Notícia

Indígenes i afrodescendents a Colòmbia es mobilitzen contra l’onada d’assassinats de líders socials

El nombre d’homicidis contra els líders augmenta un 88% el 2020

Hermes Pete, dirigent del Consell Regional Indígena del Cauca durant la roda de premsa virtual organitzada per la Associació de Cabildos Indígenes del Cauca.
Hermes Pete, dirigent del Consell Regional Indígena del Cauca durant la roda de premsa virtual organitzada per la Associació de Cabildos Indígenes del Cauca. Autor/a: Captura de pantalla autoritzada
El 7 de juliol, diversos desconeguts van disparar contra Rodrigo Salazar, governador indígena del poble awá a Llorente, una localitat del Pacífic colombià. És l’últim dels 164 assassinats de líders socials i defensors de drets humans des de principi de 2020.


Segons l’agència no governamental Somos Defensores, el nombre d'homicidis contra els líders ha augmentat un 88% en comparació amb el mateix període de 2019. Durant la quarantena de la covid-19, es calcula que el 78 líders socials han estat assassinats. Aquestes xifres situen a Colòmbia com el país més perillós per als activistes i defensors de drets humans a Llatinoamèrica.

Els líders socials representen organitzacions camperoles, dirigents de resguards indígenes, associacions de comunitats afrodescendents i sindicals. El seu treball —connectat amb el dret legal i simbòlic dels camperols a la terra, la defensa dels drets humans, el respecte a la cultura ancestral i la conservació de l’aigua i els boscos— els ha convertit en blanc dels violents.

En una trobada virtual en el mes de maig, un grup de líders supervivents van denunciar la manca de resolució i d’accions coordinades del govern de Colòmbia per a protegir les seves vides, particularment durant l’emergència sanitària de la covid-19. Igualment, el procurador general Fernando Carrillo i les Nacions Unides van coincidir a repudiar els fets.

Mobilització de pobles indígenes i afrodescendents

Les comunitats indígenes i afrodescendents han mostrat capacitat de mobilització en la defensa dels territoris col·lectius. Han organitzat guàrdies indígenes, cimarrones (o de comunitats negres) i camperoles, la funció de les quals és la autoprotecció i la justícia restaurativa basada en la tradició i les lleis de la comunitat.


Durant la quarantena per la covid-19, per exemple, les guàrdies indígenes controlen la circulació de persones en les seves comunitats i en territoris de propietat col·lectiva amb mesures precàries de bioseguretat i s’encarreguen de proveir d’aliments els pobladors.

Per als indígenes, el seu exercici d’autodeterminació els ha ocasionat confrontacions amb autoritats locals, terratinents, força pública i amb els grups al marge de la llei. Des que va començar 2020, es calcula que 47 líders indígenes han estat assassinats.

La resposta de govern davant la situació de seguretat ha estat augmentar la presència militar a les zones de risc. Però, segons va assenyalar Hermes Pete, autoritat de el Consell Regional Indígena del Cauca, en una roda de premsa el 5 de juny, “la resposta no ha de ser la força. La militarització del territori genera més pànic i angoixa. El que es necessita és inversió social i que es compleixin els compromisos de l’Acord de Pau”.

Terra disputada

Una de les raons de la violència rural a Colòmbia és la disputa per la terra. Durant les dècades de 1990 i 2000, milers de camperols van ser desposseïts de les seves parcel·les i van ser desplaçats violentament per part de grups paramilitars i guerrillers, davant la mirada passiva de l’Estat. Les terres concentrades en mans de terratinents i narcotraficants van ser usades en negocis de ramaderia extensiva, projectes agroindustrials i de mineria.

A la fi de 2016, les FARC, la guerrilla més antiga del món, i el govern de Colòmbia van signar un acord de pau històric que acabava el sagnant conflicte armat que durava més de 50 anys. Però arribar a la pau duradora requereix el compliment de compromisos dels Acords de Pau, explica Alirio Uribe Muñoz, expert de drets humans del Col·lectiu d'Advocats José Alvear Restrepo, en entrevista amb Global Voices per WhatsApp.

Es necessiten programes de restitució a les víctimes, suport al camp, accés a la terra de manera justa, dissolució dels grups armats, i participació de les comunitats en les decisions polítiques de país, continua Uribe Muñoz.

Rosana Mejía, líder de l’Associació de Consells Comunitaris del Nord del Cauca, ha denunciat les agressions contra els defensors de la terra: “Nosaltres ens llevem cada dia amb la notícia que un company ha hagut d’anar-se’n, o que l’han matat. I un pensa, ¿és l’última vegada per a mi? És una campanya de por, és una campanya de terror per a fer-nos callar”.

Rosana Mejía, líder de l'Associació de Consells Comunitaris del Nord del Cauca durant la roda de premsa virtual organitzada per la Associació de Cabildos Indígenes del Cauca.


Avui dia, els grups armats il·legals de narcotraficants, paramilitars i les dissidències guerrilleres lluiten per controlar els territoris estratègics per a la producció i el tràfic de drogues. Aquests grups veuen els líders socials i defensors dels drets humans com a obstacles per als seus objectius econòmics i militars.

El cultiu de coca

El cultiu de coca ha estat el suport de l’economia camperola en regions muntanyoses, selvàtiques i oblidades per l’Estat. Allà els líders socials, en el marc dels Acords de Pau, han acompanyat i han promogut programes perquè els camperols substitueixin els cultius d’ús il·lícit per cultius legals.

Però, sense consultar prèviament les comunitats, el govern ha decidit accelerar l’eradicació forçada de cultius il·lícits durant els mesos de quarantena. Aquesta situació ha causat protestes, enfrontaments, desplaçaments, i més violència contra els líders socials i les seves comunitats.

Alirio Uribe Muñoz assenyala: “Mentre els líders [en regions cocaleres] han convençut centenars de famílies veïnes a substituir els seus cultius, el govern no ha donat suport al desenvolupament de l’agricultura local, no ha invertit en projectes productius o en vies per a treure els seus productes al mercat”.

Segons Uribe Muñoz, els líders es veuen enmig de la pressió de camperols desesperats, les amenaces dels grups il·legals que s’oposen a la substitució i, d’una altra banda, la fustigació de la força pública, que el govern ha enviat a arrasar amb els conreus per la força.

De manera reiterada els líders i defensors de drets humans demanen al govern i a les agències internacionals que es millorin els sistemes de protecció, i a més, insisteixen en la desmilitarització dels territoris, la investigació i esclariment dels crims, i el compliment amb els Acords de Pau.

Uribe Muñoz considera: “La protecció no pot ser reduïda al tema de la protecció física. El govern respon amb [furgons] cel·lulars, escortes, armilles antibales... Tot això està bé, però la gent no es pot protegir amb aquests esquemes individuals al camp. La protecció ha de ser social, col·lectiva”.

(Aquest article va aparèixer per primer cop a Global Voices. Traducció del castellà per Nationalia.)

Mots clau: afrodescendents, Colòmbia, conflictes armats, poble awá, pobles indígenes