Notícia
L’aposta renovada del govern escocès per la independència: algunes dades de context
Les dades demoscòpiques i la impopularitat de Boris Johnson afavoreixen l’SNP · El primer ministre britànic no surt del ‘stronger together’ en la seva visita llampec a Escòcia
20 enquestes seguides amb el “sí” a la independència amb avantatge
Des de juny de 2020 fins avui, totes les enquestes (20) publicades mostren que el “sí” a la independència supera el “no”, amb entre 2 i 14 punts de marge. Aproximadament en la meitat de les enquestes, els indecisos encara podrien donar la victòria al “no”. És el primer cop en la història que hi ha un seguit tan llarg d’enquestes que situen la independència com a opció preferida pels escocesos.
65 escons: l’SNP tindrà majoria parlamentària?
El partit independentista diu que farà aprovar una llei del referèndum després de les eleccions si l’independentisme —l’SNP tot sol o juntament amb un altre partit, com els Verds— té la majoria necessària, situada en 65 escons, al Parlament escocès. Aquesta majoria ara és existent —l’SNP i els Verds sumen més de la meitat dels escons— i, segons les enquestes, es podria ampliar a les eleccions del maig, que pronostiquen un ascens d’ambdós partits.
La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon (SNP), diu que, amb un mandat independentista molt ampli —potser superior al 50% dels vots—, el govern britànic no tindrà arguments democràtics per a negar-se a negociar un segon referèndum. També plana en l’ambient la impopularitat del primer ministre Boris Johnson a Escòcia i la percepció d’una certa anomalia —si no una cerca manca de legitimitat— democràtica pel fet que Escòcia hagi d’estar, més temps que no, governada per successius executius britànics conservadors quan aquest partit no guanya unes eleccions al nord de la frontera des de 1959.
Cap bona notícia demoscòpica per al camp unionista?
L’enquesta que el Sunday Times ha encarregat a Panelbase i que s’ha publicat aquest 23 de gener mostra que només el 22% dels escocesos pensen que el seu país estaria en una situació econòmica millor si fos independent. La mateixa quantitat de gent opina que estaria igual, i el doble (44%) creu que estaria pitjor.
Després del referèndum de 2014, una enquesta va mostrar que el 57% de les persones que havien votat en contra de la independència ho van fer, sobretot, per les incerteses econòmiques. Veient les dades del paràgraf anterior, seria raonable pensar que l’unionisme podria insistir, en una eventual campanya d’un segon referèndum, en els incentius econòmics de romandre al Regne Unit. Val a dir, però, que el terreny de joc ha canviat: l’impacte econòmic de la pandèmia i el de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea —que està afectant greument, entre altres sectors, els pescadors escocesos— poden fer variar aquests percentatges.
“Stronger together” contra la pandèmia
Davant de les dades que apunten a aquesta efervescència independentista, alguns comentaristes britànics esperaven que la visita llampec —i polèmica— que Boris Johnson ha fet aquest dijous 28 a Escòcia fos l’inici d’una nova estratègia de Londres: d’una banda, continuar insistint que el Regne Unit és més fort si està junt i que així se’n podrà sortir millor de la pandèmia; de l’altra, però, obrir la porta —encara que no fos immediatament— a una tercera via entre l’immobilisme i la independència que acabés configurrant un Regne Unit de caràcter federal. Pocs dies enrere, l’exprimer ministre Gordon Brown avisava que el país corre el risc d’esdevenir un “estat fallit” si no s’implementen canvis constitucionals i reclamava la formació d’una “comissió democràtica” per a una reforma.
A l’hora de la veritat, però, Johnson no ha fet esment de cap proposta de reforma constitucional i s’ha refugiat en els mateixos arguments que fins ara: stronger together i “la gent no vol un segon referèndum” —contra el que apunten la demoscòpia i els resultats electorals recents. Una actitud —almenys fins ara— allunyada de la del seu predecessor al càrrec David Cameron.
365 escons: un Partit Conservador sòlid a Londres
La via pactada cap al segon referèndum passa perquè el govern conservador de Johnson s’hi avingui. Els Tories disposen d’una majoria còmoda a la Cambra dels Comuns (365 escons de 650) i governen en solitari. Tampoc és que cap altre dels partits d’àmbit britànic s’hagi manifestat favorable a permetre un segon referèndum —més aviat al contrari—, tot i que és cert que els laboristes no ho han refusat de manera taxativa. En tot cas, no tindrien força per a pressionar Johnson encara que volguessin.
Encara més: en la darrera campanya electoral de 2019 els conservadors es van comprometre a “aturar” un segon referèndum, entre altres motius perquè no ha passat prou temps des de l’anterior, el 2014. Hi ha una frase que sobrevola el debat: “Once in a generation opportunity”, és a dir, “una oportunitat [que es té] un cop cada generació”.
Quants anys són “una generació”?
La frase anterior la va pronunciar l’exprimer ministre escocès Alex Salmond, abans del referèndum de 2014. Des de l’unionisme i, molt especialment, des del Partit Conservador, s’hi vol veure un compromís dels independentistes de no tornar a celebrar un referèndum d’independència a curt termini. L’independentisme replica que la frase no comporta cap limitació real.
Sigui com sigui, el secretari d’Estat per a Escòcia, Alister Jack, hi ha posat xifres: una generació, segons ell, són “25 o 40 anys”. El primer ministre britànic, Boris Johnson, ho ha situat cap a 2045.
Naturalment, això és especulació pura. No està escrit enlloc quant dura una generació, ni quins en són els límits. Convencionalment, les generacions com els boomers, Xers, millennials... abasten uns 15 o 20 anys. Ni, per començar, no hi ha cap norma que digui que no es puguin fer diversos referèndums dins d’una generació: de fet, dins del mateix Regne Unit, els Acords de Divendres Sant preveuen que els referèndums a Irlanda del Nord es puguin celebrar un cop cada set anys, no pas cada generació.
Gran angular: la dificultat de guanyar el referèndum i aplicar la independència
Per acabar, una qüestió general, que parla de la dificultat d’aconseguir materialitzar la independència, fins i tot si s’aconsegueix celebrar un referèndum. El percentatge de països que s’independitzen després d’haver celebrat referèndums és relativament baix, excepció feta de desmembraments d’estats o imperis. Així, durant el segle XXI s’han celebrat 17 referèndums d’independència organitzats per governs. Només dos (Montenegro i el Sudan del Sud) han desembocat en la creació d’un nou estat amb reconeixement internacional, mentre que un tercer (Bougainville) està pendent de negociacions. En tots tres casos hi havia acord entre l’estat matriu i l’entitat secessionista.