Notícia

Per què la província de Bamian treu a la llum el bo i millor de l’Afganistan

Les imatges que il·lustren aquest article mostren escenes diverses del Festival Dambura.
Les imatges que il·lustren aquest article mostren escenes diverses del Festival Dambura. Autor/a: Zaker Mandegar
La província de Bamian és al centre del Hazarajat, un dels molts territoris que componen l’Afganistan. Aquí hi resideix un dels pobles minoritzats més nombrosos del país asiàtic: els hazares, un grup de majoria xiïta i llengua hazaragi, una de les variants del persa. Fa un parell d’anys us vam explicar, en una entrevista amb Carme Roure, la situació de discriminació i violència a què s’havien d’enfrontar. Avui, us acostem una cara més amable d’aquell territori, de la mà d’aquest article de Global Voices que us traduïm al català.


Segurament la regió de Bamian, al centre de l’Afganistan, és coneguda fora del país per un crim horrible perpetrat contra el patrimoni cultural. Però des de de fa 17 anys, poques parts de l’Afganistan estan fent més per a preservar la cultura.

El 2001, els talibans van volar, de manera infame, un Buda gegant tallat a la roca a Bamian, una regió caracteritzada per la seva arqueologia diversa, llacs brillants, valls amples i vívides i prats de verd intens.

Si és que és possible de trobar una resposta a una pèrdua cultural tan terrible, el Festival Dambura —de cinc dies de durada i que s’ha convertit en una cita habitual a la regió— en podria semblar una d’adequada.

Enguany, la segona edició del festival va tenir lloc sota un cel blau i brillant el 29 de juny. Hi van acudir milers d’espectadors d’arreu del país per celebrar els sons hipnòtics d’un dels instruments més estimats al país.


La dambura, un instrument semblant a la guitarra, és feta de fusta de morera. Sobretot, es toca a les parts septentrionals i centrals del país.

Però el Festival Dambura és molt més que cants. Vol promoure la música tradicional, presentar artesanies tradicionals, enfortir el turisme i festejar la cultura. Esdeveniments com aquest són rutinaris en molts països, però a l’Afganistan tenen un significat especial, perquè no és gens fàcil celebrar-ne un (i molt menys dos de seguits).



A Bamian hi ha hagut menys combats que a moltes províncies afganeses, per la qual cosa els organitzadors hi tenen menys limitacions de seguretat. Els darrers anys, la vall —fortificada per les serralades de l’Hindu Kush i del Koh-i-Baba— ha estat la seu d’altres festivals, entre els quals el Festival de la Ruta de la Seda i el Gul-e Kachalo (Festival de la Floració de la Patata).

L’any passat, el Consell d’Ulemes de Bamian va criticar amb duresa els organitzadors, que va qualificar de haram —prohibit—, replicant la posició extrema sobre la música i el ball propagada pels talibans durant el seu govern entre 1996 i 2001. Tot i així, l’espectacle ha continuat.

Molts artistes han arribat d’altres províncies: Ghazni, Ghor i Daikundi, així com de la capital, Kabul. El festival han rebut suport de l’ambaixada xinesa a l’Afganistan, de la Unesco i del govern provincial.



Un dels reptes que el festival ha crear als conservadors socials és la prominència de les dones. D’onze espectacles diferent, quatre eren fets per grups de noies. Tot i que molta gent va lloar-ne la contribució, d’altres van expressar una indignació extrema. A Facebook, a les músiques i ballarines els van dir “meuques” que estenen la fahsha, o prostitució, i que promouen els pensaments occidentals.

Mohammad Yasin Samim va tuitar:

La vida artística i cultural de l’Afganistan ha rebut l’impacte profund d’anys de guerra. Sarwar Sarkhosh, una llegenda de la dambura, es compta entre la molta gent que va morir durant la dècada de 1980. El festival d’aquest junt va fer un reconeixement a Sarkhosh pel seu art i pels sacrificis fets per desenvolupar la música a l’Afganistan, particularment de la música tradicional hazara.







Tot i que la gent de Bamian acusa sovint el govern d’ignorar la seva regió en termes d’infraestructures i serveis públics, el turisme ha emergit com un pilar econòmic gràcies a la tasca d’organització com el Centre Cultural de Bamian i el programa d’ecoturisme de Bamian. Un altre any per al festival.

Encara que hi ha un petit degoteig de turistes estrangers a la província cada any, majoritàriament es tracta d’afganesos d’altres províncies que gosen passar per les inestables carreteres que menen a Bamian.

“M’agradaria que cada província fos Bamian i que cada resident fos un bamiani”, deia a Global Voices Ahmad Kakar, un resident de la província de Jalalabad que ha assistit al festival d’enguany.

(Aquest article va ser publicat en primer lloc en anglès a Global Voices. Traducció al català de Nationalia.)