Notícia

‘Supereleccions’ a Turquia: una cruïlla històrica per als pobles turc i kurd

Paperetes electorals amb els candidats a la presidència.
Paperetes electorals amb els candidats a la presidència. Autor/a: Asli Pelit / VOA News
Turquia celebra aquest 24 de juny unes eleccions crucials per al seu futur. Avançades un any i mig —tocaven al novembre de 2019—, el president turc Recep Tayyip Erdogan cerca un nou mandat en mig d’una societat cada cop més polaritzada entre els partidaris de la seva línia autoritària, nacionalista i islamista, i els seus detractors, entre els quals hi ha laïcistes, kurds, minories sexuals, feministes i sectors diversos del centre cap a l’esquerra. Fem un repàs al context —amb atenció especial pels kurds— d’aquesta votació crucial i en parlem amb Günes Öztürk, sociòloga i investigadora i col·laboradora del CIEMEN.


Què es vota i qui s’hi presenta?

Coincideixen dues eleccions: la parlamentària —per elegir els 600 membres de la Gran Assemblea Nacional— i la presidencial, motiu pel qual la contesa s’ha qualificat mediàticament de supereleccions.

A la parlamentària es presenten cinc llistes, que han de superar el 10% dels vots a escala estatal per aconseguir diputats. L’Aliança Popular és una coalició formada per l’AKP —el partit d’Erdogan— i els ultranacionalistes turcs d’extrema dreta del MHP. Combina nacionalisme turc, islamisme i neootomanisme. La seva posició envers la qüestió kurda es mou entre negar que existeixi cap problema amb el poble kurd més enllà del “terrorisme” del PKK i rebutjar que els kurds hagin de disposar de qualsevol dret polític particular.

L’Aliança de la Nació és una coalició entre el CHP —kemalista socialdemòcrata—, el Partit de la Felicitat —islamista— i IYI. Aquesta darrera és una formació nascuda el 2017, fundada per Meral Akşener —exministra de l’Interior i exmembre del MHP— i definida pels analistes com el centredreta laic o kemalista. Aquesta coalició ha promès facilitar l’aprenentatge del kurd a les escoles —sense grans concrecions de quin seria l’abast de la mesura— i ha assenyalat que seria favorable a enfortir l’autonomia dels municipis.

L’Aliança de la Nació també ha demanat l’alliberament de qui ha esdevingut el pres polític més conegut de Turquia: Selahattin Demirtas, el líder del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), la tercera llista que es presenta. És, fonamentalment, el partit de l’esquerra kurda, tot i que alguns sectors progressistes turcs també el voten. Propugna la redacció d’una nova Constitució que alliberi les dones, ampliï els drets ciutadans i permeti un procés de “descentralització democràtica” cap als municipis.

Les altres dues llistes són la del Partit Patriòtic (VP, esquerra nacionalista turca) i la de Hüda Par o Partit de la Causa Lliure, un partit molt conservador de base kurda, que reclama una nova Constitució que no contradigui els principis de l’islam i que reconegui el poble kurd així com l’oficialitat de la seva llengua.

A la presidencial concorren sis candidats: l’actual president Recep Tayyip Erdogan per l’AKP, Muharren Ince pel CHP, Meral Aksener per IYI, Selahattin Demirtas per l’HDP, Temel Karamollaoglu pel Partit de la Felicitat i Dogu Perinçek pel Partit Patriòtic.

Per què són una cruïlla històrica?

Perquè seran les primeres després de l’aprovació, en un referèndum força ajustat el 2017, del nou sistema presidencialista. Fins ara, tot el pes executiu a Turquia havia recaigut en el govern. A partir d’ara, el president assumeix amplis poders executius —amb pocs contrapesos, com no es cansen d’assenyalar els crítics amb el nou sistema—, per la qual cosa la presidència del país assoleix una importància cabdal. “La finalitat de fer vigent aquest canvi del sistema és assegurar el lloc del poder d’Erdogan i de l’AKP a Turquia”, diu Günes Öztürk. “En aquest punt s’ha de tenir molt present quina força considera Erdogan com a una amenaça contra ell: l’HDP i tot el conjunt del poble kurd, que no es cansa mai d’oposar-se a un Estat assimilador”. En una trobada amb presidents de districte del seu partit, Erdogan els comminava a treballar “amb molta cura” per aconseguir que l’HDP es quedi per sota del llindar del 10%. La reunió, en campanya, es feia a porta tancada, però algú va enregistar-ne la intervenció.

Les eleccions també són importants perquè Erdogan i l’AKP consideraran que una victòria validarà la seva aposta per esdevenir un actor regional destacat, tant als teatres de Síria i l’Iraq —on tropes turques ocupen porcions de territori a les regions kurdes del nord— com més enllà, amb un intent de consolidar una influència creixent en llocs tan remots com el Sudan o Somàlia.

Igualment, també són unes eleccions fonamentals des del punt de vista de la llibertat de premsa. Des del cop d’estat de 2016, gairebé 200 mitjans de comunicació han estat clausurats: la gran majoria, d’esquerres o kurds. L’AKP i els seus grups empresarials afins controlen com més va més el panorama mediàtic de Turquia, i això s’ha notat, per exemple, en el temps que les grans televisions han concedit als candidats: desproporcionadament favorables a Erdogan i a la seva coalició, i pràcticament ocultant Demirtas i els membres de l’HDP. En el cas de la pública TRT, les diferències són d’escàndol.

Qui són els favorits?

Resposta curta: Erdogan i l’aliança entre l’AKP i l’MHP.

Resposta llarga: les enquestes mostren una tendència a la baixa del president i de la seva coalició que podria provocar dues coses. Una, que Erdogan no arribi al 50% dels vots a la primera volta de les presidencials i s’hagi de jugar el càrrec a la segona volta, molt probablement contra Ince, que ha mostrat múscul en campanya. I dues, que la coalició AKP-MHP no aconsegueixi la majoria absoluta, de manera que cap grup tingui el control del Parlament. Això obriria la porta a un pacte per aconseguir una majoria alternativa que desplacés l’AKP del govern.

Perquè això passi, és fonamental que l’aliança encapçalada pel CHP confirmi l’ascens que li preveuen les enquestes i que l’HDP superi la barrera del 10%. Si falla qualsevol d’aquestes dues premisses —o totes dues—, la coalició d’Erdogan tindrà les portes obertes per a la majoria absoluta. Si l’HDP no supera la barrera, bona part dels escons que capturaria a les regions kurdes se’ls adjudicaria automàticament l’AKP, atès que el CHP habitualment hi obté resultats pèssims i la resta de partits —inclòs el Hüda Par— no tenen opcions reals.

Cal tenir en compte, però, que les projeccions demoscòpiques aquest cop poden fallar més del compte. D’un costat, per la por que sent una part de la població d’expressar obertament què votarà després de la deriva autoritària encapçalada per Erdogan, i de l’altre, pels temors al frau electoral que han expressat els partits d’oposició i diverses associacions de la societat civil. Uns i altres desplegaran més de mig milió d’observadors amb l’objectiu declarat d’impedir una tupinada.

Què pot canviar per al poble kurd?

La situació al Kurdistan ha empitjorat clarament els darrers anys. Queda lluny —allà el 2013 i 2014— el temps de la treva del PKK, de les tímides promeses d’Erdogan envers la llengua kurda i de les expectatives d’una solució negociada al conflicte entre el govern turc i el moviment kurd, culminades en l’acord de deu punts anunciat pel govern turc i l’HDP el 28 de febrer de 2015. L’onada repressora de l’Estat turc a partir del mes de juny, intensificada després del cop d’estat fallit de 2016, conjuntament amb la intervenció de l’exèrcit de Turquia contra les autonomies kurdes de Síria, ha tornat a situar el conflicte en un punt àlgid. Hi ha hagut milers de persones mortes entre membres dels grups afins al PKK, soldats i policies turcs, i civils. Centenars de milers de persones han resultat desplaçades pel conflicte i centres urbans sencers han quedat destruïts pel bombardeig de les forces turques. Entre l’inici de l’onada repressora i març de 2017, 84 alcaldes kurds van ser empresonats i l’Estat va posar sota el seu control directe 54 municipis. La repressió ha continuat el 2018: en campanya electoral, l’HDP ha denunciat l’arrest de més de 200 dels seus membres, i diversos diputats empresonats de l’HDP —entre els quals hi ha Demirtas i la colíder Figen Yüksekdag— estan rebent sentències de presó de més de 10 anys, sota acusacions de cooperar amb el terrorisme.

Tot i així, el Crisis Group considera que la campanya electoral, si més no, ha estat una alenada d’aire fresc. En una anàlisi recent, el think tank feia una conclusió relativament optimista respecte del dossier kurd: almenys, “la campanya [electoral] ha obert l’espai per a un debat, molt necessari, sobre la qüestió kurda, que ha estat en gran mesura un tabú des de 2015”. I continuava, “l’obertura del CHP envers els kurds, i també la de nacionalistes [turcs] com Meral Aksener, mostren que els polítics turcs poden superar el seu menyspreu tradicional envers els greuges kurds, ni que sigui només pels dividends electorals. I independentment de qui guanyi, el president i el Parlament de Turquia haurien d’usar el debat revifat sobre els temes kurds per cercar maneres d’abordar, almenys, algunes de les dilatades demandes dels kurds”.

Però aquest “independentment de qui guanyi” no s’escapa de la realitat política sobre el terreny. De què representen uns o altres. “No necessitem fer gaire projecció de com seran les polítiques estatals contra els kurds després de les eleccions si guanya l’aliança AKP-MHP. Fer un repàs dels fets després de les eleccions de 5 de juny de 2015 ens en dóna força idea”, explica Öztürk. “Continuaran amb les seves polítiques d’assimilació. No alliberaran els presos polítics. Continuaran més sistemàticament els seus fets desintegradors del territori kurd: gentrificació i desplaçaments forçats dels municipis i barris on es reprodueix la identitat kurda, aliança amb tots els països d’Orient Mitjà per anul·lar l’enfortiment del moviment kurd com un actor polític de la zona...”.

Però, i si Erdogan i l’AKP-MHP no aconsegueixen la victòria? Podria haver-hi un pacte entre la coalició dels kemalistes i l’esquerra prokurda? “De fet, el CHP i l’HDP han parlat sobre aquest escenari. L’HDP dóna llum verd a un pacte amb l’aliança del CHP si aquest no ‘repeteix els errors de l’AKP de polarització de la societat’. IYI fa campanya dient que de cap manera estaran al costat de l’HDP, però jo no m’ho prendria gaire seriosament. Si l’aliança del CHP pot governar amb l’HDP, crec que IYI s’ho replantejarà”, diu la sociòloga.

A canvi de sostenir-lo en el poder, què li demanaria l’esquerra prokurda al CHP i a IYI? “Finalitzar l’estat d’emergència, llibertat per als presos polítics, recuperar els governs municipals (pot ser que demanin avançar les eleccions municipals), establir una pau amb equitat, canviar el llindar electoral, revisar la política estatal internacional (per exemple la invasió d’Efrîn)...”. Moltes d’aquestes qüestions serien força complexes de negociar, i és probable que l’HDP no aconsegueixi tot el que voldria, considera Öztürk, i aquí caldria veure fins a quin punt està disposat a acceptar-ho l’esquerra prokurda. “Tampoc serà un paradís per als kurds”, diu la sociòloga, però la situació ha empitjorat tant que, per a molts sectors progressistes, “és un escenari desitjat, ni que sigui amb vergonya”.