Notícia

A la recerca d’un punt comú que uneixi els circassians

Un instant del congrés, amb la intervenció de l'activista Adel Bashqawi.
Un instant del congrés, amb la intervenció de l'activista Adel Bashqawi. Autor/a: David Córdoba Bou
Sota l’eslògan “El que ens connecta”, l’Organització de Repatriació Circassiana va organitzar un congrés celebrat a Nuremberg (Alemanya) durant els dies 21 i 22 de setembre, que va atraure activistes i acadèmics experts d’arreu del món. Tot i ser originari del Caucas, la majoria dels membres d’aquest poble viuen fora del seu país ancestral des que en van ser expulsats per l’Imperi rus al segle XIX.


Les conclusions del congrés es poden llegir en aquest enllaç, i estan molt orientades a reforçar la identitat circassiana a la diàspora, pels motius que ara exposarem.

L’obertura de la cerimònia va donar pas al discurs d’Ulrich Delius, director de l’ONG Societat pels Pobles Amenaçats (GfbV), una organització alemanya per a la promoció dels drets humans. En la sessió de preguntes van ser molts els participants que el van interpel·lar per tal que la Unió Europea reconegui el genocidi perpetrat per la Rússia tsarista el segle XIX, per la necessitat imperant de fer-los visibles a la resta del món. Els factors geopolítics fan que això sembli impossible. Tot i això, activistes pels drets humans com ara Adel Bashqawi, va apel·lar al paper moral d'Europa per restablir els seus drets legals. Els circassians es consideren un poble europeu.


Bon part dels assistents formaven part de la sisena o setena generació a l’exili. En l’actualitat, viuen i estan completament integrats a més de 40 estats diferents, sent Turquia el país on viuen entre 3 i 5 milions de circassians. Als territoris històricament circassians de la Federació Russa, les repúbliques de Karatxai-Txerkèssia, Kabardino-Balkària i Adiguèsia així com al territori de Krasnodar la població autòctona no arriba al milió d’habitants. És a dir, el 85% dels circassians viuen fora de les seves fronteres naturals. En un context de globalització, l’assimilació dels últims anys per part de les noves generacions així com el trencament de transmissió oral de l’adyghabza, llengua dels circassians, ha fet que en l’actualitat només el 10% de la diàspora el parli i vora un 5% sigui capaç d'escriure o llegir. El projecte de llei de Putin on la docència en les llengües minoritzades pot passar a ser voluntària va ser durament criticat. Malgrat això, un dels participants d’origen israelocircassià va proveir una dada que va omplir d'esperances el públic: e percentatge de parlants de l’idioma a les dues ciutats circassianes d’Israel —Kfar Kama i Rehaniya— és del 100%, incloent-hi tots els infants.

Els esforços per tal de revitalitzar la llengua van formar part de l’epicentre de les discussions. El professor Ali Ihsan va presentar una simplificació de la llengua amb la intenció de passar del ciríl·lic a l’alfabet llatí amb un caràcter per cada so, restant complexitat a l’hora d’escriure o llegir a una llengua per se complexa. Altres professors com ara Adel Abdulsalam Lash aposten per la unificació de les dues grans varietats lingüístiques: l’adigué i el kabardí. Altres, com el lingüista i exministre d’Afers Exteriors d'Abkhàzia Viatxeslav Txirikba, van advocar per un procés ideològic per a la llengua, enfortint la necessitat de crear una visió nacional per a les noves generacions. Txirikba és l’únic professor d’ubikh del món, llengua caucàsica del nord-oest extingida des del 1992, i exerceix a la Universitat de Sukhumi a Abkhàzia, república parcialment reconeguda com a estat independent l’oest de Geòrgia, emparentada històricament i lingüística amb els circassians.

Malauradament un dels grans mals històrics ha sigut des de sempre la necessitat d’unitat nacional i la falta d’organització. Demanar drets no és una cosa comuna dels circassians. Així va ser com el professor Ahmad Boran va criticar durament conceptes com que la llengua ho és tot per a la supervivència: “Som adigués i ens hem de donar a conèixer al món com a tals”. La manca de visibilitat s’agreuja amb la dificultat de definir-se internacionalment. A Turquia, per exemple, la paraula txerquès (un dels subgrups circassians) s’associa amb gent de tot el Caucas, des de txetxens a ossetes, que no són pobles circassians. “El futur és canviant i guanyaran els més intel·ligents, no pas els més forts”, va concloure.

Els assistents eren majoritàriament gent d’edat avançada, i els pocs joves amb els quals vam poder parlar desconeixen la llengua dels seus ancestres. Tot sigui dit, l’adyghabza és més que una llengua: tradició i costums estan inclosos al seu corpus. Raó per la qual alguns joves se la miren des de lluny. També és cert que cada vegada més joves estan redescobrint les seves arrels gràcies a internet, connectant-se amb altres joves tant en l’àmbit digital com el físic, reunint-se als khase (casals circassians estesos al llarg de tota diàspora). Aquest activisme lingüístic està en expansió arreu del Caucas nord.

Es van parlar d’iniciatives com ara la del professor Raixid Zafesov, basada a recuperar els cognoms tradicionals: “Els nostres pares tenien dos noms, els noms del lloc d’acollida i l’original circassià”. Així mateix es van presentar moltes organitzacions, des de Moviment Circassià Internacional fins a l’Associació Circassiana de Dones de Turquia passant per NART TV, una televisió amb la funció de ser una finestra al món circassià. Totes amb el mateix propòsit d’aglutinar tota la nació.


Finalment, l’Organització de Repatriació Circassiana va ser presentada. Malauradament el seu president, el doctor Orfan Shouakar-Stash, qui va fer de traductor durant ambdues jornades, va tenir un atac d’ansietat en llegir de nou la història del seu poble i no va poder finalitzar la ponència. La jornada va acabar amb la interpretació en directe de qafa, músiques circassianes, i amb la majoria d’assistents ballant a ritmes frenètics. Perquè, a hores d’ara, sigui quina sigui la llengua de comunicació entre els nacionals d’aquest poble, les danses són i seran un dels punts inequívocs que connecten tota la comunitat.