Notícia

El Tribunal Internacional de Justícia conclou que el Regne Unit ha de descolonitzar les illes Chagos

L’òrgan judicial de Nacions Unides opina que el procés de descolonització no es va completar correctament el 1968 · Fa dècades que el poble de Chagos, expulsat de l’arxipèlag per la construcció d’una base dels EUA, reclama el dret de retorn

Una protesta d'illencs de Chagos al Regne Unit demanant el dret de retorn.
Una protesta d'illencs de Chagos al Regne Unit demanant el dret de retorn. Autor/a: UK Chagos Support Association
El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) ha conclòs que el Regne Unit té l’obligació de posar fi a la seva administració de les illes Chagos, a l’oceà Índic, i completar-ne el procés de descolonització. L’arxipèlag passaria així sota control de la República de Maurici i es podria obrir la porta al retorn del poble de Chagos a la seva terra, de la qual en va ser expulsat fa 50 anys per crear-hi una base militar nord-americana. El govern britànic ha replicat que el TIJ no té jurisdicció per decidir sobre aquesta qüestió.


Certament, el TIJ ha emès una opinió consultiva que jurídicament no obliga Londres a descolonitzar Chagos. Però és una derrota molt greu per al Regne Unit davant del màxim òrgan judicial de les Nacions Unides. Ho valora així el Guardian: “La claredat, sense ambigüitats, del pronunciament dels jutges és un cop humiliant per al prestigi del Regne Unit en l’escena mundial”.

Chagos, un arxipèlag al mig de l’oceà Índic

L’arxipèlag de Chagos es troba a l’oceà Índic, entre les Maldives —el país més proper—, Madagascar, les Seychelles i Somàlia. Chagos formava part de la colònia de Maurici, sota el domini del Regne Unit. Però tres anys abans de concedir la independència a Maurici el 1968, Londres va separar-ne les illes Chagos i hi va crear una nova administració sota el govern directe de Londres: el Territori Britànic de l’Oceà Índic (BIOT, per les seves sigles en anglès). El 1966 i en plena guerra freda, el Regne Unit va signar un acord amb Washington perquè l’exèrcit nord-americà instal·lés una base a Diego Garcia, l’illa principal de l’arxipèlag. Entre la data de l’acord i 1973, el Regne Unit va forçar tota la població de Chagos —entre 1.000 i 2.000 persones, depenent de les fonts— a anar-se’n. Les organitzacions de l’exili de Chagos denuncien que aquesta deportació es va fer sense respectar els drets humans d’aquelles persones i afirmen que moltes van caure en la pobresa extrema.

Aquesta població incloïa, d’una banda, treballadors arribats recentment de Maurici i les Seychelles, i de l’altra, nadius de les illes Chagos —anomenats îlois— descendents de les poblacions esclaves arribades des del final del XVIII, sobretot des de Moçambic, Madagascar i Maurici. Aquests îlois, al llarg de gairebé dos segles, havien desenvolupat una cultura i una identitat pròpies a Chagos, incloent-hi l’ús d’una llengua distinta, el crioll de Chagos, de base francesa. El poble de Chagos va haver de marxar a l’exili a Maurici, al Regne Unit i a les Seychelles. Reclama el dret de retorn en una batalla legal que fa dècades que dura. Les autoritats britàniques tan sols permeten que alguns illencs de Chagos hi puguin fer visites molt restringides, d’una setmana de durada, i asseguren que això continuarà així mentre duri el lloguer de Diego Garcia als EUA.

El lloguer, el 2016 va ser ampliat fins al 2036 i, segons el govern britànic, impedeix automàticament que el poble de Chagos pugui tornar a la seva terra. Londres afirma —i ho fa explícitament davant del Parlament— que els interessos militars del Regne Unit i dels EUA passen per davant d’un dret del retorn que, a més, seria poc viable perquè s’enfrontaria “al repte d’establir serveis públics moderns, l’educació i la sanitat limitades que fos possible de proveir, i la manca d’oportunitats econòmiques, particularment de perspectives de llocs de treball. El govern també ha considerat la interacció de qualsevol comunitat potencial”, és a dir dels illencs de Chagos que retornessin, “amb les instal·lacions de suport naval dels EUA, una part vital de la nostra relació de defensa”. A la base de Chagos s’hi estan entre 3.000 i 5.000 soldats nord-americans.

Un procés de descolonització a mig fer

La República de Maurici i el Regne Unit han anat signant acords pels quals Londres pagava diverses sumes de diners —650.000 lliures esterlines el 1972 i 4 milions el 1982— perquè el govern mauricià es fes càrrec de l’assentament de part de la comunitat de les illes Chagos al seu territori.

Però això no implica que Maurici hagi renunciat a reivindicar la seva sobirania sobre l’arxipèlag. La república africana considera que el Regne Unit li va oferir la independència el 1968 fent-li “xantatge”, segons les paraules de l’expresident mauricià Anerood Jugnauth, quan li va posar com a condició la pèrdua de les Chagos. Segons el relat de Jugnauth, el primer ministre britànic del moment, Harold Wilson, va dir: “Si no esteu d’acord amb el que us estic proposant, oblideu-vos de la independència”.

Seguint aquest fil, Maurici va impulsar una votació a l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar-li al Tribunal Internacional de Justícia una opinió consultiva sobre el cas. La votació es va fer el 22 de juny de 2017 i es va saldar amb una derrota històrica per als britànics: 94 delegats van votar a favor i només 15 en contra. La majoria de socis europeus del Regne Unit es van abstenir.

L’opinió emesa ara dóna resposta a dues preguntes que l’Assemblea General va adreçar al TIJ. En la primera, se li demana si el procés de descolonització de Maurici es pot considerar completat després que el Regne Unit li concedís la independència el 1968 tenint en compte que, just abans, Londres n’havia separat Chagos. I en la segona, se li demana quines són les conseqüències d’això sota la legislació internacional, sobretot en relació amb el dret del retorn del poble de Chagos al seu arxipèlag.

Pel que fa a la primera, el TIJ ha conclòs que la descolonització de Maurici no es va completar legalment. El tribunal diu que la separació de les illes Chagos “no es va basar en una expressió lliure i genuïna de la voluntat de la població concernida”, que la separació va violar el dret de Maurici a la seva integritat territorial, i que en conseqüència, el fet de retenir Chagos va anar en contra de la legislació internacional.

Pel que fa a la segona, i com a conseqüència d’aquest raonament, el TIJ opina que el Regne Unit està “obligat a posar fi a la seva administració de l’arxipèlag de Chagos tan aviat com sigui possible” i demana als estats membres que “cooperin amb les Nacions Unides per completar la descolonització de Maurici”.

En l’exili abunda el parer que el retorn de les Chagos a Maurici no necessàriament resoldria el problema del poble de Chagos. És habitual l’opinió que Maurici ha tractat els exiliats de Chagos com a ciutadans de segona. La UK Chagos Support Association, per exemple, manté l’opinió —contràriament al que diu el govern britànic— que el retorn del poble de Chagos mantenint la sobirania britànica i la base nord-americana és perfectament viable i que no tindria un impacte significatiu en les arques del Regne Unit. El seu portaveu s’ha mostrat escèptic respecte de l’opinió emesa pel TIJ: “És, sens dubte, una victòria per a Maurici, però queda per veure si també ho serà per al poble de Chagos. La qüestió de la sobirania no té incidència en el dret de retorn ni en l’imperatiu, tant per al Regne Unit com per a Maurici, de tractar els illencs de Chagos amb els drets i respecte que mereixen”. Una organització d’exiliats preexistent, el Consell de Diego Garcia i Illes Chagos, també era del parer que les illes havien de romandre dins del Regne Unit sota un règim d’autogovern ampli i que el poble de Chagos havia de ser reconegut com a tal —i no com una part del poble mauricià.

Per contra, el primer ministre de Maurici, Pravind Jugnauth, deia arran de l’opinió del TIJ que seria precisament amb la recuperació de la sobirania de Chagos per part del seu país que el poble de Chagos “finalment podrà tornar a casa”.

Una ubicació estratègica

Com ja s’ha anat veient, en aquest contenciós la dimensió estratègica juga un rol destacat. Maurici ha promès als EUA que, si les Chagos passen a control mauricià, el lloguer de Diego Garcia es mantindrà. El que no s’explica és com això es conjugaria amb el dret de retorn del poble de Chagos. I, més enllà, sent Maurici com és un estat sobirà, quines garanties podrien tenir els EUA d’un manteniment de la seva base a llarg termini? Per què Maurici no hauria de poder canviar d’opinió?

Diego Garcia és la gran base nord-americana en un vast espai que queda entre el Pròxim Orient i l’Orient Llunyà. En aquestes regions del món l’exèrcit dels EUA té una presència molt significativa; a l’Índic, no tant. És previsible que el seu domini sigui cada cop més discutit per la Xina, que el 2017 va obrir la seva primera base militar fora del seu territori nacional: la de Dijbouti, precisament a l’estret que connecta l’Índic amb la mar Roja. L’Índic, en definitiva, és una regió on la Xina manté grans interessos estratègics.

Un altre país que podria veure’s immers en les conseqüències d’un eventual canvi de sobirania de Chagos és l’Índia, que podria tenir interès a projectar el seu poder en un espai geogràficament molt proper i aprofitant, a més, els vincles culturals i històrics del subcontinent amb Maurici: una part substancial de la població mauriciana és d’origen indi i l’hinduisme n’és la religió majoritària. L’Índia —i la Xina, i els EUA— són socis comercials importants per a Maurici, que també és un destacat centre financer offshore —i aquí, de nou, els rols xinès i indi, no necessàriament conjugables, són claus.

Amb unes Chagos dominades pel Regne Unit, hi ha pocs dubtes que l’arxipèlag només podrà ser usat militarment per països de l’OTAN, o aliats de l’organització. Si el control és transferit a un altre país —per moltes intencions continuistes que expressi ara el govern mauricià— no hi ha garanties que això continuarà sent d’aquesta manera.