Notícia
Macedònia del Nord, a la recerca de la seva identitat nacional
L’exemple més proper i notori d’aquest embolic és el projecte Skopje 2014. El 2010, dos anys després que Grècia vetés l’entrada de Macedònia a l’OTAN, el govern populista macedoni de Nikola Gruevski va començar una campanya pública per a insistir en els llaços amb l’antiga Macedònia. La seva aposta va portar a transformar el centre de la capital amb edificis d’estil neoclàssic i milers d’estàtues de personatges històrics entre les quals destaquen unes d’immenses d’Alexandre el Gran —anomenada ara Guerrer a Cavall— i de Filip II de Macedònia. Després de l’aprovació del polèmic acord amb Grècia per a canviar el nom de país i rebutjar els llaços amb l’Antiguitat, a més de ratificar la integració a l’OTAN i la UE, es pot dir que Skopje honra líders que no pertanyen oficialment a la seva nació.
Part de la societat, ancorada en una propaganda fins i tot anterior a Gruevski, ara creu que hi ha un complot internacional per a humiliar Macedònia. “El problema és que molta gent va creure en Gruevski, i això perjudica a una nació que prova de cercar la seva identitat. Miri Eslovènia, amb la qual vam conviure dins de Iugoslàvia: ningú no intenta buscar-hi llaços mil·lenaris; diuen que provenen d’un líder eslau medieval. Molts imperis han envaït aquesta regió. Si vostè mira el meu ADN, potser hi trobarà llaços amb la comunitat armènia. El que vull dir és que, a Macedònia, que està al centre de totes aquestes influències, no té sentit cercar llaços de fa 2.000 anys”, considera Zoran Dimitrovski, exdirector de la coneguda revista Fokus.
L'estàtua de Filip II de Macedònia a Skopje, de 29 metres d'alçada. / Imatge: Miguel Fernández IbáñezAra, de nou, en un escenari polític sense Gruevski, sembla que es torna a imposar la tesi de Kiro Gligorov, primer líder després de la independència (1991), qui va dir que els macedonis són eslaus que van arribar als Balcans al segle VI. És el que ensenyaven els llibres de text escolars, que amb prou feines tenien referències a Alexandre el Gran i que estaven condicionats per la ideologia de Belgrad. “No hem de reclamar una identitat macedònia pura: Gruevski va intentar falsificar el nostre passat. El macedoni és una llengua eslava. Ens entenem amb russos i ucraïnesos. Hem crescut amb llibres que ens ensenyaven que som eslaus de sud, que és el que significa ‘Iugoslàvia’”, diu Katerina Kolozova, directora de l’Institut de Ciències Socials i Humanitats de Skopje.
“Hi ha gent que es pensa que tenim connexió amb l’antiga Macedònia, però crec que els més educats reconeixen que som eslaus. I no és dolent ser part de la cultura eslava. De la russa. És un orgull. Però el mal ja s’ha fet, i ens caldran dècades per a alterar aquesta percepció”, m’explicava al final de 2018 Dragi Gjorgiev, director de l’Institut d'Història de Macedònia.
Els macedonis són eslaus, però a diferències d’eslovens o serbis, no tenen tsars ni èpiques medievals reconegudes als llibres d’història. Tampoc a la Viquipèdia. Les seves figures són les mateixes, en molts casos, que les dels búlgars, de qui van començar a separar-se al final del segle XIX. La bretxa es va ampliar al segle XX. I avui, malgrat les similituds, són dues nacions diferents que es disputen a Ciril i Metodi, creadors de l’alfabet eslau, al tsar Samuel (Samoil), qui va establir un imperi medieval que va lluitar contra Bizanci i que va tenir la seva capital a Ohrid, i a les figures revolucionàries que van lluitar contra els otomans des del final del segle XIX.
“Els dos països tenim una història en comú. En el cas de Ciril i Metodi, estem contents d’assenyalar que van ser part fundacional de la cultura cristiana dels pobles eslaus i que les seves gestes van ser preservades i desenvolupades gràcies als centres culturals de l’Estat medieval búlgar, que llavors incloïa a l’actual Macedònia del Nord. En la majoria de casos —afegint els exemples del tsar Samuel i de Sant Climent d’Ohrid— la nostra història en comú depèn de l’Estat búlgar o de gent búlgara que en diversos períodes de la història va incloure també la terra de Macedònia del Nord”, remarca Naoum Kaytchev, representant per Bulgària en la comissió conjunta de fets històrics i educacionals.
Pel relat d’aquests i altres esdeveniments històrics, hi ha un conflicte amb Bulgària que fins i tot és més pelut que el contenciós amb Grècia. I afecta, a més, a la construcció de la identitat macedònia, un procés que va començar al final del segle XIX amb l’auge d’intel·lectuals que van renegar de les intencions annexionistes de Grècia, Sèrbia i Bulgària sobre aquesta regió. És la versió acceptada pels acadèmics macedonis, la gènesi de l’última nació que va desenvolupar la seva identitat en el vesper balcànic dels segles XIX i XX.
La gènesi moderna
Durant més de cinc segles, l’Imperi otomà va regir als Balcans. La divisió social girava al voltant del credo, i els eslaus, majoritàriament, eren cristians. Fins al segle XIX, reconeixent l’hel·lenisme d’Alexandre el Gran, la religió va servir de mantell per cobrir les nacions. En aquells temps, fins i tot durant l’anterior Imperi medieval búlgar, el concepte de nació no s’assemblava a allò que segles més tard s’havia d’imposar com a base dels estats-nació moderns. “No es pot reduir la identitat medieval a la identitat búlgara contemporània. Era una identitat eslava medieval, una massa cristianitzada. Eren eslaus sota el nom d’un regne: no crec que hi hagués el sentiment de nació actual”, considera Kolozova, filòsofa de formació.
“Les nacions són construccions socials desenvolupades per motius polítics i econòmics. No dono suport al concepte etnonacionalista de nació... El desenvolupament sociopolític de l’edat mitjana s’ha d’entendre en el seu context, i l’actual és diferent. Al segle XIX, els que volien crear un estat-nació van buscar llaços anteriors a la invasió de l’Imperi otomà”, insisteix Petar Todorov, representant per Macedònia en la comissió conjunta de fets històrics i educacionals. “Lluitar per Ciril i Metodi és estúpid: eren de Bizanci, però van ser importants per a tot el món eslau perquè van desenvolupar-ne l’alfabet. Nosaltres no diem que són macedonis, diem que són seslovenski prosvetiteli (líders dels eslaus)”, afegeix.
Aquests i altres líders i esdeveniments medievals són importants per a Skopje, que des de 2017 es reuneix amb Sofia per acordar com han de mostrar al món la seva història en comú. Serà complicat, sobretot quan toqui adjectivar les figures que van dirigir les revoltes contra els otomans iniciades al final del segle XIX, quan Macedònia encara estava sota control otomà però Bulgària ja n’era independent de facto. Eren búlgars o macedonis o totes dues coses? Sens dubte, hi havia un component búlgar, però va ser aquí, des d’una regió concreta, on rau la gènesi de la nació macedònia. O almenys és la percepció que vol imposar Skopje.
“La major part de l’elit política tenia una identitat búlgara, però alhora es donava suport a la idea regional de Macedònia. Es descrivien com a búlgars, enaltien els seus estudis a Bulgària i moltes vegades hi arribaven fugint de la repressió otomana, però ells van lluitar per l’autonomia i, més tard, per la independència (amb la República de Krusevo, de deu dies, durant les revoltes d’Ilinden de 1903). Per tant, eren búlgars i macedonis”, explica Gjorgiev.
El monument d'Ilinden, a Krusevo, commemora la revolta de 1903. Dissenyat per Jordan i Iskra Grabul, és un exemple d'arquitectura brutalista iugoslava. / Imatge: Miguel Fernández IbáñezA la fi del segle XIX, Macedònia es va convertir en el formiguer dels Balcans. Els interessos grecs, serbis i búlgars sobre la regió no van deixar de créixer amb cada pas enrere dels otomans, debilitats i a punt de desaparèixer com a imperi. Tot aquest procés, a més, va estar dominat entre bastidors per les potències occidentals i Rússia. Dins d’aquesta equació curulla d’influències, l’Església sèrbia i la represa de l’activitat de l’Església búlgara el 1870 van jugar un paper determinant per contrarestar la influència grega i estendre la propaganda nacionalista a través dels llocs de treball i de l’educació. Els macedonis, sense església ni centres educatius, s’identificaven, majoritàriament, com a búlgars: herois com Goce Delčev ho van ratificar desenes de vegades. “Delčev o Misirkov van créixer com a búlgars, a casa seva i al col·legi. Però també li dic una cosa de fa 2.000 anys: Jesucrist era jueu, però qui diu avui que no era cristià?”, compara Dimitrovski.
El 1893 Bulgària va fundar l’Organització Interna Revolucionària de Macedònia (VMRO), destinada a alliberar la regió del jou otomà. L’objectiu de Sofia era que Macedònia fos una autonomia dins de Bulgària. El dels líders de la VMRO, entre els quals destacava Delčev, no està clar: es dubta de si cercaven una autonomia dins d’una Gran Bulgària o la independència.
Amb el pas dels anys, es van evidenciar els conflictes entre la VMRO i altres grups macedonis. Hi va haver escissions i veus discordants, sobretot després de les revoltes fracassades de 1903. A Sant Petersburg, on va néixer el corrent al voltant de la Societat Literària Macedònia, organització que va exalçar les diferències entre macedonis i búlgars, figures com Dimitrija Čupovski parlaven ja d’independència, el mateix que va fer Krste Petkov Misirkov. Tots dos van ser essencials per al desenvolupament de la identitat macedònia.
El mateix Misirkov, en el seu llibre de 1903 Sobre les qüestions macedònies, apunta que els macedonis haurien d’haver buscat un acord autonòmic amb l’Imperi otomà que els permetés d’envolar-se culturalment. Desconfiava dels interessos internacionals que més tard, el 1913, esmicolarien Macedònia en tres parts. No obstant això, reconeix que el moviment nacional macedoni i el seu incipient estatus identitari va ser ajudat per la competició entre Grècia, Bulgària i Sèrbia. “Hi estic d’acord”, diu un segle després Dimitrovski, qui a més de exdirector de Fokus és representant de la petita formació política Unió Democràtica.
El Pont de Pedra, a Skopje, un llegat de l'època otomana. / Imatge: Miguel Fernández IbáñezEl 1913, després de la derrota búlgara en les guerres dels Balcans, es va acceptar la partició de Macedònia: Grècia va ocupar 34.600 km2 del sud que li van permetre d’assentar-hi grecs procedents d’Anatòlia; Sèrbia va obtenir 26.776 km2 de la part septentrional, i Bulgària, com a perdedora, va controlar una part mínima de l’est, la regió del Pirin, de 6.789 km2. Són gairebé les fronteres actuals, amb l’excepció que la llavors part sèrbia és avui la República de Macedònia del Nord.
Macedònia durant la Iugoslàvia de Tito
El període d’entreguerres va ser un moment d’ismes: els anarquismes i els comunismes s’enfrontaven als feixismes, i el moviment nacional macedoni, com tot Europa, es va dividir més. Després de la Segona Guerra Mundial, va ajudar a la causa nacional el triomf als Balcans del comunisme, el qual, seguint el concepte de nació de Stalin, anteriorment havia reconegut la identitat de poble macedoni. Bulgària, que havia donat suport als nazis, no es va oposar a aquesta realitat: en els censos de 1946 i 1956 la majoria de la població del Pirin es va declarar macedònia.
Kaytchev defensa el govern búlgar: “Seria com si el Partit Comunista francès hagués decidit per als seus propis interessos que els bascos de nord o bascofrancesos eren una altra ètnia”, i afegeix que “després de 1944, els partits comunistes van obtenir el poder en tots dos països, Bulgària i Iugoslàvia, i van començar a implementar per la força una política de macedonització”.
Més entrada la segona meitat de segle XX, però, els macedonis van ser reprimits i/o assimilats per Grècia i Bulgària. Aquesta darrera va canviar la seva política amb l’arribada al poder de Todor Jívkov: ja no es reconeixeria els macedonis. A Iugoslàvia, entre altres raons per la històrica enemistat amb Sofia, es va promoure l’arrencada cultural de Macedònia, que el 1946 es va convertir en república i el 1991, sense guerra, va obtenir la independència.
Durant aquest gairebé mig segle, Belgrad va promoure la identitat macedònia. El 1967 va establir l’Església autocèfala de Macedònia. I abans, el 1944-1945, havia codificat la llengua macedònia sobre la base dels dialectes de les regions de Bitola-Ohrid i Veles-Prilep de què parlava Misirkov. Des de la perspectiva de Bulgària, l’objectiu de Tito era desbulgaritzar els macedonis: enrocada, Sofia encara assegura que el macedoni és un dialecte del búlgar.
“És una humiliació absoluta que la nostra llengua, rica en tradició escrita, es consideri inferior o un dialecte: el problema és més gran amb Bulgària, però aquestes tendències també existeixen en menor mesura a Sèrbia”, reconeix Kristina Velevska, filòloga en llengües sud-eslaves i macedoni i editora a Antolog Publishing House, qui, en clau lingüística, rebutja que el seu poble sigui una creació artificial de Tito: “La influència del serbi no ha d’estranyar. Primer, les dues llengües tenen el mateix origen, de manera que les similituds són inevitables. Segon, les llengües que estan en contacte proper, de manera inevitable, desenvolupen i prenen prestat part del lèxic”.
La filòloga, esmentant els treballs de Misirkov, recorda que aquestes llengües comparteixen una mateixa gènesi: són sud-eslaves. “El serbi és sintètic, i el macedoni i el búlgar són analítics”, afegeix. A més, és important tenir en compte que aquestes paraules de suposat origen o ús comú serbi bé podrien ser compartides pels pobles eslaus: l’apropiació de la història i la llengua tenen relació amb el poder. No obstant això, Dimitrovski sí que creu que hi va haver un procés de desbulgarització: “Es rebutjaven paraules que eren les nostres només pel fet de ser d’ús comú a Bulgària”. Aquest procés, però, no ha impedit que la influència històrica es reflecteixi en els diferents dialectes: el de l’est és més proper al búlgar; el de nord fa servir més paraules sèrbies, i el de el sud-oest, la regió de Bitola i Ohrid, usa paraules turques com çakmak (‘encenedor’). Això és Macedònia, un país embolicat en el seu dinamisme històric.
La independència
“En alguns casos, per la necessitat purista de fugir de la influència sèrbia, moltes paraules són tractades com a sèrbies i no són acceptades en el macedoni. Li poso un exemple: la paraula ланец (lanec, que significa ‘cadena’) és comú en macedoni, però no és acceptada; en canvi, la paraula синџир (sindjir), que és d’origen turc, sí que ho és”. Els exemples de Velevska serveixen per a mostrar un dels canvis de rumb que va portar la independència de 1991: el recel creixent cap a Sèrbia i el coqueteig amb Bulgària.
Curiosament, Bulgària va ser el primer país a reconèixer la Macedònia independent, tot i que encara considera el macedoni com un dialecte del búlgar. En aquest quart de segle, Sofia ha estat l’aliat principal de Skopje: als anys 90, quan Grècia va imposar un embargament per la disputa del nom que es va resoldre el 2018-19, va ser la seva única sortida comercial. Influït pel joc polític, aquest embargament no va fer sinó enervar un poble que va començar a escoltar-se més aquesta relació amb Alexandre el Gran. Així, el “som eslaus” de Gligorov començava a diluir-se en un mar de confusions, de discursos polítics antagònics que, depenent de moment, s’apropaven o s’allunyaven de Sèrbia i Bulgària: Ljubčo Georgievski, exlíder del partit nacionalista macedoni VMRO-DPMNE i primer ministre macedoni entre 1998 i 2002, va reconèixer que els macedonis eren més propers als búlgars i criticava l’excessiva influència sèrbia.
Fins al 1995, l’embargament grec va ser la causa principal a Macedònia. “Tot va ser planejat per serveis d’intel·ligència estrangers: Milosevic no volia que Macedònia se separés de Iugoslàvia. Parlant del problema: la bandera macedònia amb el símbol (grec) del Sol de Vergina no era coneguda aquí. Llavors la gent no parava gaire atenció a la història, però com que Grècia ens blocava, els partits polítics es van posar d’acord per a adoptar la bandera amb el Sol de Vergina. Va ser una estupidesa. No dic que Grècia no ens hagués blocat sense aquesta causa, però va ajudar al fet que diguessin que teníem aspiracions territorials”, recorda Dimitrovski, les paraules del qual segueixen la línia de Georgievski.
El 1993, per a accedir a l’ONU i esquivar l’oposició grega, Macedònia va afegir la descripció “Antiga República Iugoslava de” al seu nom oficial dins de l’organització. El 1995, per a aixecar l’embargament, va modificar la seva bandera: va retirar-ne el Sol de Vergina i va renunciar a qualsevol aspiració territorial sobre la regió grega homònima. Malgrat això, Grècia en va continuar blocant la integració a l’OTAN i a la UE fins al 2019, quan li va donar llum verd a l’OTAN. Així, el conflicte més important de Macedònia des de la seva independència sembla que s’està acabant. Queden uns serrells que solucionaran els actors internacionals que han promogut aquest canvi (la UE i els Estats Units). Després, en una causa més compromesa, tocarà resoldre el conflicte identitari amb Bulgària. Llavors, potser es podrà donar per conclosa la coneguda com a “qüestió macedònia”.
La segregació albanès-macedoni
Com a mostra de la complexitat d’aquest país, a Macedònia no hi ha una identitat que n’englobi tots els pobles: hi ha albanesos, macedonis i diverses minories. La divisió es reflecteix en una segregació extrema. A Skopje, en un exemple recorrent al país, macedonis i albanesos poques vegades s’aventuren als barris de majoria oposada. Aquest procés de divisió comença a les aules escolars, amb pares que no volen la integració per als fills, i continua en televisions, diaris, xarcuteries, restaurants i partits polítics.“La gent va començar a parlar de la identitat macedònia com a forma de lleialtat a l’Estat, no com una cosa ètnica, però no va funcionar. I sóc escèptic: els albanesos no sentiran aquesta lleialtat, sempre destaquen que són albanesos. En l’esport veiem aquest nacionalisme: en el nostre equip nacional [els albanesos] no canten l’himne perquè no hi són anomenats”, recorda Dimitrovski. “Georgievski va intentar introduir aquesta idea d’identitat macedònia, ho va proposar als albanesos, però es veia com una idea nacionalista que tendia a l’assimilació. No va funcionar: els albanesos volen que es reconeguin les diferències, la seva identitat”, reconeix Kolozova.
Macedònia no té una identitat comuna, no s’ha convertit en el nexe entre el món eslau i l’albanès, i cada dia augmenta la segregació. Com a context, als anys 90, dins d’una voràgine nacionalista, els eslaus van oprimir els albanesos. Després, la guerrilla albanesa de l’UÇK, amb el suport de l’OTAN, va protagonitzar un conflicte de baixa intensitat a Macedònia. Va durar un any. El 2001, els acords d’Ohrid van acabar amb els enfrontaments i van lliurar als albanesos drets educatius i quotes de representació en l’Administració. Una descentralització que està en línia amb els seus interessos. Des de llavors, per rancúnia, i per la influència de polítics eslaus i albanesos que es nodreixen de la separació, els albanesos han utilitzat aquesta descentralització per allunyar-se dels macedonis, que tampoc no fan res per atraure els albanesos.
Vencedors de les guerres dels 90 als Balcans, els albanesos sumen el 25% de la població de Macedònia, encara que l’últim cens és de 2002. S’estima que en el futur podrien equiparar-se en volum poblacional als macedonis. En un país que pateix una crisi poblacional, una taxa de natalitat baixa i una emigració elevada, els albanesos compten amb el suport d’una diàspora forta i de dos estats veïns: Albània i Kosovo. Davant d’aquesta situació, no són pocs els que temen el projecte de la Gran Albània, que agruparia Kosovo i la part albanesa de Macedònia. Però de moment, no és realista: els polítics tenen en el sistema actual un engranatge perfecte per a la seva estructura clientelar. La societat, sense oportunitats, s’ha acostumat a aquest joc. Encara que, en el termini de mig segle, als Balcans, i més a Macedònia, tot pot canviar. Davant d’aquesta conjuntura, Dimitrovski només veu una solució: “Macedònia és un estat biètnic, amb altres minories. No dic que els albanesos mai no acceptaran una identitat macedònia, però dependrà del fet que siguem un Estat funcional: si Macedònia dóna molt, ells voldran quedar-se”.
Amb el suport de:
