Notícia
Alt Karabakh: la pols sempre en suspensió
La guerra de sis setmanes entre Armènia i l’Azerbaidjan pel control de l’enclavament ha finalitzat, però els greuges estan lluny de resoldre’s
“Ningú no vol que el vegin des del cel”, va engegar-nos el nostre conductor d’Erevan, en la seva carrera més llarga des de feia setmanes. Els temuts drons es guiaven per sensors tèrmics, de manera que no necessitaven “ulls” de debò per a veure’ns. No importava: ens conduiria fins a Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh, frenant constantment. Les nostres primeres hores a l’enclavament assetjat van servir-nos d’introducció exhaustiva al que estàvem a punt de presenciar els dies següents: una batalla desigual entre un exèrcit de l’època soviètica i una blitzkrieg d’alta tecnologia lliurada per l’Azerbaidjan amb suport turc.
El matí del 27 de setembre, Bakú va llançar una gran ofensiva contra l’Alt Karabakh, un territori independentista no reconegut que oficialment forma part de l’Azerbaidjan, però que està governat per la seva majoria armènia. El conflicte a l’Artsakh —el nom utilitzat pels armenis del Karabakh per a referir-se a l’enclavament— es remunta a mitjans de l’era de Gorbatxov, el 1988, i és la disputa no resolta més antiga de l’antiga Unió Soviètica. Més de mig milió de civils àzeris van ser-ne expulsats en una guerra que va acabar amb un alto el foc el 1994. Des de llavors, els armenis ètnics s’havien autogovernat, amb el suport d’Erevan. Durant les darreres tres dècades, el conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan ha provocat una separació ètnica de la població pràcticament total. Centenars de milers de persones d’ambdues parts s’han convertit en refugiats.
Quatre setmanes després de l’inici de l’ofensiva àzeri de 2020, Stepanakert estava gairebé deserta, i els seus residents amb prou feines sortien dels soterranis on es protegien dels bombardejos constants. Amb els homes en edat de combatre en primera línia i les dones i els nens a Armènia, la majoria dels que quedaven a la capital eren gent gran.
Rosa Sarkissian, de 82 anys, havia estat rescatada de les runes de casa seva a primera hora del matí del 5 d’octubre: “Dormia allà mateix, a l’habitació de la cantonada”, recordava Sarkissian, assenyalant amb el bastó cap a casa seva mentre travessava ruïnes, vestida amb dos parells de sabatilles d’home i tres pijames sota un abric. “És un miracle que encara estigui viva”, va repetir tres vegades.
Un esforç conjunt
El ministeri de Defensa de l’Azerbaidjan publicava imatges diàries de com les forces armènies eren destruïdes per atacs aeris d’alta precisió. Però sobre el terreny també es podien trobar escoles, centres comercials i botigues destruïdes, així com el mercat central de Stepanakert. La batalla més ferotge, però, es va lliurar a Shushi (Shusha per als àzeris). Els àzeris eren la majoria de la població a Shushi fins als anys 90. Després, els armenis que fugien de l’Azerbaidjan en van canviar la composició. Ubicada en un turó des d’on es domina Stepanakert, Shushi també és un lloc perfecte per a bombardejar la capital i tallar el corredor de Lachin, una via vital d’escapament i de subministrament. La destrucció de l’església històrica de Ghazanchetsots el 7 d’octubre sembla que va obrir el camí a una sèrie d’atacs amb artilleria convencional, atacs aeris i fins i tot drons kamikazes contra infraestructures militars i civils.
“Estem fent tot el que podem, però em temo que no és gran cosa”, reconeixia un soldat que duia un sac de dormir i una bazuca russa a l’esquena mentre la seva unitat tornava a desplegar-se. La segona ciutat de Karabakh s’estava convertint en una muntanya de runa i les úniques opcions de sobreviure quedaven sota terra. Des d’un soterrani on els homes del barri passaven els dies, Stepan —un veterà de la guerra anterior— es queixava de la que estava en curs:
“Amb aquest kalàixnikov, com podria enfrontar-me jo a un enemic com aquest?”, deia l’armeni de 53 anys, que tenia el mateix rifle que havia utilitzat durant els combats de la dècada de 1990 i, de nou, durant els enfrontaments a l’abril del 2016, també coneguts com la guerra dels Quatre Dies.
“Aleshores era més fàcil: vèiem l’enemic, i fins i tot el podíem mirar als ulls. Sabíem qui eren”, va afegir Stepan, un dels armenis que va arribar al Karabakh des de l’Azerbaidjan, fugint d’un conegut pogrom, el 1988, a Sumgait. Els experts afirmen que aquest va ser l’esdeveniment que va encendre l’espiral de violència que ha durat fins avui.
Tot i el desequilibri de poder militar, els voluntaris continuaven acudint al Karabakh des d’Armènia i des de la diàspora. Ruben Hovhannisiyan, un conegut director teatral d’Erevan, va ser l’encarregat d’organitzar el flux de soldats voluntaris de la diàspora cap al front. “Estic fent exactament el mateix que als anys 90. Sóc aquí des del 3 d’octubre i ja he portat més de 200 voluntaris”, va dir Hovhannisiyan, de 60 anys, amb una barba blanca distingida.
Però fins i tot aquests 200 combatents —majoritàriament arribats des de Síria i el Líban— semblaven poca cosa en comparació amb els 2.000 mercenaris, majoritàriament àrabs, que els àzeris hi havien portat segons diverses informacions, i que els voluntaris aviat es trobarien al front. Abans de la guerra, Hovhannisiyan havia estat un dels organitzadors dels Jocs Panarmenis, un esdeveniment internacional que se celebra per a reunir armenis dispersos pel món. L’última edició s’havia celebrat a l’estadi de Stepanakert durant l’estiu de 2019. Els mateixos mètodes organitzatius i línies de subministrament que Hovhannisiyan havia utilitzat per a enviar els joves armenis a Stepanakert a competir en esports, ara s’utilitzarien per a enviar-los al front.
Molts altres voluntaris van trobar el camí per si mateixos. Benjamin, un cuiner de 62 anys que havia passat la meitat de la seva vida a Califòrnia, va reservar un vol cap a Armènia tan aviat com va assabentar-se de l’ofensiva. “Vaig tardar dues setmanes a dir a la meva mare que era aquí”, admetia, visiblement emocionat, des de la cuina on preparava els àpats per a l’hospital principal de Stepanakert. També comptava amb el subministrament d’aliments procedents d’Armènia —principalment pel corredor de Lachin— que es lliuraven a l’ajuntament de Stepanakert: des de fruites i verdures fins a sabó i gel hidroalcohòlic. Els residents feien cua pacientment mentre Soren Tarmazian, el cap de subministrament municipal, assegurava que hi havia prou menjar guardat en diversos magatzems de Stepanakert. “Estarem bé, fins i tot si algun dia tallen Lachin”, deia el funcionari.
Això era el 4 de novembre.
Del que es creu al que és
La guerra bramava entre treves que duraven hores, o ni tan sols això. Bakú i Erevan s’acusaven mútuament de colpejar objectius civils i d’utilitzar armes prohibides, com ara bombes de dispersió. Organitzacions internacionals com Human Rights Watch van corroborar les queixes de tots dos rivals.
En un soterrani del centre, Artak Beglaryan, el defensor del poble de l’Alt Karabakh, semblava aclaparat pel drama: “És una guerra asimètrica que obre les portes a una catàstrofe humanitària”, deia aquest jove de 32 anys que havia perdut la vista per l’esclat d’una mina terrestre quan en tenia sis. “Clarament estan apuntant als civils, destruint escoles, hospitals, esglésies... Estem parlant d’una llista interminable de crims de guerra”.
Des d’un altre lloc no revelat de Stepanakert, Suren Sarumyan, portaveu del ministeri de Defensa, parafrasejava notes de premsa que s’emetien diàriament, però que sovint tenien poc a veure amb la situació sobre el terreny. Les tropes tenen la moral “alta” i “controlen plenament la situació tàctica”. Pel que fa al tall de la carretera de Lachin, es devia a “una operació de neteja contra les unitats àzeris, i aviat es reobrirà".
Aquests comunicats de premsa distorsionats van convèncer molta gent del fet que un enviament d’armes russes —cosa que es rumorejava— acabaria fent capgirar les coses i van mantenir viva la flama de l’esperança fins al final. Aquest també va ser el motiu pel qual la crida a l’evacuació de Stepanakert —el 7 de novembre— va agafar per sorpresa a molta gent. Moltes persones a Armènia es van negar a creure’s-ho fins que Nikol Pashinyan, el primer ministre armeni, va anunciar dos dies després a través de Facebook que havia signat un acord de pau amb Moscou i Bakú. Per a molta gent, va ser una cosa literalment arribada de sobte, i va provocar un esclat de ràbia. Una multitud enfadada va irrompre tant al Govern com al Parlament armenis la mateixa nit, i els manifestants van prendre els carrers d’Erevan els dies següents. Demanaven al primer ministre que se n’anés.
“Traïció”
L’acord de pau controvertit consisteix en nou punts que inclouen l’alto el foc i l’intercanvi de presoners, així com el retorn progressiu a Bakú dels set districtes adjacents ocupats pels armenis després de la guerra de 1990, inclosa la ciutat de Shushi. El procés hauria de ser supervisat per forces de pau russes sobre el terreny.
Tropes russes desplegades a Kelbajar, pocs dies abans que se signés l’acord de pau. / Imatge: Karlos ZurutuzaSegons Neil Hauer, analista canadenc i expert en el Caucas resident a Tbilisi (Geòrgia), l’acord està lluny de ser definitiu: “És estable i també evita qualsevol esclat de combats a gran escala, però per descomptat no aborda l’estatus final del Karabakh. Hi haurà un referèndum? Continuarà formant part de l’Azerbaidjan? No ho sabem i, en aquest sentit, tornem a la casella inicial”, afirma l’analista.
Després de l’anunci de l’acord, molts residents desconcertats que preparaven l’evacuació van incendiar les seves cases per a fer-les inservibles als azerbaidjanesos que s’hi podrien traslladar. També es van desmantellar infraestructures com centrals elèctriques o benzineres, així com molts hotels, restaurants i altres empreses que fins fa poc atenien turistes. El pas imminent sota control azerbaidjanès també ha suscitat preocupació pel destí de diversos indrets culturals i religiosos armenis, com ara Dadivank, un monestir de l’Església Apostòlica Armènia que es remunta al segle IX. Tot i la creixent incertesa, Stepanakert ha vist com molts exresidents tornaven a casa. Però les imatges de soldats azerbaidjanesos saquejant residències abandonades o profanant cementiris armenis estan lluny de ser tranquil·litzadores per a desenes de milers de desplaçats que encara s’esperen a Armènia.
Darrera ofrena al monestir de Dadivank, abans de cedir-ne el control. / Imatge: Karlos Zurutuza"No vaig marxar ni el 1992 ni l’abril de 2016, però aquesta cops ens vam adonar que era una cosa bastant diferent”, diu Lana, una antiga professora de llengua armènia a la Universitat Estatal de l’Artsakh que va preferir no donar-nos el seu nom complet. Avui, a 40 anys, s’esllangueix, al costat d’altres famílies desplaçades, als dormitoris estudiantils del campus de la Universitat Eurasiàtica d’Armènia a Erevan. “Suposo que tots volíem creure en la nostra pròpia propaganda”, afegeix amb un somriure amarg. La transferència de Shushi als azerbaidjanesos no ha estat “res més que traïció pura”, diu, abans d’admetre que li caldrà esperar molt de temps abans de tornar a casa.
“Sé que alguns estan tornant, però no faré cap pas fins que no tingui plenes garanties”.