Notícia
La Marxa dels Pobles Indígenes és molt més que no pas un xaval amb una gorra de “Make America Great Again”
“M’ho miro com l’última batalla de gent desesperada: no es rendiran sense plantar cara”, diu Cliff Matais, un dels organitzadors de la concentració. Matais és el cap del Club de Motocicletes de Red Rum, un col·lectiu de motoristes indígenes que es va oferir a encapçalar físicament els manifestants des del seu punt d’inici, davant del departament d’Interior dels Estats Units, fins al simbòlic Lincoln Memorial.
Els manifestants es van reunir davant del departament de l’Interior per fer una oració a les 9 del matí abans de l’inici de la marxa. Les olors de grosella, sàlvia i romaní suraven a l’aire. “Sigueu conscients dels objectes sagrats de la gent”, deien els organitzadors als manifestants, fent un gest envers homes i dones vestits amb les seves gales tradicionals que portaven tambors i instruments del seu poble. Al costat de pancartes que reclamaven la protecció de les terres i dels drets indígenes, alguns manifestants duien objectes familiars tan antics com la fundació mateixa dels Estats Units. “Aquestes joies de plata són dels anys 1700”, deia Keith Anderson, membre de la comunitat indígena Nansemond de Virgínia, que apuntava cap als ornaments que duia al coll. La marxa era alhora una crida a la justícia i als drets humans i una celebració de la història i la cultura de cada individu.
La marxa va reunir activistes indígenes destacats, des de la figura radiofònica Jay Winter Nightwolf fins a Ashley Callingbull, la primera canadenca a guanyar el certamen de Miss Univers.
“Donald Trump ha declarat la guerra a l’indi nord-americà”, va dir Nightwolf en un discurs ardent mentre un grup d’adolescents amb gorres de “Make America Great Again” (MAGA) voltaven per l’escalinata del Lincoln Memorial. El discurs de Nightwolf va ser un recordatori que, en el seu primer mes al càrrec, el president Trump va imposar plans per construir el controvertit oleoducte Dakota Access, que havia estat rebutjat pel seu predecessor.
[Per a més informació sobre aquest oleoducte, podeu rellegir aquest article de Nationalia.]
Endemés, els manifestants es van concentrar contra Trump amb pancartes com “No hi ha cap paraula en llengua o’odham per a ‘mur’”, en referència a la comunitat indígena el territori de la qual amenaça de quedar dividit pel mur fronterer de Trump. Una altra pancarta deia: “No hi ha [persones] il·legals en una terra que és robada”. I potser la més penetrant de les crítiques va venir d’una dona que portava una jaqueta verda oliva amb les paraules “We will always care” (“Sempre ens importarà”) escrites amb pintura blanca a la part posterior: una referència a la tristament famosa jaquetade Melania Trump “I really don’t care” (“Realment no m’importa”).
Donald Trump no era l’únic polític d’extrema dreta en els pensaments dels manifestants. Altres portaven pancartes que deien “El món sap què passa al Brasil. No esteu sols. #StopBolsanaro”. Com Trump, durant els primers dies de la seva presidència a principi d’aquest any Jair Bolsonaro va signar una ordre executiva que va arrabassar als indígenes brasilers l’autonomia sobre les seves terres.
Des dels drets mediambientals i de les terres fins a les milers de dones indígenes desaparegudes als Estats Units i el Canadà, la marxa va recordar que els pobles indígenes tenen els mateixos problemes arreu del món i que els cal construir una solidaritat transnacional.
“No tenim un lideratge simbòlic”, va dir S.A. Lawrence-Welch, coordinadora de xarxes socials del Moviment dels Pobles Indígenes. “La gent vol tenir un nom darrere d’alguna cosa. Però es tracta de tots nosaltres. La idea segons la qual hem de diferenciar-nos per tal de tenir una identitat és part del problema”.
Segons Lawrence-Welch, les protestes contra l’oleoducte Dakota Access que van estendre’s per la terra dels sioux a Standing Rock van ser una fita que va recordar a les comunitats indígenes la seva capacitat de construir solidaritats. Standing Rock va reunir comunitats indígenes d’arreu d’Amèrica del Nord en la major acció nativa americana des de l’ocupació de 71 dies de durada per part del Moviment Indi Americà a Wounded Knee el 1973.
“A causa de com va acabar tot plegat a Standing Rock, aquest és un espai per guarir-nos i tornar-nos a reunir, i viure en aquest poder i resiliència”, va dir Tokata Iron Eyes, activista mediambiental de 15 anys d’edat, que va assistir a totes dues protestes i el pare de la qual, Chase Iron Eyes, va ajudar a organitzar la marxa.
Per Phyllis Young, un veterà activista dels drets indígenes i membre de la Reserva Índia de Standing Rock, la marxa també va ser un recordatori que el Congrés entrant és el més divers en la història dels EUA. Entre els seus membres hi ha Sharice Davids i Deb Haaland, dues de les primeres dones natives americanes elegides per al Congrés. (Davids també és la primera congressista lesbiana de Kansas.) Totes dues van ser partidàries fermes de les protestes a Standing Rock.
“Som aquí perquè van venir a Standing Rock per fer-nos costat, i ara som al [Capitol] Hill per fer-los costat”, va dir Young. “Cap orange man arbitrari [“orange man”, o “home taronja”, és un terme emprat per alguns opositors de Trump per ridiculitzar-lo] manarà mitjançant ordres executives... Som aquí com un nou partenariat”.
(Aquest article va aparèixer en primer lloc a Waging Nonviolence en anglès amb llicència Creative Commons. Traducció al català de Nationalia.)