Notícia
“Vull reivindicar els menorquins com a part de l’origen del Gibraltar actual”
L’historiador i periodista Martí Crespo publica ‘Els ‘minorkeens’ de Gibraltar’, un retrat de l’assentament illenc al Penyal quan tots dos territoris eren britànics
El llibre és el fruit d’una recerca que Crespo ha dut a terme des de 2004, amb el buidatge de fonts documentals arxivístiques a Menorca, a Gibraltar i a Cadis, i que va rebre l’impuls d’una beca de l’Institut Menorquí d’Estudis, “que a banda de finançament, em va proporcionar una data límit per acabar-la”. En total, deu anys d’investigació i quatre més d’actualització fins que Abadia de Montserrat l’ha publicada enguany, “i gairebé pensava que havia de ser així, perquè és la mateixa editorial que va treure el llibre dels menorquins a Florida de Philip Rasico i el dels menorquins a Algèria de Marta Marfany”.
Menorca és prolífica: comentem amb l’autor que, si de l’illa mai no hagués marxat ningú, avui podria tenir un milió d’habitants ben bons. “No hi cabrien”, fem broma, però és ben cert que de menorquins se’n van instal·lar a milers a Algèria al llarg del segle XIX amb la colònia francesa i, abans, també a Amèrica: molts al Riu de la Plata i, en un episodi dantesc, el 1768, prop d’un miler a Florida, que van patir condicions d’esclavatge i una mortalitat massiva. Els qui van sobreviure van fugir de la plantació on s’estaven i els seus descendents encara en preserven la memòria.
Què hi anaven a fer, aquells menorquins al Penyal?
“Buscar-se la vida”, resumeix Crespo. Al segle XVII Menorca havia experimentat un creixement demogràfic considerable però les vicissituds històriques del principi del XVIII —l’illa canvia de mans diversos cops i alguns anys hi ha males collites— van empènyer molta gent a establir-se lluny de casa. Aprofitant que Menorca i Gibraltar des de 1713 eren possessions britàniques en virtut del Tractat d’Utrecht, cap a 1720 va començar un degoteig d’arribades menorquines al Penyal, que s’estendran fins a les dues primeres dècades del XIX.
Eren majoritàriament persones de Maó i Es Castell, “de classe popular, alguna gent que havia quedat hipotecada, o directament gent pobra”. De rics, de fet, a Gibraltar no n’hi haurà gaires fins ben entrat el XIX, cosa que contrasta enormement amb el Penyal actual, que disposa d’un dels PIB més alts de tot el planeta.
Els menorquins del Penyal eren gent de classe popular: hi trobem “mariners, sastres, fusters, mestres d’aixa... i dos grups singulars: capellans i corsaris”
Entre aquells menorquins emigrants trobem “mariners, sastres, fusters, mestres d’aixa... i dos grups singulars: capellans i corsaris”. Pel que fa als darrers, “són gent que aprofita el conflicte entre el Regne Unit i França” i en algun moment es veuen empesos a abandonar Menorca i instal·lar-se a Gibraltar. Pel que fa als primers, “són el grup més vistós”, i tenen una història curiosa: les noves autoritats britàniques, després d’Utrecht, accepten que hi hagi catòlics al Penyal —una disposició que havia estat inclosa al tractat a petició d’Espanya, que hi tenia “una preocupació obsessiva”— però exigeixen que siguin súbdits britànics i procuren que no depenguin de la diòcesi de Cadis. “I llavors Menorca els va molt bé, perquè és territori britànic i està plena de religiosos”. Es calcula que entre 1730 i 1790 més del 60% dels capellans al capdavant de la seu catòlica de Gibraltar van ser menorquins. Alguns van acabar protagonitzant accions heroiques, com Francesc Messa, que “va salvar els tresors de la catedral, amagant-los a la muntanya”, durant el setge hispanofrancès de Gibraltar entre 1779 i 1783. Altres, com Joan Febrer, van servir amb un historial increïble “d’escàndols i despropòsits”, indica l’autor, entre els quals l’assetjament sexual a una dona local.Un Gibraltar catalanòfon?
D’illots lingüístics catalans fora de l’àmbit geogràfic tradicional dels Països Catalans n’hi ha hagut uns quants —i encara en resten, com l’Alguer o determinades comunitats gitanes de França, com ha mostrat recentment Eugeni Casanova— a les costes d’Andalusia i Galícia, a Càller, a Marsella, al nord d’Algèria i a Florida, a l’Argentina... és el cas de Gibraltar, també? “Cal tenir en compte”, explica Crespo, “que a la mateixa època, i a banda de menorquins, també s’hi registren catalans, mallorquins i valencians”, encara que en menor quantitat. “Al segle que s’estén de 1720 a 1820, tenim la certesa que el català es parlava a Gibraltar —valora Crespo—, atès que podem inferir que la llengua era un element comú entre els seus residents provinents dels Països Catalans. Hi ha un percentatge molt elevat de matrimonis entre ells, i fins i tot al cementiri de Gibraltar s’enterraven en una mateixa zona: és a dir, tot ens fa pensar que era una comunitat amb una relació gairebé familiar”.
“Al segle que s’estén de 1720 a 1820, tenim la certesa que el català es parlava a Gibraltar: la llengua era un element comú entre els seus residents provinents dels Països Catalans”
La frenada de l’arribada de menorquins, a partir de 1820, i la seva assimilació progressiva a la societat gibraltarenya, ajuden a entendre la davallada de l’idioma al llarg del XIX, que en qualsevol cas mai no va tenir una base demogràfica nombrosa. A més, “la mentalitat de l’època, on la identitat religiosa catòlica era molt important, explica també que els catalanoparlants es barregessin prou amb andalusos i genovesos”. La petjada de la llengua, però, es pot resseguir encara en molts dels cognoms del Penyal: Abrines, Alsina, Cardona, Carreras, Fabre, Gomila, Mir, Pons, Pou, Pratts [sic], Serra... Crespo en cita uns quants més en la introducció del llibre.Un component mig oblidat de la societat gibraltarenya
La societat que es crea a Gibraltar després de 1704, amb l'ocupació britànica, és radicalment nova. “Es calcula que, dels 4.000 andalusos que hi vivien, en van quedar tan sols 80”. La majoria van marxar —més o menys empesos per les circumstàncies— cap a la comarca del Camp de Gibraltar, on neixen poblacions noves com San Roque o se’n repoblen d’antigues, com Algesires. “Tot el Camp de Gibraltar té molt a veure amb el Penyal, moltes famílies provenen d’allà en última instància”. Quina gent substitueix els andalusos, al Penyal? “Al principi hi arriben genovesos, molts dels quals mariners, i de fet ja existia una tradició d’assentament genovès a les costes andaluses des de segles enrere; també jueus sefardites de l’altra banda de l’Estret, sobretot de Tànger. En aquest cas, hi ha més comerciants. De tant en tant també van tornant alguns andalusos”, al mateix temps que els menorquins també s’hi van instal·lant. “I cap al final del XVIII comencen a arribar-hi molts portuguesos”. De britànics, en aquells temps, no gaires: militars sobretot, però pocs civils, atès que “era una destinació molt poc atractiva per a ells, per les males condicions i la situació inhòspita de l’indret. Es fan crides a la gent perquè hi emigri però no funcionen”. Al segle XIX n’arriben més i els acompanya una nova onada migratòria, provinent de Malta, “quan el port de Gibraltar comença a industrialitzar-se”.
“Fins ara a Gibraltar hi ha hagut un cert reconeixement que la seva identitat és genovesa i jueva, i andalusa i britànica, i maltesa. Però no es percebia un reconeixement generalitzat de les aportacions menorquina i portuguesa”
“El que em va cridar l’atenció”, diu l’autor, “és que de tot aquest magma, a Gibraltar fins ara hi ha hagut un cert reconeixement que la seva identitat és genovesa i jueva, i andalusa i britànica, i maltesa. Però en canvi, no es percebia un reconeixement generalitzat de les aportacions menorquina i portuguesa”, i és el que l’autor vol contribuir a corregir amb el seu treball: “Vull reivindicar els menorquins com a part de l’origen de la societat gibraltarenca actual”Cap a una nació gibraltarenya?
Ara fa un parell d’anys TV3 va emetre un documental, “¿España? No, thanks!”, on el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, deia que tres eines de les quals el Penyal s’havia dotat recentment —la Universitat de Gibraltar, el Banc Internacional i la selecció de futbol— eren “els maons de la muralla de la nació de Gibraltar, un edifici que de mica en mica es va completant”. Li demanem a Crespo si ho veu així. “A mi em fa l’efecte que és un tema instrumental i d’autodefensa. Des del govern gibraltarenc no hi ha pas la voluntat d’allunyar-se del Regne Unit ni de la Commonwealth, però sí de pressionar Londres. Totes aquestes ‘estructures d’Estat’ són preventives: les volen tenir preparades per si de cas, per si Londres algun dia pacta amb Madrid alguna cosa que sigui una amenaça real a la sobirania de Gibraltar”. En aquest supòsit, opina, sí que a Gibraltar podria erigir-se un corrent independentista fort: abans independents que espanyols, de la mateixa manera que ara és claríssim que abans britànics que independents.