Notícia

Coptes a Egipte: entre la marginació estructural i la resistència mil·lenària

La cultura cristiana local lluita per evitar de veure’s dissolta en un país de gran majoria àrab i musulmana on la població copta, el 10%, compta poc al govern, l’exèrcit i l’administració

 Un home copte fa un petó a una icona que traça la fugida a Egipte de la Sagrada Família exposada a l'entrada de l'església de la Verge Maria al monestir d'Al Muharraq.
Un home copte fa un petó a una icona que traça la fugida a Egipte de la Sagrada Família exposada a l'entrada de l'església de la Verge Maria al monestir d'Al Muharraq. Autor/a: Marc Español
Als peus del vessant oest del mont Qosqam, a la governació meridional egípcia d’Assiut, el monestir d’Al Muharraq descansa, aïllat, com un dels monestirs operatius més antics del món. Tot i que desconegut per a la majoria, el complex s’erigeix com l’emplaçament cristià més venerat del país i, presumiblement, com un dels més importants del planeta.


Segons relata la tradició de la Sagrada Família, el nen Jesús, la Verge Maria i Sant Josep van arribar a aquest indret ara fa uns 2.000 anys. I malgrat tractar-se aleshores d’una zona àrida i inhòspita on només hi havia una casa abandonada a la vora d’un pou d’aigua, s’hi van establir durant poc més de sis mesos. Actualment, Al Muharraq s’alça en el lloc on la Sagrada Família hauria romàs, i el monestir acull la petita església de la Verge Maria, considerada la primera de tot el sud d’Egipte i construïda just en el punt on haurien viscut.

La història d’Al Muharraq forma part de la tradició de la Sagrada Família desenvolupada al país dels faraons a partir de la Fugida a Egipte, una breu història relatada a l’Evangeli de Mateu del Nou Testament que narra l’arribada de la família a Egipte per escapar de la persecució dels soldats d’Herodes de Judea. D’acord amb la tradició, Al Muharraq fou el lloc on el nen Jesús, la Verge Maria i Sant Josep van passar indiscutiblement més temps durant aquell episodi, i fou també allà on van rebre l’ordre d’un àngel de tornar “a Israel”.

“Al Muharraq és el segon lloc, després de Jerusalem, on Jesús va passar més temps”, evoca Wahed Samir, un veí de Sarakena, un poble proper al monestir. “Es tracta d’una de les esglésies més importants del món,” opina, en referència a la de la Verge Maria.

Al Muharraq és anomenat per molts coptes ‘la segona Jerusalem’, i alguns consideren pelegrinar-hi igual d’important que fer-ho a la Ciutat Santa

Atès que Egipte seria l’únic lloc, més enllà de Terra Santa, on Jesús va deixar petjada, els coptes, els cristians nadius d’aquest país, consideren la terra particularment beneïda. Tant és així, que Al Muharraq en concret és anomenat per molts coptes la segona Jerusalem, i alguns consideren pelegrinar-hi igual d’important que fer-ho a la Ciutat Santa.

Els primers passos

Els coptes tracen els seus orígens a l’arribada de Sant Marc Evangelista a la ciutat egípcia d’Alexandria sobre mitjan del segle I, moment en què el cristianisme es va començar a introduir al país. Així, Sant Marc és considerat el fundador de l’Església d’Alexandria, de la qual l’Església Copta Ortodoxa es reivindica successora, i figura com el primer d’una llarga i ininterrompuda llista de patriarques coptes que s’estira fins a dia d’avui.

Malgrat haver-hi diverses llegendes sobre qui va ser el primer local a convertir-se, el fet és que el cristianisme va expandir-se ràpidament a Egipte durant els segles següents, i va arrelar amb consistència especial al sud, on encara avui es concentren la majoria de cristians.

Tal va ser l’acollida, que ja a les darreries del segle II, l’escola catequètica d’Alexandria, la més antiga del món, va esdevenir un dels referents principals de pensament i teologia cristiana de l’època, i l’Església egípcia va participar activament dels més fonamentals debats formulats en el si del cristianisme. Així mateix, Egipte va ser també bressol del monaquisme cristià, desenvolupat a partir del segle III per les Mares i Pares del Desert.

Amb l’arribada de l’islam a Egipte, a mitjan segle VII, el cristianisme va mantenir inicialment la seva preponderància, però diversos factors interns i externs van començar a marcar una davallada que duraria segles. D’una banda, l’arabització inicial del país i els esforços posteriors, sobretot otomans, per convertir els cristians a l’islam van forçar molts d’aquests a canviar de fe. I d’altra banda, el trasllat del centre del país d’Alexandria al Caire i l’expansió de l’àrab va allunyar els cristians de les tradicions i les ensenyances dels seus Pares, en un moment en què l’augment de la importància dels monestirs, en detriment de l’escola catequètica d’Alexandria, i la seva senzillesa, van intensificar aquest declivi.

“Aquells van ser els nostres anys foscos. Vam perdre el grec, i abans havíem perdut ja la llengua copta. Tot es reduïa a litúrgia i prou”

“Aquells van ser els nostres anys foscos”, es lamenta Amgad Beshara, escriptor copte i figura destacada de la comunitat en qüestions teològiques. “Del segle II al V, Alexandria era el principal centre del món en Teologia, però després [de l’arribada de] l’islam va començar a decaure i decaure. Vam perdre el grec, i abans havíem perdut ja la llengua copta. No hi havia ensenyament teològic, i tot es reduïa a litúrgia i prou”, assenyala.

No va ser fins a mitjan del segle XIX, durant el papat copte de Ciril IV, que la terra va començar a llaurar-se per fer possible una revitalització del cristianisme al país, introduint reformes tant educatives com administratives a l’Església. Tal i com explica Beshara, els pilars de Ciril IV van ser la fundació d’una nova escola i d’una impremta, una combinació que va ajudar a reviure una ensenyança fins aleshores caiguda en l’oblit. “Ciril IV, com Martí Luter, va començar a reviure l’Església Copta”, considera l’escriptor.

La iniciativa de Ciril IV va acabar-se amb la fi del seu papat, però la terra ja era preparada. Durant la primera meitat del segle XX, Habib Girgis, antic degà de l’escola catequètica d’Alexandria, va donar continuïtat als intents de reviure l’Església, i entre les seves decisions va destacar la d’importar a Egipte el format de les escoles dominicals, que van permetre expandir l’educació religiosa entre les noves generacions, incloent-hi figures que més endavant esdevindrien pilars de l’Església Copta, com el Papa Shenouda III.

El llegat

Actualment, i malgrat l’absència de censos oficials al país, s’estima que els cristians a Egipte representen al voltant del 10% de la població. Per als coptes, l’exhibició pública de la fe és freqüent, de manera que símbols cristians, creus, tatuatges i imatges de sants, màrtirs o papes són molt comuns entre els feligresos i els seus comerços.

Dos joves passen per davant d'una imatge de la Sagrada Família al monestir d'Al Muharraq.


La preservació de la història i la cultura coptes, però, sol ser més complicada. D’una banda, això es deu al fet que els esforços per part de l’Estat per promoure-la són limitats, i sovint amb finalitats econòmiques, com potenciar el turisme. A més, també es considera que la importància que se li reserva tant en el sistema educatiu com en els mitjans de comunicació és igualment limitada.

D’altra banda, el pas dels segles ha reduït en l’imaginari de molts el llegat copte a una qüestió essencialment religiosa, la qual cosa limita el seu patrimoni a la teologia i els monuments, com les esglésies i els monestirs. Un fet que obvia característiques com la llengua, la literatura, l’art, la música o la història, que solen quedar relegades a un segon pla.

“Hi ha una manca greu de difusió d’aquesta cultura, ja que en la creença de molts, aquesta és part del cristianisme i no de la pàtria,” apunta Maged Wadie, president de l’Associació per a la Preservació del Patrimoni Egipci, una organització dedicada a la promoció del patrimoni del país. “Però els intel·lectuals sempre exigeixen l’estudi de la cultura copta pel fet de ser una part integral de la civilització i la història egípcies”, afegeix.

Una de les poques institucions que trenca amb aquesta dinàmica és el Museu Copte del Caire, on s’hi reconstrueix més una època que una Església. Així mateix, també hi ha possibilitats limitades d’estudiar la llengua copta, un terreny on destaquen dos instituts del Caire que ensenyen, respectivament, la llengua en el seu ús més popular i tradicional.

“La nostra afecció per la cultura copta ens dóna immunitat contra la pèrdua d’identitat o la dissolució en altres identitats”, defensa Wadie.

“La nostra afecció per la cultura copta ens dóna immunitat contra la pèrdua d’identitat o la dissolució en altres identitats”

Una de les formes principals a través de les quals es preserva una altra part del llegat cultural copte, com els rituals, és la tradició, sobretot les grans festivitats del calendari, entre les quals destaca la Setmana Santa. Abans d’aquesta celebració, els coptes dejunen durant 55 dies entre l’alba i la posta de sol, i s’abstenen de menjar i beure determinats productes, sobretot d’origen animal. A més, altres tradicions com les espelmes i l’alcofoll de Dissabte Sant, i les palmes, creus i olives del Diumenge de Pasqua, figuren entre les més arrelades dels cristians egipcis.

La cara més popular de la pràctica religiosa dels coptes d’Egipte, però, són els moulids (aniversaris), en què es commemoren sants, màrtirs i figures sagrades. Vinculades a aquestes celebracions hi sol haver peregrinacions allà on se celebren els moulids, que pot coincidir amb els llocs on descansen les tombes o santuaris del personatge en qüestió.

Ciutadans de segona

Les dificultats de normalitzar la situació de la comunitat copta a Egipte i tot el que li pertany es deu també al fet que pateixen una discriminació estructural per part de l’Estat, i que, com a mínim durant dècades, han estat relegats a una ciutadania de segona.

Des del cop d’estat de 1952 que va derrocar la monarquia i va instaurar el règim militar que encara perdura al país, la situació dels cristians a Egipte va començar a empitjorar. Inicialment, aquest fet es va deure a què l’ascens de Gamal Abdel Nasser, un dels oficials que va liderar el putsch, va comportar l’adopció d’un nacionalisme panàrab com a ideologia del règim. I per molt que aquest fos de caràcter relativament secular, les arrels s’enfonsaven en la civilització islàmica des de feia més de tretze segles.

Aquesta regressió va agreujar-se encara més a partir dels anys setanta, amb la pujada al poder d’Anwar El Sadat, successor de Nasser. En el seu cas, per tal de distanciar-se del seu predecessor, Sadat va dur a terme un gir polític marcat que va obrir les portes a l’islamisme i, conjuntament amb altres factors, va començar a conduir la societat cap a posicions més religioses, conservadores i sovint sectàries, que encara perviuen.

Una de les mesures de Sadat que més impacte va tenir en aquest sentit va ser la d’esmenar l’article segon de la Constitució, que fins aleshores havia considerat la llei islàmica una font de legislació, i que a partir d’aquell moment, i fins ara, la consideraria la font.

Al Sisi s’ha autoerigit com a garant dels drets dels cristians egipcis. A la pràctica, les mesures han estat modestes

La presa del poder per part de l’actual president, Abdelfatah Al Sisi, després d’executar un cop d’estat el juliol del 2013 contra el primer president civil elegit a les urnes de la història d’Egipte, Mohamed Morsi, va tornar a posar la qüestió religiosa al centre de l’agenda política, principalment per rivalitzar amb els islamistes que acabava de derrocar. Des del primer moment, el mariscal s’ha autoerigit com a garant dels drets dels cristians egipcis.

A la pràctica, però, les mesures que ha pres Al Sisi per millorar les seves condicions han estat, com a mínim, modestes, i en cap cas han anat enfocades a abordar la seva discriminació estructural, econòmica i legal, o a posar remei a la seva persecució sectària.

Una de les poques decisions destacades adoptades sota el seu mandat va ser l’aprovació, l’any 2016, d’una esperada llei sobre la construcció d’esglésies, que tenia per objectiu regular l’estatus legal d’aquelles que ja estiguessin construïdes i facilitar-ne la construcció de noves. A més, el desembre del 2018 el mariscal va establir el Comitè Suprem per a Combatre la Violència Sectària, i va assignar-li la tasca de dissenyar una estratègia per a prevenir, contenir i documentar la violència sectària al país dels faraons.

Els resultats d’aquestes mesures, però, són igualment modestos. Des de l’aprovació de la llei sobre la construcció d’esglésies s’han concedit 1.235 llicències, la qual cosa equival a al voltant d’un quart del total que s’havien presentat. Així, no estranya que les últimes dades oficials apuntin que a Egipte només hi ha 2.869 esglésies, moltes menys, proporcionalment, que les més de 108.000 mesquites del país.

Al seu torn, l’anterior comitè no compta amb cap cristià ni amb cap membre de cap altre minoria religiosa del país, i està en canvi copat per representats dels diferents aparells de seguretat de l’Estat.

Paral·lelament, Al Sisi ha acompanyat aquestes mesures de gestos simbòlics, com crides a promoure un islam moderat, la construcció de la que es reivindica com la catedral més gran de l’Orient Pròxim, o l’assistència anual a la missa de Nadal des del 2014. Gestos que en qualsevol cas no han millorat la situació dels cristians. El cas més il·lustratiu és, en aquest sentit, l’enorme catedral, que roman buida perquè els egipcis no hi tenen accés.

Per aquest motiu, les accions i els missatges articulats per Al Sisi cap als cristians són sovint considerats maniobres enfocades a guanyar-se la simpatia de la comunitat internacional, i no intents sincers d’abordar la discriminació estructural que pateixen.

“El govern egipci sap que si pot convèncer Occident que la situació dels coptes i altres minories religioses millora, no li cal prendre mesures efectives”, observa Lindsay Griffin, directora de desenvolupament i advocacia a l’organització Solidaritat Copta.

En aquesta línia, des del punt de vista legal, la Constitució egípcia garanteix llibertat religiosa “absoluta”, però l’islam és reconegut com l’única religió de l’Estat i l’única a la qual és possible convertir-se. Paral·lelament, el codi penal del país encara recull el delicte de blasfèmia, i malgrat definir-lo de forma àmplia, a la pràctica són els cristians i els membres d’altres minores religioses els qui han acabat sent perseguits per aquest motiu.

La presència de cristians al sector públic és marginal, sobretot en càrrecs de pes. Segons les estimacions de Samuel Tadros, les forces armades i la policia d’Egipte compten amb menys d’un 1% de cristians

Alhora, el règim d’Al Sisi no ha pres mesures concretes per afrontar la discriminació que els cristians pateixen dins de l’estructura del propi Estat. En aquesta línia, la presència de cristians al sector públic és marginal, sobretot en càrrecs de pes. Segons les estimacions de l’investigador Samuel Tadros, de l’Institut Hudson, les forces armades i la policia d’Egipte compten amb menys d’un 1% de cristians entre les files, un patró que, segons Tadros, es repeteix de forma similar en la resta d’aparells de seguretat de l’Estat, així com en l’acció exterior, el govern, el poder judicial o el sector educatiu. En un Estat on el poder està retingut per les forces de seguretat, la seva exclusió d’aquests cossos implica que els cristians estan virtualment exclosos de les estructures de poder.

“La majoria de la persecució i discriminació que té lloc no prové d’atemptats terroristes, sinó que de fet provenen de la Constitució, de la judicatura i de tots els altres nivells de govern, a l’igual que de la pròpia societat,” assenyala Griffin. “[La discriminació] ja existia [abans d’Al Sisi] però ara és encara pitjor i afecta tota la societat civil”, es lamenta.

Aquesta discriminació arriba fins i tot al món dels esports. Un recompte elaborat per Solidaritat Copta el 2018 assegurava que només un dels 540 jugadors que omplen les files dels principals equips de futbol del país era cristià, mentre que durant el Mundial del 2018 la selecció nacional no n’incorporava cap, repetint el que ja havia succeït dos anys abans amb la delegació egípcia als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, al Brasil.

“Durant els últims 50 anys, fins i tot els cristians que han jugat [en primera línia] han hagut de fer front a aquest problema,” es lamenta Mina Bendary, un jove egipci de 23 anys que l’any 2015 va fundar el club de futbol Je Suis amb l’objectiu de donar cabuda als joves jugadors cristians que no trobaven lloc —o que, com ell, eren directament rebutjats— en altres clubs del país.

Joves futbolistes entrenen amb l'equip copte Je Suis.


Així, si bé inicialment molts coptes van rebre amb alleujament la presa de poder d’Al Sisi, sobretot per la por que generava el govern islamista dels Germans Musulmans —que es va traduir en una onada d’emigració de cristians fora del país—, més de sis anys després del cop d’Estat, aquest suport, tot i que resulta difícil d’estimar, és molt més reduït.

“Inicialment, [els coptes] van quedar alleujats i esperançats”, considera Griffin, “però el que veiem és que, a la pràctica, Al Sisi dóna per fet el seu suport sense haver-los de fer cap concessió substancial. Alhora, l’Església Copta està molt pressionada pel govern, de manera que és molt difícil saber realment quants coptes donen suport a l’administració, ja que l’Església sempre parla en nom seu, però no crec que siguin representatius”.