Notícia
Biafra: el moviment independentista que torna a qüestionar la unitat de Nigèria
En aquest article us expliquem què està passant a Biafra i us oferim una entrevista amb John Campbell, investigador principal al Council on Foreign Relations (CFR) i ambaixador dels Estats Units a Nigèria entre 2004 i 2007.
Biafra i la guerra de 1967
Biafra és el nom que els independentistes donen a la zona sud-oriental de Nigèria, on el riu Níger desemboca a l’oceà Atlàntic. Ocupa el 8% del territori nigerià i està habitada per diversos pobles, els més nombrosos dels quals són els igbos, els ijaws i els ibibios. La zona costanera és molt rica en petroli. El 1967 va protagonitzar un intent secessionista que va desembocar en una guerra de dos anys i mig de durada. L’exèrcit nigerià va acabar derrotant els independentistes. Es calcula que fins a dos milions de civils biafrenys van morir de fam durant el conflicte.
El país va ser reintegrat forçosament a Nigèria i va ser dividit successivament en nou estats federats, amb poc marge d’autonomia. Els diferents règims dictatorials que van governar Nigèria fins al 1999 van centralitzar el poder, situació que els governs civils posteriors no han revertit.
Els greuges del sud-est de Nigèria
Hi està força estès un sentiment de malestar envers el govern central nigerià, particularment —encara que no només— entre els igbos. La percepció per part de molts igbos —i no només dels independentistes— és que, durant les dècades de govern militar, els polítics del nord del país van anat ocupant els espais de poder més rellevants de Nigèria, drenant recursos econòmics del sud cap a les seves butxaques i cap a les seves xarxes de clientelisme, marginant els pobles del sud i especialment els igbos, i permetent l’emergència d’un sentiment discriminatori cap a ells. A tot això se sumen diversos problemes endèmics de Nigèria, com ara l’autoritarisme de l’estat —malgrat els governs civils—, l’esclat de diverses crisis ecològiques i la persistència d’una situació de violència generalitzada —grups armats, segrestos, delinqüència...— que les forces de seguretat nigerianes no aturen, si no és que directament la fomenten.
Què està passant ara a Biafra?
Des de 1999, amb la fundació del Moviment per a l’Actualització de l’Estat Sobirà de Biafra (MASSOB), han emergit diverses organitzacions en defensa dels drets col·lectius del poble igbo. Algunes són favorables a la secessió, com el MASSOB mateix, i altres reclamen la implementació d’un veritable sistema federal que atorgui més poder a les unitats federades, com ara Ohanaeze Ndigbo o, a la diàspora, el Congrés Mundial Igbo. També han sorgit organitzacions d’altres pobles, com els ijaws —que reclamen el seu propi autogovern de forma separada als igbos— o els ogonis.
La tensió ha anat en augment des de 2015, quan les autoritats centrals van començar a perseguir els membres d’un nou grup independentista, el Poble Indígena de Biafra (IPOB), encapçalat per l’activista i comunicador radiofònic Nnamdi Kanu, que va ser detingut aquell mateix any i, després, posat en llibertat. En les seves intervencions públiques, Kanu ha basculat entre crides a la desobediència civil fins a aconseguir un referèndum d’independència i la necessitat que els igbos s’armin.
El moviment independentista biafreny ha guanyat projecció, tant a internet com al carrer, on ha protagonitzat protestes i vagues massives a les zones de majoria igbo, algunes de les quals reprimides per l’exèrcit i la policia. Segons una investigació d’Amnistia Internacional, les forces de seguretat nigerianes van matar pel cap baix 150 activistes biafrenys que, entre 2015 i 2016, havien protestat pacíficament.
El conflicte va escalar al final de 2020, quan Kanu va anunciar que l’IPOB —declarat una organització il·legal a Nigèria— havia establert una branca armada, l’Eastern Security Network (ESN), com a organització d’autodefensa. L’exèrcit nigerià va llançar una ofensiva contra l’ESN. El 27 de juny, Kanu va ser detingut per segon cop, en circumstàncies poc clares, possiblement a Kenya. Es troba pres a Nigèria. El seu advocat ha denunciat que el seu client ha patit tortures.
Mentre, el president nigerià, Muhammadu Buhari, va llançar més llenya al foc l’1 de juny quan va publicar un tuit en què, després de fer referència a la guerra de 1967, amenaçava “els que es porten malament” de “tractar-los amb el llenguatge que entenen”. Twitter va esborrar-li el tuit i li va blocar el compte. Com a resposta, el govern va suspendre l’accés a Twitter al país.
* * *
Parlem amb John Campbell, investigador principal al Council on Foreign Relations (CFR) i ambaixador dels Estats Units a Nigèria entre 2004 i 2007 sobre la situació al país i les demandes secessionistes per part del moviment biafreny.
Nationalia: Creieu que és correcte considerar que la unitat de Nigèria està en joc, no només pels esdeveniments a Biafra, sinó també per les protestes al país ioruba i en altres llocs?
John Campbell: La unitat de Nigèria està actualment desafiada pel ressorgiment del moviment secessionista a l’antiga Biafra i també pels esdeveniments relativament nous al país ioruba. També és interessant que l’expresident [de Nigèria Olusegun] Obasanjo i altres —el Fòrum d’Ancians del Nord— hagin dit que mantenir la unitat de Nigèria no és una cosa per la qual valgui la pena lliurar una guerra.
N: Diríeu que potser hi ha alguna forma de canviar l’estructura actual de Nigèria? Organitzacions de la societat civil igbo, com Ohanaeze Ndigbo, diuen que, tot i defensar l’autodeterminació, no donen suport a la secessió. Advoquen per un nou sistema que permeti un veritable federalisme i la descentralització. És aquest un camí plausible?
J. C.: Sí, [és aquesta] opinió segons la qual una solució a llarg termini per a Nigèria seria la creació d’un autèntic sistema federal, en contraposició del, com en podríem dir?, fals sistema federal vigent actualment. Molts nigerians parlen de la necessitat d’una espècie de conferència nacional sobirana en la qual es reuneixin representants d’un ventall ampli d’actors i s'estudiï la reestructuració de l’Estat nigerià, essencialment des de la base, com una forma d’intentar assolir dos objectius: el federalisme genuí, però també una democràcia genuïna.
N: És plausible que assistim a algun moviment d’aquest tipus?
J. C.: Crec que aquesta és la qüestió fonamental: ¿hi ha la voluntat política, entre les persones que controlen Nigèria en l’actualitat, d’embarcar-se en una reestructuració total de l’Estat? La veritat és que les elits acostumen a ser molt reticents a l’hora de cedir poder o avantatges. Només si arribessin a la conclusió que el sistema actual és insostenible podrien avançar en aquesta direcció. No estic segur que això hagi succeït encara, tot i que podria estar passant, sobretot amb aquesta onada de segrestos a tot el país.
N: Pel que fa a la situació al territori que els secessionistes igbos anomenen Biafra, quin grau de suport popular té ara mateix la recreació de la república biafrenya?
J. C.: És molt, molt difícil de saber. Sembla que [el líder de l’IPOB, Nnamdi] Kanu i el seu moviment tenen cert suport entre les masses de la població. El que no he vist és que tingui gaire suport entre l’elit igbo. Ara bé: si l’elit igbo es mobilitzés per donar suport a Biafra, podria ser un punt d’inflexió. El que faci el govern és extremadament important. Si el govern utilitza la força per intentar esclafar el suport a Biafra; si és molt dur; si acorrala i arresta un gran nombre de persones; si utilitza mètodes militars, llavors s’arrisca a alienar a aquestes elits igbos.
N: Us heu referit a Nnamdi Kanu i al seu moviment, el Poble Indígena de Biafra (IPOB), que ha creat aquesta mena d’ala militar, l'Eastern Security Network: creieu que està pensada per ser duradora i gaudir d’un suport continuat, o més aviat desapareixerà una vegada que Kanu ha estat detingut?
J. C.: Kanu ha estat detingut en circumstàncies extremadament tèrboles. No hi ha hagut cap procés judicial, és a dir, no hi ha hagut cap tipus d’extradició formal. De fet, ni tan sols està clar on va ser capturat, o qui el va capturar. Tot aquest tema —aparentment— està submergit en la il·legalitat. El que he sentit és que la cadena de comandament de l’Eastern Security Network roman. El que no estic veient és gaire resposta popular, a l’antiga Biafra, contra la detenció de Kanu. Però de nou, per analogia, quan [el fundador de Boko Haram] Mohammed Yusuf, al nord-est, va ser assassinat per la policia, els seus partidaris van passar a la clandestinitat i van trigar deu anys a reaparèixer. Així que podria haver-hi més del que sembla. I una de les coses que ens dificulta a tots és la manca de coneixement del que passa a la clandestinitat.
N: Voleu dir que és difícil avaluar el panorama complet.
J. C.: Així és. Nigèria en el seu conjunt es troba en una tensió molt gran: hi ha la covid-19, segrestos massius, conflictes per l’aigua i l’ús de la terra al Middle Belt, pastors que es traslladen cap al sud on xoquen amb els agricultors —en part a causa de el canvi climàtic—, sequeres periòdiques... I a tot això s’afegeix el fet que la població està creixent molt ràpidament. Encara que ara té 215 milions d’habitants, el 2050 Nigèria tindrà una població més gran que la dels Estats Units. Serà el tercer país del món per població.
N: Quant al moviment independentista biafreny, gaudeix d’algun tipus de suport extern —d’altres països, de la diàspora o d’altres moviments?
J. C.: No veig proves que tingui suport d’altres països. Sospito —però no podria provar-ho— que sí que compta amb el suport de diversos grups de la diàspora als Estats Units, el Regne Unit i altres llocs on hi ha una gran comunitat nigeriana. Dic que ho sospito perquè aquestes poblacions de la diàspora, per començar, acostumen a tenir el seu origen en l’època immediatament posterior de la guerra de Biafra.
N: Així que en conserven el record.
J. C.: Així és, o els pares i avis. Assenyalaré també que la diàspora nigeriana als Estats Units ha tingut molt d’èxit. Per exemple, té majors nivells d’educació i d’ingressos anuals que els nord-americans nascuts al país.
N: A Biafra, a més dels igbos, viuen molts altres pobles: els ijaws, els ibibios... Diríeu que aquests pobles donarien suport a la lluita per la independència de Biafra?
J. C.: No ho crec pas. En tot cas, el que tendirien a fer és que voldrien establir el seu propi estat separat. Però no, no els veig disposats a donar suport a una Biafra dominada pels igbos. I, per descomptat, ja no van donar suport a Biafra en la guerra civil.
N: A curt termini, podem esperar algun tipus d’acció per part del govern o del president de Nigèria per a fer front al secessionisme biafreny no només per mitjans militars, sinó per altres mitjans?
J. C.: No, i és ben lamentable. No veig un procés polític en marxa que pugui abordar algunes d’aquestes qüestions a l’antiga Biafra.