Notícia
Transnístria: últim reducte de l’URSS i satèl·lit rus als llimbs del no reconeixement
Crònica des de la capital d’un territori que es va separar de Moldàvia fa 30 anys · El passat soviètic i l’afinitat amb Rússia són dues de les fonts principals de la seva identitat
Ni l’aliat més proper a Tiraspol —Rússia— no reconeix Transnístria com a país independent i oficialment afirma que és part de Moldàvia, però la situació li serveix per a pressionar el govern moldau, especialment perquè no s’apropi a Occident. Chisinau actualment ha virat cap a Brussel·les sota el govern del PAS de Maia Sandu, l’actual presidenta del país.
Dionis Cenusa, analista polític del Think Tank Expert Group, explica: “Durant els últims 30 anys (els anys que fa que Pridnestróvie funciona com un estat) el règim separatista de Transnístria ha invertit en la propagació d’una identitat sociopolítica i geopolítica separada de la del territori constitucional [moldau]”. Afegeix que, “a més a més d’elogiar el passat soviètic, la identitat de Transnístria es basa en reafirmar l’afinitat amb Rússia”.
Les banderes de Transnístria i Rússia onegen plegades en diversos edificis governamentals. / Imatge: Àlex BustosPer a independitzar-se de Moldàvia, Transnistria va lluitar fins al 1992 en una guerra que va emportar-se les vides de més d’un miler de persones. “A la guerra tots es coneixien. De fet, quan acabaven les batalles, solien anar a prendre alguna cosa plegats, independentment del bàndol on lluitessin”, explica el Tim, un habitant de la capital. Abans de la dissolució de la Unió Soviètica, Transnístria mai havia existit com a estat ni com a regió administrativa d’un altre país.
La pràctica totalitat dels símbols de Transnístria beuen de la parafernàlia de l’URSS: falçs i martells, estrelles roges, espigues daurades, un himne en rus, monuments de Lenin, etc. Malgrat els 70 quilòmetres que separen Chisinau i Tiraspol, les diferències són clarament visibles. Mentre a Chisinau es poden veure empreses occidentals i locals, a les ciutats de Transnístria hi ha principalment companyies russes i transnistrianes. Als carrers de Pridnestróvie el rus és la llengua dominant, mentre que a Moldàvia l’idioma més utilitzat és el moldau —segons els lingüistes un dialecte del romanès, que però alguns sectors afirmen que són llengües diferents.
Segons explica Cenusa, “és molt poc probable que la regió separatista torni a estar sota el control de Chisinau”. Tiraspol ja ha volgut adoptar les lleis russes com a pròpies i podria convertir-se en un futur en un enclavament rus com Kaliningrad. El 2006 s’hi va celebrar un referèndum per preguntar als ciutadans si volien ajuntar-se amb Rússia: la resposta va ser un aclaparador 98,2% a favor. Des de Moscou el procés es va veure amb bons ulls en considerar-se que va respectar els estàndards democràtics, tot i que no hi havia representants de cap institució internacional de monitoratge d’eleccions.
El poble transnistrià
La població, del punt de vista ètnic, es divideix quasi a parts iguals entre russos, ucraïnesos i moldaus, cadascun dels quals amb vora el 30%, una proporció molt diferent a la de Moldàvia, on només el 4% dels habitants s’identifiquen com a russos. En l’últim cens de Transnístria, el de 2015, es va incloure per primer cop l’opció de definir-se com “transnistrià”, però només la van marcar prop d’un miler de persones: el 0,2% de la població. En àmbits com l’administració pública, prop del 100% dels tràmits es fan en rus.
L’Andrei, un artista de Tiraspol, dubta a l’hora de definir-se, ja que ell ha crescut en moldau i té passaport d’aquest país, però actualment parla més rus. No se sent lligat a Moldàvia, i per exemple, no va participar a les darreres eleccions parlamentàries moldaves de l’11 de juliol. “Les decisions de Chisinau no m’afecten”, raona. Tot i així, altres persones que no volen revelar la seva identitat asseguren que es pagaven 22 euros a tots aquells que prenguessin un autobús i anessin a votar un partit pro-rus a una ciutat propera.
L'entrada de Tiraspol, capital de Transnístria. / Imatge: Àlex BustosEn canvi, la Veronika, una professora d’anglès de Tiraspol d’origen ucraïnès, explica que se sent “més russa, però més per l’idioma; no puc dir que sigui d’un sol lloc”. Ha viscut tota la seva vida a Transnístria i no parla gens de moldau, ja que no li fa falta per a viure a Tiraspol. Lamenta que el pitjor de residir a Tiraspol és “viure en un país que no existeix, perquè no tenim passaports”. Matisa que “sí que en tenim, però no importa perquè hem de tenir la ciutadania d’un altre país per anar a algun lloc, és un problema important”. Comenta que “per falta de feina, molta gent jove marxa a l’estranger a treballar”. La majoria prefereixen Rússia o algun país de la Unió Europea com a destí, i és habitual veure anuncis al carrer oferint “treballar a Europa”. Aquest llimb burocràtic també és un problema a l’hora de marxar de vacances, que però només estan a l’abast de la gent més rica: la Veronika comenta que “la classe mitjana ni tant sols existeix”.
A l’ombra del Sheriff
Recentment el país ha rebut més atenció que no pas habitualment després que el Sheriff de Tiraspol, l’equip de futbol més important de Transnístria, s’hagi classificat per a la fase de grups de la Champions League masculina. Això vol dir que equips com l’Inter de Milà o el Reial Madrid visitaran Tiraspol per a jugar-hi un partit. L’equip ha dominat al llarg de 20 anys la lliga moldava i per fi ha aconseguit la recompensa que buscava.
Aquest èxit esportiu es deu a la feina de moltes persones, però en destaca una: l’anomenat Xèrif de Tiraspol, Víktor Gúixan, ex-agent del KGB soviètic que va fundar, juntament amb Ília Kazmali, el conglomerat d’empreses Sheriff l’any 1993. És el grup empresarial més important de tot Transnístria: arriba a donar feina a prop del 12% de la població del país, que voreja el mig milió d’habitants. Des de la seva fundació s’ha anat fent forta fins a tenir participació a la major part dels sectors econòmics de Transnístria.
La companyia gaudeix a més a més de privilegis com el fet de ser de les poques empreses del país que poden treballar en divises estrangeres i de tenir pràcticament el monopoli en diferents sectors com la distribució de gasolina, les telecomunicacions i els hipermercats, entre d’altres.
La classificació de l’equip ha estat molt ben rebuda per la població, i durant dies ha donat tema de conversa a gent com el Simone, qui creu que serà important més enllà dels límits estrictes de l’esport perquè “serà bo per al desenvolupament del turisme”. A causa de la pandèmia, Pridnestróvie ha perdut la major part dels turistes. El Simone afegeix, sorneguer, que espera “que els futbolistes es facin un selfie amb Lenin”, amb alguna de les moltes representacions del líder soviètic que hi ha a les ciutats transnistrianes. I tot i que probablement no arribin gaire lluny en la competició, Europa haurà girat la mirada cap a aquest territori, cosa que farà de l’èxit esportiu una victòria per les autoritats locals.