Notícia
El poble maputxe, entre el conflicte i l’esperança d’una nova Constitució plurinacional
Xile imposa l’estat d’emergència al país maputxe davant l’increment d’una violència que, pels moviments indígenes, és atiada per l’estratègia de l’Estat · Els representants maputxes a la Convenció Constitucional reclamen reconeixement, drets i autonomia
L’estat d’emergència dóna cobertura legal al desplegament de l’exèrcit al territori. Segons Piñera, l’objectiu és restablir-hi “l’ordre públic”, alterat “greument” pel “terrorisme, el narcotràfic i el crim organitzat”. L’encara dirigent —s’enfronta a un procés de destitució pels Papers de Pandora i, en qualsevol cas, hi ha eleccions presidencials aquest 21 de novembre, on no es presenta a la reelecció— afirma que la mesura no va “contra cap poble”, però gairebé ningú se’l creu dins del moviment maputxe. Les organitzacions indígenes reclamen la fi de la militarització i els drets col·lectius i la lliure determinació dels maputxes. N’hem parlat amb dos acadèmics maputxes: Verónica Figueroa Huencho, professora de l’Institut d’Afers Públics de la Universitat de Xile, i Fernando Pairican, historiador i acadèmic de la Universitat de Santiago de Xile.
El ‘crescendo’ del conflicte entre Xile i el poble maputxe
Les arrels profundes del conflicte daten del segle XIX, quan l’Estat xilè va completar la conquesta del Wallmapu, se’l va annexionar i el va colonitzar —l’Imperi espanyol mai havia arribat a sotmetre totalment el territori maputxe. Els maputxes van ser desposseïts de terres, drets i autogovern, un procés similar al que van patir a l’Argentina en l’anomenada Conquesta del Desert. Al segle XX, els maputxes van provar de reorganitzar la seva societat, amb una idea central: recuperar les terres usurpades. Al davant, un Estat que “ha mantingut una política d’apropiar-se del Wallmapu —utilitzant la força i la violència— i d’arrabassar els drets polítics i de representació dels pobles indígenes”, resumeix Verónica Figueroa Huencho.
“L'Estat ha mantingut una política d’apropiar-se del Wallmapu —utilitzant la força i la violència— i d’arrabassar els drets polítics i de representació dels pobles indígenes”
A la fi de la dictadura de Pinochet, i amb l’obertura democràtica de 1989, el conflicte es va fer més visible, primer, i es va intensificar, una dècada després. “Hi ha tres variables que ho expliquen”, desgrana Fernando Pairican: “Una, el desenvolupament d’un moviment rupturista d’autodeterminació que fa ús de la violència política com a instrument des de 1997; dues, la violència intensa i militarització de l’Estat xilè sobre el territori maputxe des de 2001, i tres, les recuperacions de terres que alguns maputxes fan de forma autònoma, especialment després que Piñera”, president de Xile des de 2018, “hagi incomplert les seves promeses al respecte”. “Un altre incompliment anterior”, puntualitza Figueroa Huencho, “va ser el de l’Acord de Nueva Imperial”, signat el 1989 entre diverses organitzacions indígenes i Patricio Aylwin, llavors candidat de la Concertació (coalició des del centre a l’esquerra), qui un any després va ser elegit president de Xile. “Hi havia el compromís d’avançar en el reconeixement de drets i d’una institucionalitat dels pobles indígenes, però es va acabar estancant”. El 1993 Xile va aprovar la Llei 19.253, o Llei indígena, que va decebre les expectatives dels moviments maputxes. “La llei definia un mecanisme d’ampliació territorial indígena molt diferent a la idea de restitució territorial, que era el que reclamaven els moviments maputxes; un mecanisme molt pervers on va imperar la compravenda de terres usurpades, amb l’Estat de mitjancer”.En el moviment maputxe es distingeixen dues grans tendències actuals: una que s’orienta principalment a reformar l’Estat xilè amb mires al reconeixement del poble maputxe i de la seva autonomia, i una altra que cerca el que els seus partidaris defineixen com la “reconstitució” de la societat maputxe al marge de l’Estat. En aquesta segona línia s’insereix la Coordinadora Arauco-Malleco (CAM), que, des de 1998, abandera la violència política i l’estratègia de recuperació unilateral de terres “contra les empreses forestals i hidroelèctriques i contra els agricultors que a partir del XIX es van apoderar del territori maputxe. Per la CAM, el sistema capitalista és el responsable de les pèrdues dels maputxes”, explica Pairican. La CAM fa sabotatges, crema camions d’empreses forestals i cases de terratinents... “No ha decidit atemptar contra persones, però quan fas servir la violència política, pot passar que hi hagi civils en la línia de foc”. Un dels casos més coneguts va ser el de la mort del matrimoni Werner Luchsinger i Vivianne Mackay el 2013: la parella va quedar atrapada en l’incendi de casa seva. Per les autoritats xilenes, es tracta d’actes terroristes; per una part del moviment maputxe, són accions legítimes d’autodefensa col·lectiva.
“La infància maputxe ha viscut sota aquest escenari de violència; això els fa ser militants del moviment per una radicalitat [com a resposta] a allò que l’Estat ha generat”
La militarització del Wallmapu per part de l’Estat, però, també ha deixat un reguitzell de morts entre els activistes maputxes: “Alex Lemun, Matías Catrileo, Jaime Mendoza, Pablo Marchant... són víctimes de la violència de l’Estat contra les comunitats”, recorda Pairican. El cas més recent és la mort de l’activista Yordan Llempi, de 23 anys d’edat, fa pocs dies, en un incident amb l’Armada xilena que la seva família qualifica d’assassinat. “La infància maputxe ha viscut sota aquest escenari de violència; això els fa ser militants del moviment per una radicalitat [com a resposta] a allò que l’Estat ha generat”. Però la pobresa que porta associada la despossessió secular dels maputxes i l’esgotament de dècades de conflicte també empeny algunes comunitats a desvincular-se del moviment i optar per una altra via: acceptar els llocs de feina que els ofereixen les empreses forestals o arribar-hi a acords privats per a l’usdefruit d’algunes terres.“La militarització ha estat recorrent des de la dècada de 1990, i no ha variat amb cap govern”, de la tendència política que sigui, valora Figueroa Huencho. “En realitat, Piñera ara no fa sinó legalitzar una cosa que ja succeïa al territori maputxe, que viu en estat d’excepció de facto des de l’aplicació de la Llei antiterrorista el 2001”, considera Pairican.
“Veiem el creixement del moviment rupturista per l’autodeterminació i el control territorial. No es pot negar que des de 2020 hi ha un increment de la violència política”
La militarització no només no ha posat fi al conflicte, sinó que durant els darrers deu anys “han aparegut noves organitzacions” a banda de la CAM, “com Weichan Auka Mapu, Resistència Lafkenche i Resistència Malleco. El que veiem és el creixement del moviment rupturista per l’autodeterminació i el control territorial”, explica Pairican. La pandèmia ha contribuït a empitjorar la situació: “Ha generat una crisi laboral, perquè part dels maputxes treballen de temporers a la verema fora de les seves regions, i la pandèmia no els ha permès d’anar-hi. Això ha fet incrementar la pobresa i ha afavorit més preses de terres i d’animals, simplement per a alimentar-se”. A més, “la radicalització del conflicte també té a veure amb els muntatges” contra els activistes maputxes. Un dels casos més coneguts és el de l’anomenada Operació Huracà, en què es va descobrir que la policia havia fabricat proves contra vuit dirigents maputxes per tal de detenir-los el 2017 sota acusacions de terrorisme. Altres presos indígenes denuncien haver estat víctimes de manipulacions similars. A conseqüència de tot aquest escenari, “no es pot negar que des de 2020 hi ha un increment de la violència política”.
Les manifestacions per l'alliberament dels presos maputxes són recorrents. A la imatge, una protesta el 2007. / Imatge: The Future Is Unwritten @ FlickrUna qüestió de sobirania nacional i de cosmovisió
“Nosaltres, a la sobirania no hi hem renunciat mai”, diu Figueroa Huencho. “L’Estat xilè té una vida de 200 anys, davant d’una institucionalitat maputxe que ve de molt més antic. Vam signar més de 20 tractats amb els espanyols de respecte a la sobirania maputxe. Al principi, l’Estat de Xile deia que la respectaria, i en els primers documents xilens, de fet, es reflecteix la idea de la nació maputxe”.
La recuperació de la terra està estretament vinculada a aquesta noció indígena de sobirania. “Per als maputxes”, diu Pairican, “no és un assumpte netament material. Això no és una revolució camperola o agrarista: el poble maputxe entén la terra com la base de la seva cosmovisió; un espai material per a viure i alimentar-se, evidentment, però també el lloc que comparteix amb els animals, les pluges, els vents, el sol, la lluna... És el concepte de l’itro fil mogen, que es podria traduir com ‘el tot sense exclusió’. Per a defensar-lo, els representants maputxes de la Convenció avisen que cal aturar les polítiques que el van destruint”.
“Hi ha moviments que proposen que la nació maputxe es doti d’un Estat, però jo diria que ara hi ha una majoria de maputxes que aposten pel reconeixement de la nació en el marc d’un Estat plurinacional”
Aquest binomi terra-sobirania continua federant avui la majoria d’organitzacions maputxes, participin del procés institucional de la Convenció o se’n mantinguin al marge. “Hi ha moviments que proposen que la nació maputxe es doti d’un Estat diferent al xilè, sota una lògica independentista”, explica Figueroa Huencho. La CAM s’insereix en aquesta lògica de reconstruir una institucionalitat maputxe al marge de la xilena, com explica un dels seus fundadors, Héctor Llaitul. Aquest sector pensa que d’una institucionalitat xilena, encara que sigui la Convenció, no en sortirà la solució a les causes profundes de l’opressió del poble maputxe. “Però jo diria”, continua Figueroa Huencho, “que en aquests moments hi ha una gran majoria de maputxes que aposten més aviat pel reconeixement de la nostra nació en el marc d’un nou Estat plurinacional i un nou acord de convivència entre nacions: algunes de preexistents, com la maputxe, i altres, com la xilena, que neixen amb l’Estat”.La Convenció
El terreny de joc on Figueroa Huencho considera que es pot aconseguir aquesta fita és la Convenció Constitucional. Òrgan constituent de la República de Xile, està encarregada de redactar una nova Constitució que s’haurà de votar en plebiscit ben entrat el 2022. Una majoria àmplia dels seus 155 membres —els convencionales— se situen al centre i l’esquerra, i hi ha 17 escons reservats per a pobles indígenes. A les eleccions per als convencionales de maig de 2021, al voltant de 237.000 maputxes —d’un padró d’una mica més d’un milió— van elegir els set escons reservats a aquest poble. “Els que van anar a votar, ho van fer per membres del moviment polític maputxe”, explica Pairican. Entre aquestes persones hi ha Natividad Llanquileo, antiga portaveu de presos polítics maputxes; Rosa Catrileo, advocada del moviment; Adolfo Millabur, dirigent històric de l’organització Identitat Territorial Lafkenche... però qui ha assolit més notorietat ha estat la lingüista Elisa Loncón, que va rebre els vots dels convencionales d’esquerres i indígenes per a esdevenir presidenta de l’organisme constituent.
“Loncón simbolitza una altra forma de fer i exercir el poder. Les dones indígenes han estat doblement discriminades, excloses i invisibilitzades. En la resistència, han posat no només la lluita, sinó els seus cossos”
“Loncón simbolitza una altra forma de fer i exercir el poder”, explica Figueroa Huencho. “A Xile, les dones no hem tingut l’oportunitat de participar de manera efectiva en els espais de decisió i, si hom ho mira des de la interseccionalitat, les dones indígenes han estat doblement discriminades, excloses i invisibilitzades. En la resistència, les dones indígenes han posat no només la lluita, sinó els seus cossos, sistemàticament violentats per l’Estat”. Loncón representa “una figura exclosa en un Estat que continua sent colonialista i racista, en una societat que encara està construïda al voltant d’un imaginari molt racista”.Figueroa Huencho opina que la Convenció és una “finestra d’oportunitat” i destaca que els programes dels candidats de centreesquerra i esquerra a les eleccions presidencials d’aquest 21 de novembre inclouen “propostes per avançar en temes com el territori, els drets polítics dels indígenes, les autonomies o la plurinacionalitat”. “Sabem que tot això tindrà resistències importants”, diu, i per això destaca la importància que la nova Constitució reculli “el reconeixement de les autonomies indígenes”, que siguin alhora “funcionals i territorials”. La mateixa Figueroa Huencho ha presentat algunes propostes davant la Convenció. “La Constitució no resoldrà la forma en què aquests territoris autonòmics s’implementaran, però sí que hauria de generar un mandat per a establir com s’avança per a establir-los, per exemple a través de diàlegs plurinacionals, a mig termini”.
El moviment maputxe acabarà donant un suport ampli a aquest procés? Per Pairican, “històricament l’estratègia del moviment ha tingut dues ànimes en convivència: la negociació i la rebel·lió. Què ho fa, que una o l’altra prevalguin? La relació amb l’adversari. Si aquest no escolta ni compleix la paraula, la línia política que generarà més consens serà la violència. Si hi ha acords, serà la diplomàcia. I és que històricament, l’ús de la violència ha tingut costos molt elevats per al poble maputxe”.
Un ultradretà al capdavant del nou Xile?
Paradoxa aparent del moment polític que viu el país: al mateix temps que els drets dels pobles originaris han entrat amb força al debat constituent, l’advocat ultradretà José Antonio Kast encapçala les enquestes per a convertir-se en el proper president de Xile. “Si Pinochet visqués, em votaria a mi”, afirma un home que no amaga la seva proximitat amb Jair Bolsonaro, que considera que el país està sotmès a una “dictadura gai” i que envia salutacions “als amics” de Vox amb motiu de la festa nacional espanyola.
José Antonio Kast. / Imatge: Mediabanco AgenciaNo sorprèn que Kast s’oposés al fet que els pobles indígenes tinguessin escons reservats a la Convenció, ni que negui l’existència d’un conflicte polític a Wallmapu: segons ell, només és una qüestió de “terrorisme”. Seguidor del credo neoliberal, Kast afirma que vol “empetitir l’Estat”, però només en alguns aspectes: el seu programa electoral advoca per dotar de més recursos a les forces de seguretat i construir més presons. També propugna retirar-se del Conveni 169 de l’OIT sobre drets dels pobles indígenes, intensificar la persecució dels “terroristes” i aprofundir en el desenvolupament econòmic neoliberal a Wallmapu. Kast també assegura que impulsarà les manifestacions culturals dels maputxes. “Només ens veu com a servei domèstic”, sentencia Figueroa Huencho.
Abans de l’estiu, Kast tenia una intenció de vot del 5%. Ara s’enfila per sobre del 30%. El candidat de la dreta oficialista, Sebastián Sichel, s’enfonsa. I el que és més significatiu: en segona volta —prevista per al 19 de desembre, si cap candidat obté més del 50% a la primera—, les enquestes ara pronostiquen que Kast derrotarà el seu més probable contendent, Gabriel Boric (esquerra).