Notícia
Togolàndia Occidental: una (no tan) nova tensió secessionista a Àfrica
Diverses organitzacions del poble ewe demanen la creació d’un estat independent de Ghana · Des de setembre hi ha hagut xocs violents esporàdics · En parlem amb Andrews Atta-Asamoah, analista de l’Institute for Security Studies
Què és Togolàndia Occidental?
Togolàndia Occidental és el territori que ocupa l’extrem oriental de la República de Ghana, de nord a sud, al llarg de la frontera amb el veí Togo. Es correspon amb el territori de l’antic mandat britànic de Togolàndia (1916-1956). Algunes organitzacions independentistes reclamen que la regió que connecta l’antic mandat britànic —que no tenia sortida al mar— amb la costa també forma part de Togolàndia, atès que el 1952 els britànics van establir una regió administrativa que les integrava.
L’extrem meridional de Togolàndia Occidental, el més densament poblat, és habitat sobretot pel poble ewe. Els ewes són el 14% de la població de Ghana i constitueixen el nucli principal del moviment independentista —sobretot a la regió del Volta, centrada a les ciutats de Ho, Kpandu i Hohoe—, tot i que “no tots els ewes donen suport” a les reivindicacions independentistes, matisa Atta-Asamoah. Al centre i nord de Togolàndia Occidental, els ewes hi tenen menys presència, i el suport a l’agenda independentista hi és molt més limitat.
Per què forma part de Ghana, si havia estat un territori diferent?
El 1916 britànics i francesos van repartir-se l’antiga colònia alemanya de Togo: la zona occidental va quedar per als primers i l’oriental, per als segons. Formalment, cap de les dues àrees van constituir-se com a noves colònies, sinó com a mandats —primer de la Lliga de Nacions i després, de Nacions Unides— administrats per les dues potències europees.
El 9 de maig de 1956 va tenir lloc un plebiscit on els habitants de la Togolàndia Britànica van haver de decidir si s’incorporaven a la naixent República de Ghana —excolònia britànica— o si mantenien el seu estatus de mandat de Nacions Unides. L’opció de la independència no es va incloure al referèndum. El 58% va votar a favor de la integració amb Ghana, però a les regions meridionals —les del poble ewe— va guanyar l’opció del mandat internacional. Aquesta última era la proposta que defensava el Congrés de Togolàndia, un partit polític de majoria ewe que aspirava a reunificar Togolàndia Occidental amb el Togo Francès un cop aquest s’independitzés de França, amb l’objectiu de formar un únic estat de majoria ewe.
Percepcions diferents sobre el conflicte
El moviment independentista considera que el plebiscit de 1956 va ser il·legítim i que, en tot cas, s’hauria d’haver negociat la manera com Togolàndia Occidental s’integrava a Ghana —amb algun acord federal, per exemple. Les autoritats ghaneses van dividir Togolàndia en diverses regions, sense autonomia. Per aquests motius, els independentistes afirmen que la integració no té validesa. El govern de Ghana, per contra, considera que la incorporació va ser legítima i democràtica, i que el plebiscit va ser un veritable exercici del dret a l’autodeterminació dels togolandesos occidentals.
Els independentistes, a més, denuncien que Togolàndia Occidental ha estat discriminada pels successius governs ghanesos, tant políticament com econòmica i en relació amb les infraestructures del territori. També afirmen que les autoritats ghaneses criminalitzen el sentiment independentista i oculten la història de Togolàndia, alhora que asseguren que el poble ewe està menystingut. Les autoritats ghaneses ho neguen i recorden que la Constitució prohibeix cap mena de discriminació per motius ètnics. El govern enfoca la insurgència independentista com un problema de seguretat i criminalitat.
Segons dades de 2018 de l’Índex de Desenvolupament Humà, la regió togolandesa del Volta mostrava indicadors pitjors que les regions centrals de Ghana (incloent-hi la capital, Accra), però també és cert que se situava en la mitjana del país, on les pitjors dades corresponien al nord, més rural i despoblat.
Qui forma part del moviment independentista i què està passant ara?
Històricament, hi ha hagut diverses organitzacions independentistes, sempre formades majoritàriament per membres del poble ewe. Després de la dissolució del Congrés de Togolàndia al final de la dècada de 1950, una de les més destacades va ser, a la dècada de 1970, el Moviment d’Alliberament Nacional de Togolàndia Occidental (NLMWT o Tolimo), que Ghana va il·legalitzar.
Les dues organitzacions independentistes més prominents ara són el Front per a la Restauració de Togolàndia Occidental (Western Togoland Restoration Front, WTRF) i la Fundació del Grup d’Estudi de la Pàtria (Homeland Study Group Foundation, HSGF), tot i que segons Atta-Asamoah, n’hi ha més, alguns dels quals ni tan sols són conegudes públicament. Una diversitat de grups que, segons l’analista, deixa entreveure els “reptes per a la unitat i les diferències d’interpretació” que els grups nacionalistes ewes tenen entre ells.
El WTRF és una organització politicomilitar formada el 2019. L’1 de setembre de 2020 va proclamar unilateralment la sobirania de Togolàndia Occidental i el 25 de setembre, segons testimonis locals, els seus membres van blocar diverses carreteres a la regió del Volta i van robar armes de dipòsits locals. El seu líder, Togbe Yesu Kwabla Edudzi, va exigir a les forces de seguretat ghaneses que abandonessin la regió immediatament.
La HSGF és una organització política fundada el 1994 i que pertany des de 2017 a l’Organització de Pobles i Nacions No Representats (UNPO). Advoca per una negociació amb Ghana per a pactar l’exercici de l’autodeterminació de Togolàndia Occidental. Està encapçalada per Charles Kormi Kudzordzi, qui el 2019 va ser detingut per la seva activitat independentista, juntament amb 80 persones més. Per la seva edat avançada, va ser alliberat. Tot i que la HSGF ha rebut acusacions d’estar formant una milícia, els seus dirigents sempre ho han negat. Aquest octubre, Kudzordzi ha cridat Ghana i el poble de Togolàndia Occidental a no fer recurs a la violència.
A mitjan octubre va circular un vídeo per xarxes socials en què un grup autodenominat “Dragons de Togolàndia Occidental” afirmava tenir 4.000 membres armats, disposats a ocupar el territori i implementar la independència. “No se’n sap gaire, d’aquest grup”, diu Atta-Asamoah, “tot i que hi ha hagut informes de reclutaments i entrenaments en aquella part del país”. L’analista pensa que és difícil que puguin tenir 4.000 homes “sense haver estat infiltrats per les agències governamentals”, i considera més probable que el vídeo tingui un propòsit propagandístic. En tot cas, creu que és més probable que els Dragons estiguin alineats amb el WTRF que no pas amb la HSGF.
Diversos líders tradicionals de la regió han condemnat les accions dels grups secessionistes, “aparentment perquè han tendit a patir” anteriorment en contextos similars, explica Atta-Asamoah.
Quines conseqüències està tenint l’escalada violenta del conflicte?
Durant els 50 anys anteriors, la situació generalment ha estat tranquil·la. Per contra, des de 2017 el conflicte ha entrat en fase d’escalada, amb detencions de desenes d’independentistes per part de les forces de seguretat ghaneses. El 25 de setembre, com hem dit, va tenir lloc un salt qualitatiu amb el blocatge de diverses carreteres a la regió del Volta i el robatori d’armes per part del WTRF. El mateix dia, i segons les forces de seguretat ghaneses, un membre del HSGF va resultar mort en un tiroteig. Les forces ghaneses han practicat més d’un centenar de detencions. La policia de Ghana i els Estats Units han emès alertes recomanant als viatgers d’extremar les precaucions a la regió del Volta.
Preguntat sobre si la situació té potencial de derivar cap a un conflicte més greu, com el que es viu al Camerun Meridional, Atta-Asamaoah tem que sigui “probable”. “Tot i que la contestació a la regió i les intencions independentistes no són noves, els atacs recents” fan témer que es doni un context “on les coses fàcilment puguin sortir malament”, explica, endemés perquè una possible repressió a gran escala per part de les forces de seguretat de Ghana podria fer empitjorar la crisi.
Està disposat el govern a negociar amb el moviment independentista?
Sobre la política ghanesa continua planant l’enfocament de la primera administració que va tenir el país, sota el mandat del pare de la independència Kwame Nkrumah, que va optar per un sistema de govern força centralitzat, entre altres coses per por a una possible desintegració del país i sota els preceptes més generals de la recerca de la unitat africana.
“[No crec que] la idea d’unes converses pugui ser considerada en un futur pròxim”, valora l’analista de l’Institute for Security Studies. “El president ha declarat a una ràdio local que el grup [armat] es va beneficiar del fet d’haver dut a terme un atac sorpresa” i va assenyalar que “els esclafaria”, afegeix.
És un conflicte intern de Ghana o existeix alguna implicació regional?
Fins a la dècada de 1970, els presidents togolesos Sylvanus Olimpio i Gnassingbé Eyadéma van expressar el suport a la separació de Togolàndia Occidental de Ghana i a la reunificació amb Togo. “Ghana ha tingut problemes importants al voltant del repte de la secessió amb alguns governs togolesos en el passat”, recorda Atta-Asamoah, “però sense cap indici fort, no es pot culpar directament cap altre país”. L’analista, però, no descarta que algun “país veí” sí que pugui permetre l’establiment de camps d’entrenament a grups armats.