Notícia
Bougainville s’enfronta a la difícil decisió de reobrir una mina controvertida per finançar la independència
L’illa necessita ingressos per a construir un estat viable · La mina de Panguna va estar a l’origen de la guerra que va fer més de 10.000 morts als anys 90 · Un nou informe acusa la minera Rio Tinto de “múltiples violacions de drets humans” a l'illa
Panguna és una mina de coure i or que la multinacional angloaustraliana Rio Tinto va explotar, a través de l’empresa subsidiària Bougainville Copper Limited (BCL), entre 1972 i 1989. El govern de Papua Nova Guinea en va obtenir importants beneficis econòmics, que en part van servir per finançar serveis socials a Bougainville i per donar feina a part de la població. Tot i així, la major part dels llocs de treball de la mina van ser ocupats per persones provinents de fora de l’illa. Diversos propietaris de terres explotades per la mina van protestar pel que consideraven una compensació insuficient de part de BCL. Tot això, juntament amb diverses conseqüències socials i ambientals negatives, va conduir a part de la població de Bougainville al ressentiment contra l’explotació minera i va desembocar en un conflicte armat que va fer entre 10.000 i 15.000 morts.
Un llegat de destrucció social, econòmica i ambiental
Ara, un informe que el Human Rights Law Centre acaba de fer públic denuncia un cop més el llegat catastròfic que la mina va deixar en les comunitats que viuen a la vall dels rius Jaba i Kawerong, just a sota de la mina. Rio Tinto, diu l’organització, “és responsable de múltiples violacions de drets humans” causades per la contaminació.
Mentre la mina va estar oberta, BCL “va abocar més d’un miler de milions de tones de residus minerals als sistemes fluvials locals”, cosa que “va devastar el medi ambient i la salut i els mitjans de subsistència de les comunitats locals”, relata l’informe. “L’aigua contaminada del fossar de la mina flueix de manera incessant cap als rius locals” fins al dia d’avui.
Rio Tinto va desprendre’s de la seva participació majoritària a BCL el 2016 i es va desentendre dels impactes. La major part de les accions de BCL són ara propietat dels governs de Papua Nova Guinea i Bougainville.
Entre els impactes d’aquest desastre ambiental, l’informe cita el fet que les comunitats locals tenen ara un accés “severament limitat” a l’aigua potable. Això ha conduït a l’aparició de malalties respiratòries i cutànies entre els residents de l’entorn, unes 14.000 persones.
Els residus, per la seva banda, provoquen allaus que destrueixen camps de conreu i boscos, i obliguen els residents a traslladar les seves cases. Les infraestructures —com ponts o carreteres— estan deteriorades, situació que ha provocat diversos accidents mortals. De resultes, les comunitats locals pateixen “escassetat d’aliments” i es veuen “privades dels materials de construcció tradicionals per a les seves cases”.
L’informe també denuncia que el desastre ha provocat la destrucció de “llocs sagrats fonamentals per a les connexions de les comunitats amb els esperits dels seus ancestres”.
Per elaborar l’informe, l’organització prodrets humans australiana va fer una recerca entre setembre de 2019 i febrer de 2020, amb visites a 38 pobles i 60 entrevistes presencials a persones que viuen o treballen a les àrees afectades per la mina.
Els autors de l’informe diuen que aquestes persones reclamen una “ajuda urgent” per enfrontar-se a aquests problemes i que l’empresa no se n’hauria de desentendre. L’organització demana a Rio Tinto que escolti les comunitats, reconegui la seva responsabilitat, es comprometi a finançar una investigació independent dels impactes de la mina i que “contribueixi a la creació d’un fons” econòmic per posar-hi remei.
Interessos contraposats en la reobertura de la mina
La mina roman tancada des de 1989, però el govern de Bougainville treballa amb la perspectiva de reobrir-la, cosa que —per motius evidents— continua sent un afer molt delicat a l’illa i que ha pres encara més relleu d’ençà que, el desembre de 2019, el 98% dels votants al referèndum van donar suport a l’opció d’independitzar-se de Papua Nova Guinea.
Pel govern de Bougainville, la decisió és complicada. D’una banda, perquè ha d’intentar evitar que li esclati el potencial de conflicte i destrucció que l’explotació minera porta inscrit. Panguna, per a molts illencs, continua sent sinònim de guerra i simbolitza la ferida més greu de la història recent del país.
De l’altra, perquè la posició dels propietaris de les terres —als quals la llei dóna un rol destacat en la decisió de reobrir o no la mina— no és pas unànime ni necessàriament coincideix amb els plans del govern. Al contrari, hi ha interessos contraposats, en els quals s’entrecreuen lluites de poder entre diferents clans i grups. Alguns preferirien no reobrir-la. Altres la voldrien tornar a explotar, però cadascun signant contractes amb companyies diferents. El Financial Timesparlava recentment d’una “lluita per la influència política entre diverses companyies mineres estrangeres, que volen establir operacions en una àrea que conté reserves de coure i or d’un valor estimat de desenes de milers de millons de dòlars”.
L’article apuntava que el govern de Bougainville afavoria l’opció d’acceptar la inversió d’una companya australiana, Caballus Mining, que el president de l’illa, John Momis, apuntava en aquesta entrevista que seria sòcia d’una nova empresa amb participació pública majoritària: Bougainville Advance Mining.
Pel que fa als propietaris de les terres, alguns rebutgen l’opció de Caballus perquè tenen converses o acords amb altres companyies, com l’australiana RTG o la mateixa BCL, que encara existeix. Alguns dirigents polítics han explicat que també hi ha ofertes xineses.
Mentrestant, el govern de Bouganville sap que el fet de poder presentar un pla viable per a sostenir la independència és un argument fonamental en les seves converses postreferèndum amb el govern de Papua Nova Guinea. Val a recordar que, tot i el resultat tan clar de la votació, legalment Papua Nova Guinea no té l’obligació d’atorgar la independència a Bougainville: és el Parlament de Papua qui té la darrera paraula. Com més dubtes hi hagi sobre la futura estabilitat de Bougainville, més improbable és que el govern de Papua vegi amb bons ulls la independència com a escenari final de les seves converses amb el govern de Bougainville.