Notícia

El nord-est, la perifèria volàtil de l’Índia

Rodejat per cinc països i connectat a la resta de l’Índia per un tímid corredor entre el Bhutan i Bangladesh, el nord-est simbolitza la perifèria distant i oblidada de Nova Delhi. Coneguda com les “set germanes”, la regió és un amalgama de comunitats tribals, castes i antagonistes polítiques identitàries. Des de les planures de l’Assam, Tripura i Manipur, fins a les muntanyes de Nagalàndia, Mizoram, Meghalaya i Arunachal Pradesh, la història del nord-est és insurgència i contestació davant de la narrativa “d’una sola nació” per part d’un centre que el presenta com un territori homogeni.


Els moviments nacionalistes s’hi van originar al voltant d’un fort sentiment de la diferència. Entre ells, els nagues remarquen no haver format mai part de l’Índia —ni històricament ni cultural, geogràfica o ètnica—, i reclamen el dret a determinar el seu propi futur. Altres, com els assamesos, s’organitzen contra l’explotació dels seus recursos naturals per part de l’Índia continental i l’arribada de forasters d’altres estats indis o les veïnes Bangladesh i Myanmar. El fantasma de Tripura, on les comunitats indígenes s’han vist reduïdes a un 28% de la població i marginalitzades en l’esfera política, econòmica i cultural, preocupa arreu del nord-est.

La història del nord-est va lligada a l’evolució d’un Estat indi que, després de declarar la independència el 1947, va haver de fer front a reptes múltiples per la seva legitimitat i existència: de la guerra amb el Pakistan per Jammu i Caixmir fins a l’alçament comunista de Telangana o l’alça del nacionalisme tàmil al sud. Un Estat que, quan s’inicia una revolta armada contra la idea d’Índia al districte assamès de Naga Hills durant la dècada dels 50, decideix enviar-hi l’exèrcit i promulgar la Llei de Poders Especials de les Forces Armades (AFSPA). Comença així una cronologia d’insurgències, repressió i contestació de la identitat nacional promoguda per Delhi.


L’Assam, ciutadania basada en el nadiu versus el foraster

Llar de 32 milions de persones, un terç de les quals són musulmanes, l’estat federat de l’Assam va ser incorporat a l’Imperi britànic el 1826. L’arribada dels colons britànics va anar acompanyada de grans moviments de població d’origen bengalí per cultivar-ne les terres fèrtils, darrere dels quals s’entreveia una altra agenda: polaritzar la societat entre els nadius assamesos i els forasters. Una vegada aconseguida la independència el 1947, més de 200.000 bengalís van ser deportats al Pakistan Oriental —l’actual Bangladesh— sota la sospita de ser infiltrats pakistanesos, cosa que va enfortir la percepció local respecte dels bengalís com a “usurpadors de terres” i com a perill per a la preservació de la cultura local.

Entre 1979 i 1985, un moviment antiestrangeria va irrompre a l’Assam. “És en aquest context que la majoria de partits i actors socials —incloent-hi les minories ètniques, religioses i lingüístiques— consensuen el Registre Nacional de Ciutadans (NRC en anglès)”, explica Teesta Setalvad, periodista i membre del secretariat de l’organització civil Citizens for Justice and Peace. L’acord especificava que només aquelles persones que provessin que tant elles com els seus pares van entrar o viure a l’Índia abans de 1971 podrien assumir la ciutadania índia i residir legalment a l’estat.

L’any passat, les autoritats índies tornaven a preparar un nou NRC segons les regles del 1985. “L’arribada del partit ultranacionalista hindú de Narendra Modi al govern de Nova Delhi, alhora que el biaix de la burocràcia local contra els més desfavorits i les pressions per aconseguir resultats immediats, van pervertir el procés”, afegeix Setalvad. Vora 4 dels gairebé 33 milions d’habitants de l’estat eren exclosos de l’esborrany del cens, un 62% dels quals dones.

A finals d’agost, Delhi publicava la versió final del NRC, on reduïa a 1,9 milions el nombre de persones sense ciutadania. Tot i les xifres, la decisió rebia el suport de les comunitats indígenes de l’Assam, temoroses que la seva cultura pogués veure’s en perill davant l’arribada de migrants provinents de la veïna Bangladesh. Organitzacions com el Rights & Risks Analysis Group feien una lectura alternativa del registre i assenyalaven com les persones pobres, sense estudis o propietats eren les principals damnificades. El fet de no posseir certificats escolars —poden ser utilitzats com a certificats de naixement— perjudica especialment a les dones de tribus com els reangs, les quals són esborrades de les cartilles de racionament i altres identificadors familiars una vegada casades.

En cas d’exclusió del Registre Nacional de Ciutadans, les persones afectades poden apel·lar davant d’un dels més de 300 tribunals d’estrangeria, un tràmit llarg i costós en un sistema judicial nacional que acumula més de 30 milions de casos pendents.

Alhora, Setalvad explica com s’ha iniciat un altre procés d’exclusió en paral·lel a l’NRC. “La Comissió Electoral de l’Índia ha començat a eliminar persones del cens electoral, declarant-les votants ‘D’ i referint-les també als tribunals d’estrangeria, on un 85% són declarades forasteres i enviades a centres de detenció”, detalla. El govern de l’Assam ha confirmat vora de 1.100 detinguts en sis centres i ha admès la mort de 25 persones a les instal·lacions des del 2013. “Els centres de detenció sobrepassen de llarg la seva capacitat, amb persones que fa entre 6 i 9 anys que estan detingudes, més dels permesos per llei, i a les quals ni se’ls deixa veure els seus familiars ni se’ls concedeixen permisos penitenciaris”, comenta Suhas Chakma, director del Rights & Risks Analysis Group. El mes de febrer, l’estat de l’Assam informava en una declaració al Tribunal Suprem que només quatre estrangers han estat deportats des del 2013, alhora que Delhi mantenia el silenci sobre el futur que espera a les persones desnacionalitzades pel NRC.


Els nagues, l’autodeterminació i el conflicte intern més longeu de l’Índia

D’orígens incerts i amb una població vora els 4,5 milions de persones, els nagues són una confederació de tribus que habiten a la frontera indobirmana des del segle X abans de Crist. La seva és una història marcada pel colonialisme, primer per part d’un Imperi britànic que els va intentar subjugar sense èxit —i amb el qual van signar un tractat de no-agressió—, i després enfront d’un Estat indi amb qui s’han succeït les negociacions de pau on reivindiquen la formació del seu propi estat independent, Nagalim, amb un territori que aniria més enllà de les fronteres de l’actual Nagalàndia.

La història dels nagues està marcada pel colonialisme, primer per part de l’Imperi britànic i després enfront d’un Estat indi amb qui s’han succeït les negociacions de pau on reivindiquen la formació del seu propi estat independent

El conflicte és el més longeu de l’Índia independent. El 14 d’agost del 1947, el poble naga va proclamar la independència un dia abans que Delhi i va establir un govern federal encapçalat per Angami Zapu Phizo, el fundador del Consell Nacional Naga (NNC en anglès). El Consell va mantenir el control del territori fins al 1950, quan l’exèrcit indi va ocupar-ne les ciutats principals. Quan el 1951 el govern naga va organitzar un referèndum d’autodeterminació —en què el 99,91% de la població es va posicionar a favor de la independència—, el llavors primer ministre indi Jawaharlal Nehru va declarar-hi l’estat d’excepció. El 1957, els líders nagues van arribar a un acord amb el govern indi per crear la regió de Naga Hills, administrada directament per Delhi i que, tot i disposar d’un alt nivell d’autonomia, no va satisfer les comunitats tribals. Amb Phizo a l’exili, es va iniciar un període d’insurgència violenta i repressió dura contra l’activisme naga, que va acabar amb la signatura d’un nou acord amb Nehru el 1960 per a la creació de Nagalàndia com un nou estat dins de la Unió.

El 1980, l’NNC va ser substituït pel Consell Nacional Socialista de Nagalàndia (NSCN en anglès), un exèrcit popular marxista amb suport xinès i pakistanès, i dirigit per Isak Chishi Swu, Thuingaleng Muivah i S.S. Kaplang. Lluites i desavinences internes van portar a la divisió del partit en dos: l’NSCN-Kaplang i l’NSCN-IM, essent aquesta última la facció més nombrosa entre els nagues de Nagalàndia i la veïna Manipur. Després de dècades de violència a la regió, el NSCN-IM i Delhi van signar un alto el foc el 1997 que culminaria amb la negociació d’un acord de pau del 2015 entre el primer ministre indi Narendra Modi, i Muivah, secretari general de l’NSCN-IM. L’acord, però, encara no ha estat ratificat, i a finals de juliol Modi pronunciava el que els rebels percebien com un ultimàtum de tres mesos.

“El moviment naga s’ha d’entendre en termes d’una lluita interna sobre la legitimitat històrica de les faccions, les diferències ideològiques, i el domini de territori, tribus i sistema de taxació”, explica Jelle J. P. Wouters, antropòleg i professor de la Universitat Reial del Bhutan, sobre el que considera una de les complicacions principals del procés de pau. La decisió de Delhi de negociar només amb el NSCN-IM no va ser ben rebuda pels altres grups rebels, qui consideraven que l’organització no representa les aspiracions de les diverses tribus nagues.

Ric en recursos naturals i amb una economia majoritàriament agrícola, el territori naga és epicentre de la contestació a l’Estat indi en altres fronts més enllà d’allò nacional. “Més que espectadors passius d’una democràcia liberal, els nagues fan ús de la seva agencia, imaginació i creativitat per ajustar els valors i pràctiques democràtiques als seus propis usos i modes de vida”, detalla Wouters. N’és exemple el fet que la unitat política bàsica de la tribu no és l’individu, sinó el poblat, cosa que dóna lloc a vots unànimes a la candidatura que el poblat ha consensuat de votar quan hi ha eleccions. Tot i tractar-se d’una societat sense castes, els crítics ataquen unes dinàmiques patriarcals que silencien el vot de les dones davant el conjunt i que, fins al dia d’avui, han impedit que cap dona sigui escollida com a representant a l’Assemblea de Nagalàndia, com assenyala l’Associació de Mares Nagues.


Manipur, desobediència civil contra l’AFSPA

Terra de muntanyes i planures, Manipur és el territori on es creu que es va originar el polo modern. Alhora, l’estat ha estat bressol de rebel·lions com la liderada per l’Exèrcit Popular Revolucionari de Manipur, el qual va iniciar una guerra de guerrilles contra l’exèrcit indi amb l’objectiu d’unir els meiteis, nagues i kukis en un Manipur socialista i independent. Llar d’1,8 milions de persones, Manipur és també l’escenari on Irom Sharmila va dur a terme una vaga de fam de 16 anys contra l’aplicació de la Llei de Poders Especials de les Forces Armades (AFSPA).

Irom Sharmila va dur a terme una vaga de fam durant 16 anys. Protestava contra l’AFSPA, una llei que dóna immunitat legal a les forces armades índies i els permet arrestar civils sense ordre judicial prèvia i disparar a matar en situacions específiques

“No sóc una deessa, el que vull ser és cap del govern”, afirmava Irom Sharmila el 9 d’agost del 2016, el dia que tastava mel simbòlicament per anunciar el final de la vaga de fam més longeva del món i la seva intenció de presentar-se com candidata a les eleccions locals. Membre de la comunitat meitei —el grup ètnic majoritari del Manipur—, Sharmila va néixer el 1972, l’any en què Manipur es convertia en un estat de la unió índia i hi entrava en acció l’AFSPA, una llei que dóna immunitat legal a les forces armades índies per les seves accions i que els permet arrestar civils sense ordre judicial prèvia i disparar a matar en situacions específiques. La vaga de fam de Sharmila per demanar-ne la derogació començava el novembre del 2000, dies després que deu civils fossin assassinats per paramilitars en la Massacre de Malom.

“Encara que l’AFSPA hagi estat gradualment derogada dels territoris del nord-est [avui en dia continua sent aplicada a Nagalàndia i parts de Manipur i l’Assam] i que els problemes semblin haver-se evaporat, l’existència de la llei és per si mateixa el problema”, comenta Sanjoy Hazarika, escriptor, activista i director internacional de la Commonwealth Human Rights Initiative (CHRI).

L’acció de Sharmila va preparar el terreny per a mobilitzacions populars com les del moviment Meira Paibi, un conjunt de mares que la dècada dels 70 patrullaven amb torxes els carrers per evitar l’arrest de joves, els assassinats i les desaparicions forçoses. Inspirades per la desobediència civil, un altre grup de dones vídues va crear l’Associació de Famílies Víctimes de les Execucions Extrajudicials de Manipur (EEVFAM en anglès), la qual va denunciar davant el Tribunal Suprem les 1.528 execucions extrajudicials de les quals té constància entre el 1979 i el 2012. El 2017, el Suprem ordenava al Centre Nacional d’Intel·ligència que posés en marxa un equip per investigar 90 dels casos. A l’espera que concloguin les investigacions, l’EEVFAM parla d’unes amenaces cap a l’organització que van en augment.


Mizoram i Arunachal Pradesh, desenvolupament econòmic en terra de minories

La del poble mizo és una història de rols canviants. En les dècades posteriors a la independència, els mizos passen d’alçar-se contra Delhi i el govern de l’Assam, del qual formaven part, a tenir el seu propi estat. La minoria es va transformar en grup majoritari, i els grups minoritaris de la regió de Mizo Hills van assenyalar com la primera també passava d’oprimida a opressora. Durant anys, se succeïen les tensions entre els mizos i els chakmes, una minoria considerada Tribu Reconeguda —un reconeixement constitucional que en garanteix representació a les institucions—, de la qual la nova majoria demanava la dissolució del seu consell polític.

Durant la dècada dels 90, l’organització estudiantil Mizo Zirlai Pawl iniciava una campanya antiestrangers que, similar a l’ocorreguda a l’Assam però amb menys ressò mediàtic, derivava en violència física contra les tribus reang i chakma, la crema de cases i el desplaçament d’aquestes comunitats. En el Mizoram actual, la violència ha donat pas a polítiques discriminatòries. El Consell del Districte Autònom Chakma denuncia que el finançament del qual disposen és molt menor del que reben altres entitats similars de l’estat i dóna peu a situacions alarmants: la taxa de mortalitat materna entre els chakmes i els lais és el triple que a la resta del Mizoram.

Els conflictes a Arunachal Pradesh no només són identitaris sinó també lligats a l’adquisició de la terra per part de projectes de desenvolupament estatals i a la construcció de centrals hidràuliques

“La qüestió dels chakmes a Arunachal Pradesh és diferent perquè no hi són indígenes, sinó que van ser reassentats pel govern indi des dels Chittagong Hill Tracts de Bangladesh”, explica Suhas Chakma, alhora que comenta com l’agitació antichakma és utilitzada i exagerada per obtenir rèdit polític: “la població chakma ha augmentat un 220% en els últims 50 anys mentre que altres comunitats ho han fet en un 1.000%, però la narrativa se centra només en els chakmes”. L’esmena de la llei de ciutadania que el partit de Modi feia el 2016 era rebuda amb gran oposició per part de la majoria mizo, contrària al fet que atorgués la ciutadania tant a chakmes com a hajongs i refugiats tibetans.

Els conflictes a Arunachal Pradesh no només són identitaris sinó també lligats a l’adquisició de la terra per part de projectes de desenvolupament estatals i a la construcció de centrals hidràuliques. La pèrdua de terres ancestrals traspassa fronteres regionals i afecta també a les comunitats indígenes de Tripura, on un 60% de les terres tribals van ser adquirides per refugiats provinents del Pakistan Oriental durant la partició de l’Índia, en part a causa de la falta de tinença de documents que n’acreditessin la propietat indígena. L’empobriment generalitzat, alhora que el reclam de la terra com a centre de la cultura i identitat tribal, generen malestar en un estat on la insurgència semblava controlada.