Notícia
El sobiranisme encara unes eleccions difícils al Quebec
Els dos partits favorits són contraris a la independència · El Partit Quebequès promet ajornar un tercer referèndum fins al 2022 mentre que Quebec Solidari vol nomenar una Assemblea Constituent · Entrevistem l’analista Félix Mathieu per conèixer més claus
La cursa entre la Coalició Avenir Quebec (CAQ) i el Partit Liberal (PLQ), els dos partits més ben posicionats segons les enquestes per guanyar, és molt ajustada —amb un 30% d’intenció de vot cadascun— tot i que els primers mantenen un lleuger avantatge. La CAQ és un partit que es defineix a si mateix com a “nacionalista quebequès”, encapçalat per un antic i destacat membre del Partit Quebequès, François Legault, ministre en diversos governs del PQ (1998-2003) i ara contrari a la independència: ha promès que el seu partit “mai de la vida” convocarà un referèndum d’autodeterminació. Per contra, vol que el Quebec assumeixi més poders en immigració i disposi de més autonomia fiscal.
Els liberals, federalistes, també s’oposen a la independència, i de fet, volen que el Quebec signi la Constitució canadenca, cosa que la província francòfona no ha fet mai. En tot cas, admeten que el Quebec és una nació però proclamen: “Ser quebequesos és la nostra forma de ser canadencs”. Presenten de nou Philippe Couillard, primer ministre, per a un segon mandat, qui ha expressat dubtes sobre el fet que Legault de debò ja no sigui independentista. Couillard ha posat l’accent en qüestions econòmiques i ha provat de passar de puntetes pels escàndols de corrupció que afecten el seu partit des de fa anys.
La mala ratxa del PQ i el creixement de Quebec Solidari
La gran formació sobiranista, el Partit Quebequès, pot completar la setmana vinent una dècada horribilis en què no només no ha aconseguit tirar endavant amb el seu projecte de celebrar un tercer referèndum d’independència, sinó que ha vist com el seu percentatge de vot anava caient —els sondatges li auguren un 20% aquest cop, que seria el pitjor resultat dels seus 50 anys de vida—, com se succeïen líders i cops de timó en la seva direcció i orientació política, i com la CAQ —pel flanc dret autonomista— i Quebec Solidari —pel flanc esquerre independentista— li anaven guanyant terreny.
El partit tot just va tenir 19 mesos de govern en minoria entre 2012 i 2014, amb Pauline Marois com a primera ministra, que van acabar-se amb la victòria per majoria absoluta dels liberals de Couillard. Marois va dimitir com a líder del PQ i d’ençà ha viscut dos canvis de líder: el 2015 era escollit Pierre Karl Péladeau —una tria amb què molts quebequesos van interpretar que el PQ s’escorava cap a la dreta— i el 2016, amb la seva dimissió, pujava al capdavant del partit Jean-François Lisée, l’actual candidat, qui immediatament expressava la seva intenció d’ajornar el debat sobre el referèndum d’independència.
De mica en mica, un quart partit s’ha anat fent un forat en el panorama polític del país. És Quebec Solidari (QS), una formació independentista que agrupa sensibilitats diverses en un rang ampli dins de l’esquerra, fins a l’anticapitalisme, amb posicionaments feministes —corrent ideològic al qual pertany la seva candidata a primera ministra, Manon Massé—, ecologistes i antiracistes. Va aconseguir el seu primer escó el 2008, i des de llavors el seu suport electoral no ha deixat de créixer, des del 3,8% fins al 7,6% de 2014. Ara, les enquestes auguren als solidaris una alça molt forta: abans de la campanya, li pronosticaven un 10% dels vots, però quan falten pocs dies per a les eleccions, el situen al 15%, no gaire lluny del 20% que podria obtenir el PQ. Només el sistema electoral quebequès —majoritari, de circumscripcions uninominals— li impedirà aconseguir un nombre molt notable d’escons.
Els solidaris, contràriament al PQ, diuen que des del seu primer mandat faran escollir una assemblea representativa que tingui el mandat de redactar una Constitució per a un Quebec independent: el país “necessita molt més que un canvi de govern. Necessita un sistema polític diferent” per poder “protegir el medi ambient, fer la transició cap a les energies netes”, per implantar “una democràcia moderna” lliure de les rèmores “de l’Imperi britànic” i també per “establir relacions de nació a nació amb els pobles autòctons”, afirmen.
* * *
Per aprofundir en aquests aspectes, hem parlat amb Félix Mathieu, analista polític quebequès i doctorant en Ciència Política a la Universitat del Quebec, a Mont-real. És autor del llibre Les défis du pluralisme à l'ère des sociétés complexes, distingit amb el Premi al Llibre Polític 2018 de l’Assemblea Nacional del Quebec. Li demanem sobre els partits, la independència i la mirada que, des del sobiranisme quebequès, es fa sobre Catalunya.Nationalia: Segons els sondatges, la CAQ podria guanyar les eleccions o gairebé, i en tot cas, és ben probable que el partit assoleixi un augment important de vots i que depassi els del PQ. Què explica aquest previsible creixement? D’on venen, els nous votants de la CAQ?
Félix Mathieu: La CAQ és un partit nou que evoluciona en el paisatge polític quebequès des de 2011. Tot i així, sorgeix de les forces polítiques d’un antic partit, l’Acció Democràtica del Quebec, fundada l’endemà del fracàs de les rondes constitucionals del Llac Meech (1987-1900) i Charlottetown (1992), les quals estaven orientades a resituar el Quebec al si de la família constitucional quebequesa.
Sens dubte, la CAQ apareix, a ulls d’alguns ciutadans, com una nova força política, que és, així, capaç d’encarnar la via del canvi, després de —grosso modo— 15 anys de govern del Partit Liberal (PLQ).
Els seus votants provenen alhora del PLQ —gent que ja no li fa confiança pels nombrosos escàndols de corrupció que han donat molts titulars de diaris els darrers anys— i del Partit Quebequès —gent que se sent nacionalista, que desitja una protecció millor per a la llengua francesa i la cultura quebequesa, però no es creuen gaire el projecte independentista, com a mínim a curt i mitja termini. Bàsicament són gent dels barris del voltant de Mont-real i de Ciutat de Quebec, però també n’hi ha a les regions. De mitjana, la CAQ atreu un perfil de votant de més edat, blanc i francòfon.
Als darrers sondejos (18 de setembre), la CAQ recull entre el 29% i el 31% de la intenció de vot. Si la tendència es manté —els seus suports, des que va començar la campanya electoral, han anat caient— podria passar que se li escapi l’opció d’arribar al poder. Encara, però, tenen molt bones opcions de formar el pròxim govern, que potser serà un govern en minoria. I cal tenir en compte que l’esperança de vida dels governs en minoria al sistema polític quebequès és de 18 mesos de mitjana.
N: El partit diu que vol aconseguir un reconeixement constitucional del Quebec en tant que nació al si del Canadà, un reconeixement formal, que vagi més enllà de la moció aprovada pel Parlament canadenc el 2006. També assegura que treballarà per obtenir el traspàs de més competències del govern canadenc al quebequès. Quines són les perspectives que pugui fer-ho, si guanya?
F. M.: La CAQ aspira a distingir-se alhora del PQ i del PLQ adoptant una posició més ferma en matèria de defensa dels interessos nacionals del Quebec, però des d’una perspectiva federalista autonomista. El problema és que als discursos del cap de la CAQ, François Legault, que tan aviat són nacionalistes com federalistes, els costa de convèncer a la gent sobre la seva autenticitat.
A més a més, la CAQ pràcticament no ha comentat, ni tampoc no ha assumit, la Política d’Afirmació del Quebec i de les Relacions Canadenques que el PLQ va adoptar l’1 de juny de 2017, un document en què els liberals fan promoció d’un federalisme plurinacional i asimètric.
Veient això, es pot dir que hi ha força incerteses pel que fa a les accions que duria a terme un govern de la CAQ per treballar en la reforma de l’arquitectura constitucional canadenca perquè el Quebec fos reconegut formalment com a nació diferent i que, en conseqüència, obtingués més competències.
N: Parlem ara del PQ, el gran partit sobiranista quebequès, el qual segons els sondejos no aconseguirà gaire bon resultat. Des de 2008, de fet, el seu percentatge de vot a les eleccions quebequeses no ha fet sinó disminuir. I els darrers anys, ha virat en les seves orientacions diverses vegades, alhora que ha canviat de líders. Per què es troba en aquesta situació el PQ?
F. M.: Les eleccions de 2007 van ser una catàstrofe per al PQ, en quedar relegat al rol de segona oposició oficial a l’Assemblea Nacional del Quebec. Tot i així, va aconseguir retornar al poder el 2012 defensant la congelació de les despeses educatives universitàries, un tema que era central en aquell moment.
Però a la mateixa època, la CAQ va anar a cercar suports substancials entre la població, sobretot entre les clienteles nacionalistes que se situen al centredreta de l’eix ideològic. Igualment, Quebec Solidari va penetrar considerablement entre les generacions joves, fent promoció d’una independència clarament escorada a l’esquerra. Davant d’aquesta constatació, el PQ ha anat basculant entre el centreesquerra i el centredreta, sense que hagi aconseguit aixecar gaire passions, contràriament al que sí que feia a les dècades de 1970 i 1990.
Des que Jean-François Lisée va ser escollit cap del PQ, el 2016, la formació va decidir de prometre no convocar un nou referèndum d’independència en el seu primer mandat. Però aquesta decisió contradiu la missió i l’article primer del programa polític del PQ, que és treballar activament per a la realització de la sobirania del Quebec. En això, cal tenir en compte el context actual: el 2018, només el 30% de la població quebequesa es pronuncia a favor de la independència; a la inversa, els sondejos mostren que el 49% (2012) i el 59% (2014) afirmen que hi estan en contra.
Dit això, el 2018 el 68% dels ciutadans desitgen que el govern del Quebec faci més esforços per promoure i defensar el francès.
En aquest context, l’estratègia de Lisée consisteix a guanyar les eleccions presentant-se com l’únic partit que veritablement pot representar els interessos del Quebec, per llavors fer pedagogia de les virtuts que acompanyarien la independència del Quebec.
D’altra banda, som diversos els analistes que hem indicat que Lisée fins ara ha dut a terme la millor campanya, pel que fa als caps dels partits: coneix molt bé els dossiers, és molt mordaç als debats i encarna, en molts aspectes, el que hom esperaria d’un cap d’Estat. Però el camí cap al poder encara és molt complicat per al PQ, que continua incapaç de recollir més d’un 25% d’intenció de vot.
N: Heu esmentat breument Quebec Solidari (QS). Què en penseu, del rol que juga al camp independentista?
F. M.: Contràriament al PQ, Quebec Solidari promou una independència clarament situada a l’esquerra. Per aquest partit, la independència no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per fer del Quebec un país modèlic en matèria de lluita contra la pobresa, contra les discriminacions etnoculturals, contra el canvi climàtic, contra la dependència del petroli...
QS també promou la idea segons la qual la independència ha de passar abans de res per la formació d’una Assemblea Constituent, formada per ciutadans representatius del teixit social quebequès, que tindrà com a missió redactar una Constitució quebequesa i de dictar el camí a seguir per fer realitat la independència (sens dubte, això passaria per un referèndum popular).
Dit això, hi ha una part important dels votants de QS que no veuen la independència com una prioritat, contràriament al que passa amb els del PQ.
N: Abans heu dit que el suport a la independència no es troba pas en les seves hores més altes. Quins motius ho expliquen?
F. M.: Hi ha un sondatge recent segons el qual només el 19% dels joves d’entre 18 i 35 anys són favorables a la independència. El 70% s’identifica més amb l’opció federalista. Tenen una memòria molt parcial dels esdeveniments vinculats a la repatriació de la Constitució el 1982, que es va fer sense el consentiment del Quebec. No tenen necessàriament ressentiment envers les accions dutes a terme pel govern federal, contràriament als seus pares i avis.
En fi, hi ha sens dubte una multitud de factors que expliquen el desinterès popular envers la qüestió de la sobirania. El fracàs dels referèndums de 1980 i 1995, certament, va deixar ferides que costen de cicatritzar, i mentrestant, el Quebec ha aconseguir avenços en matèria de control i gestió de la immigració, per exemple. Així que hi ha quebequesos que consideren que el Quebec, al capdavall, no es troba en una posició desafortunada, sobretot si el comparem amb Catalunya.
N: Volíem, precisament, acabar demanant-vos sobre els esdeveniments de Catalunya. Es pot dir que hagin tingut alguna mena d’impacte sobre el moviment sobiranista quebequès (en termes d’enfocaments, d’objectius...) o, pel contrari, els quebequesos es miren el cas català des d’una certa distància, tenint en compte com de diferent és la manera com els governs canadenc i espanyol encaren els seus respectius dossiers territorials?
F. M.: Els esdeveniments de Catalunya, ja des de fa uns deu anys, donen esperances als militants independentistes convençuts, que veuen reflectits els bons anys de mobilització al voltant de la qüestió nacional del Quebec quan es miren les marees humanes que ocupen les grans artèries de Barcelona i de Catalunya, com un cop més s’ha vist a les manifestacions d’aquest 11 de setembre. Però cal tenir en compte que, aquests darrers anys, el Quebec no ha viscut pas una ofensa similar a la que va patir Catalunya amb la decisió de 2010 del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de 2006. I la història ha demostrat prou que és totalment possible organitzar i celebrar, al Quebec, un referèndum sobre la independència.