Notícia
L’independentisme gal·lès desperta enmig de la pandèmia i el Brexit
Una identitat molt robusta, però amb fragilitats
La història de Gal·les fa molts segles que està estretament lligada —i molts cops subordinada— a la d’Anglaterra. El país va ser conquerit en el remot segle XIII i, entre 1535 i 1542, amb les Actes de Gal·les, va ser totalment assimilat al sistema anglès. No obstant això, la llengua i la cultura pròpies hi han sobreviscut i s’ha mantingut una identitat gal·lesa forta.
Segons el darrer cens publicat, fet el 2011, un 57,5% dels gal·lesos se sent “només gal·lès” i un 7,1% comparteix aquesta identitat amb la britànica. El sentiment de pertinença exclusivament gal·lès és indubtablement fort, fins i tot superior al català o el basc, però, al mateix temps, hi ha indicis d’una gran fragilitat, amb vora d’un terç de la població que no té cap mena de sentiment gal·lès.
Aquest darrer punt s’explica en gran part pel fet que un de cada cinc gal·lesos — 636.000 habitants— ha nascut a Anglaterra, dels quals una part important se sent anglesa o britànica. I amb una gran desproporció territorial. Per exemple, al comtat fronterer de Powys, hi ha un 45% de població nascuda a Anglaterra. En la mateixa línia, al comtat de Flintshire, a tocar de Liverpool, hi ha un 44% de nascuts a Anglaterra i un 32% que s’hi sent. De fet, si ens fixem només en els nascuts a Gal·les, observem que el 80% se sent només gal·lès.
Percentatge de persones nascudes a Anglaterra i de parlants de gal·lès (cens 2011) i resultats del referèndum de 2011 / Imatge: SkateTier (esquerra i centre) i Senedd Cymru (dreta).En aquest sentit, el 1985, l’analista polític Dennis Balsom va proposar un model de “tres Gal·les”, el qual encara es pren avui com a referència, malgrat que sigui per a discutir-lo. A grans trets, la part nord-oest del país, coincideix amb el que aquest model anomena “Y Fro Gymraeg“ (literalment, “El país/l’àrea de la llengua gal·lesa”), on hi ha un ús generalitzat de la llengua pròpia, amb un sentiment fort de pertinença i on domina el partit independentista Plaid Cymru. Les valls del sud del país serien el “Welsh Wales”, o “Gal·les gal·lès”, també amb una identitat gal·lesa forta però on dominen els laboristes i la llengua té una presència molt menor. La resta, principalment la zona fronterera amb Anglaterra, seria el “British Wales”, o “Gal·les britànic”, amb una identitat més dèbil i on dominen liberals i conservadors.
Sobre la llengua gal·lesa, cal tenir en compte que el 1911, ara fa cent anys, el procés de substitució lingüística ja era avançat, sent residual en moltes zones i només parlada pel 43,5% de la població. I durant les dècades següents el gal·lès va continuar retrocedint. Tot i això, les escoles immersives, una millora del prestigi social i la protecció institucional han capgirat la tendència. I ara com ara, tres de cada deu parlants del gal·lès té quinze anys o menys.
El camí cap a l’autogovern
La supervivència nacional de Gal·les s’explica en gran part per dues reformes que es van produir a partir del segle XVIII. El renaixement del metodisme gal·lès, separat de l’església anglicana, va sostenir la llengua en les zones rurals, en un moment en què es trobava exclosa de qualsevol altre espai de la vida pública. D’altra banda, l’extensa i precoç revolució industrial va consolidar-hi ràpidament un moviment obrer fort.
La supervivència nacional de Gal·les s’explica en gran part pel metodisme gal·lès i la consolidació ràpida del moviment obrer
El professor de política gal·lesa Richard Wyn Jones, de la Universitat de Cardiff, explica que això ha modelat la política gal·lesa. Els liberals van obtenir ràpidament un suport majoritari: tenien com a base social aquest moviment religiós inconformista i la classe obrera, que tendia a parlar gal·lès i que encara mantenia la identitat gal·lesa (combinada amb la britànica). En canvi, els conservadors obtenien el suport d’un espai més minoritari, de la classe mitjana anglicana i anglicitzada per qui la identitat gal·lesa significava poc o res. Aquesta divisió ha creat encara avui unes dinàmiques que han causat que els conservadors, tot i ser dominants durant molt de temps a Anglaterra, no hagin guanyat cap de les grans eleccions a Gal·les des del 1859.En aquest context, el 1886 es creava el Cymru Fydd, una societat liberal que volia crear consciència nacional i aconseguir un autogovern per Gal·les. Entre els líders hi havia David Lloyd George, l’únic primer ministre britànic que ha tingut el gal·lès com a llengua materna. Les dècades següents, amb un base social similar, els liberals van ser substituïts pels laboristes, fet que els ha permès dominar durant un segle la política gal·lesa.
Com a alternativa entre els dos blocs, el 1925 naixia el Plaid Cymru, ara el principal representant del sobiranisme, tot i que a causa del domini laborista no es va consolidar electoralment fins a la segona meitat del segle XX, quan es van enfortir les demandes nacionalistes. A principis dels anys seixanta es crea el Cymdeithas yr Iaith Gymraeg (Associació de la Llengua Gal·lesa), un grup de pressió en favor de la llengua i, el 1966, el Plaid Cymru entra per primera vegada al Parlament britànic. En aquest context de ressorgiment cultural, la desaparició de la comunitat rural de Capel Celyn va ser un punt d’inflexió pels sobiranistes. Tot i ser una de les darreres comunitats de parla gal·lesa de la zona i haver-hi l’oposició de les autoritats locals i de 35 dels 36 diputats gal·lesos, el llogaret va ser desallotjat per a crear un embassament que subministrava aigua a la industria de Liverpool. Aquest fet va causar un gran malestar entre la població.
El 1925 naixia el Plaid Cymru, ara el principal representant del sobiranisme. Però va caldre esperar fins al 1997 perquè Gal·les votés a favor d’una assemblea legislativa pròpia
Tot i això, uns anys més tard, al referèndum de 1979, només un 20% dels gal·lesos es van posicionar en favor d’una assemblea pròpia. Els motius són diversos. Per una banda, com explica Siôn Jobbins, president de Yes Cymru —una plataforma de la societat civil a favor de la independència— no eren prou madurs conceptes bàsics com el fet de ser una nació i el que comporta (llengua, nacionalitat, institucions); alhora, el context polític tampoc era l’idoni, amb els laboristes —que havien impulsat el referèndum— dividits i en hores baixes en el marc de l’hivern del descontentament del 1978-79, una campanya del “sí” desorganitzada i una proposta d’assemblea sense poders legislatius primaris que no va seduir ni tan sols als nacionalistes.Les dècades següents el país es va transformar radicalment, i el 1997, una estreta majoria del 50,3% va optar per l’autogovern en un nou referèndum. La situació havia canviat, amb 18 anys seguits de governs conservadors al Regne Unit, un nou consens sobre qüestions que abans dividien —com la llengua— i una aliança de nacionalistes, laboristes i liberals, tots a una, reconeixent Gal·les com a nació política. A més, el fet que ja hi hagués diferents nivells de govern, amb la integració de la Unió Europea, feia que la creació de l’autonomia no fos vista com un pas cap a la desintegració del Regne Unit. Pel professor Richard Wyn Jones, el canvi d’actitud dels laboristes, hegemònics electoralment, va ser clau. Hi havia una nova generació de dirigents que defensaven la cultura i la llengua, un model descentralitzat i que marcaven sense complexos un perfil nacional propi.
El camí cap a la independència
D’ençà de la descentralització autonòmica (devolution), els laboristes han encapçalat sempre el govern de Gal·les. Entre la població, la confiança en l’autogovern ha augmentat i, de fet, en el referèndum per obtenir més competències de 2011, el “sí” va guanyar còmodament amb un 63,5% els vots.
Aquesta darrera dècada, una part de la població ha anat a més i ha virat cap a la independència. Sobretot arran del Brexit i de la pandèmia, el país ha començat una nova realitat política. Existeix un consens ampli sobre el fet que el govern gal·lès ha gestionat millor que el britànic la crisi del coronavirus. I en el marc del Brexit, molts gal·lesos han fet una reflexió senzilla: si el primer ministre britànic Boris Johnson diu que cal sortir d’Europa per “controlar les nostres lleis i el nostre destí nacional”, per què Gal·les no es gestiona des de Gal·les i no des de Londres, on hi ha un coneixement molt menor de la realitat gal·lesa?
El creixement del suport a la independència sembla una resposta a la percepció creixent que la forma de governar Gal·les des de Londres no és l’adequada. A l’independentisme ara se suma gent que mai ha votat independentista
Com referma la professora Anwen Elias, de la Universitat d'Aberystwyth, el creixement del suport a la independència sembla una resposta a la percepció creixent que la forma de governar Gal·les des de Londres no és l’adequada. Tot i això, el fet que la unitat del Regne Unit estigui més discutida que mai també ha comportat que hagin augmentat els partidaris d’abolir el Parlament gal·lès, fet que ha provocat que per l’altre extrem també hagi augmentat el qüestionament de l’estatus constitucional actual de Gal·les.Un revulsiu en la política gal·lesa ha estat el naixement de Yes Cymru, que ha tingut èxit en passar de 2.000 membres a principis de l’any 2020 a més de 17.000 ara. El mateix president de l’entitat, Siôn Jobbins, afirma que “el que ha ajudat a accelerar el creixement de Yes Cymru és que la gent ha vist que el Senedd [Parlament] de Gal·les és molt més competent a l’hora de gestionar els assumptes de Gal·les que Westminster”.
Una de les claus ha estat la capacitat d’acostar a la independència a persones que mai han votat el Plaid Cymru. Com explica el professor Richard Wyn Jones, una de les coses interessants de Yes Cymru és que atrau també aquells que no parlen gal·lès. Siôn Jobbins detalla que la plataforma està inspirada en la campanya escocesa de 2014, que va centrar el discurs en aspectes organitzatius o de model i no tant en la història i la cultura: intenta interpel·lar a gent de tots els partits i orígens, encara que això suposi prioritzar l’anglès en algunes ocasions.
La mobilització de la societat civil també ha fet que es produeixi la primera manifestació independentista de la història de Gal·les, l’11 de maig de 2019, que va reunir 3.500 persones a Cardiff. Va ser convocada per AUOB Cymru (“Tots sota una bandera – Gal·les”), una campanya que aplega tots els partidaris de la independència i que també s’emmiralla en la seva homòloga escocesa. Ara la campanya independentista és desacomplexada i més activa que mai. El parlament gal·lès va debatre l’any passat una moció sobre un referèndum i també trobem que desenes de localitats han aprovat mocions a favor de la independència.
El Plaid Cymru, tot i que no ha aglutinat tot el nou vot a favor d’un estat propi, també ha obtingut resultats històrics. En les últimes eleccions europees, el partit va superar els laboristes per primera vegada en 94 anys d’història i es va convertir en el referent dels partidaris de romandre a la Unió Europea. Com explica la professora Anwen Elias, el partit ha tingut històricament un programa que posava l’accent en la protecció i promoció de la llengua, atractiu sobretot en les zones de parla gal·lesa, que són els feus de la formació. Tot i això, durant les darreres dècades ha ampliat el discurs i l’ha centrat en altres qüestions, com el desenvolupament econòmic i sostenible, cosa que ha fet la formació més atractiva en zones on el gal·lès no és tan estès.
Actituds sobre un eventual referèndum i sobre la independència. / Imatge: Àlex Solano i Seda Hakobyan a partir de dades de YouGov d’agost de 2020, segons el record de vot en les eleccions britàniques de 2019.De fet, ara com ara hi ha una majoria de gal·lesos que creu que Gal·les té dret a convocar un referèndum si així ho decideix el Parlament gal·lès, inclosos una part important de laboristes i liberals. Tot i això, els partidaris de la independència encara són minoria.
Com explica la professora Anwen Elias, una característica de la política gal·lesa és que el Plaid Cymru no és l’únic que atrau els que són “només gal·lesos”, especialment després de la creació de l’assemblea gal·lesa. Els laboristes han esdevingut, de fet, en un partit nacional, que es tradueix en un compromís amb la llengua i la cultura, així com amb un autogovern fort. Això fa que moltes persones que s’identifiquen com a gal·leses optin per reforçar aquesta autonomia, no pas per la independència.
Ara, més que l’augment o no del Plaid Cymru, pot ser clau l’augment del suport a la independència entre els laboristes, o sigui, entre els votants del partit dominant de Gal·les. Aquest fet no té precedents i no se sap com evolucionarà ni què pot significar a llarg termini.
Ara què?
A Gal·les, el debat territorial s’han accelerat molt ràpid, en molt pocs anys. El Plaid Cymru no va adoptar formalment l’objectiu d’assolir la independència fins al 2003 i no ha estat fins als últims dos anys que s’ha posat la qüestió sobre la taula. El nacionalisme gal·lès tradicionalment havia estat de construcció nacional més que de cercar un estat, perquè primer de tot havia de dotar Gal·les d’autogovern.
Mentre que fa uns anys només un 10% de la població donava suport a la independència, una enquesta que aquest gener va causar un gran impacte mostrava que un 31% hi està a favor —si es descarten els indecisos— i un 40% dóna suport a un referèndum en els pròxims cinc anys. El suport és especialment alt entre els joves, que tenen una identitat més deslligada del Regne Unit i dels quals una majoria votaria a favor del “sí”. Un sondeig més recent eleva la xifra de partidaris del “sí” fins al 39%, indecisos exclosos.
Evolució de preferències a Gal·les sobre la independència. / Imatge: elaboració pròpia Ara l’escenari que s’obre ja situa un referèndum a l’horitzó. El Plaid Cymru, de cara a les eleccions del Parlament gal·lès del 6 de maig de 2021 ha incorporat en el programa electoral el compromís de fer una consulta abans de 2026 si obté prou suport a l’Assemblea de Gal·les. Cosa que sembla, ara mateix, poc probable.
El Plaid s’ha compromès a fer una consulta sobre la independència abans de 2026 si té prou suport. No sembla probable que ho aconsegueixi. Però Escòcia i Irlanda del Nord poden precipitar esdeveniments
Més enllà de la proposta dels independentistes, el partit Abolir l’Assemblea de Gal·les podria obtenir cinc dels 60 escons en joc. En aquest debat, en l’àmbit estatal britànic també hi ha veus que demanen reformes per a acomodar el conjunt de les nacions. L’exprimer ministre britànic Gordon Brown ha apostat per avançar cap a un marc federal, ja que les nacions i regions “sovint són tractades pel centre com si fossin invisibles” i això pot conduir, segons ell, al final de Regne Unit. El cap dels laboristes, Keir Starmer, també ha defensat un model federal, així com els liberaldemòcrates.Potser hi haurà reformes i la situació es reconduirà. Tanmateix, també pot ser passar que en els propers anys Escòcia esdevingui independent i Irlanda del Nord es reunifiqui amb la República d’Irlanda. En aquest escenari, Siôn Jobbins creu que el referèndum a Gal·lès seria gairebé inevitable en cinc o deu anys, on o guanya el “sí” o el país queda de facto incorporat a Anglaterra. L’evolució que prengui el Regne Unit encara és una incògnita i modelarà el que passarà a Gal·les i. Mentrestant, el moviment independentista continua en creixement.