis de nous episodis de violència.