Notícia
En temps del coronavirus, l’Estat turc no afluixa la repressió contra el moviment kurd
Tot i l’aprovació d’una llei per excarcerar milers d’interns, els opositors no són alliberats · Continuen les destitucions d’alcaldes · Parlem amb Ayşe Gökkan, portaveu del moviment feminista kurd TJA
Les presons turques, actualment amb prop de 300.000 interns, veuran marxar cap a casa més d’un quart d’aquestes persones mercès a una llei ratificada el 14 d’abril pel Parlament turc, un dia després que es confirmés que la covid-19 havia matat tres presos i que hi havia 17 infeccions als centres penitenciaris.
L’objectiu és rebaixar la quantitat de població presa —ja condemnada o en espera de judici— davant l’avanç del coronavirus.
Però la norma aprovada pel Parlament exclou els condemnats o acusats per crims relacionats amb el tràfic de drogues, assassinats, violència contra les dones i terrorisme. I precisament l’acusació de “terrorisme” és emprada sovint per les autoritats turques per detenir i condemnar polítics opositors i periodistes, incloent-hi persones membres dels moviments polítics i socials kurds. Hi ha al voltant de 50.000 persones acusades de terrorisme a les presons turques.
Amnistia Internacional ha denunciat que les presons estan “massificades” i que pateixen una “manca greu d’higiene”. “Les persones condemnades en judicis injustos sota les massa àmplies lleis antiterroristes turques ara també són condemnades a enfrontar-se a la possibilitat d’infectar-se d’aquesta malaltia mortífera”, ha dit Milena Buyum, responsable de campanyes d’AI a Turquia.
Uns altres vuit alcaldes kurds destituïts: ja en són dos terços del total de l’HDP
La mesura ha estat aprovada per l’AKP (islamista conservador) del president turc Recep Tayyip Erdogan i pel seu aliat, l’MHP (ultradreta nacionalista). La llei ha estat rebutjada tant per l’oposició socialdemòcrata del CHP —que ha acusat el govern de “deixar els dissidents, periodistes i intel·lectuals a dins [de la presó] mentre treu els lladres al carrer”— com per l’esquerra prokurda de l’HDP.
El 23 de març, i ja durant l’emergència del coronavirus, vuit alcaldes de l’HDP van ser destituïts als municipis de Batman, Ergani, Eğil, Lice, Silvan, Güroymak, Halfeli i Gökçedağ, acusats de “terrorisme” i de mantenir vincles amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), una organització politicomilitar il·legal a Turquia.
Els vuit alcaldes han estat reemplaçats per administradors (fideïcomissaris) nomenats pel govern turc.
Amb aquests vuit, són ara 40 els alcaldes de l’HDP destituïts: dos terços de les 59 alcaldies que el partit de l’esquerra kurda va guanyar a les eleccions municipals del 31 de març de 2019.
El moviment kurd assegura que les detencions són antidemocràtiques, nega les acusacions de vincles terroristes dels polítics i denuncia que el govern turc continua prenent aquestes decisions malgrat l’emergència sanitària actual.
El ministeri de l’Interior turc “està privant milers de votants de la seva elecció” mitjançant destitucions i detencions “sense proves”, basades en “testimonis secrets” i en mig d’un “patró d’abús total dels càrrecs de terrorisme”, ha denunciat Emma Sinclair-Webb, investigadora de Human Rights Watch.
El govern turc, però, assegura que els alcaldes de l’HDP estan, en última instància, controlats pel PKK.
* * *
Ayşe Gökkan: “L’Estat confisca els recursos que els kurds han creat amb els seus propis mitjans i no en proporciona d’altres”
Per copsar com es viu aquesta situació des de dins del moviment kurd, Nationalia ha parlat amb Ayşe Gökkan, portaveu del Moviment de Dones Lliures (TJA, per les seves sigles en kurd) i exalcaldessa de Nisêbîn (Nusaybin). L’entrevista s’ha editat per a una millor claredat i per ajustar-ne la durada.Nationalia: El Parlament turc ha aprovat una nova llei per a l’alliberament de presos durant l’emergència del coronavirus. Però els crims relacionats amb el terrorisme estan exclosos de la mesura. Per què diuen les organitzacions kurdes que la decisió està dirigida contra el poble kurd?
Ayşe Gökkan: Està dirigida contra el poble kurd perquè a falta d’una definició de “terror” acceptada per totes les organitzacions internacionals, l’Estat turc pot declarar totes les institucions, organitzacions, dinàmiques, moviments de dones, iniciatives, grups, partidaris de l’esquerra, socialistes, demòcrates, partits polítics, associacions de dones i mixtes, i fins i tot individus que defensen el paradigma democràtic, ecològic i d’alliberament de les dones, com a “terroristes”, i també qualsevol activitat com a “terrorista”. I així, pot mantenir-los a presó durant dècades.
L’Estat havia reconegut que el moviment kurd i el moviment d’alliberament de les dones havien sorgit perquè no havia resolt la qüestió kurda i la qüestió de les dones per mitjans democràtics, sinó que els havia atacat mitjançant polítiques basades en la seguretat. Basant-se en això, i per resoldre la qüestió kurda, la de les dones i els problemes ecològics per via democràtica, l’Estat va signar un protocol de resolució amb [el líder del PKK] Abdullah Öcalan, a qui va reconèixer com a líder del poble kurd. Aleshores, però, l’Estat va tornar a la resolució [del conflicte] per mitjans militars.
Avui, persones de tots els sectors imaginables, que insisteixen en una resolució democràtica, ecològica, emancipadora, dirigida per moviments de dones i activistes, polítics, treballadors, estudiants, periodistes d’investigació, empresaris, parlamentaris, coalcaldes i regidors municipals, estan sotmesos a presó per part del poder judicial turc, per acusacions de terrorisme basades en acusacions que fins i tot inclouen les seves demandes de drets humans i de les dones. Les seves activitats són criminalitzades.
Hem assistit a una llei de mitjanit que, a causa del coronavirus, allibera agressors sexuals, violadors, lladres, estafadors, gent que ha comès el delicte de casar-se amb un infant. Han estat alliberats els qui han comès crims contra la humanitat. Mentre que als resistents, als activistes, als 50.000 presoners —malalts, gent gran, dones activistes i dones amb nens— que han actuat en defensa pròpia exigint la igualtat, la llibertat i la democràcia se’ls deixa morir. Els pobles i les religions sense estat i les dones que exigeixen els drets humans i de les dones més fonamentals estan sent declarats terroristes i se’ls vol matar als calabossos a través del coronavirus. I no només són castigats els presos, sinó també milers i milions d’amics i familiars seus. Aquesta és una pràctica que es dirigeix contra milions de kurds. Què més poden fer?!
N: Quins problemes nous està creant la propagació del coronavirus a les regions kurdes?
A. G.: El coronavirus crea problemes a tot el món. És la plaga de la modernitat capitalista. I tanmateix, crea tres cops més problemes al Kurdistan. Les polítiques de negació i rebuig per part de l’Estat obstaculitzen [la provisió de] qualsevol tipus de servei, incloent-hi l’atenció mèdica per als kurds i les dones kurdes, i més encara si són alevis o iazidites, per raó de les seves creences. Entre els problemes greus hi ha l’absència de centres per fer tests de coronavirus al Kurdistan, la designació de fideïcomissaris administratius a municipis que ja estaven prenent mesures contra l’epidèmia, la detenció massiva de les persones que manifesten la seva protesta a través de les xarxes socials i els atacs a les regions kurdes.
Un dels problemes més greus és que l’Estat està aprofitant el coronavirus per intensificar els seus atacs, que s’aprofiten de les polítiques racistes i sexistes i les agreugen encara més.
A més, hi ha un problema greu de confiança entre l’Estat i les dones kurdes i el poble kurd. La manca de confiança creada per la negativa a resoldre la qüestió kurda per mitjans democràtics s’aguditza amb les recents detencions i atacs arbitraris. L’Estat té una actitud que rebutja qualsevol col·laboració amb les dinàmiques locals. Atès que les institucions de seguretat de l’Estat han estat utilitzades com a centres de tortura, repressió i violència sexual, les dones o les persones amb greuges per aquests temes ni tan sols poden trobar-hi l’espai per presentar reclamacions. Un exemple atroç: tres anys després de la realització d’un test d’ADN, l’Estat ha lliurat ara per correu a una mare kurda les restes òssies del seu fill, amb el pretext de l’epidèmia de coronavirus. No ens podem imaginar els preparatius de quantes més pràctiques d’aquestes estan en curs mentre fem aquesta entrevista.
N: La destitució dels alcaldes de l’HDP està afectant la lluita contra el coronavirus a les ciutats kurdes, i si és que sí, per què?
A. G.: Els efectes són molt més grans del que hom s’imagina. Aquí, cal veure la manca de confiança en l’Estat, arrelada a la societat kurda a causa de la destrucció, la devastació, la depredació, l’empobriment, les massacres, els abusos i les violacions, els atacs, els durs bombardejos aeris i terrestres sota el pretext de la seguretat fronterera, després de 40 anys de guerra de baixa intensitat, tal com ha reconegut fins i tot el mateix comandament general turc. Només així es pot entendre com n’és de contraproduent, en la lluita contra el coronavirus, la destitució dels alcaldes, a qui la gent va elegir per voluntat pròpia, d’un partit en el qual confien. Per què t’hauria de protegir un govern que ha confiscat i ha ocupat la teva voluntat? Quan els municipis kurds havien començat a subministrar aigua de forma gratuïta i realitzaven una desinfecció rigorosa de les ciutats, l’Estat va designar fideïcomissaris administratius en vuit municipis provincials i de districte. Al mateix temps, el fideïcomissari nomenat per a al municipi d’Amed (Diyarbakır), una ciutat de 3 milions de persones, va distribuir material desinfectant fals, i pràcticament ha enverinat la gent. L’Estat no només confisca els recursos que els kurds han creat amb els seus propis mitjans, sinó que no en proporciona d’altres.
N: El moviment kurd culpa les autoritats turques d’obstaculitzar les organitzacions socials kurdes en el seu intent de coordinar-se entre ells per lluitar contra la crisi. Per què?
A. G.: Atès que l’Estat rebutja i nega la comunitat kurda —i reconeixent-la com a enemiga, desenvolupa polítiques en conseqüència—, deixa els kurds cara a cara amb la mort i la massacre a cada oportunitat. L’increment del 100% de la violència contra les dones durant aquest període és conseqüència dels atacs de l’Estat a les dones i de la seva obstrucció dels mitjans que elles tenen per a coordinar-se. En un règim encapçalat per un president afiliat a un partit que predica que “els homes i les dones, per creació, no són iguals”, la seva criminalització de totes les persones que lluiten contra aquesta crisi és el major crim contra la humanitat. Avui en dia, l’Estat utilitza el coronavirus com a arma contra el poble kurd.
El pitjor és que les convencions internacionals universals s’estan reduint al no-res. En el cas dels crims contra la humanitat, les recomanacions no són suficients per salvar la consciència humana ni protegeixen la inviolabilitat de la vida. L’Estat turc implementa polítiques discriminatòries i fins i tot bloca les xarxes socials, on es coordina la solidaritat, per evitar que els kurds i les dones s’ajudin. I no ho deixa aquí: en aquest temps de pandèmia, l'Estat els posa a presó. De manera oportunista, l'Estat ha aprovat una llei que permet al departament de seguretat interrogar els presos durant 15 dies, ja siguin condemnats o detinguts.
No és moment per a hostilitats ni enfrontaments. És moment per a la solidaritat amb totes les dinàmiques socials i amb les administracions locals. És moment per a desenvolupar solucions comunes als problemes. És moment per a elevar la pau social al més alt nivell. El dret a la vida és fonamental en totes les convencions universals. Els presos polítics han de sortir immediatament de la presó. Fem una crida a totes les autoritats perquè siguin lleials a la inviolabilitat del dret a la vida.
Aquesta és la nostra crida a totes les autoritats nacionals i internacionals: solucionem el problema al Kurdistan sobre la base de la saviesa col·lectiva, impedint una nova brutalització. També posem l’accent en el fet que han de pressionar l’Estat turc per a la protecció del màxim valor universal internacional: el dret a la vida. Han d’insistir que cal lluitar per acabar amb els feminicidis. Hi ha una responsabilitat d’aturar els crims contra la humanitat. En cas contrari, els estats mai no podran alliberar-se d’aquesta vergonya.
Tothom ha de saber que nosaltres, com a TJA, serem persistents en el “Jin, Jiyan, Azadi” (“Dona, Vida, Llibertat”) i que mai no cedirem davant de cap atac.