Notícia
Contra l’Estat i en pandèmia: l’HDP afronta el seu probable darrer any com a partit
L’Ekrem i l’Erdem hi treuen ferro. Saben que les seves reivindicacions cauran en l’oblit i tampoc creuen que la pandèmia hagi empitjorat la situació del Partit Democràtic dels Pobles (HDP) en no poder sortir al carrer per a fer-se sentir: abans que la covid arribés als carrers, l’HDP ja havia de bregar amb les acusacions de tenir relacions amb el PKK, organització catalogada com a terrorista a Turquia, i les seves protestes també eren silenciades de forma sistemàtica. Un silenci del qual els mitjans turcs, segons ambdós activistes, en són còmplices: “Són nacionalistes. Mai mostraran una protesta prokurda, ni tan sols visitaran una àrea kurda. I si diuen res de relacionat amb el tema, rebran pressions, amenaces, o aniran a la presó”, expliquen.
Però l’Ekrem i l’Erdem, que formen part de les files del Partit de la Refundació Socialista, alineat amb els idearis de l’HDP, no es cansen de sortir al carrer, tot i les prohibicions. Ja ho van fer l’1 de maig quan Erdoğan va decidir tancar tots els carrers del país per por a les reivindicacions del Dia del Treballador. Ho van fer quan la pandèmia només era contagiosa en un districte d’Istanbul durant les revoltes estudiantils de Bogaziçi. I ho faran “mentre la paraula ‘Kurdistan’ estigui prohibida”, explica l’Erdem. Però fugen d’heroïcitats: “Molts amics han estat arrestats o tenen judicis pendents. És part del que fem, no pot ser d’altra manera. Quan representes una amenaça, et tanquen. Per tant, sabem que estem fent el correcte”. I ja són milers de militants i simpatitzants a la presó o desenes alcaldes expulsats dels seus ajuntaments: les xifres que, més enllà del tancament d’un partit, debiliten la representació de les idees d’un 12% de la població turca. Així i tot, la situació no és nova.
Una ‘tradició’ turca
El Partit Democràtic dels Pobles, o millor dit, l’electorat que representa, mai ha estat lliure de les actuacions inquisitives del govern turc, fos quin fos el seu màxim mandatari. De fet, el mateix Erdoğan, qui més aviat que tard guillotinarà el partit prokurd, no serà l’únic botxí d’una formació que ha aparegut i s’ha prohibit en diverses ocasions des de la dècada dels 90. Els seus militants, conscients que representen una de les forces més nombroses al país, saben que la formació política mai ha deixat d’estar present. Tal com apunta el diputat per Bingol de l’HDP, Hişyar Özsoy, “el partit mai desapareixerà”. I la història li dona la raó.
El Partit Popular Laborista (HEP) donava el tret de sortida a la història de desavinences entre el Tribunal Constitucional turc i els partits prokurds. De fet, aquest partit va arribar a ocupar 22 escons, en coalició amb el Patit Socialdemòcrata (SHP). Però l’any 1993 era prohibit. Poc abans, en veure que la formació seria esborrada del mapa electoral, els mateixos diputats fundaven el Partit de la Democràcia i la Llibertat, que va acabar pocs mesos després al mateix calaix. Però en van crear un altre, el Partit de la Democràcia (DEP), el qual només va durar sis mesos al circ. Abans de ser il·legalitzat, sis dels seus membres van perdre la seva immunitat parlamentària i els va caure una sentència de 15 anys de presó per mantenir llaços amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Amb la seva il·legalització apareixia el Partit de la Democràcia del Poble (HADEP), que a les legislatives de 1995 aconseguia més d’un milió de vots, però només el 4% de tot Turquia, fet pel qual no podia tenir representació al parlament, ja que el sistema electoral turc estipula que només poden entrar a l’hemicicle els partits que hagin tret més d’un 10% dels vots.
El HADEP, tot i ser també efímer, va tenir una certa duració i va aconseguir, l’any 1999, guanyar desenes d’alcaldies a les eleccions locals. Però l’any 2003 es va topar amb el mateix tribunal, que també va decidir d’inhabilitar a 46 dels seus membres de tota activitat política. Mesos abans, i en vista de les eleccions del 2002 —les mateixes que Erdoğan va guanyar com a primer ministre amb l’AKP— es creava el Partit Democràtic del Poble (DEHAP) que tot i gairebé triplicar els vots del seu antecessor, no va arribar a la barrera del 10% per a tenir representació parlamentària. En veure una nova obertura d’un procés judicial al Constitucional, el partit va fusionar-se amb el Moviment de la Societat Democràtica i va néixer el Partit de la Societat Democràtica (DTP), formació d’on va sortir Selahattin Demirtas, ara empresonat sota l’acusació de mantenir llaços amb el PKK. Aquest partit va aconseguir fins a 100 alcaldies l’any 2009, però aquell mateix any també va ser prohibit. En vista del succés, ja havien creat el Partit de la Pau i la Democràcia (BDP) i van assegurar-se 36 escons al parlament.
Tot i que aquesta formació no va ser clausurada, els seus integrants van passar a formar part, l’any 2014, de l’actual Partit Democràtic dels Pobles (HDP), que és l’òrgan polític del Congrés Democràtic dels Pobles, del qual formen part desenes d’agrupacions d’esquerres, prokurdes o, fins i tot, islamistes. Però es calcula que d’aquí a uns mesos ensopegaran amb el mateix tribunal. I ningú es pregunta si passarà o no, sinó quan: el cas ja és sota la lupa del Constitucional, on es necessiten dos terços de la cambra per a prohibir la formació.
Tancament imminent
Alguns pensen que la votació serà un simple tràmit: “És difícil preveure si el Constitucional votarà a favor de tancar l’HDP com a fidelitat a la justícia o com a obediència a Erdoğan. Però s’ha de tenir en compte que els que voten en aquell tribunal han estat designats per Erdoğan. És difícil saber si només es basen en complaure’l, però els alts jutges a tots els països tenen preferències polítiques, i solen estar alineades amb qui els ha posat en aquella cadira”, explica Güneş Murat Tezcür, director del departament de Ciències Polítiques, Seguretat i Afers Internacionals de la Universitat de Florida Central. Quan passarà? “Jo crec que tancaran el partit, però ho faran en un moment on es minimitzi la capacitat de l’oposició per a reorganitzar-se. El tancament de l’HDP és probable, però el quan es basarà en els càlculs d’Erdoğan per a causar un impacte major”, explica Hogward Eissenstat, professor d’Historia d’Orient Pròxim a la Universitat St. Lawrence dels Estats Units. I tot i que les eleccions estan programades pel 2023, ja són molts els que creuen que seran abans a causa d’una economia que es desfà, una inflació desmesurada i una devaluació de la divisa que ha caigut més d’un 50% en els darrers mesos.
Per tant, els càlculs han de ser exactes si l’oposició vol forçar l’expulsió d’Erdoğan de palau. I en aquest sentit, ningú dubta que l’únic que pot fer ombra al governamental AKP serà el candidat que presenti el socialdemòcrata CHP. I ara que molts compten les hores que li queden al prokurd HDP, el CHP sap que pot atraure part d’aquests vots. “El CHP no té gaire poder d’atracció del vot prokurd: les eleccions locals de 2019 a Istanbul van ser una excepció. Però s’ha de tenir en compte que el CHP en els darrers dos anys ha fet un apropament amb els prokurds. El CHP només tindrà vot kurd en cas que l’HDP tanqui, i només passarà perquè hi ha ganes d’un canvi de govern. Però s’ha de dir que els kurds mai li tindran una gran estima al partit secular”, explica Tezcür.
Cartells amb l'efígie d'Erdogan després d'una visita del mandatari a Diyarbakir, 2021. / Imatge: David FornièsAixí i tot, l’HDP s’ha mantingut lleial a l’oposició en molts aspectes. Durant el seu judici recent sobre les protestes de Kobane del 2014, Demirtaş va mostrar un cartell que deia “On són els 128 milions de dòlars?”, una frase molt utilitzada pel CHP per a reclamar els dòlars venuts pels bancs estatals per a reforçar la lira turca. De la mateixa manera, l’alcalde d’Istanbul, Ekrem İmamoğlu, està sota investigació per haver-se reunit amb alcaldes de l’HDP en anys anteriors.
En el que segurament serà el darrer any del partit prokurd, abans no en formin un altre, els problemes per a la formació política s’acumulen, però els analistes van a més. El tancament de l’HDP serà la primera prohibició de moltes? “El líder, Selahattin Demirtas, ja és a la presó. Això és una prohibició en tota regla. A més, l’acusació contra l’HDP és sempre la mateixa: terrorisme, terrorisme i terrorisme. Però el que jo crec és que l’AKP està desesperat. No hi ha forma que puguin arreglar el tema econòmic i creuen que prohibir altres partits és la millor forma que té Erdoğan de conservar el poder. I l’HDP és l’objectiu més fàcil. Però la meva pregunta ja no és només si tancaran l’HDP, sinó: aniran més lluny?”, es pregunta Tezcur.
Qui té dret a protestar?
I davant la dissolució imminent de la formació, els crits apagats d’uns militants que volien sortir al carrer, però que ho tenien prohibit: si en alguns casos la pandèmia podia representar un perill real de cara la salut pública, en d’altres era l’excusa perfecta per a silenciar les veus crítiques. Però només les crítiques, no fos cas: prop de 100,000 persones d’arreu del país van viatjar a Istanbul, el 24 de juliol de 2020, per a donar la benvinguda a la nova mesquita de Santa Sofia. Nova, perquè els darrers 86 anys havia ostentat el títol de “museu” per a mantenir la dualitat religiosa d’un edifici que ha passat per mans de cristians i musulmans. Era el gran dia d’Erdoğan en una jornada en què volia emular el sultà Mehmet II, qui va decidir de convertir aquesta església de l’any 537 en una meca per als musulmans el 1453. I per a Erdoğan, aquest dia havia de tenir tant de públic com fos possible. D’aquesta manera, a temperatures que gairebé arribaven als 40 graus, milers de fidels s’aglutinaven per a veure cantar l’alcorà al seu president i ser testimonis de gala de la nova conquesta.
Però a Turquia no tothom està autoritzat a protestar: grups d'esquerres, feministes i prokurds solen tenir-hi totes les de perdre. I quan els casos de covid es comptaven per milers, el Tribunal Constitucional acceptava a tràmit el tancament de l'HDP. En aquella ocasió, el governador d’Istanbul, que depèn directament del govern, prohibia les mobilitzacions. Així i tot, una trentena de persones va aplegar-se en una plaça del barri de Besiktas per a llegir un comunicat que va passar desapercebut per gran part dels vianants que tornaven de treballar. Les prohibicions per a uns i la permissivitat per a d’altres ressonava: els seguidors d’Erdoğan podien fer grans celebracions, mentre els opositors eren privats de criticar, fos al carrer o a les xarxes socials. Però aquest element no és nou: des que Gezi va fer trontollar el govern, l’any 2013, Erdoğan ha volgut apagar una espurna amb una galleda d’aigua. I els moviments opositors —dividits de forma interna i jutjats per tots els tribunals turcs quan l’ocasió ho requereix— han quedat ben debilitats per la política de repressió, segons Human Rights Watch, del màxim mandatari: sortir a protestar a Turquia és un esport d’alt risc.
El que Erdoğan no ha pogut aturar, ho ha pogut fer la pandèmia
No formen part del partit prokurd, ni tampoc tenen aspiracions polítiques, però duen una pregunta com a estendard i saben que ningú la respondrà: “Què vau fer amb els nostres fills?”, es pregunten totes. Les Mares del Dissabte (Cumartesi Anneleri) surten al carrer des de fa 26 anys per demanar on són els seus fills desapareguts durant la guerra bruta de l’Estat turc contra els moviments prokurds i d’esquerres, als anys 80 i 90. Si primer ho feien a la plaça de Galatasaray d’Istanbul, una localització cèntrica prop de la icònica plaça Taksim, ara la repressió policial i la covid les han relegades a les xarxes socials, on cada dissabte llegeixen un comunicat.
Si durant 23 anys ho van poder fer cada dissabte al mateix lloc, l’any 2018 la policia va reprimir la protesta setmanal amb gasos lacrimògens, acció que —cal remarcar— anava en contra d’unes mares que ara mateix sumen entre 70 i 80 anys d’edat. Moltes ara afronten judicis per aquella acció. Però una setmana més tard tornaven a protestar i es veien obligades a fer-ho en un carrer petit, on ningú les sentís. Res va canviar: una trentena de mares octogenàries, en silenci, mostraven unes fotografies de joves sense barba, alguns de poc més de 18 anys quan van desaparèixer. Tot això sota la mirada d’un centenar de policies obedients amb escuts i preparats per a carregar. Després de 2018 no ho van tornar a fer. Però l’escena es repetia cada dissabte, religiosament, fins que el coronavirus va arribar i aquestes mares van haver de passar la protesta a casa. Tampoc tenien permís per a protestar i mai van obeir l’ordre de quedar-se a casa. Però la covid, tenint en compte les edats de les manifestants, sí que ho va fer. Jugada rodona per a un Erdoğan que es va reunir amb elles l’any 2011, quan era primer ministre, i va prometre investigar què havia passat amb els seus fills. A més de no complir, moltes d’elles ara s’han d’asseure davant d’un jutge.
Una situació insostenible
Uns 4.000 militants del partit són a la presó i 59 alcaldes de l’HDP han estat expulsats dels ajuntaments. Per altra banda, el partit ha hagut de defensar-se de la violència verbal i física dels seus detractors i, entre d’altres qüestions, el seu líder també és a la presó. De res han servit les advertències d’Europa d’intentar aturar el que el Parlament Europeu titlla de “persecució política”: Erdoğan continua sent un os per al partit d’esquerres.
Però tot i les dificultats d’un líder de ferro i una pandèmia inacabable, l’esperit opositor és més patent que mai al país eurasiàtic. No ho tenen gens fàcil, diu l’Erdem: “L’estructura de l’Estat s’ha tornat molt més agressiva. I això crec que està molt connectat a l’economia del país. Quan l’economia baixa, l’Estat es torna més agressiu contra els qui donen suport a l’HDP”. Però l’Ekrem i l’Erdem hi treuen ferro: és el que els ha tocat, diuen. Per això seguiran al carrer amb una certa por: “Mai saps quin dia trucaran a la teva porta o no tornaràs a casa”.
Amb el suport de:
