Notícia
A Macedònia del Nord, l’encaix del poble albanès roman complex 20 anys després dels Acords d’Ohrid
El 2001, albanesos i macedonis van protagonitzar un conflicte de baixa intensitat a Macedònia · Dues dècades de pau després, la integració política de la comunitat albanesa és una realitat, però socialment continuen regnant la segregació i la desconfiança
“L'expectativa que les comunitats s’acabarien ajuntant era errònia: viuen en pau vides paral·leles, en què accepten l’altre sense forçar la integració. Hi ha una cooperació racional i pacífica, però els prejudicis creats durant dècades no es poden erradicar en un període curt de temps”, considera Ljubomir Frckoski, conseller de l’expresident macedoni Boris Trajkovski a la negociació a Ohrid. “El que cal evitar són els prejudicis actius, que és la mobilització [violenta o no] provocada per aquests prejudicis. A Macedònia, pot ser que un 12% de les persones actuïn al carrer [guiades] per aquests prejudicis, mentre que a Sèrbia podrien superar el 40%. Tot i els prejudicis —que existeixen—, a Macedònia no estem disposats a utilitzar la força”, afegeix.
Boshko Stankovski, membre de la Xarxa Europea de Joves Investigadors, lamenta “la manca d’interacció entre les comunitats”. En culpa la classe política: “Hi ha persones que tenen prejudicis i veuen la integració amb desconfiança. Si l’Administració funcionés, el reflex de l’etnicitat a la societat seria diferent i se superaria la desconfiança”.
“Quina por tenen ara els macedonis que no tenien abans? La veritable integració: ara senten els albanesos als carrers, els veuen als jutjats, a la policia, a les escoles. Els albanesos han estat institucionalitzats, alcen la veu, tenen moviments socials. Per això hi ha integració, i també una competició entre comunitats”. Qui parla és Veton Zekolli, director a Macedònia del programa educatiu Nansen.
“Fa 20 anys que intentem explicar als macedonis que, com a albanesos, volem contribuir al desenvolupament d’aquest país i de les seves institucions”, assegura Arbana Pasholli, presidenta del Comitè de Relacions Interètniques del Parlament de Macedònia, i reconeix que “el més difícil és que una part de la societat paeixi els Acords d’Ohrid”: “Tenen por perquè estan desinformats. Si fossin objectius, entendrien que Macedònia no ha estat dividida, com vaticinaven els sectors nacionalistes fa 20 anys”.
Context
Per entendre aquest país complex i les posicions de les dues comunitats principals cal entendre’n cadascuna per separat i la seva confluència a Macedònia, país que va obtenir de forma pacífica la independència de Iugoslàvia el 1991.
Els macedonis són un poble d’identitat compromesa. El seu relat identitari, que va ser l’últim a desenvolupar-se als Balcans als segles XIX i XX, argumenta que aquest poble està lligat a la regió històrica de Macedònia, actualment dividida entre Grècia, Bulgària i la mateixa Macedònia del Nord, i que aglutina part del llegat d’Alexandre el Gran, també reclamat per Grècia, i del revolucionari Goce Delčev, també reclamat per Bulgària. Sota ingerència euroatlàntica, el poble macedoni ha rebutjat recentment via referèndum qualsevol relació amb l’Antiguitat i ha reafirmat la seva identitat eslava, a més de canviar el nom del seu país al de Macedònia del Nord. D’aquesta manera, Grècia va aixecar el veto a la integració de Macedònia a l’OTAN i la UE. Tot i això, encara queda per resoldre la disputa amb Bulgària, que, malgrat que va ser el primer país a reconèixer la independència de Macedònia, considera que els seus habitants són una creació artificial de la Iugoslàvia de Tito, i que fins fa un segle eren búlgars. Sofia va lliurar quatre guerres al segle XX per a controlar aquesta regió. Les va perdre totes, però ara vol imposar el seu relat històric i, consegüentment, entorpeix la integració de Macedònia a la UE.
Els albanesos, per la seva banda, tenen des del principi del segle XX un país reconegut: Albània. Tot i això, bona part del que consideren la seva terra ancestral va acabar en mans de Grècia (la regió de l’Epir) i Iugoslàvia (el sud de Montenegro i de Sèrbia, Kosovo i l’oest de Macedònia), on es van convertir en marginats: les regions que habitaven eren les més deprimides econòmicament i la seva relació amb Belgrad va estar marcada per les tensions a Kosovo, territori amb un 90% d'albanesos.
La bandera anterior de Macedònia, amb el Sol de Vergina, que el país va haver de canviar arran de la disputa amb Grècia. / Imatge: Miguel Fernández IbáñezA Iugoslàvia, la tensió social i política dels vuitanta va acabar per desencadenar als noranta les guerres a Croàcia i Bòsnia i Hercegovina. El 1999 va arribar el torn de Kosovo, que va obtenir la independència de facto després de més de 70 dies d’intervenció de l’OTAN. El suport descarat dels EUA va encoratjar el poble albanès i la seva guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (Ushtria Çlirimtare i Kosovës, UÇK), que va continuar la seva lluita a la regió sèrbia de Presevo i, sota les sigles de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (Ushtria Çlirimtare Kombëtare, UÇK), a Macedònia del Nord, país on la majoria eslava coartava des de la independència de 1991 la llibertat dels albanesos, en restringir-ne els drets educatius i en evitar que utilitzessin els seus emblemes a l’espai públic. El record d’aquesta dècada repressiva, anterior al conflicte, continua marcant el present.
En aquest context, el 2001 l’UÇK va començar una guerra de baixa intensitat a Macedònia. El seu líder era Ali Ahmeti, que es convertiria després en el polític albanès més influent de Macedònia. L’UÇK primer reclamava la secessió de les regions de majoria albanesa, tot i que després va acceptar de conviure amb els eslaus dins d’un mateix Estat si obtenia drets i descentralització per als albanesos. Els macedonis van començar a preocupar-se quan la guerrilla va encerclar Aračinovo, a quilòmetres escassos de la capital, Skopje: acotat fins llavors al nord-oest —la regió de majoria albanesa—, el conflicte podia estendre’s ara a tot el país. Aleshores van negociar i, a la ciutat d’Ohrid, les parts van redactar un acord, el mes d’agost, malgrat que encara es van registrar hostilitats aïllades fins al 12 de novembre. Els acords contenien desenes de clàusules a implementar en què es va garantir als albanesos quotes de representació a l’administració, educació en llengua materna, descentralització o la utilització d’emblemes propis a l’espai públic. Per a protegir la comunitat albanesa, es va incloure l’obligatorietat d’obtenir una majoria doble per a modificar-ne les clàusules clau.
“Els Acords d’Ohrid són diferents d’altres signats als Balcans als noranta. Calia desenvolupar un sistema de veto que no bloquegés l’eficiència del sistema però que defensés les minories. Bòsnia és un exemple d’ineficàcia: els Acords de Dayton van aturar la guerra, però han provocat un bloqueig institucional exercit per les tres unitats territorials i ètniques. Macedònia, en canvi, és un sistema funcional de majoria doble: aquests anys no hi ha hagut ni un sol exemple d’utilització del veto amb finalitats partidistes”, assegura Ljubomir Frckoski, jurista que va ser ministre de l’Interior entre el 1992 i el 1995 i, juntament amb Vlado Popovski, membre de la delegació macedònia que va redactar l’esborrany dels Acords d’Ohrid.
“Al principi, els Acords no comptaven amb el vist-i-plau de la comunitat macedònia, que considerava que els albanesos obtenien drets que no hi havia ni a la UE. Però és que fins i tot existien a Iugoslàvia: els drets lingüístics de la Constitució del 1974 s’assemblaven als dels Acords d’Ohrid; les minories podien utilitzar la seva llengua als Parlaments, encara que no ho fessin a la pràctica. El 2001, a Ohrid, no vam dur a terme cap revolució: simplement van restituir els drets que els vam retirar als noranta per l’onada nacionalista”, recorda Frckoski. “L’acord no es podia enviar a un referèndum perquè no hauria estat aprovat. Ens consideraven traïdors a l’interès nacional. Tot i que continuïn existint els mateixos prejudicis, avui el 62% dels macedonis dóna suport a aquest acord”, continua, i subratlla que “els drets culturals i de participació per quotes a Macedònia són més avançats que a la UE, excepte a la part hongaresa de Romania”.
L’ambigüitat amb què van ser redactats els Acords d’Ohrid va servir per a agilitar-ne l’acceptació social en un moment de tensió alta. Com passa a Kosovo, la Constitució no parla de “minories” sinó de “comunitats” i, en el cas macedoni, els drets més importants van dirigits a les que sumin més del 20% de la població, sense esmentar la nació albanesa —que però és l’única, juntament amb la macedònia, que supera el llindar. Aquesta ambigüitat ha provocat confrontacions que arriben fins ara. Un dels temes de fricció ha estat el preàmbul de la Constitució, modificat per darrer cop el 2019 com a conseqüència de l’acord amb Grècia. Un altre assumpte polèmic ha estat i és la Llei de Llengües: els albanesos volen expandir l’ús de la seva llengua a tota l’administració pública, incloses les regions on gairebé no viuen. El 2018 i el 2019, el llavors president, de la paneslava VMRO, es va negar a signar la Llei de Llengües, que tenia el suport del Parlament, en considerar que excedia els Acords d’Ohrid. No obstant això, va ser aprovada recentment.
“La Llei de Llengües és controvertida. El problema és la interpretació del terme ‘llengua oficial’, que difereix per albanesos i macedonis: els polítics albanesos consideren l’albanès al mateix nivell que el macedoni i els macedonis creuen que és una oficialitat secundària. D’acord amb la Constitució, i seguint els Acords d’Ohrid, el macedoni és oficial, com també ho és la llengua parlada per més del 20% de la població. La controvèrsia rau en quines són les àrees on s’ha d’implementar aquesta llei [tot el país o només on resideixen els albanesos]”, desgrana Boshko Stankovski, autor de l’estudi “Peacemaking and Constitutional Change: Negotiating Power-sharing Arrangements and Identity Issues. The Republic of (North) Macedònia and The Ohrid Framework Agreement”. “Pel que fa a la part pràctica, si hi ha un procés judicial, caldria aturar-lo per a traduir les declaracions i els documents. Però encara no sabem com s'implementarà en el dia a dia. És important destacar que ningú rebutja el dret dels albanesos a fer servir la seva llengua; el que es discuteix és com implementar-lo”, afegeix.
Des de 2001, la classe política ha utilitzat l’etnicitat amb fins electoralistes. Per això, amb cada avenç en els drets del poble albanès hi ha tensió al Parlament i dissens a la societat. Tot i aquesta disputa pública, els polítics són connivents amb un sistema clientelista del qual només es beneficien ells. Fa dos anys, el professor Zendel Abedin Shehi, president de l’Institut Europeu per a la Justícia i la Diplomàcia, exemplificava la situació política del seu país a través de la imatge d’una kafana (una taverna local) plena de diputats de diferents sigles i nacions que degustaven menjar en una mateixa taula. Allí es repartien la riquesa del país sense importar de quin poble es tractava. La corrupció a Macedònia és tan gran que el país ocupa el lloc 111 de 180 a l’Índex de Corrupció elaborat per Transparència Internacional.
A la banda eslava, destaquen dos partits: la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM) i la paneslava Organització Revolucionària Macedònia de l’Interior (VMRO). Si la política eslava es redueix gairebé al duet SDSM-VMRO —amb la irrupció recent de l’esquerrà Levica—, els partits albanesos han demostrat un dinamisme electoral molt interessant. Pugen i baixen, apareixen nous partits i llangueixen els històrics, encara que el gran dominador continua sent la Unió Democràtica per a la Integració (Bashkimi Demokratik per Integrim, BDI). Fundat per Ali Ahmeti, líder de la branca macedònia del desmantellat UÇK, és considerat el partit més corrupte d’un país extremadament corrupte. Després dels Acords d’Ohrid, la BDI va desbancar amb celeritat les dues formacions que havien dominat el vot albanès des de la independència. Després, bregant en exclusiva pels drets albanesos, es va aliar tant amb la SDSM com amb la VMRO. Com a part imprescindible de l’acord postelectoral amb la SDSM, al final de la legislatura actual un albanès haurà de ser nomenat primer ministre. Seria la primera vegada que això passa en la història de Macedònia. Una fita per als albanesos, que tot i això podria no arribar a materialitzar-se: al final d’octubre, una crisi de legitimitat política ha forçat la dimissió del primer ministre socialdemòcrata Zoran Zaev i, com a conseqüència, es podrien convocar eleccions anticipades.
Arbana Pasholli, representant de la BDI, destaca la tasca de la seva formació: “Han malinterpretat la visió de la BDI, que mereix crèdit per tot el que ha fet des de 2001, quan va començar a reclamar els drets essencials dels albanesos. Va aconseguir els nostres drets, després d’un esforç enorme per a implementar-los, i ningú no ho pot negar. A més, és un dels partits més persistents a convertir Macedònia del Nord en part de la UE”.
Estereotips i segregació
A Macedònia, els albanesos habiten el nord-oest del país i són presents a les ciutats principals. Després del conflicte de 2001, aquestes urbs mestisses van viure transformacions demogràfiques importants: els albanesos es van reagrupar en barris que van anar engolint els compatriotes rurals, encara que en l’última dècada aquesta migració ha agafat tons econòmics: hi ha albanesos rics que busquen establir-se en barris luxosos eslaus, i per contra, macedonis que aprofiten el cost baix dels apartaments als barris de majoria albanesa. Tret d’aquestes excepcions, en aquestes urbs regna la segregació: a Skopje la divisió comença en creuar el pont sobre el riu Vardar, a Çair, i poques vegades es veu un albanès en discoteques com Minus Eden o als bars de Partizanska Odredi i Debar Maalo.
“Us poso un exemple de la meva ciutat, Kumanovo: en un barri multiètnic, macedonis i albanesos no es coneixen entre ells més enllà de la salutació reglamentària. A més, hi ha persones que es traslladen a viure a barris monoètnics. O hi ha bars, que tot i estar un al costat de l’altre, són monoètnics. Quan era petit, hi havia una plaça que els albanesos ocupaven durant unes hores i després ens tocava als macedonis. Era com un torn de feina”, recorda Boshko Stankovski.
Els més grans parlen d’una convivència passada, anterior al segle XXI, que sembla haver-se esvaït. No hi ha espais per a interactuar i, a més, la bretxa s’engrandeix com a conseqüència d’un sistema clientelista ple de tripijocs ètnics que trasbalsen la ciutadania i generen una desconfiança nodrida d’estereotips.
La comunitat macedònia, malgrat ser majoria, se sent discriminada. Dos exemples d’aquesta percepció. Jovana Dimitrova —nom fictici— és professora en un col·legi d’educació infantil. Imparteix una assignatura que anomenarem Matemàtiques. És d’ètnia turca, però parla albanès, i el director del seu centre escolar l’ha obligada a dir a pares i mares que és albanesa. És el requisit que exigeixen les famílies. En un cas diferent, Valentina Todoroska, arqueòloga, de Struga, és macedònia. El 2020 va opositar a una plaça al museu de la ciutat. Per la quota de representació ètnica, el lloc estava reservat per a la comunitat albanesa, però no hi havia cap candidata qualificada i la plaça va quedar oberta per a una persona de qualsevol ètnia. Tot i això, el procés no va arribar a aquell punt: Svetlana Naumoska, d’ètnia macedònia, es va considerar albanesa als documents i va obtenir la plaça. Todoroska se sent discriminada. Assegura que Naumoska és propera a la SDSM, el partit al Govern, i igual que Dimitrova, considera que a Macedònia “no importa la formació, sinó tenir amics amb poder”.
El poble albanès, per la seva banda, sent menyspreada la seva identitat. En aquest segle XXI experimenta un ressorgiment com a nació. Potser és Nexhmedin qui millor representa l’exageració d’aquest ascens i també aquesta percepció de rebuig: “Els joves no saben macedoni. És un problema. En el futur en serem més [per la taxa de natalitat més gran dels albanesos] i els macedonis hauran d’aprendre albanès. El meu germà té quatre fills”, assegura, als 33 anys, al barri de majoria albanesa de Çair, a Skopje. Les seves paraules són desafiadores. La persona que tradueix, una macedònia, al·lucina en escoltar el que tantes vegades li expliquen altres. “Hi ha macedonis que tenen por de nosaltres. Quan els parles de Çair pensen que els atracarem o els estomacarem. No ens respecten, però estem disposats a conviure-hi”, continua Nexhmedin, pare d’un fill, divorciat i director d’una plataforma en línia de venda de productes alemanys.
Nexhmedin, resident albanès de Çair, a Skopje. / Imatge: Miguel Fernández IbáñezVeton Zekolli considera que “la transició no reflecteix bé la pluralitat ètnica i religiosa de Macedònia del Nord. A les ciutats hi ha oportunitats perquè la gent parli, però hi ha un problema general: és el que explica el pare al fill, el professor als alumnes, els polítics i els mitjans de comunicació a la societat”. Stankovski coincideix, i afegeix, amb esperança, que el cansament podria unir la societat: “Una enquesta recent reflectia que el 60% de la societat no està satisfeta amb l’oferta política, com demostra la participació electoral decreixent. De mica en mica, les persones s’estan allunyant del discurs ètnic: els joves, sobretot, es preocupen per la manca de feina i el deteriorament del sistema sanitari, per la crisi econòmica i la corrupció. És una cosa compartida i un punt de partida per a una unió que superi les línies ètniques”.
L’educació: solució contra la segregació i els prejudicis
A Macedònia, a causa de la passivitat de l’Estat, organitzacions civils finançades per donants internacionals desenvolupen programes interculturals o classes extracurriculars enfocades a estudiants i joves de totes les comunitats que habiten el país. Busquen crear punts de trobada, si és possible a les edats més primerenques, abans que els estereotips dominin la joventut. Veton Zekolli, director a Macedònia del programa educatiu Nansen, una iniciativa implantada a 35 centres escolars en què promouen activitats interculturals i formació a docents, considera que “el programa educatiu no ofereix integració o interacció”. “No hi ha espais per al diàleg i els professors no estan ben preparats, o almenys no ho estan per a entaular les relacions que necessiten aquests estudiants”, destaca.
A Macedònia, gairebé el 100% de la comunitat macedònia i el 97% de l’albanesa acudeixen a escoles que ensenyen en la seva llengua materna: estudien en col·legis o plantes d’escoles diferents. És possible que, si no cursa estudis universitaris o no forma part del funcionariat, una persona no tingui gaires oportunitats d’interactuar amb l’altra comunitat. A més, la joventut albanesa cada dia domina menys el macedoni: bona part el parla amb errors gramaticals i una altra, encara minoritària, ni tan sols l’entén. De vegades, l’anglès es converteix en llengua vehicular. Hanife, estudiant albanesa d’Infermeria de 24 anys, considera que “l’idioma és una barrera: no ens podem comunicar perquè hi ha persones analfabetes que desconeixen el macedoni”. Besart, albanès de 19 anys, prefereix mirar la igualtat des d’una posició oposada: “Nosaltres parlem macedoni, però ells no parlen albanès. És injust”.
Els albanesos més grans dominen amb destresa el serbi i el macedoni, reflex de la seva debilitat social durant l’era de Iugoslàvia. No obstant això, a les noves generacions no els cal aprendre macedoni: tenen una vida per endavant en què poden progressar només amb l’albanès. Els eslaus més nacionalistes clamen per la tornada al sistema educatiu només en macedoni, malgrat la reculada democràtica que significaria. Per Zekolli no és una opció. El problema és un altre, és el sistema: “La meva generació tenia dues vegades per setmana l’assignatura de Macedoni, que era considerada tan important com Biologia o Matemàtiques. El sistema educatiu era estricte, amb un llibre i un quadern de notes. El nostre professor no parlava albanès, però era una persona formada i respectada. En aquest moment, la llengua macedònia també s’imparteix dos dies a la setmana. En 15 anys d’educació es pot aprendre una llengua. Què passa? Doncs que els professors no estan preparats, que el valor de la llengua macedònia ja no és tan important, que els llibres escolars són catastròfics”.