Notícia
De camí cap a una Bèlgica confederal?
L’N-VA espera iniciar una setena reforma de l’Estat per convertir Flandes i Valònia en països quasi-sobirans · Partits i experts admeten que una nova reforma de l’Estat és probable, però no del grau que vol la formació independentista
Havent nascut com un estat unitari el 1830, Bèlgica va anar adoptant gradualment un sistema federal de govern a través de sis reformes estatals entre 1970 i 2011. Aquesta evolució va acabar originant un conjunt complex d’institucions polítiques que inclouen tres capes principals, deixant de banda el govern local: el nivell central (o federal), les regions –Flandes, Valònia i Brussel·les, que tenen jurisdicció sobre assumptes relacionats amb el territori i l’economia— i les comunitats —la neerlandòfona, la francòfona i la germanòfona, amb competències en cultura, llengua, salut i educació.
El resultat d’això, segons Patricia Popelier, professora de Dret a la Universitat d’Anvers, és que “ja tenim un sistema federal amb trets confederals. Per exemple, és pràcticament impossible prendre decisions al nivell central sense el suport dels dos grups lingüístics” principals: el neerlandès i el francès.
Alguns partits flamencs, però, consideren que el marc federal actual no garanteix prou autonomia a Flandes, que d’altra banda ha fusionat les seves institucions regionals i de comunitat des de 1980. Entre els partits que mantenen aquesta posició hi ha, sobretot, l’N-VA i l’ultradretà Vlaams Belang. Tots dos volen la independència de Flandes però no comparteixen govern enlloc, atès que entrar en coalicions amb l’extrema dreta és anatema a Bèlgica. A banda, el partit Cristià Demòcrata i Flamenc (CD&V) és favorable a més autogovern dins de Bèlgica, en un model que anomena “confederalisme positiu”.
L’N-VA encapçala actualment el govern flamenc, en una coalició que també inclou el CD&V i el partit liberal Open VLD.
Els liberals, i especialment els partits de l’esquerra, no acostumen a demanar més autonomia per a Flandes, mentre que els partits francòfons a Valònia i Brussel·les —siguin de dretes o d’esquerres— majoritàriament s’hi oposen. Fins i tot existeix el cas de l’anticapitalista Partit dels Treballadors —l’únic que opera com un sol partit d’abast belga— que demana la recentralització de competències allà on “la regionalització provoca ineficàcia” i el reforçament de “la unitat belga”.
La confederació: el pas intermedi de l’N-VA cap a la independència
El líder de l’N-VA, Bart de Wever, ha estat clar en el passat que el seu partit, que té una base de votants conservadora, cerca qualsevol cosa menys una “revolució”. Per això el partit independentista fa anys que proposa una nova evolució —la setena reforma de l’Estat— que no trencaria Bèlgica del tot, sinó que la convertiria en una confederació, amb l’esperança que aquest model senti una base còmoda des de la qual Flandes, eventualment, pugui fer el darrer pas cap a la independència plena.
El partit va decidir congelar la proposta durant tota la legislatura 2014-2019, en què va formar part del govern federal en una coalició encapçalada pel liberal francòfon Charles Michel. Però De Wever i l’exministre de l’Interior belga Jan Jambon, també de l’N-VA, han reprès la idea, qualificant-la de “l’ambició més elevada” del partit.
De què va? La proposta de l’N-VA propugna que Flandes i Valònia esdevinguin els dos estats membres d’una Bèlgica confederal en què la regió germanòfona i la de Brussel·les capital —que disposaria d’un autogovern molt ampli— mantindrien un estatus especial. Els dos estats constituents ostentarien totes les competències excepte unes poques que transferirien voluntàriament a la confederació.
“El model que proposa l’N-VA és una mica híbrid”, diu Bart Maddens, professor de Ciència Política de la Universitat de Lovaina. “Certament té caràcter confederal en el fet que l’N-VA vol abandonar la Constitució belga [actual] i substituir-la per una Constitució confederal, que més aviat seria un tractat entre els dos estats confederats de Flandes i Valònia. Però contradient això, també volen mantenir Bèlgica com a estat membre de la UE, cosa que és més típica d’un acord federal”.
Segons la proposta de l’N-VA, el Parlament de Bèlgica ja no seria directament elegit per la ciutadania, sinó que estaria format per diputats designats pels parlaments flamenc i való, amb representacions específiques per a Brussel·les i la regió germanòfona.
“En aquest model hi veig un problema democràtic”, continua Maddens, perquè “si Bèlgica es manté com a estat membre de la UE, el govern belga continuarà prenent decisions importants, atès que el fet de ser un membre de la Unió implica un rol important per a l’executiu belga —per exemple, per al seu ministeri d’Afers Estrangers. Si no hi ha una legitimació directa per a aquest govern, hi veig un dèficit democràtic”.
Un camí no tan directe
“Dèficit democràtic”, per cert, també és el concepte que Jambon ha esmentat recentment per defensar la idea de la confederació. Segons ell, hi ha un problema en el fet que Flandes habitualment voti a partits de dretes mentre que Valònia sovint s’inclini cap a forces d’esquerres o liberals: “Som els únics que tenim un pla per superar aquest dèficit democràtic, no només a Flandes, sinó a les dues democràcies que té aquest país. I aquest pla s’anomena confederalisme”.
Però, com és de factible el camí cap a la confederació?
Per arribar-hi, la Constitució ha de ser esmenada mitjançant un procediment que requereix diversos passos i majories reforçades, com recorda Popelier: “Primer, el govern i una majoria a la Cambra de Representants i el Senat”, les dues cambres del Parlament belga, “es posen d’acord sobre una llista d’articles que s’obren per a ser esmenats; segon, se celebren eleccions, i tercer, el nou govern i Parlament actuen com a constituents i poden esmenar la Constitució, però només per a les provisions incloses en la llista, i amb majories de dos terços a la Cambra i al Senat, i amb dos terços dels membres presents”.
El Palau de la Nació, a Brussel·les, seu del Parlament belga. / Imatge: Dimitris Vetsikas @ PixabayAixò implica una “primera barrera legal”, diu Popelier, que és “trobar una majoria per a aquesta llista. Això sembla improbable” atès que, com s’ha dit, els partits francòfons no donen suport a canvis estructurals en la composició federal del país. I fins i tot “si s’aprovés una llista, la nova barrera legal seria assolir la majoria dels dos terços. A més, el govern també és part constituent, i és compost sobre la base de la paritat lingüística. Ja és molt difícil trobar una majoria de dos terços, i encara ho és més convèncer els partits francòfons al govern que acceptin una constel·lació confederal”.
Segons els sondejos, l’N-VA i el Vlaams Belang podrien aconseguir el 28% i el 10% respectivament dels vots flamencs a les eleccions del 26 de maig, cosa que els donaria una influència considerable a la política belga, però no fins al punt de situar-los ni una mica a prop d’aquestes majories.
“De moment, les possibilitats que l’N-VA reuneixi una majoria de partits flamencs i francòfons per donar suport al seu pla són inexistents”, considera Maddens. Popelier hi està d’acord: “[Les possibilitats] són molt baixes en aquests moments. El Vlaams Belang probablement hi donaria suport”, però amb l’N-VA “actualment tenen menys del 40% dels vots a Flandes. Són lluny d’assolir una majoria al cantó flamenc”, recorda Maddens. A Flandes, els Verds —que s’espera que aconseguiran avenços electorals importants— són molt crítics amb la idea confederal, mentre que a Valònia tots els partits hi són contraris, coincideixen a assenyalar Popelier i Maddens.
L’N-VA, no obstant això, considera que tard o d’hora —potser després de les eleccions del 26 de maig— es tornarà a demostrar que la formació de governs, com ja ha passat diversos cops anteriorment, és una tasca difícil a Bèlgica. Després que el partit independentista abandonés el gabinet belga al final de 2018 després d’un desacord sobre el pacte migratori de Nacions Unides, De Wever va dir: “Tothom assumeix que després de les eleccions, les coses només es posaran pitjor. Bé: doncs si aquest és el cas, llavors el sistema està trencat i no té salut”. I és en aquest escenari que l’N-VA argumenta que podrà demostrar i convèncer la resta de partits que la proposta confederal és la millor solució per a l’estabilitat.
Una reforma més limitada (o ajornada) podria ser més senzilla d’assolir?
Una altra forma de mirar-s’ho és demanant-se què passaria si es proposés una reforma més limitada de l’Estat belga al CD&V i possiblement a altres partits, com els socialistes o l’Open VLD. “El CD&V vol cercar un consens amb els altres partits flamencs al Parlament flamenc per a una setena reforma de l’estat després de 2024”, fonts d’aquest partit apunten a Nationalia. La formació de centredreta oficialment està a favor del confederalisme, però d’una altra mena, segurament més inclinat cap al que tradicionalment ha estat entès com a federalisme: “[El nostre és] un model confederal positiu que se centra en els estats federats. En contrast amb el que proposa l’N-VA, el model confederal positiu del CD&V difereix de la independència. ‘Positiu’ significa que no parteix de bloquejar ni de replegar-nos en nosaltres mateixos. Cerquem la millor cooperació possible, basada en la nostra força”. Segons Popelier, el CD&V té el confederalisme “com un objectiu en si mateix, no pas com un camí cap a l’eventual dissolució de l’Estat belga”.
A més, el Partit Socialista Diferentment (SP.A) admet que “és segur que una altra reforma de l’Estat, la setena, tindrà lloc, però és molt improbable que una d’àmplia es materialitzi en el futur immediat, atès que qualsevol reforma, primer, ha de ser preparada adequadament” per tal de “donar al poble flamenc els millors serveis possibles des del govern. La manera en què es doni forma al paisatge institucional ha de garantir seguretat i ha d’oferir protecció. I això requereix una divisió clara de competències”.
Pel que fa al confederalisme, les fonts de l’SP.A expliquen a Nationalia que es pot descartar a curt termini, però sí que, “durant la legislatura vinent, és possible avaluar detalladament la divisió de competències per tal de preparar un realineament de competències que facin possible una política més completa i sensata”.
Les enquestes donen al CD&V al voltant del 15% del vot flamenc a les eleccions vinents, mentre que l’SP.A podria aconseguir entre l’11% i el 12% i l’Open VLD, entre el 12% i el 14%.
Com podria ser aquesta reforma més modesta? Un cavall de batalla de llarga durada ha estat la divisió del sistema de la seguretat social entre les institucions flamenques i les francòfones, que fins ara, a Bèlgica, roman bàsicament centralitzada al nivell federal, organitzat per l’Oficina Nacional de Seguretat Social. Els partits independentistes, evidentment, estan a favor de dividir-la, però la majoria de les altres forces ho rebutgen: com més a l’esquerra, més oposició.
“Potser les opcions d’una divisió parcial de la seguretat social són una mica més grans” que arribar al confederalisme, argumenta Maddens, atès que “les prestacions per fills al càrrec —que formen part del sistema de la seguretat social— ja van ser transferides a les regions el 2014. Ara, per exemple, el CD&V està més o menys d’acord a dividir les prestacions de salut, però no les d’atur o les pensions. De nou, però, els partits francòfons hi estan en contra”. Popelier recorda que s’haurien de superar altres reptes si calgués dividir la seguretat social: “Com s’organitzaria a Brussel·les, amb la seva població mixta?”, es demana.
D’una forma o d’una altra, es podria acordar una reforma limitada? “Oficialment, l’N-VA diu que o blanc o negre, que si no obtenen la confederació en ple, no volen cap reforma”, diu Maddens. “Però això és tot just la posició oficial. Si hi hagués una oportunitat d’aconseguir més poders per a Flandes, fins i tot dins del sistema actual, sospito que no hi renunciarien. En aquest escenari, els partits francòfons podrien veure’s en part forçats a acceptar una negociació sobre la reforma de l’Estat si, del cantó flamenc, hi hagués prou voluntat de fer-ne dependre la formació del govern federal. També dependria de la situació financera de Brussel·les i Valònia: si necessitessin més diners per finançar els seus governs, potser els partits francòfons podrien acceptar. Però no crec que això passi durant la legislatura vinent”.
Popelier afegeix: “En aquest moment, i especialment del cantó francòfon, no hi ha cap voluntat d’obrir negociacions. Tal com estan les coses ara, sembla que no s’aprovarà cap llista per a una esmena constitucional. Això significa que, durant els cinc anys a venir, la Constitució romandrà tancada, excepte que, a mitja legislatura, el Parlament decideixi aprovar una llista i fer eleccions anticipades, cosa que passaria per primer cop i és molt improbable”.
Tot i així, la professora d’Anvers admet que “seria possible una reforma ‘menor’ de l’Estat, similar a la cinquena que va tenir lloc al principi d’aquest segle. En aquest cas, es transfereixen més poders a les regions a través de la Llei de la majoria especial. S’hi requereix una majoria en cada grup lingüístic (francòfon i neerlandòfon) i una majoria global de dos terços, tant a la Cambra com al Senat. De nou, trobar la voluntat política per a aquesta reforma serà el punt difícil”.