Notícia
El Camerun del Sud, la independència i la repressió: una crisi violenta que s’agreuja com més va més
Centenars de persones pel cap baix han mort des de l’octubre passat en un conflicte que enfonsa les arrels a la dècada de 1960 · Els líders independentistes han estat empresonats mentre diverses veus reclamen un procés negociador i una sortida federal
El context i la violència actual
El Camerun del Sud —oficialment, les regions Nord-oest i Sud-oest— és la part del Camerun que, abans de la independència, estava sota control britànic, a diferència de la resta del país, que era una colònia francesa. Les elits dels dos territoris, en el moment de la independència (1960-1961), van acordar la formació d’una república federal, on l’autonomia i el llegat anglòfon del Camerun del Sud havia de ser respectat. La realitat, però, va ser que el 1972 es va suprimir el model federal i els trets distintius del Camerun del Sud —l’anglès, el common law, la identitat pròpia— van ser marginats, fins a l’actualitat. (A Nationalia en vam publicar un informe ara fa tot just mig any.)
Les protestes intermitents al Camerun del Sud contra aquest estat de les coses es van anar fent cada cop més permanents a partir de la segona meitat del 2016. I l’1 d’octubre de 2017, milers de sud-camerunesos van assistir a una manifestació on es va proclamar la independència del Camerun del Sud, amb més càrrega simbòlica que real. Tot i així, les forces cameruneses van reprimir el moviment sud-camerunès —part del qual es conformaria a retornar a l’acord federal primigeni— i al llarg del mes, un bon nombre de líders independentistes van exiliar-se a la veïna Nigèria, on van fundar el govern provisional d’Ambazònia —el nom que han triat per al Camerun del Sud sobirà. El gener de 2018, 47 d’ells —incloent-hi el president Sisiku Ayuk Tabe— van ser detinguts i extradits al Camerun, on resten a l’espera de ser jutjats. El president que el va substituir, Samuel Sako Ikome, va cridar a “l’autodefensa” dels sud-camerunesos.
Paral·lelament, l’aparició de diversos grups armats independentistes —molt fragmentats i molts dels quals no controlats pel govern a l’exili— i el desplegament de l’exèrcit camerunès van provocar una escalada violenta que, avui dia, no s’ha aturat i que, a banda de les víctimes mortals, ha causat el desplaçament de desenes de milers de persones. Segons l’observatori del Crisis Group, només aquest maig hi ha hagut almenys 60 víctimes mortals, i s’agreuja el perill de més moviments forçats de població.
Dades encara més greus són les que acaben de veure la llum mercès a una recerca d’Amnistia Internacional, feta pública aquest 11 de juny, en què l’entitat documenta com l’exèrcit del Camerun està reprimint les protestes “amb detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials i destrucció de propietats”. Entre aquestes, Amnistia té proves que les forces de seguretat cameruneses han arrasat completament un poble (Kwakwa) on dos policies havien estat assassinats, presumptament per militants independentistes.
Els grups armats secessionistes tampoc no surten ben parats de l’informe, que els acusa no tan sols de matar desenes de soldats camerunesos sinó també d’haver atacat la població civil i d’haver cremat escoles que no participaven en un boicot decretat pels independentistes.
Però en tot cas, la resposta del Camerun “no farà res per calmar la violència. De fet, el més probable és que encara enemisti més les comunitats anglòfones i alimenti més els disturbis”, apunta Samira Daoud, vicedirectora d’Amnistia per a l’Àfrica central i occidental.
Peticions de mediació i negociació
El Crisis Group alertava, fa algunes setmanes, que la crisi empitjoraria si no hi havia cap iniciativa de mediació. El think tank identificava l’Església catòlica com un dels pocs actors que poden desenvolupar aquest rol. El Regne Unit també s’ha ofert, però el govern camerunès el podria percebre com un actor no neutral.
El president camerunès, Paul Biya —al poder des de 1975, molt contestat al Camerun del Sud i que podria optar a la reelecció a les presidencials d’aquest octubre—, continua referint-se al conflicte oficialment com una qüestió de “terrorisme” i es nega a enfocar-lo en el seu vessant més profund, més enllà d’un vague procés de “descentralització” que es va iniciar a la primera dècada d’aquest segle i que ha donat fruits escassos. L’opció federal, des del punt de vista del govern camerunès, és tan inacceptable com la secessionista. El ministre d’Ensenyament Superior Jacques Fame Ndongo, recentment als micròfons de Radio France International, ha reiterat que la forma de l’Estat “no és negociable”, tot i que en aquest cas sí que ha admès que no es pot excloure un procés de diàleg.
L’analista del Crisis Group Hans de Marie Heungoup assegura que “el diàleg i la negociació” és “l’única solució viable”, tant per al moviment independentista —que “sap que no podrà foragitar l’Estat de les regions anglòfones”— com per al govern camerunès —“l’opció armada només el pot conduir al fracàs o a una victòria pírrica després d’una lluita prolongada i costosa tant en vides humanes com en recursos materials”.
Victor Mukete —protagonista de la unificació dels dos Cameruns el 1961, senador més ancià del Camerun i cap tradicional d’un poble del Camerun del Sud— és un dels defensors de la solució federal per a la crisi. Mukete denuncia que la marginació dels anglòfons és “extrema” però propugna la conversió del Camerun en una federació de deu estats —un per regió actual— i afirma que està “segur” que, al final, Biya “acceptarà” aquesta solució. No explica, però, com aconseguirà de convèncer-lo.
Qui sí que ha tramès a Biya una proposta en aquesta línia és la Comissió per la Promoció del Bilingüisme i del Multiculturalisme, creada pel mateix president el gener de 2017 amb l’objectiu declarat de donar al francès i a l’anglès “igual valor” al país. Després d’haver recollit múltiples parers al Camerun del Sud entre líders i actors socials, la Comissió ha donat a conèixer que el retorn al sistema federal era una de les propostes que valdria la pena tenir en compte a l’hora de solucionar el conflicte. Tota una altra qüestió és si, des del punt de vista del moviment independentista, la repressió desfermada per l’Estat fa inviable una negociació en aquests termes a curt termini.