Notícia

“Val més lluitar que no pas estar-se quiet pensant que l’ONU o la pau et portaran la llibertat”

Unitats sahrauís camí del front. Mahbes, territoris alliberats del Sàhara Occidental.
Unitats sahrauís camí del front. Mahbes, territoris alliberats del Sàhara Occidental. Autor/a: Karla Ferrera
Des que el Marroc va trencar l’alto el foc al sud del Sàhara Occidental fa un any, milers de joves sahrauís s’han vist obligats a escollir entre la vida militar o la de refugiats. En Yusef i en Nih, de 28 anys, naveguen entre dues aigües: el periodisme i el front de batalla. En Mahyub i n’Ahmed, de 23, entre la guerra, el cinema i les cures.


“El Marroc no ens donarà la raó. No passarà. Almenys morirem intentant millorar el nostre futur”, sentencia en Nih. Mentre vespreja al Bojador, una de les cinc wilayes que estructuren els campaments de població refugiada sahrauí des de fa 46 anys a Tinduf, a Algèria, en Nih, en Yusef i jo ens prenem un te a la catifa que n’Aicha acaba de col·locar a la porta de casa seva. “Aquí en aquest refugi no tenim futur”, afegeix en Yusef reforçant les paraules d’en Nih.

Tots dos tenen 28 anys i es coneixen perquè han treballat junts a la Ràdio Televisió Nacional de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Està situada a Rabuni, el centre administratiu dels campaments, i malgrat que els dos joves viuen en diferents wilayes, en moltes ocasions han compartit sostre, hores de son i te en una cambra al costat de la radiotelevisió.

Guerra o periodisme?

“No pararem fins a la victòria”, afirma en Yusef mentre col·loca la tetera al fogonet que acaba d’encendre davant meu. Quan el vaig conèixer l’any 2017, en el primer projecte que vam organitzar amb l’associació Un micro para el Sáhara, en Yusef feia de periodista i de càmera de la RASD TV. Ara és soldat de la segona regió militar i fa una setmana que ha tornat dels territoris alliberats, on participava diàriament en atacs al mur. Es va formar militarment als campaments de 2010 a 2013 però va decidir de provar sort amb la tècnica i el periodisme. La veritat és que això últim era el seu fort.

Va treballar a la televisió fins que les circumstàncies el van arrossegar cap a altres indrets. Es va reincorporar a l’exèrcit “perquè hi ha guerra” i “necessitaven gent per tornar a la vida militar”, reconeix. De moment ha estat dos mesos al front de batalla i ara té unes setmanes de descans als campaments. Pretén tornar d’aquí a pocs dies amb els seus companys a Tifariti però unes proves mèdiques han truncat les seves expectatives. Fins que no n’obtingui els resultats i siguin favorables, no podrà continuar bombardejant el mur de més de 2.700 quilòmetres que divideix les zones ocupades del Sàhara Occidental de les zones alliberades controlades pel Front Polisario.

Nih i Yusef a Bojador, als campaments de Tinduf. / Imatge: Karla Ferrera


Ha passat un any des que el Regne del Marroc va trencar l’alto el foc en el pas fronterer de Guerguerat, al sud del Sàhara Occidental, i va començar la reescalada del conflicte armat després de 29 anys de pau. Tot i que en Yusef ha passat al front tan sols dos dels dotze mesos que porten actives les ofensives, ha viscut la defunció de quatre dels seus companys d’escamot. “Van estar amb mi tres dies abans de morir”, recorda amb desassossec. “Uff, per explicar-te això...”, balboteja amb un nus a la gola. “El que recordo ara d’en Sellma... Un company més gran que es va cremar dins del cotxe... Era un soldat d’uns 65 anys”.

Segons apunten fonts sahrauís, el passat dissabte 4 de setembre, a la regió de Hauza, al nord dels territoris alliberats, diverses unitats terrestres i d’artilleria de l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí —les forces armades de la RASD— van llançar una ofensiva de 20 míssils contra una base marroquina situada en el denominat mur de la vergonya. Van causar diversos morts i ferits a les files alauites. Els soldats que quedaven en retirada van decidir contestar-hi llançant un míssil des d’una aeronau militar. “Els meus companys van morir per l’atac d’un dron”, manifesta en Yusef. “Estic com tots, trist...”, reconeix, però aquesta experiència desafortunada no ha fet que es replantegi tornar al front. “No tinc por de la mort. La gent s’està morint a les seves llars i ja veus com està la nostra germana Sultana Khaya...”, reflexiona. Khaya és una activista sahrauí que porta gairebé un any retinguda a casa seva, sense ordre judicial, al Sàhara Occidental ocupat, a Bojador, mentre diàriament paramilitars marroquins la maltracten i l’agredeixen a ella i a la seva germana. Khaya ha arribat a denunciar que una nit van entrar a casa i les van violar.

La mare d’en Yusef no ho porta tan bé com ell. Quan els soldats se’n van al front no tenen contacte amb les seves famílies fins que tornen als campaments. “Ella s’entristeix, no sap si el seu fill tornarà. Li dic que aguanti el temps necessari mentre jo no hi sigui. Ha d’esperar-me”, li prega. La mare del Nih també va patir quan va saber, l’endemà passat de la ruptura de l’alto el foc, que el seu fill volia allistar-se a l’exèrcit. Avui respira mig tranquil·la perquè encara no s’ha donat el cas, però en Nih no desisteix de la seva idea. “Crec que soc més útil a l’escola militar; el Front Polisario necessita soldats i a la ràdio ja hi ha prou gent. La informació i el periodisme no són tan útils en una guerra com el fet de combatre”, assenteix convençut.

En Nih treballa de periodista radiofònic des del 2018 a la Ràdio de la RASD i des d’enguany a Zemla, la ràdio comunitària del campament d’Al-Aaiun. Li agrada aprendre tècniques i narratives noves. Per això mateix el vaig conèixer fa un parell d’anys. En el segon projecte d’Un micro para el Sáhara organitzem un taller de ràdio i ell en va ser un dels participants. Potser aquesta necessitat de continuar formant-se sigui la culpable que encara no estigui en una escola militar. I la seva mare ho agraeix.

En Nih porta mesos esperant que li concretin una data per a rebre un curs de noves tecnologies. “Crec que serà a Alger, on hi ha la ràdio i televisió d’Algèria i així també podrem conèixer com treballen”, explica. I és aquí, en aquest punt, on li sorgeix la major contradicció. “El curs no és una oportunitat que tingui tots els dies, així que ho he d’aprofitar. Si vaig a l’escola militar i no vaig al curs, quan torni a la ràdio els meus companys hauran après coses que jo no sabré”, confessa mig segur i mig contrariat. D’altra banda pensa que porten dècades “parlant al món des de la Ràdio de la RASD” i que ara tenen “una altra oportunitat” per deixar de ser refugiats. “Val més lluitar que no pas estar-se quiet pensant que l’ONU o la pau et portaran la llibertat”, afirma amb contundència.

D’una banda, en Nih porta un any esperant per allistar-se a l’exèrcit, però de l’altra és conscient que uns mesos més no el faran canviar d’idea. La guerra és una carrera de fons i de moment, de grat o per força, ha triat el periodisme. En Yusef, en canvi, ha fet el camí invers. “Estic pensant a tornar a ser periodista però en aquest temps haig d’estar amb els meus companys fins que em demanin que torni amb la RASD TV. Els militars no poden quedar-se als campaments mentre els seus companys estan al front”, explica mentre ens passa un gotet de te a cadascun.

Joventut, família i cinema

El cas de n’Ahmed és diferent i alhora semblant als anteriors. Té 23 anys i és el responsable local de joventut en la Unió de Joventuts de Saguia el Hamra i Río de Oro (UJSario, l’organització juvenil del Polisario) en una daira (districte) del campament del Bojador, sempre a Tinduf. Exerceix el seu treball de manera voluntària i n’ha revolucionat l’estructura des que hi va arribar. És el primer home que ocupa una responsabilitat local a la Unió des que es va constituir als anys 80. “Com a poble refugiat no hem de percebre una feina sols de dones o sols d’homes, hem de participar en tot”, afirma sense dubtar.

N’Ahmed no entén com als campaments pot haver-hi tanta reticència que els homes i les dones comparteixin espais i activitats i s’ha proposat trencar amb l’estigma: “Vaig voler presentar-me al càrrec per mostrar que totes i tots podem treballar junts”. Des que ell ocupa aquesta responsabilitat, diversos homes s’han unit al grup. Es dediquen a fer “campanyes de neteja per la daira i pels barris” i així visibilitzen la feina voluntària i el compromís social de “joves, homes i dones”. A més a més, un cop cada 30 dies, es reuneixen amb les persones grans de la daira que en el seu moment van treballar a la mateixa organització “perquè vegin que no les hem oblidades”.

N'Ahmed, als camps. / Imatge: Karla Ferrera


Malgrat la seva joventut, n’Ahmed és soldat de la sisena regió. Es va formar militarment als campaments entre 2018 i 2019, una època en la qual encara continuava vigent l’alto el foc. Quan es va reprendre l’escalada del conflicte armat “vaig pensar a anar al front, vaig preparar tot el meu material per a anar amb els meus companys però soc responsable de la UJSario a escala local i tinc una altra missió”, comenta. Ser part de la direcció d’aquesta organització també implica secundar, escoltar i dedicar-se a la joventut dels campaments que en aquests moments està decidida a formar-se per la lluita: “Des del 13 de novembre de 2020 no he conegut cap jove que no s’hagi apuntat a l’escola militar. Volen una solució i amb la pau no n’hi ha prou”, conclou.

A part de la seva responsabilitat a la Unió de Joventuts, n’Ahmed té un altre motiu per no combatre: “No tinc germanes i no puc deixar la meva mare sola”, reconeix. En la cultura sahrauí, com en gairebé en totes les altres, les dones són les que s’ocupen de les cures. N’Ahmed té dos germans que viuen fora dels campaments i són els qui sostenen econòmicament la família. Per això, quan va acabar els seus estudis el 2014, va adquirir el paper del cuidador i és qui ha estat al costat de la mare. Potser, inconscientment, ha assumit la mateixa tasca amb la joventut de la seva daira.

En Mahyub va néixer el mateix any que n’Ahmed i el que més li agrada és destacar el dia del seu aniversari: el 27 de febrer. “És una data molt assenyalada per als sahrauís”, professa amb entusiasme. I és que el 27 de febrer de 1976 es va proclamar a Bir Lehlu, capital dels territoris alliberats, la creació de la RASD. Llavors encara faltaven més de dues dècades perquè ell nasqués, però se sent molt orgullós d’haver arribat al món un dia tan especial per al seu poble. Malgrat la seva joventut, en Mahyub se sent gran. “Tinc 23 anys i crec que en tinc 50. No sé com explicar-ho però aquí creixes més ràpid”, reconeix. “Ara mateix hi ha poc treball i els joves estem cansats. És com estar caminant contínuament però amb la dificultat d’aquesta sorra de les dunes. Camines però no et deixa pujar la muntanya”, explica amb tristesa.

Als 17 anys va deixar els estudis i va començar a treballar perquè la seva gent ho necessitava: “He estat en molts llocs. En una botiga, feinejant en obres, fent hort... Fins que la família d’acolliment de la meva germana, a Euskadi, em va parlar de l’escola de cinema que s’estava creant als campaments”. I al 2016 s’hi va apuntar. Es tracta d’un centre que havia nascut cinc anys enrere de la mà de les organitzadores del Festival Internacional de Cinema del Sàhara (Fisahara) i que actualment, una dècada després, forma a una vintena d’estudiants anuals. En Mahyub hi va estudiar audiovisuals i fotografia i des de l’agost exerceix com a professor: “La nostra cultura no va ser escrita, és narrada, i estem gravant-la i projectant-la perquè la gent es familiaritzi amb el que està passant als campaments”. Dona tallers de fotografia a dotze estudiants els dimarts, els dimecres i els dijous i la resta de dies ajuda al director, Tiba Chagaf, a preparar materials, fer fotos, organitzar horaris o fins i tot, dona un cop de mà a la cuina. “M’agrada ser a l’escola perquè estic ben a prop de la càmera. Gaudeixo molt”, reconeix tímid però feliç.

Quan no treballa, en Mahyub es dedica a fer fotos i a editar-les. “Intento fer retrats que siguin una mica feliços. Després, en la descripció, poso que encara que sigui una mirada o un somriure aquestes persones estan tancades”, explica al·ludint al refugi en el qual viu. “Sempre intento quedar-me amb el costat bonic de les coses, encara que el dels campaments està molt silenciat. I els estrangers us n’adoneu quan esteu a punt d’anar-vos-en cap a casa vostra”, em confessa amb certa melangia.

En Mahyub, als camps. / Imatge: Karla Ferrera


Un dia després de la ruptura de l’alto el foc, en Mahyub no s’ho va pensar dos cops i es va allistar a una escola militar. “En principi no m’ho permetien però em vaig amagar i vaig poder entrar-hi”. Va estar quatre mesos formant-se però “quan ja estava llest per a anar al front, no m’hi van deixar anar”, rememora amb resignació. Als nou anys, en Mahyub es va trencar el colze esquerre mentre jugava amb uns amics als campaments. El van operar en quatre ocasions a Algèria i a Espanya però no va arribar a recuperar el cent per cent de la mobilitat. “Hi ha una dita sahrauí que diu que el que es pren amb la força només es retorna amb la força. He perdut gairebé tota la meva joventut aquí, en uns campaments de refugiats somiant que algun dia podria ser militar i anar al front”. Es va sentir afectat per no poder anar amb els seus companys a combatre i reconeix que l’única cosa que el va alleujar va ser la crida d’en Tiba proposant-li d’ensenyar a l’escola de cinema. Tot i així, igual que en Nih, no es rendeix: “Vull anar-hi, encara que sigui com a fotògraf”.

Pels nostres fills

“Hem viscut tants anys aquí, esperant la llibertat, sense futur”, diu en Nih. Recorda créixer als campaments jugant amb la sorra. “Els nens a Espanya, per exemple... quan hi hem anat amb Vacances en Pau, tenien PlayStation, s’adormien a les 10, es despertaven i esmorzaven, tenien una dieta sana, anaven al metge, les seves famílies els portaven al parc... Nosaltres no hem viscut aquesta vida. La nostra infància i la nostra joventut han estat dures”, afirma.

“Voleu tenir fills?”, pregunto mirant-me en Yusef i després en Nih. “Sí però no vull que visquin com jo he viscut, en aquest refugi. Abans de tenir família he de lluitar pel meu país, és el primer”, explica en Yusef. El seu company l’escolta atentament i contesta: “Clar que vull tenir fills i penso tenir-los intentant alliberar la nostra terra perquè visquin una vida millor”.

Ens quedem en silenci. Passen uns segons i en Nih continua reflexionant: “Quan penses que els teus fills poden viure la mateixa experiència... Aquesta por és més aterradora que morir en la guerra en les zones alliberades, al front, lluitant per això”, i afegeix: “També pots tenir nens en un món així però per a mi és un crim si no puc millorar-los la vida... Per què portar fills aquí si pots sortir a lluitar i intentar millorar-los el futur?”.

En Yusef ens serveix el tercer te. Pensa durant uns segons, gira el cap i ens pregunta retòricament: “Fins quan serem refugiats?”. Abans que puguem contestar prossegueix: “Les nostres mares, pares, germanes i germans han de tornar. Han de tornar”. El 1975, les seves mares van sortir del Sàhara Occidental i van caminar dies pel desert fins que van arribar a Algèria. Els seus pares estaven al front de batalla. En Yusef i en Nih no havien nascut però no importava. Els seus progenitors ja estaven lluitant pel seu futur, igual que avui ho fan ells pel dels seus fills o pels dels seus compatriotes. "El futur és el nostre país lliure", sentencia en Yusef mentre apaga el fogonet.