Notícia
Debat al Canadà per una llei que vol reconèixer constitucionalment el Quebec com a nació francòfona
La proposició de llei 96 va ser presentada el 13 de maig pel ministre de Llengua Francesa del govern quebequès, Simon Jolin-Barrette. El text, de 100 pàgines, conté mesures per a contrarestar el que el govern del Quebec qualifica de reculada del francès a la província i, particularment, a l’àrea metropolitana de Mont-real, on avança l’ús de l’anglès. “Un gest essencial per a la supervivència de la nostra nació”, com ho defineix el primer ministre quebequès, François Legault.
La proposició de llei pretén reforçar l’ús del francès i els drets lingüístics dels seus parlants en l’àmbit laboral, als tribunals, a les escoles i en l’administració. Es tracta d’una ampliació de la Carta de la Llengua Francesa de 1977, que va establir el francès com a llengua oficial del Quebec i va definir una sèrie de mesures de protecció i impuls de l’idioma.
El govern quebequès està format per membres de la Coalició Avenir Quebec (CAQ), un partit que es defineix com a “nacionalista” i que és partidari de defensar “l’autonomia, la llengua, els valors i la cultura” del Quebec “dins del Canadà”.
Els partits de l’oposició donen suport, amb matisos, a la proposta del govern de la CAQ. El Partit Liberal (federalista) opina que en allò fonamental podrà haver-hi acord amb la CAQ mentre que els dos partits sobiranistes quebequesos (Partit Quebequès i Quebec Solidari), tot i rebre positivament la proposició, la consideren massa poc ambiciosa.
La nació quebequesa, a la Constitució
A diferència de la majoria de constitucions, la canadenca està formada per diversos textos legals. Un dels més importants és la Llei constitucional de 1867, que defineix el model federal canadenc.
El projecte de llei 96 preveu esmenar l’article 90 de la Llei constitucional de 1867 i afegir-hi aquestes afirmacions: “Les quebequeses i els quebequesos formen una nació” i “El francès és l’única llengua oficial del Quebec. És també la llengua comuna de la nació quebequesa”.
El Parlament canadenc ja va reconèixer el Quebec com una nació “al si d’un Canadà unit” el 2006. I el francès ja és reconegut com l’única llengua oficial del Quebec a la Constitució provincial, així com una de les dues llengües oficials de la federació, junt amb l’anglès.
El govern quebequès, però, vol que les dues disposicions quedin negre sobre blanc al text constitucional federal. Però, qui pot aprovar una esmena com aquesta? S’ha encetat un debat intens al Canadà sobre la qüestió.
En general, quan una esmena constitucional només afecta una província, cal un vot favorable de les dues cambres del Parlament canadenc i de l’assemblea legislativa de la província perquè sigui aprovada.
Hi ha, però, un altre procediment més simple: per esmenar la Constitució d’una província, n’hi ha prou amb una votació a l’assemblea legislativa provincial. El govern quebequès considera que l’esmena de l’article 90 de la Llei constitucional també encaixa en aquest procediment perquè, argumenta, correspon a la part de la Constitució federal que “pertany” al Quebec i, així, es pot assimilar a una esmena constitucional provincial.
No és només el govern quebequès que pensa així. El primer ministre canadenc, Justin Trudeau, ha sorprès molta gent en afirmar que l’anàlisi “inicial” del govern federal indica que, efectivament, el Quebec té dret a esmenar unilateralment aquest article de la Constitució canadenca.
Alguns juristes, però, consideren que no és així i vaticinen que, si el govern quebequès tira pel dret, l’afer acabarà als tribunals.
D’altra banda, una coalició d’organitzacions de ciutadans anglòfons, la Quebec Community Groups Network, diu que la proposta podria “impedir” que “centenars de milers” de quebequesos rebin en el futur els seus serveis públics en anglès i assegura que equivaldrà a un atemptat “contra els drets humans”.
La proposició de llei 96 encara es pot esmenar i s’ha de debatre a l’Assemblea Nacional del Quebec, previsiblement aquesta tardor.
La reculada del francès és real?
Tornant a la motivació del govern quebequès —fer front a la davallada del francès—, cal demanar-se fins a quin punt respon a la realitat. Un toc d’alerta va arribar el març d’aquest 2021 des de l’Oficina Quebequesa de la Llengua Francesa (OQLF), que en un estudi ha projectat que el francès serà la llengua més parlada a casa per part del 74,4% dels quebequesos el 2036. El 2011, la xifra era del 81,6%. A la regió de Mont-real, la reculada serà del 68,7% ara fa deu anys al 60,8% d’aquí a 15.
La preocupació davant d’aquestes xifres pot semblar exagerada des de moltes nacions sense estat del món, on les llengües pròpies respectives presenten índexs d’ús força més baixos. Però per al nacionalisme quebequès, aquesta ha estat una veritable pedra de toc de les seves polítiques des de fa dècades: la llengua francesa és molt majoritàriament percebuda com el pal de paller de la nació quebequesa i allò que la fa diferent de la resta de les de l’Amèrica del Nord, i no està disposat a admetre reculades en el seu ús, ni que sigui quan aquest encara és àmpliament majoritari.
Crítiques d’un cap de la nació mohawk
Serge Otsi Simon és el cap de la nació mohawk de Kanesatake, al sud del Quebec. Simon assegura que els indígenes nord-americans entenen perfectament l’angoixa que senten els quebequesos respecte del futur de la seva llengua, però no entén que, precisament per això, les llengües, cultures i identitats de les primeres nacions no hagin estat incloses en la proposició de llei 96 del govern Legault —cosa que reposa sobre una certa tradició, per part del nacionalisme quebequès, de no situar les reivindicacions identitàries d’aquests pobles com un aspecte gaire rellevant de les seves polítiques.
Simon ha demanat a Legault una reunió per a tractar aquest afer. Si no, diu, l’aprovació de la llei tal com és ara equivaldria “a una segona colonització”. Legault ha respost a Simon que la proposició de llei 96 no afecta els pobles autòctons.
Tanmateix, l’Assemblea Nacional del Quebec ha aprovat una moció, aquest juny, en què demana al govern quebequès que assumeixi “part de la responsabilitat” en la promoció de les seves llengües —l’altra part, s’entén, és responsabilitat del govern federal.