Notícia

Una mare al mig d’un camp de mines: dones que treballen per fer de l’Alt Karabakh un lloc més segur

Després de cercar i no trobar mines en un punt d'una parcel·la prop del poble de Karegah, Khatchatryan delimita una nova àrea per al desminatge.
Després de cercar i no trobar mines en un punt d'una parcel·la prop del poble de Karegah, Khatchatryan delimita una nova àrea per al desminatge. Autor/a: Knar Babayan
Les mines sense esclatar als camps són un problema molt greu a l’Alt Karabakh, i cada any causen víctimes mortals. Us oferim la història de Kristina Khachatryan, una de les dones que, superant reticències locals i contradiccions personals, s’han fet desminadores. Un relat de la seva experiència personal de la mà de Knar Babayan en aquesta peça de Chai Kahna que Nationalia us ofereix en català.


Des de la distància, els tres desminadors fan el mateix aspecte: botes altes, pantalons amb grans butxaques, un casc especial, un visor protector i guants. Molta gent a l’Alt Karabakh, una societat relativament tradicional, assumeixen que són homes. Però no, són dones. I com ells, quan se’n van cap a camps que potencialment tenen mines, ho fan per ajudar les seves famílies a sobreviure.

“Ho faig per la meva família, per donar als meus fills un futur segur i millor”, explica la sapadora Kristina Khachatryan, de 38 anys, casada i mare de tres nois d’entre 6 i 18 anys.

Durant anys, després del conflicte amb les forces azerbaidjaneses del principi de la dècada de 1990, l’Alt Karabakh pateix rutinàriament 20 o més víctimes mortals civils anuals per l’explosió de mines terrestres o d’artilleria sense esclatar.

El Halo Trust, una organització britànica que es dedica al desminatge, ha operat aquí durant els darrers 18 anys. Ara declara que el Karabakh està lliure de mines en un 90%, però les amenaces potencials hi romanen. Aquest març, una explosió a la regió de Martakert va segar les vides de tres desminadors i va ferir dos vilatans.

Dedicar-se al desminatge no és una tria senzilla. Però fa tres anys, quan Halo Trust va començar a contractar les seves primeres dones desminadores, Khatchatryan —una comptable municipal d’Artashavi, 80 quilòmetres al sud-oest de la ciutat principal del Karabakh, Stepanakert— va decidir de presentar-s’hi.

Ho va fer “per curiositat” —el 2013, dues explosions de mines prop d’Artashavi va ferir diverses persones— però també per necessitat econòmica.

El seu marit, Garik Ohanjanyan, antic mestre, estava sense feina.

El treball de desminadora, pel qual li paguen 225.000 drams (564 dòlars) al mes i la proveeixen d’una assegurança, més o menys li ha permès de quadruplicar els ingressos.

Un cop certificada, però, no esperava de quedar-se en aquesta feina gaire temps. Va acceptar-la perquè el primer camp per desminar era a prop d’Artashavi, a poca distància de la seva família.

“Evidentment que al principi estava amoïnada”, explica, “però després vaig entendre que no hi ha feina dolenta. Tan sols hi ha gent dolenta. I ara estic orgullosa d’estar fent una tasca humanitària gran i important”.

El fet que fos, també, una pionera mai no se li va passar pel cap.

“Abans de fer-me desminadora, mai vaig pensar que aquest era ‘un treball d’homes’, o com hauria de treballar jo en un món d’homes”, continua Khatchatryan.

“Quan entres al camp de mines, tens coses completament diferents al cap”, com ara temes rutinaris diaris o la teva família, afegeix.

Les onze desminadores de Halo Trust treballen en tres equips, cadascun encapçalat per un home. L’organització mira de preparar dones com a líders d’equip i conductores, diu la coordinadora del projecte, Anna Israelyan.

Es passen de dilluns a divendres al camp. Arribar al centre sobre el terreny (una casa llogada en un poble o ciutat) pot demanar força temps per les carreteres difícils del Karabakh: per exemple, més de dues hores per viatjar 65 quilòmetres en taxi. No sempre hi ha transport públic.

De vegades, una part desminada del camp serveix de cuina a l'aire lliure, on els treballadors poden relaxar-se / Imatge: Knar Babayan

 
El dia de Khatchatryan comença a les set del matí cada dilluns. Ja vestida per a la tasca del camp, revisa ràpidament el seu equip de desminatge i es pren una tassa de te o cafè mentre se’n va.

Com que ella no hi és, el seu marit i els fills —Gor, de 18 anys, Tigran, de 16 i Nairi, de 6— han hagut d’aprendre a netejar la casa, a cuinar, a rentar els plats i a posar la rentadora.

El marit de Khatchatryan i els tres fills s’ocupen de totes les feines domèstiques mentre ella és fora durant la feina setmanal de desminatge.

Quan Khatchatryan va a casa el cap de setmana, el seu fill petit Nairi la segueix pertot arreu / Imatge: Knar Babayan.


L’any vinent, quan el fill gran, Gor, se’n vagi a Stepanakert per fer els dos anys del servei militar obligatori, ella vol que els dos fills més petits acompanyin el seu germà, per tal que es puguin veure i tinguin accés a més activitats esportives.

Els nois encara no pensen que desminar sigui una feina apropiada per a una dona, però estan orgullosos de la seva mare quan surt a les notícies.

La mateixa Khatchatryan reconeix: “No sempre em sento en harmonia com a dona, mare i desminadora”. Li agradaria organitzar-se la feina per poder tenir més temps per a la seva família, especialment per al fill més menut, que tot just tenia 3 anys quan ella va començar a desminar.

No obstant això, considera que “les dones no són inferiors als homes professionalment”.

Fins i tot al camp, Khatchatryan es pinta les ungles. Diu que les dones sempre han de veure's femenines, estiguin fent el que estiguin fent / Imatge: Knar Babayan.


Per alguna gent, però, l’explosió d’aquest març va ser un advertiment que era hora que canviés de professió. Molts amics i parents van començar a telefonar-li i a demanar-li si canviaria de feina, diu Khatchatryan.

“Sincerament, abans d’aquell accident no tenia cap sensació de por en entrar a un camp de mines”, continua. “Va ser molt dolorós per a mi com a ésser humà, i vaig sentir un gran sentit de la responsabilitat per continuar la tasca dels meus amics.” Té la intenció de continuar amb la feina.

(Aquest article és la traducció al català que Nationalia us ofereix de l’article publicat en anglès a Global Voices, una adaptació de la peça original a Chai Khana.)