Notícia
D’una zona de conflicte a una altra: el viatge d’en Vahe del Líban a Armènia
En Vahe seu en una habitació inacabada que es convertirà en una botiga de records i revisa la planta de l’hotel que ell mateix ha dissenyat. A la part esquerra de l’habitació hi ha diverses bosses de fils que un grup de dones locals hauran de convertir en catifes, quan l’hotel ja estigui construït: “Aquesta és una petita part dels fils que farem servir; hem comprat 150 ovelles de set colors, per tal que en un futur puguem utilitzar llana natural per a fer les nostres catifes”, diu.
“Per a nosaltres, va ser un somni veure la pàtria i venir a viure aquí”, explica en Vahe, que es va traslladar a Armènia el 2019 des de Bikfaya, al Líban, on va néixer el 1939 i es va criar. Després de viatjar per tot Armènia, Vahe Kalindjian va decidir d’establir-se a Goris, una ciutat petita de la província de Syunik, al sud d’Armènia. Vahe diu que l’aire i la gent de Goris li recorden la seva ciutat natal. “Tenia moltes ganes de fer catifes aquí”, diu, mentre mostra imatges d’algunes que ell mateix ha dissenyat. “A Goris hi havia fàbriques grans que teixien catifes, però ara estan tancades. I jo vull retornar aquesta cultura a la ciutat”.
Què connecta els armenis amb el Líban?
Avui dia, entre 100.000 i 120.000 armenis viuen al Líban. Aquest nombre era gairebé el doble a mitjans dels anys setanta. Les xifres de la comunitat armènia al Líban van disminuir a causa de la guerra civil en aquell país, que va durar 15 anys. La inseguretat, les crisis econòmiques i la incertesa han obligat força armenis que havien viscut al Líban durant molts anys a traslladar-se.
Els armenis van aparèixer en aquell país de l’Orient Pròxim principalment després de les massacres hamidianes, que van tenir lloc a mitjans de la dècada de 1890 a l’Imperi otomà, les quals van provocar la mort de prop de 300.000 persones, així com també després del genocidi de 1915, durant el qual van ser assassinats 1,5 milions d’armenis. Actualment, el Líban és considerat un dels centres més grans de la diàspora armènia. Després d’haver viscut al Líban durant molts anys, els armenis hi han establert molts centres culturals i educatius i s’hi publiquen moltes revistes i diaris, un intent de mantenir vincles estrets amb la pàtria.
Què tenen en comú Goris i Bikfaya, a banda de l’aire i la gent?
La guerra. La guerra pot haver-se acabat, però el conflicte encara no.
El 27 de setembre de 2020 va començar una guerra entre l’Azerbaidjan i Armènia pel territori en disputa de l’Alt Karabakh. Va durar 44 dies i va fer més de 8.000 morts, incloent-hi civils, més d’11.000 ferits i més de 200 persones encara desaparegudes en ambdós bàndols.
Després de l’enfonsament de l’URSS, la major part de l’Alt Karabakh —la zona per la qual va començar la guerra— estava poblada per armenis. Durant l’època soviètica, la majoria de la població eren armenis, però també hi havia àzeris. De 1923 a 1991, l’Alt Karabakh va formar part oficialment de la República de l’Azerbaidjan com a regió autònoma. El 1991, l’Alt Karabakh va abandonar l’Azerbaidjan i es va adoptar la declaració d’independència de l’Artsakh —l’altre nom amb què el territori és conegut pels armenis. Tanmateix, l’Azerbaidjan no va acceptar la declaració d’independència i va esclatar una guerra de tres anys de durada entre les forces armènies i les azerbaidjaneses. Els armenis van proclamar la seva victòria l’any 1994 i van poder establir de facto la seva república de facto, l’Artsakh, que no obstant això no va rebre el reconeixement de cap altre estat.
A causa de la guerra del 2020, milers d’armenis van ser desplaçats i van perdre llars i familiars. La guerra de 44 dies va acabar amb la mediació de Rússia el 9 de novembre del 2020. Com a resultat de la guerra, desenes d’assentaments de l’Alt Karabakh van passar sota control de l’Azerbaidjan.
La connexió de Goris amb la guerra
Goris és una petita ciutat al sud d’Armènia, a 254 quilòmetres d’Erevan, la capital d'Armènia, i a 93 de Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh.
Quan vam arribar a Goris l’agost de 2021, nou mesos després de la guerra, la ciutat semblava tranquil·la, però alguna cosa d’aquesta calma era inquietant. Tot i que la gent de Goris feia vida normal, encara recorden el so de la guerra.
Camp de futbol a Goris. / Imatge: R. G.Passejant per la ciutat ens vam adonar que hi havia un camp de futbol vell, que encaixava tan bé en qualsevol ciutat de l’època soviètica. Però des del primer moment hi havia alguna cosa d’equivocada, en aquell camp de futbol. Mirant-lo, vam pensar que hi faltava quelcom. Poc després ens vam adonar que el que hi faltava eren infants jugant-hi. Ens demanàvem per què juguen al carrer, quan tenen aquest camp de futbol gran. Vam mirar de preguntar-ho a les persones que viuen a prop: resulta que no tenen els millors records d’aquell lloc. Durant la guerra dels 44 dies, l’helicòpter que transportava víctimes i ferits hi aterrava, i la gent de Goris encara en recorda les escenes.
Abans de la segona guerra de l’Alt Karabakh el 2020, Goris mai no es va considerar una zona de frontera, però com a conseqüència de la guerra recent entre Armènia i l’Azerbaidjan, alguns pobles del voltant de Goris s’han convertit en zones frontereres. La nova demarcació entre Armènia i l’Azerbaidjan passa pel mig de Shurnukh, un petit poble de Goris. Onze cases van caure sota el control de l’Azerbaidjan, i la nova frontera armenio-azerbaidjanesa travessa la casa número dotze. El pati del darrere es troba en territori de l’Azerbaidjan, mentre que l’habitatge en si es troba en territori d’Armènia.
La guerra va interrompre la construcció de l’hotel d’en Vahe
En Vahe tenia previst obrir el seu hotel el 2020, però la guerra va fer-li canviar els plans: “Vèiem els drons i de tot; la gent estava espantada però no pensava marxar de la ciutat”. Més d’un any després de l’alto el foc, les tensions no han baixat. Goris es troba molt a prop de la frontera, i en diferents punts de la línia, la situació escala de tant en tant․
Durant la guerra del Líban, Vahe Kalindjian treballava a Beirut. “Quan sortia de casa per a anar a treballar, no sabia si tornaria o no”.
La guerra civil libanesa va començar el 1975. Va provocar aproximadament 120.000 víctimes mortals. Entre 1976 i 2005, el Líban també va patir ocupacions militars estrangeres superposades per part de Síria i Israel. Des d’aleshores, el Líban sembla no haver conegut la pau.
Ara en Vahe està sol a Goris, perquè la dona i les tres filles viuen al Líban.
“Visc aquí durant un mes, després viatjo a Bikfaya un mes més i torno a Goris de nou. Al Líban no hi ha gasolina, ni electricitat, ni gas, ni aigua. Tenim electricitat només una o dues hores al dia; aquí a Goris és millor", diu en Vahe.
Vahe Kalindjian va visitar Armènia per primera vegada el 1973. El 1974 ho va tornar a fer juntament amb la dona, i després se’n va anar per als següents 40 anys: “Amb prou feines vaig escapar de la Unió Soviètica: m’hi sentia inquiet, amb una por constant sota el control rus”, explica en Vahe. El 2013 va visitar Armènia per primera vegada després de la dissolució de la Unió Soviètica. Va participar en un projecte de construcció per a aixecar un nou poble a l’Alt Karabakh que més tard es va anomenar Nova Cilícia, pel nom d’un regne medieval governat pels armenis.
En Vahe ha participat en el projecte i també ha ajudat amb les donacions. “Vaig treballar com a funcionari del govern durant 35 anys al Líban. Vaig ser l’únic armeni electe a l’Ajuntament de Bikfaya”, assenyala en Vahe, i afegeix que l’any passat fins i tot va propiciar la visita de l’alcalde de Bikfaya a Goris.
“M'agrada la gent d’aquí”, diu en Vahe mirant el seu telèfon, intentant trobar les seves fotos amb els alcaldes de Goris i Bikfaya. “Durant la reunió amb l’alcalde de Goris li vaig oferir d’ensenyar als homes de la ciutat habilitats de construcció que els manquen, per a ajudar-los a guanyar més diners", diu, i afegeix que està disposat a convidar professionals del Líban a formar-los.
Vahe Kalindjian. / Imatge: R. G.Vahe espera que l’any vinent el seu hotel aculli els primers hostes i poder donar feina a dones de la ciutat tan aviat com sigui possible.
A més de dones de la ciutat, el treball implicarà també dones desplaçades per la guerra del 2020. Algunes ja treballen al centre de fabricació de catifes del poble de Verishen, no gaire lluny de Goris. Ruzanna Torozyan, directora executiva del Centre de Desenvolupament de Recursos per a Dones, diu que treballen aquí principalment per a trobar pau interior. Aquestes dones, diu, necessiten una feina que les ajudi a recuperar-se i no pensar constantment en la guerra i les seves pèrdues. Moltes ja dominaven el teixit de catifes abans de traslladar-se a Goris, i algunes van començar a aprendre’n aquí.
Després de l’obertura de la casa d’hostes, algunes d’aquestes dones s’hi podran traslladar i continuar teixint-hi catifes.
El nostre recorregut acaba al pati del darrere de l’hotel. “Hi he plantat presseguers i pomeres que vaig portar del Líban. El clima de Goris és molt semblant al de Bikfaya, i espero que d’aquí a uns anys gaudirem de fruites libaneses cultivades a Goris”.